De debò algú dubtava de l’acord sobre la
consulta a Catalunya? De debò algú creia que no hi hauria una pregunta en forma d’arbre? De
debò algú es pensa que la consulta es podrà fer tal i com es preveu?
La primera qüestió no admetia dubtes: sense
acord, el ridícul de les forces impulsores de la consulta seria clamorós. La
solució, en vista de la segona qüestió, era necessària justament per a què hi
hagués acord, ja que no es podia obviar la demanda independentista ni marginar
les sensibilitats federal i confederal. I la tercera qüestió es respon per si
sola: les condicions d’una consulta d’aquesta mena no s’imposen unilateralment.
Les conclusions de tot plegat poden ser
diverses i objectables des de diversos punts de vista, però, per a mi, se
n’extreuen amb claredat les que exposo a continuació:
1- Hi ha una majoria parlamentària a Catalunya
que demana una consulta, al igual que hi ha una majoria social que demana un
canvi en el marc de les relacions Espanya-Catalunya. L’Estat ha d’escoltar
aquesta demanda independentment de com s’acabi canalitzant.
2- No hi ha una majoria independentista en el
Parlament, o la pregunta hagués estat una altra. La societat catalana és, de
ben segur, la més plural d’Espanya. De fet, si la consulta es dugués a terme
com està previst, el més probable és que el resultat fos obert.
3- Artur Mas recupera oxigen amb l’acord,
també per continuar aplicant la seva política neoliberal en la línia del Partit
Popular en el conjunt de l’Estat.
4- L’acord tanca polèmiques a la par que obre
el joc polític. Peti qui peti, deixa marge per a terceres, quartes i cinquenes
vies. La negociació, que sempre és possible en política, hauria de trobar la
seva modulació aprofitant totes les falques que sostenen una situació que era
previsible i ara constatable.
A continuació afegiré altres reflexions menys
òbvies, potser:
- És raonable que hi hagi qui es desmarqui del
full de ruta plantejat, però no caure-hi en el menyspreu per sistema. Els
problemes polítics s’han de resoldre amb respostes polítiques a l’alçada de les
circumstàncies. Es necessiten o es necessitaran propostes alternatives i en
positiu.
- És raonable que el president Rajoy digui que
no es pot permetre la consulta, però no que s’enroqui en l’immobilisme. Pot fer
moltes coses, com diu el ponent constitucional Miguel Herrero de Miñón: “En la
Constitució hi cap tot el que sensatament es vulgui”.
- És raonable que uns i altres qüestionin
l’encert de les preguntes des d’un punt de vista formal, demoscòpic i jurídic,
però no calen forçades contorsions argumentals per rebutjar-les. De debò els
detractors de la consulta haguessin preferit una pregunta unívoca sobre la
independència?
- És raonable qüestionar-se la conveniència de
votar-ne o no, però no tancar-se en banda
si la consulta es fes finalment, sense pensar-s’ho dues vegades. Perquè,
si arribés el cas, no seria temptador per a
un federalista poder votar favorablement a la reivindicació d’un estat i
negativament a la independència?
- És raonable, per tant, que es demani que es
deixi votar en una consulta, però també que aquesta sigui rebutjada, i més si
s’hi volen imposar les condicions. Com deia més amunt, hi ha d’haver cintura
per manegar-se amb possibles alternatives.
Acabaré l’escrit plantejant una tercera tanda
d’idees que albiro davant de l’atzucac que vivim:
Hi ha espai per al plantejament de diverses
sortides alternatives. Hi ha molt marge per a la negociació i per arribar a una
proposta acceptable per tothom. La darrera enquesta de La Vanguardia
(22-12-2013) ens dóna pistes sobre una que no seria gaire traumàtica: dos terços dels entrevistats acceptarien un
concert econòmic i un blindatge de competències en temes d'educació, cultura i
model lingüístic. Fins i tot el PP català hauria reivindicat alguna mena de
singularitat, si més no en el terreny fiscal. D’altra banda, els socialistes
han fet un gran pas endavant formulant una reforma constitucional en clau
federal, la qual, juntament amb el reconeixement de la singularitat de
Catalunya que han expressat, podria ser objecte de consens. El prestigiós Financial
Times, amb gran visió, reblava el
mateix clau en un editorial del qual signaria fins i tot les comes
(16/12/2013). En definitiva, si admetem que l’Espanya autonòmica actual és ja
una realitat asimètrica, tampoc no caldria inventar la sopa d'all. Entre un
“sí” i un “no” hi cap un món.
doncs... si i no.
ResponderEliminar