Un Sant Jordi més cívic i literari

Article publicat a Diari de Santa Coloma el passat mes d'abril:

UN SANT JORDI MÉS CÍVIC I LITERARI

Vaig passar el matí treballant. Treballar és un concepte relatiu quan s’esdevé Sant Jordi i ets professor, després de l’esbarjo desenvoluparíem les activitats lúdiques i culturals programades. La tarda es presentava molt agradable.

Els mitjans de comunicació havien coincidit en el sentit dels titulars i en l’objecte de les fotografies de portada: s’esdevindria un Sant Jordi més cívic, més literari, amb escriptors i escriptores d’arreu i tot de llibres. Feia anys que aquesta festa semblava derivar cap a una altra cosa, per culpa de la crisis, d’una banda, i per qüestions polítiques, d’una altra.

Em venia de gust participar-hi. Hi va haver un temps en què jo signava llibres. Com a president de l’Associació Colomenca de Literatura no he deixat d’atendre els mitjans locals en dies previs. I, els darrers dos anys, he col·laborat amb un parell de certàmens literaris que es fallen aquest dia. Però en aquesta ocasió pintava diferent, a millor.

Vaig començar per l’INS Puig Castellar, convidat per l’AMPA com a jurat del concurs “De 14 a 20”. Un acte de petit format entranyable, amb un nivell de qualitat que convida a l’optimisme sobre el futur de les lletres colomenques. Els pronòstics s’acomplien.

De camí al centre, la Plaça de la Vila bullia d’activitat, la Rambla era plena de passejants, cómprame una rosa, em cridaven cada quatre passes. No s’ha acabat la crisis, pensava jo, però hi ha més optimisme. No hem resolt els problemes polítics, però caminava reconfortat pel valor de paraules com diàleg, negociació i pacte.

A la Plaça del Rellotge vam lliurar els premis promoguts pels Joves Artistes Colomencs (JAK). Bona participació. Gran ambient al Fondo. Col·laboració entre entitats i institucions sense partidismes, fent ciutat amb el foment de la creació artística.

En efecte, aquest Sant Jordi va resultar més cívic i més literari. Un gran dia.

Pots descarregar-te la publicació en pdf

TOT EL SOROLL DEL MÓN, de Vicenç Llorca

 

Columna, Barcelona, 2011. 280 pàgines. 18 €

M'agrada comprovar el talent narratiu dels poetes. Igual que succeí amb Màrius Sampere i El gratacel, dedicaré la secció a una altra gran veu de la poesia catalana, en Vicenç Llorca, i a la seva primera novel·la Tot el soroll del món.

Vicenç Llorca (Barcelona, 1965) ha estat premiat reiteradament per la seva obra poètica, recollida en el volum Les places d'Ulisses. Poesia reunida, 1984-2009. També se'l reconeix com a assagista i col·laborador de diverses revistes. Amb una nítida projecció com a home de lletres, culte, intel·lectual, el seu salt a la prosa de ficció revestia característiques d'un repte d'una magnitud tal que pocs poetes en sortirien indemnes. Ell se n'ha sortit i s'ha reivindicat com a gran escriptor, demostrant qualitats que van més enllà del talent i de l'ofici.

Tot el soroll del món està protagonitzada per en Francesc Bertran, un poeta “metafísic” incapaç de superar la mort de la seva dona fins que el destí l'obre una nova oportunitat amorosa arran d'un viatge a la República Dominicana. Amb la Marta, una altra turista desconsolada, ambdós inicien una aventura sentimental que els durà a trepitjar territoris inesperats: la realitat social d'Haití, l'amistat de la Núria -una atractiva cooperant-, els embats d'un huracà, el retorn i l'esperança duna nova vida... La metàfora del viatge com a via de descoberta -o redescoberta- d'un mateix és una constant de l'obra llorquiana. En Francesc és un Ulisses que ha d'afrontar diverses probes per trobar el camí cap a allò que havia conegut, la pau interior i l'harmonia amb el món. Obsessionat amb la pintura, amb les figures evocadores de la dona perduda, s'havia girat a la realitat fins que aquesta li esclata fragorosament a la cara, tot el soroll del món desarborant-lo i reconduint-lo al pla de l'existència quotidiana. Necessitarà un far, però, que l'orienti en moments de sotsobre -l'huracà també funciona com a metàfora-, en Charles, especialista en Dant, supervivent de tots els inferns possibles, el qual em sembla el gran encert del relat.

La prosa poètica de molts moments no enterboleix una lectura amena i fluïda de la novel·la. L'amor per la paraula, per un cert preciosisme del llenguatge, casa molt bé amb l'ambient que s'hi respira. El primer capítol ratlla la perfecció, presentant-se el protagonista amb traça de tiralínies. Un to que es manté al llarg de la primera part i es recupera a la tercera, quan en Francesc s'endinsa física i espiritualment en l'univers haitià, entre la pobresa i la grandesa alhora d'un poble castigat per l'infortuni, transcendint-lo i redimensionant la seva concepció humanista. Hi ha en aquest punt, tanmateix, un punt àlgid de la trama. En Francesc bada, pot trencar amb els motlles petit-burgesos que l'han modelat, però s'ho impedeix la correcció política, una espurna de remordiment d'arrels clarament cristianes.

Potser l'interrogant que se'm va generar -què hauria passat si... - i una mica massa de sucre aquí i allà, són les úniques objeccions que puc confrontar amb les opcions preses per l'autor. En conjunt, però, haig de destacar no només les bondats d'una obra que m'ha omplert molt agradablement algunes hores de lectura estival, sinó la transcendència que pot tenir per a la lletres catalanes que en Vicenç Llorca hagi reeixit amb la seva incursió novel·lística. La meva més sincera enhorabona!

 

Publicat a la Revista del Taxi, número 196, l'octubre de 2011.

LA RAZA NÚMERO 4, de Raquel Barco

Roca editorial, Barcelona, abril de 2011. 320 pàgines. 17 euros

L'escriptora Raquel Barco (Còrdova, 1972, actualment resident a una localitat propera a Barcelona) és una rara avis en el panorama literari en llengua castellana. El seu és un exemple de dedicació i esforç que, unit a una vocació ferma i a un talent innat, acaba esclatant quan ja ha ben entrat a la trentena com una mena de big bang que no se sap si arribarà a tocar sostre. Emprant el pseudònim Jezz Burning, va donar-se a conèixer el 2006 amb una novel·la romàntica-paranormal, Al llegar la noche, amb la qual va esdevenir un referent en aquest gènere de la nit al dia (va estrenar els guardons Terciopelo de novel·la romàntica). L'expectació que va crear aquell primer títol aviat es va veure reforçada per les noves entregues d'una saga que es prometia fecunda i que, malgrat l'èxit aclaparador, podia haver encasellat a Raquel/Jezz en un estil força encorsetat. Un estil del que Raquel no renega -ans el contrari, és la presidenta d'ADARDE (Associació d'autores de novel·la romàntica d'Espanya)-, però del qual s'ha desmarcat amb La raza número 4. Aquesta nova obra, la primera que signa amb el seu nom autèntic, ha tingut tan bona rebuda que tot apunta a una carrera en paral·lel a la de Jezz, una carrera en la que Raquel Barco despunta no ja com a gran escriptora, sinó com una de les poques escriptores espanyoles que s'atreveix a escriure thrillers, que ho fa amb vocació de best seller internacional, i que ho fa, a més, sense que li tremoli el canell ni en una sola ratlla.

Eve Swan i Abel Simmons són els protagonistes d'aquesta novel·la. Ell és un lletrat que va fer que Eve acabés a la garjola després de passar per un procés tèrbol i una condemna arbitrària. Anys després, el pare d'Abel és assassinat i a la seva butxaca el fill hi troba una foto d'Eve, fet que a Abel, en comptes de fer-lo confiar en la investigació policial endegada pel tinent Nick Parker, l'esperona a investigar pel seu compte amb l'ajut indispensable de la noia. La relació entre ambdós és molt tensa, però les circumstàncies els obligaran a col•laborar i faran créixer la compenetració entre la parella. La seva vida està en joc, doncs hi han trobat documentació molt comprometedora al respecte de grans secrets que podrien afectar la pròpia espècie humana. No només vells mapes i fotografies sorprenents així ho insinuen, sinó també estranys objectes amb poders sobrenaturals que han arribat a les seves mans seguint les pistes deixades pel difunt pare d'Abel. Pistes que també estan seguint altres éssers gens interessats en la supervivència de l'anomenada raça número 4, conspiradors que al llarg de la història de la humanitat han intentat exterminar-la per tots els mitjans. Les forces del Bé i del Mal estan a punt de lliurar una nova gran batalla pel domini del món, i Abel i Eve en són una peça clau.

L'autora ha dividit el llibre en tres parts, però jo considero que n'hi ha dues tan sols. La primera és la referent a la presentació dels personatges i dels fets que composaran la trama. Aquesta part està plantejada com un thriller clàssic, amb moltes dades que van abocant-se sobre la taula -informació que caldrà retenir-, i una acció trepidant que incita a una lectura constant. La segona part és la de desenvolupament del nus fins al desenllaç. En aquest punt, la novel·la adquireix un sentit més deutor de la novel·la fantàstica, també amb força acció, però molt més inversemblant pel que respecta a les peripècies dels protagonistes i del seu entorn. Haig de confessar que la primera part em va absorbir com feia temps que no em passava amb un llibre de gènere policíac o de misteri. Hi ha una allau de personatges i de fets, situats a diferents èpoques i escenaris, que t'aboquen a una trama molt complexa, extraordinàriament intrigant, plantejada amb una solvència magistral. El ritme és constant, i els diàlegs estan cisellats amb la precisió d'un escultor sobre el marbre. Sembla pensat per al cinema: carn, ossos, pell i tendons del millor blockbuster!... No, no és ironia. És veritablement per treure's el barret. Raquel s'ha documentat per jugar fort amb elements filosòfics, religiosos i històrics -fins i tot el nazisme apareix a diversos passatges molt reveladors-, i guanya. La segona part, tanmateix, potser no estigui a un nivell tan alt, o potser és que a mi no m'agrada una literatura descaradament decantada a pivotar sobre elements sobrenaturals.

La raça número 4 és, en conjunt, un llibre sorprenent. Molt més si es tenen en compte les circumstàncies que he apuntat a l'inici de l'article, perquè insisteixo en què el cas de Raquel Barco és excepcional. M'agrada pensar que és així, i que Raquel/Jezz no ha fet sinó començar una carrera estel·lar que pot arribar a córrer en paral·lel a la de supervendes com en Javier Sierra. Fins i tot hi ha qui l'ha comparada, a Raquel, amb Dan Brown... Novament, lectores i lectors, no hi ha ni una gota d'ironia a les meves paraules. Jo hi confio. I tant!

Publicat a la Revista del Taxi, número 195, el juliol de 2011

INDIGNEU-VOS!, de Stéphane Hessel

Editorial Destino, Barcelona, març de 2011. 64 pàgines. 5 euros

Resulta irresistible no dedicar aquesta secció literària a un fenomen editorial que és molt més que això, sent una crida a una societat civil resignada i apàtica davant la situació del present. Un llibret publicat primerament a França, on va vendre més d'un milió d'exemplars en només tres mesos, i que s'ha escampat com la pólvora arreu. No n'hi ha per menys!

L'autor, Stéphane Hessel, és un home de 93 anys d'arrels jueves, que va combatre el nazisme des de la Resistència, que va sobreviure als camps de concentració gràcies a una providencial fuga, que va participar en la redacció de la Declaració Universal dels Drets Humans el 1948 (n'és l´únic redactor que encara és viu) com a diplomàtic al servei del govern francès, i que no ha deixat de reivindicar els drets de les minories oprimides o discriminades ni un sòl dia de la seva vida. Va conèixer de primera mà el millor i el pitjor del segle XX i, quan potser ni ell mateix no esperava altra cosa que una fi discreta a una vida intensa, la injustícia del present segle XXI, rendit al poder dels diners, de l'egoisme i del cinisme més descarat, l'ha dut un altre cop a la primera línia de batalla. “En aquest món hi ha coses insuportables”, diu, “mai els servidors de Don Diner es situaren tan alt en les màximes esferes de l'Estat”.

Indigneu-vos! es llegeix en molt poca estona i s'assimila íntegrament. Hessel creu que vivim sota una nova forma de dictadura mercantil que ens exigeix fer un pas al front. Recorda els motors de la seva antiga lluita, la indignació davant la barbàrie nazi i la creença en un món més igualitari, i com aquests van fer possible la victòria i la reconstrucció d'una Europa devastada que, tot i així, va ser capaç de desenvolupar un estat del Benestar que, hores d'ara, s'està trinxant sense misericòrdia. Es pregunta què ha canviat i què s'ha de fer. I la resposta és que els valors socials s'han pervertit, i que la ciutadania els ha de restituir, ningú altre no ho farà. El llibre no analitza causes ni descriu efectes amb profusió, es limita a posar en solfa el que hi ha, el que es viu quotidianament; allò que, de tan evident, sembla mentida que no ens faci esclatar de ràbia. Per això exclama -i ens reclama- que ens indignem, i ens fa intuir que la conclusió de tot plegat no ha de ser sinó l'esclat d'una rebel·lió cívica; una “insurrecció pacífica”, diu, que ens alliberi del dictat dels mitjans de comunicació de masses com a transmissors dels valors dominants, i que rellevi la casta política dirigent en defensa dels autèntics drets de l'ésser humà, aquells que ell va veure plasmats des del primer esborrany d'una Declaració que avui fa aigües la miris des d'on la miris. Hessel posa exemples de com hi ha causes justes que han inspirat grans personatges com Nelson Mandela o Martin Luther King, o com ell mateix ha superat qualsevol contradicció -recordem les seves arrels- per defensar les reivindicacions palestines al davant de les pretensions de l'estat d'Israel. No ha escrit, per tant, cap manual revolucionari, ni tan sòls cap pamflet doctrinari en un sentit ideològic. La militància de Indigneu-vos! va més enllà de la pròpia militància de l'autor, és la reivindicació del compromís de les bones persones contra la injustícia i el conformisme.

Els mèrits literaris del llibre no són pas el seu punt fort. No hi ha cap pretensió per part de l'autor ni de l'editorial que originàriament el va publicar per fer de l'obra cap referent en el món de les lletres. La seva finalitat la compleix amb escreix des del punt de vista literari. De fet, l'afany divulgador ha prevalgut sobre qualsevol altre consideració, inclosa la del possible negoci derivat de l'èxit de vendes assolit.

Les versions castellana i catalana han estat prologades per José Luis Sampedro, escriptor i economista, un altre veterà de mil batalles, aquestes a casa nostra i contra una altra dictadura. Ambdós van néixer el 1917, l'any de la Revolució Russa. No deixa de sobtar que, amb tot el que ha plogut durant tantes i tan intenses dècades, siguin dos ancians que han fet el camí de tornada vàries vegades, els qui ens hagin de tocar el crostó. Tanmateix, tant el missatge com el to són esperançadors, i la confiança en el jovent és una màxima expressada i repetida al llarg del llibre amb tanta contundència com l'al·legat del títol. Indigneu-vos!

Publicat a la Revista del Taxi, número 194, la primavera de 2011

TO BE CONTINUED, de Santiago Roncagliolo i altres

http://tobe-continued.com

Atenció lectores i lectors, per primera vegada aquest espai no està dedicat a un llibre publicat, ni tan sòls a un llibre escrit hores d'ara. Perquè parlaré d'un llibre que s'està redactant mentre vostès em llegeixen, un llibre en què, si els interessa el que explicaré, encara poden dir-hi la seva, ja que són a temps d'engrescar-se a escriure'n un capítol. En efecte, estimades i estimats seguidors de la secció literària de la revista, To be continued és una experiència literària innovadora i, en la meva humil opinió, absolutament fascinant.

Les noves tecnologies estan canviant les regles del joc editorial tal i com les coneixíem des que es va inventar el paper i, més tard, la impremta. El llibre electrònic és una feliç realitat -malgrat el que n'opinin els seus detractors- que, combinada amb Internet com a instrument per a la creació, la difusió i l'intercanvi, obre un futur imprevisible. Moltes persones vinculades a la creació i a l'activisme cultural així ho han entès, també grans editorials i l'Institut Cervantes. Aquest, amb l'editorial Roca, donen suport al projecte To be continued, presentat com a un “concurs de novel·la il·lustrada en col·laboració”. La novel·la que finalment sorgirà de tot plegat no serà la primera novel·la col·lectiva, ni la primera escrita i llegible via Internet (blocs, xarxes socials com Twitter o Facebook), ni la primera que combinarà una versió textual amb una versió il·lustrada, ni tampoc la primera que s'acompanyarà de músiques audibles a Spotify. No, no serà la primera en cap d'aquestes vessants, però sí serà la primera que les combini -seguint el precepte cada cop més estès del “llibre enriquit”- amb tanta ambició!

El primer capítol s'ha encarregat a l'escriptor Santiago Roncagliolo (autor d'arrels peruanes que ha publicat diverses obres de narrativa, potser la més coneguda la novel·la Pudor, a més de guions i treballs periodístics), i s'han reservat dos capítols dels quinze totals, el 5 i el 10, a dos altres escriptors consagrats, però de moment és un secret la seva identitat. La resta de capítols es desenvolupen a partir de l'argument iniciat per Roncagliolo (a la Gran Via de Madrid ha aparegut un home penjat de la marquesina del teatre Lope de Vega, i el tinent Colifatto haurà d'encetar la preceptiva investigació), però cada nou capítol pot ser escrit autònomament per qualsevol persona, obrint-se a un univers de noves veus i arguments creatius per tal de donar continuïtat a l'obra en els terminis previstos. Un univers literari democràtic que s'obre també a la il·lustració i, fins i tot, a la proposta musical. El mes de maig, finalment, es publicarà la novel·la definitiva tant en suport electrònic com en paper.

El comitè que passa pel sedàs els capítols rebuts el formen professionals de llarga trajectòria en els mons literari, editorial, i d'Internet, amb noms com el de José Luis Martín de El Jueves, o Javier Giner com a editor en cap. El pressupost que es manega no és poca broma: 180.000 euros. Però no és un projecte abocat al negoci, sinó a l'experimentació més absoluta. De fet, el llibre es podrà obtenir gratuïtament en el format ebook, i els autors només rebran un 1% de la venda del llibre en format paper si aquest ven més de 10.000 exemplars.

No m'estenc més. Tenen a dalt un enllaç a Internet, i des d'allà tota la xarxa a la seva disposició: vincles a Spotify, a Facebook, a blocs, a Youtube... To be continued.

Publicat a la Revista del Taxi, número 193, el febrer de 2011

SÉ LO QUE ESTÁS PENSANDO, de John Verdon

Roca Editorial, Barcelona, 2010 (Proa per a l'edició en català). 430 pàgines. 20 €

Un thriller supervendes obra d’un autor novell?... Quelcom no quadra!... Una operació més de màrqueting?... Indago i comprovo que ha funcionat el boca-orella!... En aquests casos no m’hi puc resistir: m’agrada el gènere, i l’èxit d’aquesta obra és un misteri a resoldre... M’hi poso i confirmo que els meus prejudicis no sempre són fonamentats. És un llibre magnífic en el seu estil, i això és molt dir, perquè el normal és la mediocritat o directament la porqueria en el 90% dels casos.

Sé el que estàs pensant comença amb un plantejament molt atractiu. Un home rep una carta d’un desconegut que l’incita a pensar en un número, l’emissari li diu que encertarà quin número ha triat, i li ho demostrarà en una segona carta escrita en un to amenaçador. Sota l’aparença d’un xantatge, el receptor comença a ser dominat per la por, i cercarà l’ajut d’un detectiu retirat de la policia i especialista en resoldre casos d’allò més estranys. David Gurney, l’investigador, no acaba de trobar el sentit a la seva nova vida, raó per la qual s’embolicarà en un cas que el conduirà, progressivament, a una nova capbussada en l’horror dels assassinats en sèrie i les pertorbadores ments dels psicòpates.

No ens trobem al davant, però, del típic llibre on s'enfronten un dolent molt dolent i un bo molt bo, i prou. Els personatges secundaris són fonamentals per entendre el rerefons d'una trama molt complexa que es resol, finalment, de la manera més lògica. Verdon sedueix el lector amb intel·ligència i sofisticació, però no l'enganya amb pistes falses o explicacions inversemblants. El lector assisteix a les cuites del protagonista, en Gurney, qui sap que l'explicació del que està succeint ha de ser d'allò més raonable i senzilla, però que s'ha de trencar el cap per esbrinar-la. Aquest suspens t'atrapa, reforçant-se, a més, per una trama secundària, la de la creixent tensió entre Gurney i la seva dona, un personatge esplèndid i essencial per fer funcionar la novel·la. La resta de personatges secundaris també estan molt ben treballats. L'autor sap ubicar-los i descriure'ls sense caure en el clixé fàcil. Com a la vida, hi ha bons policies i no tan bons, fiscals ambiciosos i assessors trepes, professionals competents o no, i una burgesia acomodada acostumada a viure en un món de cotó fluix trenat amb diners i sessions d'espiritualisme new age (al llarg de l'obra s'evidencia una reivindicació del racionalisme i una subtil ironia contra les múltiples manifestacions de la superxeria i de la superficialitat imperants a la nostra societat). Les situacions descrites tampoc no cauen en el parany de la morbositat fàcil. Hi ha moments de déjà vu, això sí, especialment en el punt àlgid del desenllaç, tot i que Verdon salva els mobles i atorga un gir original al moment més delicat de tota novel·la d'intriga.

Costa de creure que John Verdon s'estreni amb una novel·la tan rodona. És un desconegut absolut. Només sabem que va treballar en el món de la publicitat a Manhattan fins al seu retir a una zona rural del nord de l'estat de Nova York (com el seu protagonista). És interessant observar amb quina destresa escriu, amb un llenguatge entenedor, però gens vulgar, i amb un ritme i una precisió de rellotge suïs. Suposo que el mèrit de la traducció és també innegable en aquests extrems.

En definitiva, una lectura estimulant per a qualsevol lector crític, i imprescindible per als amants del gènere.

Publicat a la Revista del Taxi, número 192, el desembre de 2010.

INÉS Y LA ALEGRÍA, de Almudena Grandes

 Tusquets, Barcelona, 2010. 736 pàgines. 24 €

He arrencat les lectures de la tardor amb una novel·la que s’ajusta com un guant a l’ambient d’aquesta estació. Ho fa perquè parla de decadència i de derrota, però també d’esperança i de dignitat. Fulles que cauen, cels de plom i llums obliqües: vida i miracles de les persones que lluitaren per una causa noble, la d’una Espanya avençada que el franquisme estroncà; vida i miracles també, i en particular, d’una dona en temps de guerra i en temps d’una eterna postguerra. I ho fa, això d’ajustar-se a l’estació, també per una coincidència cronològica: el principal nucli de l’acció va esdevenir-se, a més realment, a finals d’octubre de 1944.

El llibre en qüestió és obra d’Almudena Grandes, escriptora madrilenya nascuda l’any 1960 i confirmada com una de les grans veus femenines de la literatura espanyola contemporània. Em permetré recordar que és l’autora de Las edades de Lulú, Te llamaré Viernes o El corazón helado, entre d’altres moltes obres beneïdes pel públic i la crítica, a més d’haver inspirat diverses pel·lícules. Almudena Grandes també col·labora amb la premsa, per exemple amb una columna setmanal a El País.

La Inés del títol és filla d’una família falangista, però durant la Guerra Civil descobreix que el seu bàndol és el republicà, el que li reportarà la pressó i la humiliació per part dels vencedors. Inés s’escapa quan s’assabenta de l’ocupació de la Vall d’Aran per part dels guerrillers de la Unió Nacional Espanyola, impulsada pel Partit Comunista, en un intent desesperat per cridar l’atenció d’uns països aliats que, si bé ja estan arraconant en Hitler, semblen haver-se oblidat del feixisme imperant a Espanya. Allà hi trobarà l’amor, de la mà del capità Galán, i el rostre agre d’una nova derrota i de l’exili. Inés no defallirà en el seu compromís, ni en el goig de viure -l’alegria- malgrat l’oblit i la indiferència generalitzada que anegaran tant la gesta d’Aran com els gestos vitals d’uns lluitadors que mai més no trobaran el caliu d’una pàtria que havien estat a punt d’assolir, per la que s’hi havien deixat la pell i el millor de si mateixos.

Alhora, Almudena Grandes aprofita per desgranar la Història. La veu d’una narradora que no pot ser altra que ella mateixa, analitza les fonts i especula sobre la veritat de tot plegat: la bondat de la lluita antifranquista. Un compromís individual i col·lectiu exemplar, però esquitxat per les misèries de l’ésser humà; els interessos personals i el pes de les passions enfrontats a la generositat i el sacrifici abnegat i heròic d’uns personatges atrapats pel moment. Franco, els seus germans i germana, Carrillo o Pasionària esdevenen, ells també, entre d’altres noms coneguts, personatges de la novel·la, homes i dones sotmesos al judici dels seus contemporanis i de la Història. I l’escriptora sentencia: condemna els primers i indulta els segons, però, sobre tot, reivindica les dones i els homes anònims, aquells que no han passat a les pàgines dels manuals, fidel al un compromís personal del que ha fet bandera públicament.

Amb Inés y la alegría, Almudena Grandes ha emprés un repte descomunal. Vol publicar sis vòlums agrupats sota l’epígraf “Episodios de una guerra interminable”, sis novel·les independents que haurien d’esdevenir sis grans frescos de la Història recent d’Espanya, la de la resistència antifranquista. Ja n’ha escrit els dos primers, i té clars els títols i els continguts dels quatre restants. El model que l’ha inspirat ha estat Benito Pérez Galdós i els seus Episodios Nacionales, però les simil·lituds acaben aquí. Grandes opta per les petites gestes, i escriu amb una soltura gens decimonònica, dominant les técniques contemporànies. El resultat, malgrat alguns petits detalls -tan menors que els obviaré-, és superb hores d’ara.

Publicat a la Revista del Taxi, número 191, l'octubre del 2010.

El gratacel, de Màrius Sampere

Meteora, Barcelona, 2010. 253 pàgines. 18 EUROS

Mai no hauria dit que parlaria d’una narració de Màrius Sampere en aquesta secció. Quina sorpresa va ser descobrir que un dels grans poetes de les lletres catalanes s’havia estrenat com a novel·lista, als 82 anys!

Màrius Sampere (Barcelona, 1928) va guanyar el prestigiós premi Carles Riba amb L’home i el límit, l’any 1963. El poemari no es publicà, però, fins a l’any 1968, apuntant ja una de les característiques de la vida i de l’obra de l’autor al llarg de gairebé cinquanta anys. Aquesta no és altra que la manca d’un ressò públic a l’alçada de la qualitat literària de la seva producció. Des de fa una dècada, en canvi, Sampere no ha deixat de rebre guardons: Creu de Sant Jordi de la Generalitat l’any 1999, premi Serra d’Or per Subllum (2000), premis Ciutat de Barcelona i Nacional de Cultura per Les imminències (2002), premi Joan Fuster ben recentment, i d'altres. Fins i tot existeix un premi internacional de poesia que duu el seu nom.

La seva poètica ha tractat sistemàticament un seguit de temes recurrents -la vida i la mort, la filosofia i el coneixement, la idea de Déu i del Dimoni, l'absurd-, sempre des d'un punt de vista molt personal, a mig camí entre la reflexió profunda i la ironia, entre la transcendència i l'escepticisme més cru i descarnat. Aquest bagatge ha marcat el seu debut com a novel·lista amb un projecte que no hauria estat possible sense l’acumulació d’experiències viscudes per l’autor.

El gratacel narra la historia d'un viatge en ascensor per un gran edifici que és una metàfora de la vida. Cada planta equival a un episodi de l'existència, abocant el lector a una reflexió sobre les grans obsessions tan reconeixibles en la trajectòria creativa de l'autor, mitjançant les situacions que afrontarà el personatge central en funció d'unes parades de l'ascensor determinades per l'atzar. El protagonista és un alter ego de Sampere, de nom Eusebi, a qui acompanya un guia anomenat Virgili, per tal de trobar-se amb el funcionari Z, un ésser de clares reminiscències kafkianes. Les referències a la Divina Comèdia de Dante són evidents més enllà de la coincidència en el nom del guia, doncs l'edifici esdevé una mena d'infern laberíntic amb dependències i personatges que interceptaran contínuament l'itinerari del protagonista.

L'estil de l'obra es fonamenta en la intensitat i agilitat del diàleg, farcit de notes iròniques i d'un llenguatge molt més assequible del que faria pensar, a priori, l'escriptura d'un poeta amb una empremta críptica evident. No hi ha un plantejament de novel·la clàssica, raó per la qual cada capítol coincideix amb la visita a una planta del gratacel, i a cada planta es tracta un tema transcendent, però sense una continuïtat lògica en la successió de temes -de la mateixa manera que les parades són aleatòries- i sense conclusions tancades, ni tan sòls al final de la novel·la. 

Amb El gratacel, Màrius Sampere s'ha aventurat a una edat molt avançada per un territori que li era aliè, però ho ha fet amb fidelitat al seu estil, a la seva temàtica, i a la seva experiència. Ha estat una jugada mestra; sorprenent, sí, però molt pròpia del personatge trapella que, en definitiva, sempre hi ha hagut al darrere del gran poeta.

Publicat a la Revista del Taxi, número 190, el mes de juny de 2010

"La estrategia del agua", de Lorenzo Silva

Destino, Barcelona, 2010. 384 pàgines. 18,50€

Necessitava llegir una novel·la negra que no em caigués de les mans. Ho havia provat amb Stieg Larsson, però –ho sento- no vaig poder passar del segon volum de Millennium. La mateixa editorial m’ha servit, però, el que jo tant esperava. I ha trigat cinc anys! Em refereixo a La estrategia del agua, la nova novel·la protagonitzada pel guàrdia civil Bevilacqua, acompanyat de la inseparable guàrdia Chamorro i d’un nou membre de la unitat, el jove Arnau. Sisè volum d’una sèrie iniciada el 1998 i premiada amb guardons com el premi Nadal (El alquimista impaciente, 2000, obra portada al cinema dos anys més tard).

Quines ganes tenia, deia, de llegir una història propera a la realitat, a la nostra si més no. Els seguidors habituals de la sèrie prou que ho entendran, la resta potser està imaginant que aquestes històries són més d’aquí per la presència del tricorni. No és això, és clar, malgrat el toc distintiu que dóna un protagonista guàrdia civil. Parlo de les trames, dels temes i dels personatges habituals de les històries escrites per en Lorenzo Silva, madrileny nascut l’any 1966 que ha cimentat la seva carrera literària a partir de la novel·lística (La flaqueza del bolchevique, Carta blanca, i un llarg etcètera), sense descuidar el llibre de viatges (Del Rif al Yebala), el llibre-reportatge (Y al final, la guerra), o l’assaig (El Derecho en la obra de Kafka). A La estrategia del agua aquests fonaments extrets de la realitat més quotidiana es fan encara més evidents quan ens assabentem que l’obra s’inspira en un cas verídic. Silva no el refà, però reconeix que la notícia original el va colpir i li va fer pensar en la possibilitat de desenvolupar-la al seu aire. També hi ha referències a personatges reals, directes en el cas del periodista Marly, per exemple, o vetllades en d’altres com el de certa famosa que va encarregar que apallissessin el seu darrer amant.

A grans trets, la trama es basa en la investigació d’un assassinat per part de la Unitat Central Operativa, un grup d’elit de la Guàrdia Civil especialitzat en el crim organitzat. El mort és un home divorciat i amb un fill, que havia estat denunciat per la seva exdona com a maltractador i també havia estat detingut per tràfic de drogues, tot i que se n’havia sortit en totes dues ocasions. La seva vida, aparentment normal, no quadra amb el procediment pel qual ha mort, una mena d’execució en l’ascensor de casa seva. Bevilacqua enceta la investigació a contracor, acaba de viure una mala experiència amb el sistema judicial, però no triga a sentir una forta empatia amb la víctima i a prendre’s el cas com a una oportunitat de redimir les seves suspicàcies amb les lleis i la justícia.

El resultat de tot plegat és un llibre que toca de peus a terra, extraordinàriament proper al lector. La frustració de Bevilacqua és deguda a la sentència absolutòria en favor d’un assassí, i la mort que investiga es deu a una venjança perversa per part d’una persona que sap aprofitar sense escrúpols les escletxes que presenta el sistema judicial, i, més en concret, les relatives a la custòdia dels fills i a la violència de gènere. Lorenzo Silva aprofita per criticar amb mordacitat les clavegueres de la Justícia espanyola, per reflexionar sobre la condició humana i sobre la degradació de la societat, i per clamar per la bona gent i la memòria dels innocents. I ho fa amb uns guàrdies civils de carn i óssos, persones que s’estimen el que fan perquè encara no han perdut, malgrat la ingratitud de la feina i de la vida, l’esperança de servir a un món més humà. De pas, Silva demostra com la Guàrdia Civil ha evolucionat en les seves tècniques d’investigació i com és la col·laboració d’aquesta amb altres cossos de seguretat.

De ben segur, l'experiència de l'autor com a advocat l'ha ajudat a tirar endavant el projecte. Jo afegiria que la clau del reconeixement li ve donada per la seva sensibilitat i honestedat com a escriptor, i per l'ofici que hi posa en el moment de traçar un ritme dinàmic, uns diàlegs intensos, i unes pauses introspectives molt rellevants que fan de la lectura un exercici amè, àgil i profund alhora. Si us plau, que ningú no em vingui amb més volums nòrdics de sis-centes pàgines sense unes tisores. O mentre Bevilacqua i companyia es mantinguin en actiu.

Publicat a la Revista del Taxi, número 189, l'abril de 2010.

LA ROCA VORA EL MAR, de Miquel Àngel Pérez

Presentació del primer llibre de Miquel Àngel Pérez a la Biblioteca Central el 21 d'abril de 2010, per gentilesa de Gramenet TV (gràcies, Josep):

Una literatura colomenca?

Si la crisis econòmica s'hagués de mesurar pel nombre de llibres relacionats amb la ciutat que s'han publicat en el darrer any, a Santa Coloma nedaríem en l'abundància. Resulta sorprenent -i molt grat- comprovar com ha reeixit l'oferta literària colomenca en un moment tan complicat. S'han perdut pel camí alguns projectes com el concurs de literatura eròtica i culinària Bon Profit, però qui sap si un dia es reprendrà...

El catàleg de novetats abasta tots els camps: poesia, literatura juvenil, novel·la romàntico-paranormal, relats, etc. Una oferta tan plural que ens hauria de fer reflexionar. D'entrada, la diversitat és bona per si mateixa: ens permet triar. Alhora demostra riquesa creativa en una ciutat polièdrica que sap expressar-se per la via de la paraula escrita.

Convé aclarir que, en una interpretació restrictiva, no totes les obres ressenyades es podrien etiquetar amb un “made in SC”. Tanmateix, tots els autors i títols hi tenen a veure, amb la nostra ciutat, per una o altra raó. Raons que no venen necessàriament al cas. Sí em sembla oportú, en canvi, valorar si estaria justificada la utilització d'una imatge de marca genuïnament colomenca per parlar de la literatura que es fa aquí. Existeix una veritable literatura colomenca més enllà de l'estricte sentit toponímic de l’adjectiu “colomenc”?

La primera resposta, em fa l'efecte, hauria de ser negativa. Una ràpida comparativa mostra no només la diversitat de gèneres practicats, sinó també que no hi ha coincidències estilístiques ni temàtiques. És una literatura que no s'aixopluga en corrents o moviments estètics col·lectius, que ni tan sòls coincideix pel fet de què bona part dels autors i autores pertanyin a l'Associació Colomenca de Literatura. Unes diferències que també s'evidencien en les pretensions editorials d'unes i d'altres obres, en la qualitat de les tapes i del paper, en el format, en la distribució, en el preu. Per exemple, el reso mediàtic d'una Jezz Burning -Raquel Barco per als amics- no té res a veure amb la modèstia d'una autoedició. D'igual manera es ressentiria la comparativa entre veterans i novells, etc.

Però, si bé no hi ha arguments per encunyar un segell específic que identifiqui una literatura “made in SC”, sí que hi ha un fenomen literari estrictament colomenc. És en aquest sentit que té sentit l'expressió “literatura colomenca”, com a realitat tangible fonamentada en un boom de la creació local, en una proliferació d'escriptors i escriptores que, cercant la qualitat artística i el reconeixement públic, han sabut trobar les vies per veure editades les seves obres.

Què hi ha ajudat? Com s'ha arribat a aquest punt? Tot això hauria de ser objecte d'una reflexió més llarga i profunda de la que permeten aquestes línies. Deixem l'assumpte flotant en una mena d'aura de misteri i de joia.

Ara bé, aquesta “literatura colomenca” s'avé amb una “Santa Coloma literària”? És a dir, ha esdevingut la nostra ciutat no només una font creativa, sinó un escenari susceptible de nodrir la pròpia font? Així ha estat en alguns casos. La novel·la juvenil d'en Rodolfo del Hoyo n'és un, en positiu. En negatiu, però, hi hauria la novel·la satírica Pretòria que, si bé no és obra d'un autor local, es desenvolupa gràcies a un desgraciat afer esdevingut a casa nostra. I prefereixo deixar aquí aquesta nova reflexió, flotant també en una altra mena d'aura misteriosa i, això segur, gens joiosa.ç

Publicat a El Mirall, número 61, d'abril de 2010. NOTA: La redacció del periòdic va introduir a la publicació el nom de l'escriptora Ana Ruiz sense que l'autor de l'article en tingués coneixement.

"El capità Barruf i els caçafantasmes", de Rodolfo del Hoyo

Barcanova Editorial, Barcelona, 2009. 152 pàgines. 8 euros.

Mai no havia dedicat aquest espai a un llibre per a infants, per una raó prou evident: la revista es dirigeix a un públic adult. Però, en un sentit contrari, és que no tenen criatures a casa seva tots aquests adults? I, si en tenen, és que no llegeixen? Qui els compra els llibres? En base a quin criteri?... Preguntes que em condueixen a una reflexió de fons: no dediquem prou atenció a la literatura infantil i juvenil. És així, ni les obres ni els autors tenen el reconeixement que es mereixen, ni tan sòls quan arriben a vendre un alt nombre d’exemplars gràcies a les lectures escolars, els regals de Sant Jordi o d’aniversari, etc. Tampoc els crítics hi parem atenció. Hi ha una barrera artificial i discriminatòria que separa la creació per als menuts com si fos un subgènere. Només alguns casos puntuals travessen aquesta frontera, autèntiques excepcions que esdevenen fenòmens extraliteraris com la saga de Harry Potter.
Aquests arguments els faig meus arran d’altres opinions ben fonamentades. En Rodolfo del Hoyo (Barcelona, 1953) és una de les veus que he escoltat, un autor que treballa dia a dia per sortir de la invisibilitat malgrat l’èxit editorial que ha aconseguit a l’àmbit de la narrativa per a infants. Si els comptes no em fallen, amb El capità Barruf i els caçafantasmes arriba a la desena de títols publicats, alguns reeditats dues i tres vegades. I, com d’altres autors, al llarg del curs escolar gira per desenes de centres educatius per parlar de las seva obra amb els seus lectors. Tanmateix, potser és més conegut a determinats cercles literaris pels seus quatre poemaris (certament, la poesia no és tampoc un gènere supervendes), d’entre els quals destacaria Els dits de l’intèrpret, editat el 2004 per L’Esguard.
La història que es desenvolupa al llibre gira a l’entorn d’una trama senzilla, pensada per a lectors a partir de 8 anys: uns bruixots, els germans Rucase, i la colla d’un fantasma anomenat capità Barruf, gaudeixen d’unes vacances a les illes Moltlluny. Allà es trobaran amb un antic company d’escola que es venjarà de les dolenteries que li van fer quan eren petits facilitant l’arribada d’uns caçadors de fantasmes. La intervenció d’uns bruixots extraterrestres i de dues bruixetes bessones ajudarà a la salvació dels protagonistes.
L’obra aporta el posar en valor l’amistat i el respecte pels altres. L’encert de l’autor radica en la desbordant imaginació que desplega en tot moment. Els personatges esbojarrats, el to dels diàlegs i les situacions surrealistes són del grat dels menuts, així com el ritme amb el que es desenvolupa l’acció. Tot un encert, i més si tenim en compte que la novel·la ha begut de l’èxit d’una proposta anterior, una primera aventura d’en Barruf que potser esdevindrà el punt d’inici d’una veritable saga amb el pas del temps.
Mereix un paràgraf específic l’obra de l’il·lustrador, Oriol Malet (Martorell, 1975). De fet, mereix unes línees la reivindicació d’aquesta feina, la d’Il·lustrar els relats d’uns altres per dotar l’obra final d’una harmonia de conjunt que resulti atractiva per als infants lectors. Uns bons dibuixos atorguen una major força als textos, no només perquè faciliten la capacitat descriptiva, sinó precisament perquè realcen els efectes suggeridors d’allò que es diu. 
Un cop més encoratjo els seguidors d’aquesta secció a quelcom més que la lectura, a la reflexió sobre el que llegeix o pot llegir la nostra canalla. Llegim alguna mostra, però deixem que siguin els nostres fills i filles els qui facin la crítica literària a partir de propostes com la d’El capità Barruf i els caçafantasmes. A casa meva, el meu fill l’ha posat molt, però que molt bona nota. 

Publicat a la Revista del Taxi, número 188, febrer de 2010

Sobre Millennium, de Stieg Larsson

Después de un tiempo de pensar si no estaría equivocado, de convencerme de que no lo estaba, y, sobre todo, de morderme la lengua para no estrellarme contra el muro inquebrantable de las cifras de ventas, por fin voy a atreverme a criticar públicamente la obra de Stieg Larsson. El detonante ha sido la lectura de las declaraciones del director teatral Àlex Rigola, quien se ha despachado a gusto en La Vanguardia del viernes 5 de febrero. Tampoco es que haya puesto a parir a la madre de todos los best-sellers, ni tampoco lo pretendo yo, pero no deja de parecerme una osadía que hay que reivindicar. ¡Qué alivio!

Vamos a contextualizar, no obstante, dichas declaraciones. En realidad, Rigola fue entrevistado por la reposición en el Teatre Lliure del montaje 2666, que él dirige, basado en la novela homónima de Roberto Bolaño. La obra fija la atención en la violencia extrema existente en un lugar que se identifica con Ciudad Juárez (México), una violencia que se ceba especialmente sobre las mujeres. De ahí a la comparación con la trama argumental básica de la trilogía Millennium el camino está trillado.

A continuación transcribo el pasaje preciso con el que me siento identificado. Aclaro que Rigola no me cae ni bien ni mal, simplemente no puedo juzgarle bajo ninguna premisa. Lo único que me interesa sacar a relucir es que, después de leer las dos primeras partes de Millennium, no quise seguir con la tercera por razones bastante parecidas a las expuestas:

"He leído a Larsson y me ha enganchado, pero su prosa es tramposa, artificial. Engancha la trama pero, al finalizar, te invade una sensación de pérdida de tiempo porque, para eso, mejor me voy al cine. Dedicar 30 horas a la lectura de una cosa superflua es más grave que dedicarle solamente dos. Y encima esa vacuidad se esconde tras la denuncia de la violencia de género. Para mí, 2666 es la verdadera novela denuncia de la violencia de género, porque nos cuenta los asesinatos reales de mujeres en Ciudad Juárez. En Larsson la violencia de género no es más que una excusa para la distracción, no hay calidad".

Pues sí, eso creo. A la obra de Larsson le sobran centenares de páginas, le falta verosimilitud en los momentos clave, y te deja con cara de tonto al cerrar el libro. En lo que no coincido es en dudar de la buena voluntad de Larsson, y tampoco en que no haya calidad en sus libros. Lo que pasa es que ésta está sobrevalorada (y la de Bolaño poco considerada por el gran público, añado).

Por si interesa, la entrevista en su integridad puede leerse pinchando aquí.

"A l'altra banda del riu", de Roser Caño Valls

Editorial Setzevents, Urús (Girona), 2009. 17 euros.

Aquest recull de relats comença amb una cita d'Heràclit: "Tot flueix, no passem mai dues vegades pel mateix riu". La cita dóna sentit al llibre, perquè hi trobem un nexe temàtic que lliga els contes: el trànsit de la infància o del món de la innocència a l’edat adulta o món de la maduresa. És la idea de canvi, el pas d’una banda a l’altra del riu, però d’una metamorfosi kafkiana, que es demostra amb les reiterades referències a la transformació del capoll en papallona, a una mena d’insecte conscient de la seva identitat, que es sent incomprès i desplaçat. Aquest nou ésser es mira el que l’envolta des d’una perspectiva pròpia, i “l’altra banda” esdevé alhora un posicionament personal respecte de la realitat tangible. El personatge protagonista s’accepta i es desmarca dels “altres”, però no és infreqüent que el rebuig del que hi ha més enllà del seu jo íntim el faci refer el camí, practicar una tornada a un estat anterior o fer un nou canvi, allunyant-se de les convencions del que seria considerat “normal”. És així que una noia es torna una figura de vidre, o que desenvolupa unes ales, o es confon amb un cargol.

Hi ha un univers narratiu, doncs, i també hi ha una véu literària amb identitat, el que beneficia un llibre que resulta unitari en el fons i en la forma, i no una mera juxtaposició descontextualitzada de relats. Els personatges protagonistes són dones, nenes, noies, que presenten com a centre d’interès el seu estat anímic, el seu món interior, o la seva identitat, en contraposició a un món extern agressiu, sempre ingrat. De l’enfrontament resulta una nova protagonista, una evolució –o involució- del personatge, que ignora, nega, rebutja o eludeix la realitat quan li és adversa, i a la que respon creant-ne una paral·lela, simbòlica. Aquesta característica, la de la presència del simbolisme, porta a l’autora a emprar un llenguatge poètic, que requereix poques paraules però de gran capacitat per a l’evocació. És una prosa poètica, emotiva i lliure de rigideses formals que, tot i beure de la millor tradició de la narrativa breu catalana, es permet, fins i tot, experimentar o jugar sense complexes. Un dels relats, per exemple, prescindeix dels signes de puntuació.

Hi promet molt la Roser Caño, literàriament parlant, una autora molt activa també a la xarxa des del seu blog antaviana i d'altres.

Presentació a la Biblioteca Central de Santa Coloma de Gramenet

"La montaña sagrada", de Jason Webster

Ediciones Los libros del Lince, Barcelona, 2009. 358 pàgines. 24 euros

Un anglès de 39 anys s’instal·la a un mas de les muntanyes castellonenques i escriu un llibre sobre la seva experiència. Què hi pot haver d’interessant per al públic espanyol? Més enllà de l’assenyada resposta del bon lector (allò del “depèn del que digui i de com ho digui”), la meva, un cop llegit el llibre, és entusiasta. El text que acompanya el títol –“un viaje hacia la autenticidad, la lentitud, el silencio y las leyendas de un paraíso perdido”- resulta quelcom més que un afegit publicitari en aquest cas. M’ha semblat una lectura no només interessant i valuosa, sinó també alliçonadora en molts aspectes.

Jason Webster, llicenciat en llengua i literatura àrabs per la universitat d’Oxford, crític i  col·laborador de mitjans com The Guardian o The Observer, ha publicat quatre llibres diversos sobre una Espanya diversa, passant pel flamenc o la petjada islàmica. L'acollida d'aquestes obres a la Gran Bretanya ha estat molt bona (i no només a Anglaterra, s'han traduït a 12 llengües per ser publicades a 14 països), i els mitjans no han dubtat a comparar-lo, arran l'èxit de Sacred Sierra, amb hispanistes com Gerald Brenan (qui va inspirar la pel·lícula Al sur de Granada, de Fernando Colomo), Paul Preston, Hugh Thomas o Gilles Tremlett. L'editorial espanyola que s'ha fet amb els drets de publicació del conjunt de la seva obra ja va editar fa un any Las heridas abiertas de la Guerra Civil: un viaje por la España desmemoriada.

Webster va viure una joventut agitada, però va assentar el cap quan va enamorar-se de la seva parella valenciana. Junts van decidir fugir de la vida urbana i acabaren en un paratge aïllat als peus del massís del Penyagolosa (1813 m.), on descobriren un estil de vida absolutament diferent, les adversitats de la vida al camp, i la tenacitat necessària per poder tirar endavant. Les vicissituds i vivències del seu primer any a la nova llar l’inspiraren el llibre, una immersió literària plena en les complexes geografia i història de la zona, i, per extensió, del país i d’Espanya. El retrat cru del paisatge i del paisanatge, la seva admiració i estima sincera per tot el que l’envolta, l’ús d’una fina ironia, i una sensibilitat esglaiadora, proporcionen a l’obra la capacitat de transmissió que un projecte tan personal requereix per traspassar fronteres culturals i polítiques. Que ningú no esperi trobar a La muntanya sagrada una apologia burda del neorruralisme, més aviat es tracta d’un llibre de viatges, un itinerari que redescobreix tant les riqueses com les misèries d’una terra i d’una empremta humana secular, per esdevenir un viatge al jo íntim del propi autor i una aproximació a una possible ànima col·lectiva ibèrica.

L’estructura de l’obra reprodueix com a capítols independents els dotze primers mesos de vida al mas -començant per setembre-, però els agrupa en quatre parts –que reben el nom dels quatre elements: terra, aire, aigua i foc- corresponents, a grans trets, a les quatre estacions. Cada capítol va precedit per un conte popular, i les primeres línies es reserven a la transcripció d’unes notes extretes d’un tractat d’agricultura escrit al segle XII per l’andalusí Ibn al-Awan, el que aporta una nota simpàtica i d’autenticitat a tot el conjunt. La prosa de Jason Webster acaba d’adobar-ho, amb un estil nat de comptador d’històries i els recursos d’un il·lustrat hàbil i perspicaç.

L’editorial ens adverteix que la lectura de La montaña sagrada podria canviar les nostres vides. No sé com acabarà la meva; però els reconec que, hores d’ara, encara em sento aclaparat pel romanticisme que a les seves pàgines s’hi destil·la.

Publicat a la Revista del Taxi, número 187, desembre de 2009