viernes, 25 de noviembre de 2011

Debats SC 2011, 2ª part: Els Drets Humans a la nostra societat



Biblioteca Central, 24 de novembre, 20h.

El grup promotor dels Debats SC 2011 va convidar en Miquel Àngel Essomba, director del Centre UNESCO de Catalunya i professor de la Universitat Autònoma, qui va aprofitar la “diagnosi” o reflexions prèvies que l'havíem facilitat -fruit d'un debat públic esdevingut unes setmanes abans al mateix espai- per aprofundir-hi i plantejar nous aspectes sobre el tema.

La primera gran idea que establia la diagnosi és que la Declaració Universal dels Drets Humans és una eina imprescindible de progrés, tot i que limitada perquè l'evolució històrica ha fet brollar noves realitats i necessitats no contemplades al text original. Essomba va recollir el guant i va al·legar que els principis de la Declaració beuen de l'esperit del Liberalisme, en tant que l'articulat planteja els Drets Humans com a drets individuals -hi comencen amb “Tota persona...”- en comptes de com a drets col·lectius. Els anomenats “Drets Humans emergents” o “Drets Humans de 3ª generació” (relatius a l'ecologisme, la democràcia participativa, la sobirania alimentària, etcètera) no hi són perquè són drets reivindicats en funció de noves circumstàncies, molt evidents arran de la Globalització, i de nous plantejaments ideològics. Si bé els drets humans no s'haurien de contradir els uns amb els altres, sí que els nous drets suposen un contrapunt als drets clàssics. En va posar exemples: La Declaració protegeix el dret a la propietat com a dret inviolable, però això es contradiu amb els que constituirien uns altres drets humans també inviolables: el dret col·lectiu a un desenvolupament sostenible, o el dret col·lectiu a viure en un entorn saludable. Dit d'una altra manera: no hauria de prevaldre el dret col·lectiu per sobre del dret individual a tenir tres cotxes i una mansió amb jardí i piscina privada?

La segona gran idea que Essomba va recollir i desenvolupar va ser la dels Drets Humans en un context de crisis econòmica. Potser la crisis ha contribuït a una frenada o una regressió en l'aplicació dels Drets Humans al món, però per al ponent aquesta involució es deu molt més a aspectes ideològics i simbòlics. Essomba va parlar de l'avenç cap a una societat més conservadora i menys solidària. La desigualtat esdevindria, així, un motiu de combat de màxima actualitat, però, en comptes de lluitar per disminuir-la, lluitem per mantenir-la. Els privilegiats pateixen per no perdre posicions d'avantatge, i obstaculitzaran les propostes d'avenç col·lectiu que facin trontollar el seu estatus. Retòricament ens va preguntar: Què està passant a Europa? La locomotora vol tirar o desfer-se dels vagons de cua? Què hi hauria al darrera de la reivindicació del concert econòmic?... La crisis és real, però els diners hi són igualment. On?... Tot plegat té un to de farsa teatral, algú està movent els fils mentre manipula al públic amb una trama esbiaixada.

Una tercera idea va referir-se a la necessitat d'una governança global. El document previ a la xerrada reivindicava la necessitat d'un nou Tribunal Internacional que vetllés per l'acompliment dels nous Drets Humans emergents. Essomba es va mostrar d'acord, però va advertir dels obstacles amb els que toparia qualsevol iniciativa en aquest sentit. Malgrat que se'n necessitin, el món no disposa d'organismes de governança col·lectiva, superadors dels vinculats als Estats clàssics. Aquests darrers han anat assumint la Declaració dels Drets Humans de 1848, però no garanteixen la incorporació de nous drets perquè l'organisme que els hauria de promoure, l'ONU, té un marge de maniobra molt limitat. La seva estructura està obsoleta, i les seves deficiències democràtiques afloren en assumptes com el de la incorporació de Palestina a la UNESCO i el consegüent vet econòmic dels EUA. Els tres poders clàssics de l'Estat no tenen referents globals, i els organismes internacionals que hi ha no són identificats ni reconeguts com a institucions capaces a data d'avui, sinó més aviat tendeixen a un més gran afebliment.

Finalment, Essomba va posar sobre la taula una hipòtesi que no s'incloïa en la diagnosi colomenca: La ideologia que millor sustentaria els Drets Humans avui i l'endemà seria la socialdemocràcia. Una idea que va argumentar abastament sense defugir polèmiques. Segons Essomba, la contraposició ideològica al neoliberalisme dominant és la socialdemocràcia. Però aquesta ideologia s'ha de refer si vol ser reconeguda com a alternativa. En el que ha estat una lluita pel poder, la pròpia socialdemocràcia s'ha cavat la tomba en renunciar a fer bandera dels valors que l'haurien d'identificar. Els partits socialdemòcrates no han gosat afrontar els debats clau amb voluntat superadora, creativa i innovadora. Al contrari, s'han amotllat al discurs conservador i populista del gust de les societats opulentes occidentals. Aquesta contradicció de base ha estat aprofitada per les forces neoliberals per fer bandera de les limitacions de l'adversari. La percepció pública és la de que tots els polítics són iguals, però el bloc de la dreta guanyaria en coherència. L'esquerra viu una crisis perquè els valors que l'haurien de sustentar estan en crisis, una evidència de la que no hauria de defugir, ans el contrari.

L'acte va permetre que hi haguessin algunes intervencions finals des del públic. Una reflexió sobre el paper de l'esquerra va permetre a Essomba reblar el clau. Segons ell, quan l'esquerra està a l'oposició es conforma amb la crítica a la dreta en comptes de plantejar alternatives de fons. D'aquí que també hi hagi una crisis de credibilitat que es podria observar en la baixa estima que se sent pels sindicats, per exemple. En resposta apareixen moviments com el del 15-M, que si bé són altament positius, no ens haurien de fer perdre de vista que són heterogenis, espontanis i imprevisibles.

La sessió va ser viscuda amb molt d'interès i, en conjunt, les reflexions exposades van ser molt ben rebudes, convidant i estimulant posteriors debats.

Debats SC 2011, 1ª part: Els Drets Humans a la nostra societat


De cara a l'activitat del Grup de Debats SC 2011, titulada "Els Drets Humans a la nostra societat", prevista per al dia 24 de novembre, vaig redactar unes notes introductòries extretes de les intervencions fetes des de la taula i per part del públic assistent a un acte previ esdevingut a la Biblioteca el dia 27 d'octubre, titulat Drets humans, un llarg camí. Es complementà amb una projecció audiovisual de l'ONG Gramenet Imatge Solidària.

Resum de les intervencions de Manel Galgo i Félix Trias:
El tema dels Drets Humans ve d'antic i és inexhaurible, cada dia és vigent (la situació a Síria en seria un exemple de primera mà avui mateix). La Declaració Universal dels Drets Humans complirà 63 anys el 10 de desembre i caldria preguntar-se si, més enllà de la seva indiscutible validesa, el seu contingut està al dia.
Així, des dels anys setanta del segle XX s'ha parlat d'un seguit de drets que la Declaració no contempla o no ho fa en tota la seva amplitud, com ara els anomenats “Drets Humans emergents” o “Drets Humans de 3ª generació”. L'ONU se n'ha anat fent ressò al llarg d'aquestes dècades, promovent-hi nous tractats i declaracions que complementessin els buits o les necessitats aparegudes posteriorment a la publicació del text original. Són drets interdependents, lligats a una realitat social i humana cada cop més complexa i d'escala planetària, que, hores d'ara, no estan prou protocol·litzats per cap legislació internacional.
Una de les grans novetats d'aquest nou punt de vista sobre el que han de ser els Drets Humans avui en dia és entendre'ls no sòls com a drets individuals, inherents a la persona, sinó com a drets col·lectius, inherents a les col·lectivitats. La Globalització ha atorgat tot el sentit a aquesta reivindicació. Tanmateix, la base reivindicativa dels Drets Humans clàssics i emergents és la mateixa, complementària, mai es contradiuen uns i altres.
Podria semblar que els països socialment més avençats han fet un llarg camí per a l'acompliment de la Declaració, però això no fa més que posar en evidència com és de flagrant l'incompliment de tota una sèrie de drets, vells i nous, a escala global. Per exemple, la crisis econòmica no només mostra l'enorme bretxa entre col·lectius dins d'un país, sinó entre els països. El medi ambient és, d'una altra banda, i més que mai, cosa de tothom. És simptomàtic pensar en el progrés industrial i tecnològic com una font de qualitat de vida per a alguns, i de contaminació i de degradació de les condicions laborals o sanitàries per a d'altres.
Els pobles, com a tals, tenen drets a l'entorn d'aspectes com ara: aigua i sanejament, autodeterminació, ecologia, pau, cooperació, desenvolupament, identitat, patrimoni, avenços científics, sobirania alimentària, educació, demografia, democràcia participativa, justícia internacional, etcètera. La violació dels Drets Humans que s'associarien a aquesta llarga llista d'aspectes haurien de ser jutjats per un Tribunal Internacional vetllat des de l'ONU.
Com apuntàvem, la crisis econòmica ha fet davallar l'acompliment dels Drets Humans en general. Es fa palès com, hores d'ara, la línia evolutiva que ha guiat els Drets Humans al llarg de la història més recent ha encetat un camí descendent. Una línia que sempre ha fet daltabaixos, en efecte, però mai tan llarga i pronunciadament projectada cap abaix. Ni tans sòls els textos constitucionals dels països democràtics són una garantia prou contundent davant del risc d'involució dels drets civils de la ciutadania. Les relacions internacionals es manifesten amb tota la seva cruesa a llocs com Iraq o a Líbia: no responen a principis, sinó a interessos.
Tot i així, no convé perdre l'optimisme. La lluita per la igualtat i la dignitat ha donat fruit al llarg de la Història: l'esclavisme va deixar de ser una pràctica habitual, les dones han anat guanyant el dret a sufragi, l'Estat del benestar es va posar en pràctica després de la Segona Guerra Mundial, etcètera.
Per ampliar el coneixement i la reflexió a l'entorn de tot allò exposat més amunt, és recomanable apropar-se a la feina de l'Institut de Drets Humans de Catalunya (IDHP), que va engegar el debat i tot un ventall d'activitats a l'entorn dels “Drets emergents” amb motiu del Fòrum de les Cultures del 2004.

Resum de les intervencions del públic:
  • No és una vulneració dels Drets Humans que no es presti atenció sanitària completa a una persona que no dugui un mínim de sis mesos en el país?... En canvi, la gent té la sensació contrària, la de que hi ha un aprofitament per part de tercers d'un servei del qual aquests no en són contribuents. El més perillós és observar com hi ha, fins i tot obtenint-ne rèdits, partits polítics que avalen aquest discurs.
  • Caldria crear consciència pública de la veritat?... Sí, però especialment l'Ajuntament, que es defineix d'esquerres. És contradictori que el mateix regidor encarregat de la Convivència sigui el responsable de la Policia.
  • De la mateixa manera, les limitacions per a l'empadronament limiten els drets per a moltes persones. Hi ha por a afrontar la realitat: no totes les persones són iguals davant de la llei.
  • Diversos informes que s'han fet públics desmantellarien els tòpics al respecte de suposats desavantatges de la immigració. Per exemple els emesos per la Fundació La Caixa.
  • Parlant de solidaritat, les mateixes entitats han caigut en el parany d'estendre la mà davant de l'administració en comptes de reivindicar que altres agents aportin el seu gra de sorra.
  • El món potser no ha canviat prou, certament, però s'ha de reivindicar tot el que s'ha fet. Cal defugir de catastrofismes.
  • Del que s'ha exposat se'n dedueix la necessitat d'una nova Declaració Universal, perquè el context ha canviat molt en aquests anys. Es pot argumentar com la taxa Tobin, per exemple, que semblava una utopia, ara forma part de la bateria de propostes que algunes personalitats de dretes reivindiquen per al món. Però no hem d'oblidar com l'ONU no pot incidir amb prou força sobre els estats que dominen el món, de la mateixa manera que les administracions estatals s'han anat afeblint progressivament. Davant d'això, cal una societat civil més forta.
  • Per assolir més força cal compromís individual i molta pedagogia. I no es pot oblidar que les administracions fan lleis que responen al color de qui governa. Les retallades impulsades des de la Generalitat en són un bon exemple.
  • A la nostra ciutat la manca de pedagogia és destacable. Mentre una part de la societat viu amb la consciència tranquil·la, una altra no està ben atesa. Els valors de l'humanisme no estan prou arrelats en la praxis quotidiana, en els comportaments individuals i col·lectius del dia a dia.

lunes, 21 de noviembre de 2011

TOT EL SOROLL DEL MÓN, de Vicenç Llorca

 

Columna, Barcelona, 2011. 280 pàgines. 18 €

M'agrada comprovar el talent narratiu dels poetes. Igual que succeí amb Màrius Sampere i El gratacel, dedicaré la secció a una altra gran veu de la poesia catalana, en Vicenç Llorca, i a la seva primera novel·la Tot el soroll del món.
Vicenç Llorca (Barcelona, 1965) ha estat premiat reiteradament per la seva obra poètica, recollida en el volum Les places d'Ulisses. Poesia reunida, 1984-2009. També se'l reconeix com a assagista i col·laborador de diverses revistes. Amb una nítida projecció com a home de lletres, culte, intel·lectual, el seu salt a la prosa de ficció revestia característiques d'un repte d'una magnitud tal que pocs poetes en sortirien indemnes. Ell se n'ha sortit i s'ha reivindicat com a gran escriptor, demostrant qualitats que van més enllà del talent i de l'ofici.
Tot el soroll del món està protagonitzada per en Francesc Bertran, un poeta “metafísic” incapaç de superar la mort de la seva dona fins que el destí l'obre una nova oportunitat amorosa arran d'un viatge a la República Dominicana. Amb la Marta, una altra turista desconsolada, ambdós inicien una aventura sentimental que els durà a trepitjar territoris inesperats: la realitat social d'Haití, l'amistat de la Núria -una atractiva cooperant-, els embats d'un huracà, el retorn i l'esperança duna nova vida... La metàfora del viatge com a via de descoberta -o redescoberta- d'un mateix és una constant de l'obra llorquiana. En Francesc és un Ulisses que ha d'afrontar diverses probes per trobar el camí cap a allò que havia conegut, la pau interior i l'harmonia amb el món. Obsessionat amb la pintura, amb les figures evocadores de la dona perduda, s'havia girat a la realitat fins que aquesta li esclata fragorosament a la cara, tot el soroll del món desarborant-lo i reconduint-lo al pla de l'existència quotidiana. Necessitarà un far, però, que l'orienti en moments de sotsobre -l'huracà també funciona com a metàfora-, en Charles, especialista en Dant, supervivent de tots els inferns possibles, el qual em sembla el gran encert del relat.
La prosa poètica de molts moments no enterboleix una lectura amena i fluïda de la novel·la. L'amor per la paraula, per un cert preciosisme del llenguatge, casa molt bé amb l'ambient que s'hi respira. El primer capítol ratlla la perfecció, presentant-se el protagonista amb traça de tiralínies. Un to que es manté al llarg de la primera part i es recupera a la tercera, quan en Francesc s'endinsa física i espiritualment en l'univers haitià, entre la pobresa i la grandesa alhora d'un poble castigat per l'infortuni, transcendint-lo i redimensionant la seva concepció humanista. Hi ha en aquest punt, tanmateix, un punt àlgid de la trama. En Francesc bada, pot trencar amb els motlles petit-burgesos que l'han modelat, però s'ho impedeix la correcció política, una espurna de remordiment d'arrels clarament cristianes.
Potser l'interrogant que se'm va generar -què hauria passat si... - i una mica massa de sucre aquí i allà, són les úniques objeccions que puc confrontar amb les opcions preses per l'autor. En conjunt, però, haig de destacar no només les bondats d'una obra que m'ha omplert molt agradablement algunes hores de lectura estival, sinó la transcendència que pot tenir per a la lletres catalanes que en Vicenç Llorca hagi reeixit amb la seva incursió novel·lística. La meva més sincera enhorabona!
 
Publicat a la Revista del Taxi, número 196, l'octubre de 2011.

jueves, 17 de noviembre de 2011

COPS D'ESTAT DELS MERCATS A EUROPA. NO T'ABSTINGUIS EL 20-N!

No us calleu aquest diumenge, no deixeu que aquells que diuen que la política està morta es facin amb el control dels nostres destins sense presentar batalla. Hi ha qui voldria que les eleccions esdevinguessin una absoluta farsa. Hi ha qui diu, com Duran i Lleida de CiU, que ens caldria un govern de concentració, un govern sense dissidències ni oposició. Hi ha qui va més enllà, hi ha qui voldria que totes les forces polítiques es pleguessin als dictats d'un govern de tecnòcrates, a l'estil dels nous governs d'Itàlia o de Grècia. Com si aquests "tecnòcrates" no tinguessin ideologia... És clar que la tenen! Són neoliberals que han estat i segueixen al servei dels culpables de la crisis, que ara volen suplantar el més gran exponent democràtic del nostre sistema, el del vot popular, per continuar imposant les seves receptes: més sacrificis, més retallades, més constitucions retocades a cop de decret, més negoci per als de sempre, i, definitivament, la possessió nominal dels mecanismes de poder polític. Mario Monti, el nou primer ministre italià, va treballar per al banc d'inversions Goldman Sachs, com el nou president del Banc Central Europeu, Mario Draghi. Hi té a veure també el nou primer ministre grec?
No votar no només afavoreix les grans forces polítiques, és a dir, que res no canviï, sinó que legitima aquesta nova dinàmica a la que ens estan abocant els mal anomenats "mercats".
I si votem, què votem? Ja sabeu què votaré jo, i per quines raons, i us encoratjo a seguir el meu exemple. Però, si voleu alternatives, nous arguments, us convido a veure un parell de vídeos. El primer fa pensar en la manipulació que amaga el concepte de “vot útil”, i el segon és un retall d'un muntatge espectacular dels activistes d'Anonymous, en el que demanen fefaentment anar a votar, res d'abstenir-se o votar en blanc (si el voleu veure sencer, i val la pena malgrat que és bastant llarg, cliqueu aquí).



domingo, 6 de noviembre de 2011

Bandas de aquí y ahora, III: Exxasens

Flipando estoy, metafórica y casi realmente, tras la primera escucha de Eleven miles, el nuevo disco de Exxasens. Digo realmente porque su música te traslada a otro plano, espacial y etéreo, a partir de guitarras planeadoras que hacen crecer las melodías sobre secciones de ritmo contundentes. ¿Lo etiquetamos? Post-rock, rock instrumental progresivo. ¿Los comparamos? Explosions in the Sky, por ejemplo.
Exxasens nacieron en 2007 como proyecto en solitario de Jordi Ruiz. El tercer disco, el más reciente, ya es presentado como banda después de aparecer en septiembre de la mano de la discográfica Aloud Music Ltd. Material "made in Barcelona".
Puedes descargarlo por la cara, pero tienes la opción de pagar cinco euretes por la versión en formato FLAC (audio comprimido sin pérdidas).

Descarga legalmente desde Aloud Music "Eleven Miles" de Exxasens: