Lectura a la presentació del número 12 de Paralelo Sur

La darrera entrada de l'any la reservo a la meva lectura a la presentació del número 12 de la revista literària Paralelo Sur. L'acte va tenir lloc al Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet i vaig tenir el gust de compartir escenari amb molts amics i amigues carregats de talent. Aquest número està dedicat a la Memòria Històrica i vaig aportar-hi el meu granet de sorra amb un relat breu amb el títol de Hombres de Ons.

Feliç 2015

Literatura y memoria, 28 de novembre al Sagarra

El dia 28 de novembre, a les 21h, tindré el plaer de participar en la presentació del número 12 de la revista Paralelo Sur. L'acte s'esdevindrà al teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet, i, conjuntament amb un bon grapat d'escriptors i escriptores de la ciutat, hi llegirem alguns textos publicats en un exemplar que dedica el seu espai central a la Literatura i la Memòria Històrica. Carlos Quesada, del grup Lauta, dirigirà l'espectacle teatral creat a tal efecte.

Us enllaço la portada i unes imatges del meu recital de l'any passat en la presentació de l'anterior número de Paralelo Sur.

Entrevista en rebelion.org (parte II)

Salvador López Arnal, profesor en la UNED y en el IES Puig Castellar de Santa Coloma de Gramenet, y colaborador de la revista El viejo topo, me ha entrevistado en www.rebelion.org con motivo de la presetación de Federalistes d'Esquerres en Santa Coloma. Se acaba de publicar la segunda parte de la misma.

Leer la nueva entrega de la entrevista.

Leer la primera.

Recull de la presentació de Federalistes d'Esquerres a Santa Coloma

El passat 14 d'octubre, Federalistes d'Esquerres (FdE) es va presentar a Santa Coloma de Gramenet amb molt d'èxit. El web de FdE en fa una ressenya i enllaça amb diversos mitjans locals que se'n van fer ressó.
La sala d'actes de la Biblioteca Singuerlin es va omplir per escoltar les intervencions d'en Joan Botella, vicepresident de FdE i degà de la Facultat de Ciències Polítiques de la UAB; Laura Freixas, escriptora; i Carme Valls-Llobet, vicepresidenta de FdE. A l'acte es va convidar a prendre la paraula a la Núria Parlon, alcaldessa de la ciutat i diputada al Parlament de Catalunya. Un servidor també va poder intervenir-hi, a més de presentar-lo i conduir-lo.

 
 

Entrevista en rebelion.org (parte I)

Salvador López Arnal, profesor en la UNED y en el IES Puig Castellar de Santa Coloma de Gramenet, y colaborador de la revista El viejo topo, me ha entrevistado en www.rebelion.org con motivo de la presetación de Federalistes d'Esquerres en Santa Coloma.

A lo largo de la entrevista repasamos la situación política en Cataluña. El tema ha dado como para hacer dos entregas, el siguiente en la próxima semana.

Leer entrevista.

Presentació de Federalistes d'Esquerres a Santa Coloma de Gramenet

Si les enquestes reflecteixen amb encert el que pensa la majoria de la societat, el federalisme ha de ser la solució per a l'impasse que ens obliguen a viure recentralitzadors i independentistes.

És que n'estem convençuts hem de difondre-ho, per això el proper dia 14 d'octubre tindré l'honor i la responsabilitat de presentar Federalistes d'Esquerres a la nostra ciutat. Serà a la Biblioteca Salvador Cabré-Singuerlín a les 19h30'. Acompanyar la taula de convidats serà també tot un plaer.
 

El vector Podemos i Catalunya

La irrupció de Podemos està configurant una nova cartografia política. Més enllà dels resultats consolidats a les eleccions al Parlament europeu, no hi ha cap enquesta que no apunti uns resultats excel·lents per a la formació liderada per Pablo Iglesias. Podemos ha esdevingut una magnitud influent en les dinàmiques socials i aspira a incrementar aquesta influència fins el punt de determinar-les en un futur no gaire llunyà. Ras i curt: Podemos aspira a exercir el poder.

El nom de la formació reprodueix el missatge optimista que va dur Obama a la presidència dels EUA: “Yes we can”. L'hipotètic triomf de Podemos seria, així, l'expressió d'una majoria social que s'hauria afartat de la política tradicional i hauria trobat l'eina indispensable per fer tombar el status quo. Podemos, per tant, disputaria les properes fites electorals tant a partits de dretes com d'esquerres, emprant un missatge entenedor i un mitjà atractiu. Podemos seria el partit de la il·lusió.

Crec que fins aquí no he fet cap crítica del nou partit -que ho serà d'una manera estructurada a partir del mes d'octubre-, sinó una anàlisi somera de la realitat. I, de crítiques, tampoc no en faré tot seguit. El que m'agradaria tractar és un conjunt de reflexions que l'efecte Podemos m'ha generat, i més en el context concret de Catalunya.

Podemos va obtenir un 4'7% dels vots catalans a les eleccions del maig, el percentatge més baix de totes les comunitats autònomes. Tanmateix, els sondejos posteriors atorguen la segona posició en intenció de vot a aquesta formació, en el cas d'unes eleccions generals, i la quarta en el cas d'unes eleccions autonòmiques. D'acord, les enquestes només indiquen una tendència, però aquesta és fa evident, oi? Alhora, hi ha una dada molt interessant: Podemos és, hores d'ara i malgrat el seu curt bagatge temporal a Catalunya, una força política amb més militància que ERC, més de 13000 persones (tot i que s'ha de dir que no cal pagar una quota). Podemos inquieta a banda i banda de l'espectre polític: frenaria a les CUP i Ciutadans, i restaria al PSC i ICV-EUiA.

Si ens fixem en els seus resultats a l'àrea metropolitana de Barcelona, observem que el maig va doblar els percentatge mitjà a diversos municipis (10,2 a Ripollet, per exemple). Hem de deduir que l'aparició de possibles candidatures de Podemos a les eleccions municipals també sacsejaria els consistoris d'unes ciutats on hi viu gairebé la meitat de la població catalana (a banda del que passi a Barcelona amb Guanyem). De fet, aquest apunt està en línia amb el que passaria en el conjunt de l'Estat tenint en compte quin és el perfil del votant de Podemos. Tanmateix, és poc probable que Podemos es presenti de manera generalitzada a les eleccions municipals, doncs el risc d'una infiltració a les llistes d'individus aprofitats és molt alt.

Pablo Iglesias és conscient del seu potencial. El seu discurs ha dotat una part important de l'espectre social que va simpatitzar amb el moviment 15-M d'una veu i un rostre mediàtics amb els quals identificar-se i, el que finalment compta, votar-lo. A partir d'aquí, la nova estrella ha generat un efecte d'atracció gravitacional que l'empeny a créixer i a disputar el centre del sistema amb els “vells” astres. L'aposta és alta, i algú haurà de perdre-hi.

A Podemos saben que a Catalunya s'hi juguen molt (com gairebé tothom). Un posicionament contrari a l'anomenat Dret a decidir minvaria la seva credibilitat com a defensors d'un radicalisme democràtic marca de la casa. Tanmateix, una deriva cap a l'independentisme per part dels Cercles catalans els podria restar atractiu a la resta de l'Estat. Nogensmenys, Podemos no voldria renunciar als escons en joc de la circumscripció de Barcelona en el marc d'unes eleccions generals (31 dels 350 seients del Congrés dels Diputats).

Si es celebrés la consulta del 9-N què faria Podemos? La resposta és que s'organitzaria un debat al si dels Cercles sense consignes de la direcció. Ara bé, una formació encapçalada per una figura com Iglesias, qui ha dit per activa i per passiva que que no vol la separació de Catalunya, probablement decantaria el gruix dels seus seguidors cap a un SÍ-NO. Crec que la seva opinió seria determinant més enllà de cap discussió interna.

Pablo Iglesias concep Espanya com una realitat plurinacional des d'una òptica republicana. És a dir, ideològicament juga en el camp del republicanisme federal. Si arribés al poder, el podríem comparar amb una mena de Pi i Margall del segle XXI? Però, alhora, viuria Podemos, i amb ells tot el país, un fenomen similar al que va patir el Partit Republicà Democràtic Federal, quan, un cop es va proclamar la Primera República Espanyola, les organitzacions dels “cantons” van desobeir la nova legalitat i van engegar una insurrecció que va posar la República contra les cordes?

Sembla improbable, però no impossible. Recentment, mentre a Podemos s'organitzava un Cercle federalista, a llocs com Mataró el Cercle local s'apuntava a una marxa de torxes per la independència.

En definitiva, la influència de Podemos és un vector a considerar seriosament en els àmbits de l'opinió i dels comportaments col·lectius presents i futurs. L'efecte regenerador és el seu primer i inqüestionable èxit. El final d'aquesta història, però, no està escrit.

 

Article a Esquerra sense Fronteres: Cap a una segona transició

Aquest article és, a petició de Federalistes d'Esquerres, una ampliació d'una entrada anterior meva. S'ha publicat al seu blog el passat 17 de juliol:

Des de fa uns anys, que coincideixen bàsicament amb la greu afectació de la crisi econòmica, s'ha agegantat una bretxa que separa un ampli sector de la ciutadania i les institucions. És una realitat explicable per diferents raons objectives, però poc justificable perquè el que està en joc és la supervivència de la democràcia. La bretxa no pot esdevenir tan profunda com per a que les parts no acabin trobant punts de contacte i evitant l'ensorrament d'un edifici que, d’altra banda, està necessitat de reformes. Però encara no hem superat la fase de l'enroc, la del descrèdit de l'adversari des de la trinxera. Potser això ja va bé per a alguns.

Seguir llegint...

CRÓNICA DEL FESTIVAL BE PROG 2014

Sábado 12 de julio de 2014. Poble Espanyol de Barcelona.

A las 17h me están comprobando la entrada y empieza a tocar Animatter. Puntualidad británica (que se intentará mantener a lo largo del festival sin éxito tras su ecuador). Sin ser un día especialmente caluroso, el sol es de frente es implacable con la gente del escenario. Mick Moss suda la gota gorda, aunque a su lado el bajista parece recién incorporado tras acabar su jornada laboral en un banco. ¿Qué hace un tío con pantalón de pinzas y corbata tocando en un sitio como este? ¡Si la cola de entrada parecía un casting de Juego de Tronos!... El calor arrecia y sé que las cervezas sólo valen dos euros… Voy a esperar, no me quiero despegar de mi posición privilegiada ante uno de los últimos dioses que he incorporado a mi panteón. Luego tendré que hacer cola…

Tesserac T no me acaba de seducir a priori. Cuando la banda ocupa su lugar y empieza a tocar se produce la sorpresa. Hay una legión de fans que se agolpa frente al escenario y yo voy incorporándome a la propuesta poco a poco. Al final me han ganado para la causa. Un directo impresionante.

He sido previsor y utilizo las fichas de las que antes me he provisto para no tener que hacer más cola en la caja de las barras. El calor ha bajado y están llegando algunas nubes que tapan el Sol. No tendrán consecuencias mayores. Me dedico a observar el público. A la mitad les saco por lo menos veinte años, y a un tercio de los restantes tal vez diez. Entre tanta camiseta negra se distinguen alguna de Pink Floyd y bastantes de Marillion. El catálogo es interminable: Dream Theater, Transatlantic, Rush, Porcupine Three, Toundra… Abunda el buen gusto.

Alcest tiene problemas de sonido. Este será uno de los puntos débiles del festival, bueno en algunos momentos, mejorable en su mayor parte, y francamente deficiente en algún caso. No acabo de conectar con su concierto, pese a que se lo trabajan duro, y pese a lo que me gusta su música. El calor ha desaparecido y la temperatura comienza a bajar conforme avanza la puesta de sol (lo hará hasta los 19 grados).

A las 20h30’ entra Fish en escena y el público se viene arriba. Es el abuelo del festival, se sabe querido y se entrega al máximo durante una hora. La recta final de su concierto es una concesión a sus viejos tiempos con Marillion, y parece que es lo que muchos han venido a escuchar. El ambiente es fantástico y me dejo llevar por el divertimento en el que se ha convertido la actuación. Gran ambiente para introducir una pausa y meterle algo sólido al cuerpo. Bocatas a tres euros cincuenta, ¡así da gusto ir a un festival!

A las 22h suenan unas notas pinkfloydianas para introducir a Anathema. Son una banda estrella del cartel y han venido con la formación al completo y con ganas de gustar, y con la vista puesta en un próximo concierto en solitario en Barcelona, en octubre. Hay mucho público y mucha expectación. El concierto será muy bueno, aunque sólo de una hora.

Opeth, cabeza de cartel, se retrasa, pero el sonido se ha ajustado y será el grupo que mejor se escuche con diferencia. Hay una legión de fans pendientes de su actuación, y yo, que no lo soy, me dispongo a contemplar el espectáculo desde el fondo de la plaza, sentado en un poyo con la espalda relajada (las cervicales empiezan a cobrarse factura después de tantas horas, y ya hemos quedado en que uno va teniendo una edad). Son unos músicos excelentes estos suecos. Me quito el sombrero ante la calidad de la banda. Una hora y media de lujo, aunque, pese a mi relativamente cómoda posición, el cansancio me hace mella.

El retraso de Pain of Salvation es desagradable. Han vuelto los problemas técnicos y el sonido de su concierto no hará justicia a la propuesta musical de la banda. No he escuchado nada previamente y me dispongo a encontrar las razones por la que han generado la expectativa de un público que ha aguantado hasta las dos de la madrugada para que salgan a escena. Y comienzo a entenderlo desde el primer momento. Es apabullante lo de su líder, un virtuoso de la voz y de la guitarra. En su cabeza hay mucha música y mucha creatividad, no sé si podrá controlar tanto talento sin que se le desborde y lo arrastre hasta algún punto de no retorno. No hay definiciones para este grupo, a los que me propongo seguir con esmero, pero estoy hecho polvo y decido dejarlo para otra ocasión. Además de la hora tan tardía, la sonorización me decanta hacia la retirada.

Son las tres menos cuarto y me doy cuenta de que he estado once horas entregado a una de mis grandes pasiones, si no la que más, yo solo, sin colegas con los que compartir la experiencia. Ha sido magnífica. La música y yo. Yo y la música. Todo lo demás lo ha hecho posible.

Una Segona Transició

Transitar és passar d'un lloc a un altre. Una transició és alhora un procés, perquè és dinàmic, i un resultat, perquè s’acaba concretant d'una determinada manera. La Transició espanyola va permetre el pas d'un règim dictatorial a un règim democràtic en funció de la conjuntura del moment, molt difícil, i va resultar un model d'èxit malgrat els seus dèficits. Fou el producte d'un consens, d'una transacció, perquè tothom va haver de fer-hi concessions.

Quatre dècades més tard sembla que ens aboquem cap a una Segona Transició. Després d’anys de queixes generalitzades, d'un cansí “aquí no passa res”, ara els esdeveniments es precipiten. El detonant rau en els resultats de les eleccions europees, probablement, però el que ens interessa és determinar les causes del canvi d’etapa, i plantejar-ne l’abast.

És una certesa que l’arquitectura de la Transició no aguanta l’edifici. Tres dels seus pilars fan figa: organització territorial, salut democràtica i estat del benestar. Tots tres es van bastir tan fràgilment que han trontollat amb l’embranzida d’una crisi econòmica brutal, llarga i profunda com mai abans. Tots tres es van deixar inacabats. El primer perquè, malgrat el traspàs efectiu de moltes competències a les comunitats autònomes, només va esbossar el que hauria d’haver estat la constitució d’un veritable estat federal, en el qual la clarificació és molt més gran en tots els aspectes: finançament, senat com a cambra de representació territorial, etcètera. El segon perquè no va reeixir amb la contundència necessària per esborrar les rèmores d'un franquisme sociològic que ha estat aprofitat per la dreta en l'exercici del poder, i inclús quan ha exercit d'oposició: opacitat, aforaments, arbitrarietat dels indults, control del poder judicial, etcètera. El tercer perquè va arribar tard i minvat, sent escombrat en quatre passades per la imposició de les anomenades polítiques d'austeritat dels darrers anys.

El retraïment inicial de la ciutadania s'ha tornat en rèplica al carrer, i sembla que també a les urnes. L'afany recentralitzador del Partit Popular va provocar una resposta a Catalunya a favor d'un canvi del statu quo territorial. Les retallades en els serveis i prestacions públiques iniciades pels presidents Zapatero i Mas, i després per en Mariano Rajoy, van derivar en indignació i desafecció envers els partits i les institucions. La corrupció destapada un dia rere l’altre ha estat la guinda del pastís.
Vuit o nou mesos enrere, quan es va commemorar l'aniversari de la Constitució, no es van publicar gaire columnes favorables a la reforma constitucional. Tanmateix, els diaris en van plens a data d’avui. Fins i tot personatges de tarannà immobilista han d’admetre obertament la possibilitat de reformar-la. És a dir, que n’hi haurà, de reforma. I les reformes ens les faran d’una determinada manera si no hi juguem. Un altre cop una Transició, la Segona, com a procés i com a resultat.

Els dos moments previs d’esplendor democràtic a Espanya, el Sexenni de 1868-1874 i la Segona República, arribaren per vies diferents. El primer com a resultat d’una insurrecció militar, una forma habitual al llarg del segle XIX i bona part del XX. El segon com a conseqüència dels resultats d'unes eleccions municipals que sorprengueren al rei i els partits dinàstics de l’època amb el pas canviat. Si extrapoléssim els dos moments històrics es podria deduir que hi ha semblances entre el moment actual i el de l’adveniment de la Segona República. Però no és cert, o només en part, potser més aviat en els aspectes de diagnosi d'una necessària regeneració. En els dos precedents de transformació política radical, les forces partidàries del canvi s’havien posat d’acord en els grans objectius, havien confluït amb voluntat de consens i d’esdevenir una majoria política i social, independentment de si, amb ulls del present, es pot jutjar si l'assoliren o no. El que s'ha de tenir en compte és que prèviament es signaren els Pactes d’Ostende (1866) i de Sant Sebastià (1930), i que, en ambdós casos, no es va fer fàstic a la incorporació de partits que havien participat del règim precedent. De tot això, hores d'ara, res no n'hi ha.

Les forces d’esquerra s’han abocat a una mena de competició caïnita en pro de l'estima d'una ciutadania suposadament receptiva. Una norma tàcita ha estat la determinació del pedigrí de cadascú en funció de si es representa la “vella” o la “nova” política. Així, per fugir de l'etiqueta d'allò vell, tothom sembla haver apostat per objectius de màxims. És el tot o res. És el temps dels moviments espasmòdics. Però no hi ha bon vent per a qui no sap cap a on va.

Si realment s'ha obert una oportunitat de canvi, probablement materialitzable en una futura reforma constitucional, ens cal un nou Pacte de Sant Sebastià per part de qui no es conformaria amb mers retocs estètics. Necessitem uns acords de mínims i una política d'aliances amb molta amplitud de mires per forçar a la contrapart a transaccionar un major abast dels canvis. Es tractaria de recuperar la visió i la voluntat política demostrada per personalitats com Suárez i Carrillo, que van saber interpretar els anhels del carrer, per bastir una Segona Transició que refermi els tres pilars abans esmentats en pro d'una democràcia molt més sòlida i a l'alçada dels nous temps. L'ambició és necessària, també ho serà la cintura.

Què ens han donat, els romans?

Una de les seqüències més divertides de la pel·lícula La vida de Bryan recrea la trobada d'un grup de conspiradors contra la dominació romana a Judea. El líder del grup es pregunta què han fet els romans pels jueus, tot esperant una onada de respostes irades contra els opressors, i es troba amb una successió d'arguments assenyats favorables a la pertinença a l'Imperi.

Els resultats de les eleccions europees m'han recordat aquesta seqüència. L'ascens dels partits euroescèptics, o directament antieuropeístes i nacional-populistes, no són un bon símptoma. La Unió Europea pateix una malaltia que l'amenaça des de l'interior del seu cos. A més, la indiferència dels electors, amb una abstenció mitjana d'un 57%, redundaria en una tendència degenerativa del malalt. Però la Unió no està desnonada, es pot recuperar si som capaços de veure què ens ha donat als europeus, i, més encara, què ens pot donar en el futur. Els processos de convergència i d'integració europeus haurien de ser imparables, no només perquè així sembla que ho determinaria una economia cada cop més globalitzada, sinó, justament, perquè les decisions polítiques que haurien de prevaldre sobre els interessos privats del mercat les puguin prendre les persones que hi viuen. Reivindico, doncs, una ciutadania europea conscient del seu paper, dels seus drets -benestar social!- i dels seus deures -solidaritat!- en un món complexe.

No sembla que el retorn a les fronteres dels vells estats-nació, una miríada en aquesta nostrada Europa, sigui el camí més assenyat. La idea d'uns Estats Units Europeus va néixer com a reacció al nacionalisme exacerbat que havia empaitat els països a dues guerres de dimensions inimaginables. Començà la Unió, això sí, pel camí fàcil, el de la unitat del mercat i la lliure circulació de capitals, però la visió hi era en la ment dels més conscients d'entre els seus fundadors. La tendència més perversa, la que subsumeix les persones al paper de mera mà d'obra a expenses de l'explotació del capital -financer, prioritàriament- o de simples contribuents d'uns governants lliurats als interessos d'aquell, quan no directament a la corrupció, és la que ha impedit que el vell somni pogués reeixir en un termini més breu. Ha estat el neoliberalisme, d'ençà els anys vuitanta i noranta, la ideologia dominant en un marc institucional aliè a un veritable control democràtic.
Sense perdre'ns en una discussió absurda sobre les bondats o maldats del vell Imperi Romà -un règim esclavista, no ho oblidem -, i molt menys en interpretacions literals de la seqüència cinematogràfica emprada, la Història més recent ens dóna altres exemples del malbaratament d'oportunitats per oferir una resposta unitària a problemes comuns.  El trencament ideològic de la 1a Internacional va esquarterar el moviment obrer, però fou un concepte esbiaixat del patriotisme el que va dur a centenars de milers de treballadors a lluitar voluntàriament els uns contra els altres en la Gran Guerra el 1914. El crack de 1929 i la conseqüent Gran Depressió dels anys trenta van transvasar bona part de les esperances populars al camp del feixisme.
Salvant les distàncies, el fantasma de la divisió torna a campar pel Vell continent. Una divisió que amagaria sota l'embolcall de les banderes, quan no directament des dels arguments racistes o xenòfobs -primer els de casa-, el que no deixa de ser un nou capítol de la lluita de classes, aquella que només una part de l'esquerra i alguns personatges honestos de la dreta, com el multimilionari Warren Buffet, reconeixen obertament.
Sóc optimista i confio en l'assoliment d'una Europa federal guiada per solucions lògiques, justes i valentes en favor de les persones. Tanmateix, fa sis mesos ningú no hagués pensat que a Ucraïna, novament en el cor d'Europa, si bé no de l'Europa comunitària, s'esdevindria una guerra civil. O potser sí, el que seria molt més terrible.
 

En parlarem, d'Europa?

Sí, ja ho sé: els clubs de fans de l'Independentisme Màgic i de l'Espanyolisme Apocalíptic (prenc els conceptes de l'àcida ploma de l'Arqueòleg Glamurós) ens en parlem a diari. Els uns ens diuen que els catalans a Europa ho tenim tot pagat perquè sí, els altres que vagaríem per les galàxies a perpetuïtat. Les autoritats de la Unió Europea (UE o Unió en endavant) s'han expressat per activa i per passiva al respecte de la independència de Catalunya -d'entrada, fora, i després ja es veuria-, però què importa. Total, aquests individus només són els que remenen les cireres: que si ara determinen l'aplicació de polítiques d'austeritat, que si més tard toquen els nassos a Rússia, que si prioritzen les inversions en tal o qual àrea... I aquí és on volia arribar un servidor, i on prefereixo abandonar el to desenfadat. D'Europa, de la Unió, n'hem de parlar amb el rigor que es mereix, doncs és el marc en què es prenen les decisions més transcendents per a la nostra vida quotidiana, peti qui peti. Sorprèn que a tres setmanes de les eleccions al Parlament europeu no se'n parli més i millor de tot plegat.

En general, no es fa pedagogia sobre els ets i uts de pertànyer al club europeu. Els grans mitjans de comunicació cerquen els titulars arran de les picabaralles dels candidats i dels partits més que no pas en funció dels continguts de les propostes. Europa és un escenari de fons que decoraria una representació centrada en contingències locals. Aquest decorat resultaria tan poc interessant que l'electorat es desmobilitzaria de forma massiva, molt per sota del 50% de participació (si bé val a dir que aquest mal no és intrínsecament hispà: 18 d'entre els 28 cossos electorals de la Unió tampoc no van superar aquest llindar el 2009).

El Parlament europeu és la cambra de representació de més de 375 milions d'electors, el segon cos electoral del món després de la Índia. La seva capacitat legislativa s'ha anat ampliant al llarg dels anys, tot i compartir-la amb la Comissió Europea i el Consell de la Unió Europea. Cap d'aquests dos darrers organismes es pot escollir de manera directa per la ciutadania. El segon el conformen els ministres dels països membres, i s'ha de diferenciar del Consell Europeu, la institució que aplega els caps d'estat o de govern. Tanmateix, la Comissió Europea, que seria el poder executiu de la Unió, haurà de tenir com a cap, és a dir, l'equivalent a una mena de President d'Europa, a un candidat que hagi estat avalat per cadascú dels grups polítics del Parlament abans de produir-se les eleccions. Dit d'una altra forma, qualsevol elector sap d'antuvi quina persona aspira a presidir la Comissió independentment del país on s'hi dipositi el vot i en funció de la seva pertinença a un o altre dels partits d'àmbit europeu. És un pas cap a la integració política europea, insuficient, però necessari en el camí democràtic d'empoderament de la ciutadania i de superació dels anacrònics marcs estatals.

Les competències del Parlament europeu contemplen l'aprovació del pressupost comunitari, el control de les institucions de la Unió, i la supervisió dels tractats internacionals amb tercers. És fa evident la importància d'aquestes funcions des del punt de vista de les persones que compartim l'espai d'aplicació de les decisions de la UE. No serà el mateix una majoria d'esquerres o una majoria de dretes en el Parlament, doncs aquest podrà servir de contrapés a les decisions del Banc Central Europeu i del Fons Monetari Internacional, institucions sense control democràtic responsables de l'establiment de les directrius econòmiques dels darrers anys, clarament regressives per a les classes populars, i que han comptat amb el suport d'un Parlament europeu dominat per les forces polítiques conservadores i una socialdemocràcia rendida al liberalisme econòmic. Des d'una altra perspectiva, però relacionada amb l'anterior, també s'ha de considerar que ens trobem en un món cada cop més globalitzat i amb la presència d'actors de pes, com ara els EUA o la Xina, que exigeixen -o aconsellen, si més no- un consens europeu per jugar en un tauler d'escacs cada cop més escorat cap a l'àrea de l'oceà Pacífic. Que aquest consens es nodreixi de continguts de solidaritat i de cooperació internacional, o de continguts militaristes i d'interessos egoistes i/o estrictament economicistes, en bona part dependrà de nosaltres.

Si els pes d'aquests arguments no ens fa pensar en la necessitat d'implicar-nos a fons en els processos de convergència europea que s'estan produint, val la pena consultar-ne els exposats en un meritori article publicat recentment pel meu col·lega Chema Corral, en el qual també es poden trobar alguns exemples més casolans i tangibles de l'abast de les polítiques europees.

Un cop d'ull al federalisme

El federalisme espanyol és gairebé tan antic com ho puguin ser altres ideologies gestades en el si de la Il·lustració del segle XVIII i parides amb les Revolucions Americana i Francesa, les que han anat conformant la nostra societat contemporània. El federalisme va arribar a governar el país durant un breu lapse de temps i, avui, ha tornat a revifar malgrat el bandejament i menyspreu que històricament ha sofert. Amb aquest escrit pretenc acostar succintament la idea federal al públic lector amb una afany divulgatiu.

El federalisme és, a grans trets, una doctrina política que planteja una organització supraestatal comuna entre diferents territoris, és a dir, la compartició de determinades competències en l'àmbit de la federació i l'exercici en exclusiva d'unes altres. El federalisme explica, fent-nos servir d'un exemple clamorós, que als Estats Units hi hagi territoris, com ara Texas o Oklahoma, on la pena de mort sigui aplicada.

A l'Espanya del segle XIX, l'encaix dels diferents territoris dotats d'unes singularitats específiques (llengua, cultura, dret, etcètera) en una organització comuna, alhora que s'intentava modernitzar les estructures estatals per desvincular-les de les de l'Antic Règim, no va reeixir. Els liberals van fer una aposta per la centralització administrativa en nom de la racionalitat i de la unitat del mercat. Els carlins, els seus opositors absolutistes, van defensar el particularisme per fer-los la guitza (el nacionalisme conservador, més tard, trobaria empar en aquesta reacció). Fins a tres guerres civils van derivar-se d'aquesta disputa.

Pel flanc més progressista, afeblit pel pes determinant d'una casta de poder conformada per un conglomerat d'antigues i noves elits aferrades a l'entorn de la Corona i de les noves institucions, l'alternativa a l'encaix territorial va ser la proposta federal. Les arrels federalistes es troben en el corrent demòcrata que exigia el dret a votar o ser votat per a qualsevol ciutadà, i que, en conseqüència, va acabar exigint que la figura del cap de l'estat també fos elegible. La gent d'ordre, els liberals triomfants, no estaven disposats a admetre la participació popular en els afers públics. El conflicte de classe havia arrelat amb la incipient industrialització. A Espanya, republicanisme i federalisme van créixer de la mà d'una determinada tendència ideològica, un radicalisme democràtic que confluiria, tot i que no sempre, amb els nous corrents procedents del moviment obrer. Aquesta característica el distingeix d'altres propostes federals, doncs el federalisme és consubstancial al liberalisme en països com els EUA, Canadà, Bèlgica o Alemanya. I, justament, aquesta pàtina progressista del federalisme espanyol és la que explica la desacreditació conscient i sistemàtica a la que ha estat sotmès per part d'aquells que han exercit la hegemonia des d'aleshores.

L'any 1868 es constituí el Partit Republicà Democràtic Federal, aplegant les tendències que li donaren el nom. Bona part dels seus dirigents procedien de Catalunya, on el partit tenia el principal bastió, seguit d'Andalusia (catalans foren el primer i segon presidents republicans, Estanislau Figueres i Francesc Pi i Margall). Fou en el marc del Sexenni Democràtic (setembre del 1868-desembre del 1874), un període convuls que s'inicià amb la destitució violenta de la reina Isabel II i la restauració de la dinastia borbònica en la figura d'Alfons XII. Durant aquests anys es va assajar l'experiència republicana a Espanya, entre febrer del 1873 i gener del 1874, un cop s'havia frustrat l'opció d'entronitzar una dinastia forana (abdicació d'Amadeu de Savoia). La Primera República va fracassar perquè va néixer sense consens (era una tendència minoritària en el parlament, amb l'afegit que hi va haver qui va veure-hi l'ocasió de desacreditar-la sense necessitat de tacar-se les mans) i perquè els mateixos republicans es van dividir. El republicanisme federal es va veure desbordat per l'actitud intransigent dels “cantonalistes”, un sector que es va sublevar a molts municipis de la vessant mediterrània en defensa d'una descentralització de màxims, no reconeixent l'autoritat del govern (el que facilita als nostres ulls emparentar-lo amb una forma de protoanarquisme). La República va caure i el Partit Republicà Democràtic Federal ja no va aixecar el vol. Les forces polítiques conservadores, les de “llei i ordre”, no van dubtar a estigmatitzar el republicanisme per sempre més.

La idea federal va imbricar, tanmateix, l'ideari del PSOE (1879) i, a posteriori -i molt especialment-, el del PCE (1921); a més del d'una part de les forces regionalistes de caire progressista que van anar sorgint per la geografia peninsular a cavall dels segles XIX i XX. Aquesta petjada és fàcil de copsar en el catalanisme polític, amb l'aportació del vell dirigent federal, i autèntic factòtum del corrent, Valentí Almirall. La burgesia, però, va moderar les velles pulsions federalistes de la proposta d'Almirall, i les va acomodar a un autonomisme de perfil baix. Aquesta formula de compromís fou acceptada pel republicanisme espanyol de centre-esquerra, desenvolupada en la posterior etapa de la Segona República (abril de 1931-març de 1939), i adoptada, amb un grau de consens rotund, per les forces polítiques que encapçalaren el procés de transició a la democràcia d'ençà que morí el dictador Franco.

El debat sobre l'abast del model autonòmic, sobre la pàtina federalista que el va inspirar en el moment de ser redactada la Constitució, o sobre la conveniència o no de reformar-lo, escapa a la voluntat primera que ha guiat la redacció d'aquestes ratlles. Ara bé, per no fugir d'estudi, la meva conclusió és clara: Espanya és una realitat plurinacional susceptible de ser organitzada territorialment en clau federal. Tant de bo! Per això, i pel seu component de progrés.

TV3 ja no és la nostra, és la d'uns i no la d'uns altres

La setmana passada va tornar Miquel Calçada a Televisió de Catalunya amb Afers exteriors. Més enllà del contingut del programa o de posar en dubte la seva qualitat –Calçada és un professional solvent i un exitós home de negocis-, el que vull destacar és l’estelada que aquest senyor lluïa ben visible en la màniga de la seva jaqueta en el moment d’aparèixer en pantalla. Res a dir si en Calçada es manifesta públicament com a independentista, però no és de rebut que ho faci quan exerceix de presentador o entrevistador. És molt barroer i gens ètic. I més tractant-se d’una televisió pública que financem entre tots: federalistes, independentistes, autonomistes, centralistes, i tots els “istes” que vivim a Catalunya. Imaginem quina hagués estat la reacció si el gest hagués estat l’invers, amb un presentador d’una altra cadena mostrant al públic una bandera espanyola sense venir a col·lació.

Això no és sinó una mostra de la tendenciositat de la televisió pública de Catalunya, la que s’autoanomena la “nostra” quan és només la d’uns i no la d’uns altres. Els nivells de rigor i d’objectivitat de TV3 han caigut tant que han acabat passant factura al segell de qualitat que l’havien distingit durant la major part de la seva història. No és la meva una opinió aïllada. El crític Ferran Monegal posava el dir a la nafra en un dels seus articles, indicant com el periodisme fet a la cadena ha perdut el sentit crític i obvia els escàndols de presumpta corrupció que esquitxen el “pinyol de la Catalunya nostrada” i, fins i tot, el nostrat més que un club. La llista de greuges, tan sòls referint-nos als espais informatius i de divulgació, seria molt llarga: marginació sistemàtica de veus crítiques amb l’independentisme, absència de pluralitat, tendència a sobredimensionar les declaracions provocadores o descontextualitzades de l’adversari, etcètera.

L’esperit democràtic del país es veu amenaçat per aquesta mena de males pràctiques. No és alarmisme, és una denúncia raonada i legítima que hauria de fer reflexionar els independentistes. La reacció més habitual que he trobat quan algú ha posat sobre la taula arguments semblants als meus ha estat la de “i tu més”. La norma és apel·lar a la línia editorial de la caverna o brunete mediàtica per justificar la seva deriva arbitrària i intolerant. Haig d’empassar-me tan immunds referents com a únics i inapel·lables? Amb aquesta pobresa argumental no es guanya en legitimitat, sinó que es depaupera el marc de convivència i s’agreuja la bretxa de la societat catalana entre els uns i els altres als quals m’he estat referint.

Hi ha un altre element que vull posar sobre la taula. M’esgarrifa observar el silenci, quan no la complicitat, amb què això s’està esdevenint, per part d’aquells que haurien de posar el crit en el cel quan el que està en qüestió és la pluralitat i la pròpia essència de la democràcia per la qual es van deixar la pell –els més vells- o se’ls omple la boca –als més joves-. L’actitud al respecte de determinats partits, sindicats, entitats, i col·lectius –permeteu-me que no n’especifiqui les sigles- em provoca la més gran de les perplexitats en aquests temps.

Si TV3 continua accentuant el perfil sectari en detriment de la pluralitat i del que seria, en el seu autèntic i estricte sentit, el dret a decidir, no vull ni pensar com seria la televisió d’una Catalunya independent. Potser hauré de mirar els programes que emeten a Corea del Nord per fer-me’n una idea.

Perdó, no volia provocar. A en Mikimoto se li permeten aquestes ironies, oi?