Sí, ja ho sé: els clubs de fans de
l'Independentisme Màgic i de l'Espanyolisme Apocalíptic (prenc els conceptes de
l'àcida ploma de l'Arqueòleg
Glamurós) ens en parlem a diari. Els uns ens diuen que els catalans a
Europa ho tenim tot pagat perquè sí, els altres que vagaríem per les galàxies a
perpetuïtat. Les autoritats de la Unió Europea (UE o Unió en endavant) s'han
expressat per activa i per passiva al respecte de la independència de Catalunya
-d'entrada, fora, i després ja es veuria-, però què importa. Total, aquests
individus només són els que remenen les cireres: que si ara determinen
l'aplicació de polítiques d'austeritat, que si més tard toquen els nassos a
Rússia, que si prioritzen les inversions en tal o qual àrea... I aquí és on
volia arribar un servidor, i on prefereixo abandonar el to desenfadat.
D'Europa, de la Unió, n'hem de parlar amb el rigor que es mereix, doncs és el
marc en què es prenen les decisions més transcendents per a la nostra vida
quotidiana, peti qui peti. Sorprèn que a tres setmanes de les eleccions al
Parlament europeu no se'n parli més i millor de tot plegat.
En general, no es fa pedagogia sobre els ets i
uts de pertànyer al club europeu. Els grans mitjans de comunicació cerquen els
titulars arran de les picabaralles dels candidats i dels partits més que no pas
en funció dels continguts de les propostes. Europa és un escenari de fons que
decoraria una representació centrada en contingències locals. Aquest decorat
resultaria tan poc interessant que l'electorat es desmobilitzaria de forma
massiva, molt per sota del 50% de participació (si bé val a dir que aquest mal
no és intrínsecament hispà: 18 d'entre els 28 cossos electorals de la Unió
tampoc no van superar aquest llindar el 2009).
El Parlament europeu és
la cambra de representació de més de 375 milions d'electors, el segon cos
electoral del món després de la Índia. La seva capacitat legislativa s'ha anat
ampliant al llarg dels anys, tot i compartir-la amb la Comissió Europea i el Consell de la
Unió Europea. Cap d'aquests dos darrers organismes es pot escollir de
manera directa per la ciutadania. El segon el conformen els ministres dels
països membres, i s'ha de diferenciar del Consell Europeu, la
institució que aplega els caps d'estat o de govern. Tanmateix, la Comissió
Europea, que seria el poder executiu de la Unió, haurà de tenir com a cap, és a
dir, l'equivalent a una mena de President d'Europa, a un candidat que hagi
estat avalat per cadascú dels grups polítics del Parlament abans de produir-se
les eleccions. Dit d'una altra forma, qualsevol elector sap d'antuvi quina
persona aspira a presidir la Comissió independentment del país on s'hi dipositi
el vot i en funció de la seva pertinença a un o altre dels partits d'àmbit
europeu. És un pas cap a la integració política europea, insuficient, però
necessari en el camí democràtic d'empoderament de la ciutadania i de superació
dels anacrònics marcs estatals.
Les competències del Parlament europeu
contemplen l'aprovació del pressupost comunitari, el control de les
institucions de la Unió, i la supervisió dels tractats internacionals amb
tercers. És fa evident la importància d'aquestes funcions des del punt de vista
de les persones que compartim l'espai d'aplicació de les decisions de la UE. No
serà el mateix una majoria d'esquerres o una majoria de dretes en el Parlament,
doncs aquest podrà servir de contrapés a les decisions del Banc Central Europeu
i del Fons Monetari Internacional, institucions sense control democràtic
responsables de l'establiment de les directrius econòmiques dels darrers anys,
clarament regressives per a les classes populars, i que han comptat amb el
suport d'un Parlament europeu dominat per les forces polítiques conservadores i
una socialdemocràcia rendida al liberalisme econòmic. Des d'una altra
perspectiva, però relacionada amb l'anterior, també s'ha de considerar que ens
trobem en un món cada cop més globalitzat i amb la presència d'actors de pes,
com ara els EUA o la Xina, que exigeixen -o aconsellen, si més no- un consens
europeu per jugar en un tauler d'escacs cada cop més escorat cap a l'àrea de
l'oceà Pacífic. Que aquest consens es nodreixi de continguts de solidaritat i
de cooperació internacional, o de continguts militaristes i d'interessos
egoistes i/o estrictament economicistes, en bona part dependrà de nosaltres.
Si els pes d'aquests arguments no ens fa
pensar en la necessitat d'implicar-nos a fons en els processos de convergència
europea que s'estan produint, val la pena consultar-ne els exposats en un
meritori article
publicat recentment pel meu col·lega Chema Corral, en el qual també es poden
trobar alguns exemples més casolans i tangibles de l'abast de les polítiques
europees.
