lunes, 26 de abril de 2010

Una literatura colomenca?

Si la crisis econòmica s'hagués de mesurar pel nombre de llibres relacionats amb la ciutat que s'han publicat en el darrer any, a Santa Coloma nedaríem en l'abundància. Resulta sorprenent -i molt grat- comprovar com ha reeixit l'oferta literària colomenca en un moment tan complicat. S'han perdut pel camí alguns projectes com el concurs de literatura eròtica i culinària Bon Profit, però qui sap si un dia es reprendrà...
El catàleg de novetats abasta tots els camps: poesia, literatura juvenil, novel·la romàntico-paranormal, relats, etc. Una oferta tan plural que ens hauria de fer reflexionar. D'entrada, la diversitat és bona per si mateixa: ens permet triar. Alhora demostra riquesa creativa en una ciutat polièdrica que sap expressar-se per la via de la paraula escrita.
Convé aclarir que, en una interpretació restrictiva, no totes les obres ressenyades es podrien etiquetar amb un “made in SC”. Tanmateix, tots els autors i títols hi tenen a veure, amb la nostra ciutat, per una o altra raó. Raons que no venen necessàriament al cas. Sí em sembla oportú, en canvi, valorar si estaria justificada la utilització d'una imatge de marca genuïnament colomenca per parlar de la literatura que es fa aquí. Existeix una veritable literatura colomenca més enllà de l'estricte sentit toponímic de l’adjectiu “colomenc”?
La primera resposta, em fa l'efecte, hauria de ser negativa. Una ràpida comparativa mostra no només la diversitat de gèneres practicats, sinó també que no hi ha coincidències estilístiques ni temàtiques. És una literatura que no s'aixopluga en corrents o moviments estètics col·lectius, que ni tan sòls coincideix pel fet de què bona part dels autors i autores pertanyin a l'Associació Colomenca de Literatura. Unes diferències que també s'evidencien en les pretensions editorials d'unes i d'altres obres, en la qualitat de les tapes i del paper, en el format, en la distribució, en el preu. Per exemple, el reso mediàtic d'una Jezz Burning -Raquel Barco per als amics- no té res a veure amb la modèstia d'una autoedició. D'igual manera es ressentiria la comparativa entre veterans i novells, etc.
Però, si bé no hi ha arguments per encunyar un segell específic que identifiqui una literatura “made in SC”, sí que hi ha un fenomen literari estrictament colomenc. És en aquest sentit que té sentit l'expressió “literatura colomenca”, com a realitat tangible fonamentada en un boom de la creació local, en una proliferació d'escriptors i escriptores que, cercant la qualitat artística i el reconeixement públic, han sabut trobar les vies per veure editades les seves obres.
Què hi ha ajudat? Com s'ha arribat a aquest punt? Tot això hauria de ser objecte d'una reflexió més llarga i profunda de la que permeten aquestes línies. Deixem l'assumpte flotant en una mena d'aura de misteri i de joia.
Ara bé, aquesta “literatura colomenca” s'avé amb una “Santa Coloma literària”? És a dir, ha esdevingut la nostra ciutat no només una font creativa, sinó un escenari susceptible de nodrir la pròpia font? Així ha estat en alguns casos. La novel·la juvenil d'en Rodolfo del Hoyo n'és un, en positiu. En negatiu, però, hi hauria la novel·la satírica Pretòria que, si bé no és obra d'un autor local, es desenvolupa gràcies a un desgraciat afer esdevingut a casa nostra. I prefereixo deixar aquí aquesta nova reflexió, flotant també en una altra mena d'aura misteriosa i, això segur, gens joiosa.ç

Publicat a El Mirall, número 61, d'abril de 2010. NOTA: La redacció del periòdic va introduir a la publicació el nom de l'escriptora Ana Ruiz sense que l'autor de l'article en tingués coneixement.

jueves, 15 de abril de 2010

Jiménez Villarejo en apoyo a Garzón: en apoyo de la Justicia y de la Democracia

Copio y suscribo las palabras del periodista Ignacio Escolar:

Como en muchos medios de comunicación están recortando su mensaje hasta hacerlo irreconocible, conviene escuchar las palabras exactas que pronunció ayer el ex fiscal Anticorrupción Carlos Jiménez Villarejo en apoyo a Baltasar Garzón. Su discurso es impecable, lo firmo de principio a fin, por mucho que hoy se ofenda el CGPJ y la derecha mediática. Entiendo que estén tan molestos. Hay verdades que escuecen.

lunes, 5 de abril de 2010

MARILLION: 30 años de buena música

Si sólo hubiera una banda de rock para elegir de entre mis favoritas, sin duda optaría por Marillion. No me hace falta pensarlo dos veces, por más que ame a otras muchas, por más que adore tantos y tantos discos... Marillion es especial.
Cuando yo empecé a escuchar a Marillion tenía 16 años. Acababan de publicar Misplaced Childhood con Fish al frente, y representaban la continuación del espíritu de Génesis, Mike Oldfield, Jethro Tull, Yes, Pink Floyd, etc. Cuando los vi por primera vez en directo yo ya tenía 21 años. Aquello era la encarnación de la música que más me emocionó en mi adolecencia, una síntesis de la historia del rock sinfónico con un sello característico y novedoso, en un escenario tan cercano y simbólico como Zeleste. Me sorprendió muy gratamente el nuevo frontman de la banda, Steve Hogarth. Habían vendido millones de discos y, sin embargo, no podía imaginar que nunca se subirían a la parra. ¿Quién me iba a decir que años más tarde me estaría tuteando con ellos? ¿que seríamos los fans los que los traeríamos de gira? ¿que eran tíos normales como nosotros mismos? La propia banda entendió muy pronto que el negocio cambiaba y que tenían que apoyarse en los fans para seguir haciendo la música que les daba la gana. Hicieron muchas cosas antes que otros grupos (Internet, etc.). EMI y los mass media les dieron la espalda, pero ellos siempre han sido honestos y fieles a su trabajo y a sus seguidores. Quizá sea el único gran grupo de rock que ha llegado a una auténtica comunión con su público. Hay una atmósfera especial en torno a ellos, con la gente, en los conciertos... Ante ellos siento que toco un pedazo de la Historia de la música. Me hacen soñar y sé que, permaneciendo a su lado, seguiremos haciendo que el sueño siga vivo. Eso es lo que ha hecho diferente a Marillion a lo largo de más de 30 años.