"El capità Barruf i els caçafantasmes", de Rodolfo del Hoyo

Barcanova Editorial, Barcelona, 2009. 152 pàgines. 8 euros.

Mai no havia dedicat aquest espai a un llibre per a infants, per una raó prou evident: la revista es dirigeix a un públic adult. Però, en un sentit contrari, és que no tenen criatures a casa seva tots aquests adults? I, si en tenen, és que no llegeixen? Qui els compra els llibres? En base a quin criteri?... Preguntes que em condueixen a una reflexió de fons: no dediquem prou atenció a la literatura infantil i juvenil. És així, ni les obres ni els autors tenen el reconeixement que es mereixen, ni tan sòls quan arriben a vendre un alt nombre d’exemplars gràcies a les lectures escolars, els regals de Sant Jordi o d’aniversari, etc. Tampoc els crítics hi parem atenció. Hi ha una barrera artificial i discriminatòria que separa la creació per als menuts com si fos un subgènere. Només alguns casos puntuals travessen aquesta frontera, autèntiques excepcions que esdevenen fenòmens extraliteraris com la saga de Harry Potter.
Aquests arguments els faig meus arran d’altres opinions ben fonamentades. En Rodolfo del Hoyo (Barcelona, 1953) és una de les veus que he escoltat, un autor que treballa dia a dia per sortir de la invisibilitat malgrat l’èxit editorial que ha aconseguit a l’àmbit de la narrativa per a infants. Si els comptes no em fallen, amb El capità Barruf i els caçafantasmes arriba a la desena de títols publicats, alguns reeditats dues i tres vegades. I, com d’altres autors, al llarg del curs escolar gira per desenes de centres educatius per parlar de las seva obra amb els seus lectors. Tanmateix, potser és més conegut a determinats cercles literaris pels seus quatre poemaris (certament, la poesia no és tampoc un gènere supervendes), d’entre els quals destacaria Els dits de l’intèrpret, editat el 2004 per L’Esguard.
La història que es desenvolupa al llibre gira a l’entorn d’una trama senzilla, pensada per a lectors a partir de 8 anys: uns bruixots, els germans Rucase, i la colla d’un fantasma anomenat capità Barruf, gaudeixen d’unes vacances a les illes Moltlluny. Allà es trobaran amb un antic company d’escola que es venjarà de les dolenteries que li van fer quan eren petits facilitant l’arribada d’uns caçadors de fantasmes. La intervenció d’uns bruixots extraterrestres i de dues bruixetes bessones ajudarà a la salvació dels protagonistes.
L’obra aporta el posar en valor l’amistat i el respecte pels altres. L’encert de l’autor radica en la desbordant imaginació que desplega en tot moment. Els personatges esbojarrats, el to dels diàlegs i les situacions surrealistes són del grat dels menuts, així com el ritme amb el que es desenvolupa l’acció. Tot un encert, i més si tenim en compte que la novel·la ha begut de l’èxit d’una proposta anterior, una primera aventura d’en Barruf que potser esdevindrà el punt d’inici d’una veritable saga amb el pas del temps.
Mereix un paràgraf específic l’obra de l’il·lustrador, Oriol Malet (Martorell, 1975). De fet, mereix unes línees la reivindicació d’aquesta feina, la d’Il·lustrar els relats d’uns altres per dotar l’obra final d’una harmonia de conjunt que resulti atractiva per als infants lectors. Uns bons dibuixos atorguen una major força als textos, no només perquè faciliten la capacitat descriptiva, sinó precisament perquè realcen els efectes suggeridors d’allò que es diu. 
Un cop més encoratjo els seguidors d’aquesta secció a quelcom més que la lectura, a la reflexió sobre el que llegeix o pot llegir la nostra canalla. Llegim alguna mostra, però deixem que siguin els nostres fills i filles els qui facin la crítica literària a partir de propostes com la d’El capità Barruf i els caçafantasmes. A casa meva, el meu fill l’ha posat molt, però que molt bona nota. 

Publicat a la Revista del Taxi, número 188, febrer de 2010

NEVADA HISTÒRICA A SANTA COLOMA

Ahir es va abatre una intensa nevada sobre Catalunya. Feia dècades que no nevava així a Santa Coloma, potser des de l'any 1985 (no cal remuntar-se a la nevada històrica del 1962), tot i que la neu no és excepcional a casa nostra. Més enllà dels problemes que ha ocasionat, és un fet bonic i digne de recordar.

Hi penjo el vídeo que ha confeccionat l'amic Josep Pitarque des de la plataforma anomenada Gramenet TV, un testimoni de gran valor documental. Aprofito per felicitar-lo públicament per la seva tasca.

TEATRE COLOMENC, UN ESCENARI ANÒMAL

La divisió produïda al si de l’Associació Denominació d’Origen Santa Coloma (DOSC) ha afectat les activitats organitzades a l’espai públic anomenat La Central Escènica, operatiu des del mes de setembre. El gener es va capgirar el normal desenvolupament de la més èxit, si es considera l’alt nombre de persones inscrites i el seu grau de satisfacció, l’Aula de Teatre (SCAT). El projecte pedagògic era clar i el programa apareixia ben estructurat. Hi havia garanties de rebre una bona formació, alhora que es podia gaudir d’unes infraestructures adients i d’uns avantatges en l’accés a les futures representacions al teatre Segarra. Tot semblava rutllar per a més d’un centenar d’alumnes fins que, per sorpresa, aquests –i les respectives famílies- van veure trencades les seves expectatives. Sense previ avís, l’Aula de Teatre a la que s’havien matriculat, pagant una quantitat de diners gens menyspreable, s’havia esvaït. I així, l’alumnat, per tal de garantir-se una continuïtat en el seu aprenentatge i pràctica teatral, va passar-se gairebé en bloc a una nova Aula de Teatre engegada en privat pel grup que l’havia conduït fins el moment a La Central Escènica.

Sense afany de qüestionar els motius que van originar la crisi, ni la situació en que resta l’esmentada Associació –circumstàncies amargues, però de caire intern al cap i a la fi-, s’escau preguntar-se si el resultat final podria haver estat un altre. És legítim plantejar a l’Ajuntament si es podia haver intervingut amb més fortuna per impedir unes conseqüències que només juguen en contra de la promoció del teatre colomenc, i si hi hauria marge per reconduir, des de criteris d’equitat i imparcialitat, generant noves sinergies per a un futur no massa llunyà, una situació tan anòmala.

El teatre a Santa Coloma ha estat una manera creativa i compromesa de fer cultura i de fer ciutat, amb una tradició de fa molt de temps, escampada abastament pels diferents barris. Diferents grups, propostes, obres i actes teatrals hi han deixat la seva petjada. La Central Escènica i la SCAT no han estat altra cosa que el fruït d’una gran llavor. Aquest espai conforma, doncs, un patrimoni de tothom, un espai públic habilitat en funció d’unes necessitats que bullien a la ciutat. És evident que, amb la no consolidació d’un projecte que semblava tenir-ho tot de cara, a meitat del seu primer curs, es malbarata una gran oportunitat per al futur del teatre colomenc i es desaprofiten recursos, temps, bons professionals, així com voluntaris i amateurs compromesos i motivats. Per extensió, la cultura se’n ressent.

Sé com és de complicat. Sé que els aspectes emocionals es barregen amb d’altres elements. No pretenc retreure res a ningú, hi tinc amics a totes bandes, però tinc tot el dret a lamentar-me en veu alta i a encoratjar-nos a fer, cadascú des del seu marge de responsabilitat, els esforços de mediació necessaris per a que els grups teatrals de la ciutat puguin treballar plegats en projectes col·lectius.

Per últim, cal traslladar una preocupació que comparteixen les famílies i alumnes que no han pogut seguir les classes a La Central Escènica: tenen dret a gaudir dels mateixos avantatges que aquells que, tard o d’hora, participaran a les activitats que pugui organitzar dit espai? La resposta hauria de ser positiva. De tot el que hagi pogut passar, ni alumnes ni famílies no en tenen cap culpa.