A
Santa Coloma s’escriu cada cop més. És innegable un boom de la creació literària
local, amb una desena de nous títols cada any. No es tracta d’una “literatura
colomenca” com a marca, però assistim a un “fet literari colomenc”. Sense unitat
generacional, ni estilística, ni temàtica, els autors comparteixen l’alt grau
d’identificació amb la ciutat, i aquest fenomen literari comença a ser
reconegut interna i externament. Santa Coloma de Gramenet és un espai creatiu
que cal posar en valor.
A
més, hi disposem de rutes literàries i de valuosos recursos (biblioteques,
entitats, guia d’autors, editorials, revistes, etcètera). Com a aparador o
mercat som una ciutat pobre, això sí. En línies generals, ens cal atorgar més
visibilitat a la creació i als creadors locals, en especial entre l’alumnat de
primària i de secundària de la ciutat.
L’ombra
de Barcelona, alhora, continua sent allargada. Caldria més complicitat
metropolitana per deixar-nos de complexes d’inferioritat, i defugir del fals
orgull de l’efecte oasis (ningú no ens entén, però som la repera).
Som
una ciutat de poetes, també de narradors infantils i juvenils, i d’assagistes, però
potser ens falta encara la “gran novel·la colomenca” per a un reconeixement
absolut.
Raquel
Barco (Jezz Burning) i Vicenç Llorca han signat novel·les de gran
transcendència, però no s’han ambientat a Santa Coloma. La nostra ciutat no és
un escenari freqüentat, ni tan sòls pels autors locals, més enllà d’una bona
colla de relats breus. En Rodolfo del Hoyo hi va situar una novel·la juvenil
amb referències a la Memòria històrica, i Belén Carmona va traspassar el paper
amb l’adaptació cinematogràfica de la seva novel·la La Estrella.
De
portes enfora, Santa Coloma sovint ha estat un referent literari de
connotacions negatives, de vegades objectivament, de vegades com a clixé.
Recentment, l’escriptor barceloní Andreu Martín hi ubicà una part de la trama
de Societat Negra. Potser en aquesta
Santa Coloma negra i criminal hi rau la palanca que ha de destapar la Santa
Coloma novel·lesca, amb un argument genuïnament colomenc, amb autoria local, amb
un ferm compromís amb l’entorn social i cultural, i amb voluntat de resultar
recognoscible a qualsevol espai metropolità d’arreu.
Si
em permeteu la immodèstia, La muerte de
Naim (Editorial Stonberg) és el més recent i ambiciós intent de transgredir,
en el sentit esmentat, els límits que fins ara han delimitat la novel·lística
colomenca.
Publicat a Diari de Santa Coloma, número 381
