Una Segona Transició

Transitar és passar d'un lloc a un altre. Una transició és alhora un procés, perquè és dinàmic, i un resultat, perquè s’acaba concretant d'una determinada manera. La Transició espanyola va permetre el pas d'un règim dictatorial a un règim democràtic en funció de la conjuntura del moment, molt difícil, i va resultar un model d'èxit malgrat els seus dèficits. Fou el producte d'un consens, d'una transacció, perquè tothom va haver de fer-hi concessions.

Quatre dècades més tard sembla que ens aboquem cap a una Segona Transició. Després d’anys de queixes generalitzades, d'un cansí “aquí no passa res”, ara els esdeveniments es precipiten. El detonant rau en els resultats de les eleccions europees, probablement, però el que ens interessa és determinar les causes del canvi d’etapa, i plantejar-ne l’abast.

És una certesa que l’arquitectura de la Transició no aguanta l’edifici. Tres dels seus pilars fan figa: organització territorial, salut democràtica i estat del benestar. Tots tres es van bastir tan fràgilment que han trontollat amb l’embranzida d’una crisi econòmica brutal, llarga i profunda com mai abans. Tots tres es van deixar inacabats. El primer perquè, malgrat el traspàs efectiu de moltes competències a les comunitats autònomes, només va esbossar el que hauria d’haver estat la constitució d’un veritable estat federal, en el qual la clarificació és molt més gran en tots els aspectes: finançament, senat com a cambra de representació territorial, etcètera. El segon perquè no va reeixir amb la contundència necessària per esborrar les rèmores d'un franquisme sociològic que ha estat aprofitat per la dreta en l'exercici del poder, i inclús quan ha exercit d'oposició: opacitat, aforaments, arbitrarietat dels indults, control del poder judicial, etcètera. El tercer perquè va arribar tard i minvat, sent escombrat en quatre passades per la imposició de les anomenades polítiques d'austeritat dels darrers anys.

El retraïment inicial de la ciutadania s'ha tornat en rèplica al carrer, i sembla que també a les urnes. L'afany recentralitzador del Partit Popular va provocar una resposta a Catalunya a favor d'un canvi del statu quo territorial. Les retallades en els serveis i prestacions públiques iniciades pels presidents Zapatero i Mas, i després per en Mariano Rajoy, van derivar en indignació i desafecció envers els partits i les institucions. La corrupció destapada un dia rere l’altre ha estat la guinda del pastís.
Vuit o nou mesos enrere, quan es va commemorar l'aniversari de la Constitució, no es van publicar gaire columnes favorables a la reforma constitucional. Tanmateix, els diaris en van plens a data d’avui. Fins i tot personatges de tarannà immobilista han d’admetre obertament la possibilitat de reformar-la. És a dir, que n’hi haurà, de reforma. I les reformes ens les faran d’una determinada manera si no hi juguem. Un altre cop una Transició, la Segona, com a procés i com a resultat.

Els dos moments previs d’esplendor democràtic a Espanya, el Sexenni de 1868-1874 i la Segona República, arribaren per vies diferents. El primer com a resultat d’una insurrecció militar, una forma habitual al llarg del segle XIX i bona part del XX. El segon com a conseqüència dels resultats d'unes eleccions municipals que sorprengueren al rei i els partits dinàstics de l’època amb el pas canviat. Si extrapoléssim els dos moments històrics es podria deduir que hi ha semblances entre el moment actual i el de l’adveniment de la Segona República. Però no és cert, o només en part, potser més aviat en els aspectes de diagnosi d'una necessària regeneració. En els dos precedents de transformació política radical, les forces partidàries del canvi s’havien posat d’acord en els grans objectius, havien confluït amb voluntat de consens i d’esdevenir una majoria política i social, independentment de si, amb ulls del present, es pot jutjar si l'assoliren o no. El que s'ha de tenir en compte és que prèviament es signaren els Pactes d’Ostende (1866) i de Sant Sebastià (1930), i que, en ambdós casos, no es va fer fàstic a la incorporació de partits que havien participat del règim precedent. De tot això, hores d'ara, res no n'hi ha.

Les forces d’esquerra s’han abocat a una mena de competició caïnita en pro de l'estima d'una ciutadania suposadament receptiva. Una norma tàcita ha estat la determinació del pedigrí de cadascú en funció de si es representa la “vella” o la “nova” política. Així, per fugir de l'etiqueta d'allò vell, tothom sembla haver apostat per objectius de màxims. És el tot o res. És el temps dels moviments espasmòdics. Però no hi ha bon vent per a qui no sap cap a on va.

Si realment s'ha obert una oportunitat de canvi, probablement materialitzable en una futura reforma constitucional, ens cal un nou Pacte de Sant Sebastià per part de qui no es conformaria amb mers retocs estètics. Necessitem uns acords de mínims i una política d'aliances amb molta amplitud de mires per forçar a la contrapart a transaccionar un major abast dels canvis. Es tractaria de recuperar la visió i la voluntat política demostrada per personalitats com Suárez i Carrillo, que van saber interpretar els anhels del carrer, per bastir una Segona Transició que refermi els tres pilars abans esmentats en pro d'una democràcia molt més sòlida i a l'alçada dels nous temps. L'ambició és necessària, també ho serà la cintura.