UN CORAZÓN IGNORANTE SÓLO BOMBEA SANGRE

Amigas y amigos que seguís este blog, os dejo un regalo anticipado de Reyes. Hace unos días me lié la manta a la cabeza y publiqué, gracias a la página de Bubok, un cuaderno poético que escribí en 2009 con motivo de un homenaje a Salvador Cabré organizado por el Centro Excursionista Puigcastellar. Es un material que fue finalista aquel año en los premios PASCSA -XV Jocs Florals de Santa Coloma de Gramenet- bajo el título Un corazón ignorante sólo bombea sangre.

Acerca de Salvador Cabré, ex-cura del barrio de Singuerlin, y del sentido del libro os recomiendo que os leáis el prólogo que yo mismo he redactado.

Sobre Bubok y servicios similares habría mucho que decir, pero no es este ni el espacio ni el momento.

Os dejo el enlace directo a la página de descargas. Tenéis la posibilidad de bajarlo, gratis, en formato pdf o epub (libro electrónico). También se puede adquirir una edición impresa.

Feliz año.

Manifestació per una sanitat pública i de qualitat a Santa Coloma

El proper dilluns 19 de desembre, a les 19h, una manifestació sortirà de la Plaça del Rellotge en direcció cap a la Plaça de la Vila per reinvindicar una sanitat pública de qualitat, amenaçada greument per les retallades del govern de la Generalitat. És una convocatòria amb vocació unitària impulsada per l'Assemblea d'indignats de Santa Coloma de Gramenet.

Personalment no hi podré ser per motius laborals, però encoratjo a assistir-hi a tothom que hi pugui. Podeu trobar més informació fent clic aquí.

Debats SC 2011, 2ª part: Els Drets Humans a la nostra societat

Biblioteca Central, 24 de novembre, 20h.

El grup promotor dels Debats SC 2011 va convidar en Miquel Àngel Essomba, director del Centre UNESCO de Catalunya i professor de la Universitat Autònoma, qui va aprofitar la “diagnosi” o reflexions prèvies que l'havíem facilitat -fruit d'un debat públic esdevingut unes setmanes abans al mateix espai- per aprofundir-hi i plantejar nous aspectes sobre el tema.

La primera gran idea que establia la diagnosi és que la Declaració Universal dels Drets Humans és una eina imprescindible de progrés, tot i que limitada perquè l'evolució històrica ha fet brollar noves realitats i necessitats no contemplades al text original. Essomba va recollir el guant i va al·legar que els principis de la Declaració beuen de l'esperit del Liberalisme, en tant que l'articulat planteja els Drets Humans com a drets individuals -hi comencen amb “Tota persona...”- en comptes de com a drets col·lectius. Els anomenats “Drets Humans emergents” o “Drets Humans de 3ª generació” (relatius a l'ecologisme, la democràcia participativa, la sobirania alimentària, etcètera) no hi són perquè són drets reivindicats en funció de noves circumstàncies, molt evidents arran de la Globalització, i de nous plantejaments ideològics. Si bé els drets humans no s'haurien de contradir els uns amb els altres, sí que els nous drets suposen un contrapunt als drets clàssics. En va posar exemples: La Declaració protegeix el dret a la propietat com a dret inviolable, però això es contradiu amb els que constituirien uns altres drets humans també inviolables: el dret col·lectiu a un desenvolupament sostenible, o el dret col·lectiu a viure en un entorn saludable. Dit d'una altra manera: no hauria de prevaldre el dret col·lectiu per sobre del dret individual a tenir tres cotxes i una mansió amb jardí i piscina privada?

La segona gran idea que Essomba va recollir i desenvolupar va ser la dels Drets Humans en un context de crisis econòmica. Potser la crisis ha contribuït a una frenada o una regressió en l'aplicació dels Drets Humans al món, però per al ponent aquesta involució es deu molt més a aspectes ideològics i simbòlics. Essomba va parlar de l'avenç cap a una societat més conservadora i menys solidària. La desigualtat esdevindria, així, un motiu de combat de màxima actualitat, però, en comptes de lluitar per disminuir-la, lluitem per mantenir-la. Els privilegiats pateixen per no perdre posicions d'avantatge, i obstaculitzaran les propostes d'avenç col·lectiu que facin trontollar el seu estatus. Retòricament ens va preguntar: Què està passant a Europa? La locomotora vol tirar o desfer-se dels vagons de cua? Què hi hauria al darrera de la reivindicació del concert econòmic?... La crisis és real, però els diners hi són igualment. On?... Tot plegat té un to de farsa teatral, algú està movent els fils mentre manipula al públic amb una trama esbiaixada.

Una tercera idea va referir-se a la necessitat d'una governança global. El document previ a la xerrada reivindicava la necessitat d'un nou Tribunal Internacional que vetllés per l'acompliment dels nous Drets Humans emergents. Essomba es va mostrar d'acord, però va advertir dels obstacles amb els que toparia qualsevol iniciativa en aquest sentit. Malgrat que se'n necessitin, el món no disposa d'organismes de governança col·lectiva, superadors dels vinculats als Estats clàssics. Aquests darrers han anat assumint la Declaració dels Drets Humans de 1848, però no garanteixen la incorporació de nous drets perquè l'organisme que els hauria de promoure, l'ONU, té un marge de maniobra molt limitat. La seva estructura està obsoleta, i les seves deficiències democràtiques afloren en assumptes com el de la incorporació de Palestina a la UNESCO i el consegüent vet econòmic dels EUA. Els tres poders clàssics de l'Estat no tenen referents globals, i els organismes internacionals que hi ha no són identificats ni reconeguts com a institucions capaces a data d'avui, sinó més aviat tendeixen a un més gran afebliment.

Finalment, Essomba va posar sobre la taula una hipòtesi que no s'incloïa en la diagnosi colomenca: La ideologia que millor sustentaria els Drets Humans avui i l'endemà seria la socialdemocràcia. Una idea que va argumentar abastament sense defugir polèmiques. Segons Essomba, la contraposició ideològica al neoliberalisme dominant és la socialdemocràcia. Però aquesta ideologia s'ha de refer si vol ser reconeguda com a alternativa. En el que ha estat una lluita pel poder, la pròpia socialdemocràcia s'ha cavat la tomba en renunciar a fer bandera dels valors que l'haurien d'identificar. Els partits socialdemòcrates no han gosat afrontar els debats clau amb voluntat superadora, creativa i innovadora. Al contrari, s'han amotllat al discurs conservador i populista del gust de les societats opulentes occidentals. Aquesta contradicció de base ha estat aprofitada per les forces neoliberals per fer bandera de les limitacions de l'adversari. La percepció pública és la de que tots els polítics són iguals, però el bloc de la dreta guanyaria en coherència. L'esquerra viu una crisis perquè els valors que l'haurien de sustentar estan en crisis, una evidència de la que no hauria de defugir, ans el contrari.

L'acte va permetre que hi haguessin algunes intervencions finals des del públic. Una reflexió sobre el paper de l'esquerra va permetre a Essomba reblar el clau. Segons ell, quan l'esquerra està a l'oposició es conforma amb la crítica a la dreta en comptes de plantejar alternatives de fons. D'aquí que també hi hagi una crisis de credibilitat que es podria observar en la baixa estima que se sent pels sindicats, per exemple. En resposta apareixen moviments com el del 15-M, que si bé són altament positius, no ens haurien de fer perdre de vista que són heterogenis, espontanis i imprevisibles.

La sessió va ser viscuda amb molt d'interès i, en conjunt, les reflexions exposades van ser molt ben rebudes, convidant i estimulant posteriors debats.

Debats SC 2011, 1ª part: Els Drets Humans a la nostra societat

De cara a l'activitat del Grup de Debats SC 2011, titulada "Els Drets Humans a la nostra societat", prevista per al dia 24 de novembre, vaig redactar unes notes introductòries extretes de les intervencions fetes des de la taula i per part del públic assistent a un acte previ esdevingut a la Biblioteca el dia 27 d'octubre, titulat Drets humans, un llarg camí. Es complementà amb una projecció audiovisual de l'ONG Gramenet Imatge Solidària.

Resum de les intervencions de Manel Galgo i Félix Trias:

El tema dels Drets Humans ve d'antic i és inexhaurible, cada dia és vigent (la situació a Síria en seria un exemple de primera mà avui mateix). La Declaració Universal dels Drets Humans complirà 63 anys el 10 de desembre i caldria preguntar-se si, més enllà de la seva indiscutible validesa, el seu contingut està al dia.

Així, des dels anys setanta del segle XX s'ha parlat d'un seguit de drets que la Declaració no contempla o no ho fa en tota la seva amplitud, com ara els anomenats “Drets Humans emergents” o “Drets Humans de 3ª generació”. L'ONU se n'ha anat fent ressò al llarg d'aquestes dècades, promovent-hi nous tractats i declaracions que complementessin els buits o les necessitats aparegudes posteriorment a la publicació del text original. Són drets interdependents, lligats a una realitat social i humana cada cop més complexa i d'escala planetària, que, hores d'ara, no estan prou protocol·litzats per cap legislació internacional.

Una de les grans novetats d'aquest nou punt de vista sobre el que han de ser els Drets Humans avui en dia és entendre'ls no sòls com a drets individuals, inherents a la persona, sinó com a drets col·lectius, inherents a les col·lectivitats. La Globalització ha atorgat tot el sentit a aquesta reivindicació. Tanmateix, la base reivindicativa dels Drets Humans clàssics i emergents és la mateixa, complementària, mai es contradiuen uns i altres.

Podria semblar que els països socialment més avençats han fet un llarg camí per a l'acompliment de la Declaració, però això no fa més que posar en evidència com és de flagrant l'incompliment de tota una sèrie de drets, vells i nous, a escala global. Per exemple, la crisis econòmica no només mostra l'enorme bretxa entre col·lectius dins d'un país, sinó entre els països. El medi ambient és, d'una altra banda, i més que mai, cosa de tothom. És simptomàtic pensar en el progrés industrial i tecnològic com una font de qualitat de vida per a alguns, i de contaminació i de degradació de les condicions laborals o sanitàries per a d'altres.

Els pobles, com a tals, tenen drets a l'entorn d'aspectes com ara: aigua i sanejament, autodeterminació, ecologia, pau, cooperació, desenvolupament, identitat, patrimoni, avenços científics, sobirania alimentària, educació, demografia, democràcia participativa, justícia internacional, etcètera. La violació dels Drets Humans que s'associarien a aquesta llarga llista d'aspectes haurien de ser jutjats per un Tribunal Internacional vetllat des de l'ONU.

Com apuntàvem, la crisis econòmica ha fet davallar l'acompliment dels Drets Humans en general. Es fa palès com, hores d'ara, la línia evolutiva que ha guiat els Drets Humans al llarg de la història més recent ha encetat un camí descendent. Una línia que sempre ha fet daltabaixos, en efecte, però mai tan llarga i pronunciadament projectada cap abaix. Ni tans sòls els textos constitucionals dels països democràtics són una garantia prou contundent davant del risc d'involució dels drets civils de la ciutadania. Les relacions internacionals es manifesten amb tota la seva cruesa a llocs com Iraq o a Líbia: no responen a principis, sinó a interessos.

Tot i així, no convé perdre l'optimisme. La lluita per la igualtat i la dignitat ha donat fruit al llarg de la Història: l'esclavisme va deixar de ser una pràctica habitual, les dones han anat guanyant el dret a sufragi, l'Estat del benestar es va posar en pràctica després de la Segona Guerra Mundial, etcètera.

Per ampliar el coneixement i la reflexió a l'entorn de tot allò exposat més amunt, és recomanable apropar-se a la feina de l'Institut de Drets Humans de Catalunya (IDHP), que va engegar el debat i tot un ventall d'activitats a l'entorn dels “Drets emergents” amb motiu del Fòrum de les Cultures del 2004.

Resum de les intervencions del públic:

• No és una vulneració dels Drets Humans que no es presti atenció sanitària completa a una persona que no dugui un mínim de sis mesos en el país?... En canvi, la gent té la sensació contrària, la de que hi ha un aprofitament per part de tercers d'un servei del qual aquests no en són contribuents. El més perillós és observar com hi ha, fins i tot obtenint-ne rèdits, partits polítics que avalen aquest discurs.
• Caldria crear consciència pública de la veritat?... Sí, però especialment l'Ajuntament, que es defineix d'esquerres. És contradictori que el mateix regidor encarregat de la Convivència sigui el responsable de la Policia.
• De la mateixa manera, les limitacions per a l'empadronament limiten els drets per a moltes persones. Hi ha por a afrontar la realitat: no totes les persones són iguals davant de la llei.
• Diversos informes que s'han fet públics desmantellarien els tòpics al respecte de suposats desavantatges de la immigració. Per exemple els emesos per la Fundació La Caixa.
• Parlant de solidaritat, les mateixes entitats han caigut en el parany d'estendre la mà davant de l'administració en comptes de reivindicar que altres agents aportin el seu gra de sorra.
• El món potser no ha canviat prou, certament, però s'ha de reivindicar tot el que s'ha fet. Cal defugir de catastrofismes.
• Del que s'ha exposat se'n dedueix la necessitat d'una nova Declaració Universal, perquè el context ha canviat molt en aquests anys. Es pot argumentar com la taxa Tobin, per exemple, que semblava una utopia, ara forma part de la bateria de propostes que algunes personalitats de dretes reivindiquen per al món. Però no hem d'oblidar com l'ONU no pot incidir amb prou força sobre els estats que dominen el món, de la mateixa manera que les administracions estatals s'han anat afeblint progressivament. Davant d'això, cal una societat civil més forta.
• Per assolir més força cal compromís individual i molta pedagogia. I no es pot oblidar que les administracions fan lleis que responen al color de qui governa. Les retallades impulsades des de la Generalitat en són un bon exemple.
• A la nostra ciutat la manca de pedagogia és destacable. Mentre una part de la societat viu amb la consciència tranquil·la, una altra no està ben atesa. Els valors de l'humanisme no estan prou arrelats en la praxis quotidiana, en els comportaments individuals i col·lectius del dia a dia.

TOT EL SOROLL DEL MÓN, de Vicenç Llorca

 

Columna, Barcelona, 2011. 280 pàgines. 18 €

M'agrada comprovar el talent narratiu dels poetes. Igual que succeí amb Màrius Sampere i El gratacel, dedicaré la secció a una altra gran veu de la poesia catalana, en Vicenç Llorca, i a la seva primera novel·la Tot el soroll del món.

Vicenç Llorca (Barcelona, 1965) ha estat premiat reiteradament per la seva obra poètica, recollida en el volum Les places d'Ulisses. Poesia reunida, 1984-2009. També se'l reconeix com a assagista i col·laborador de diverses revistes. Amb una nítida projecció com a home de lletres, culte, intel·lectual, el seu salt a la prosa de ficció revestia característiques d'un repte d'una magnitud tal que pocs poetes en sortirien indemnes. Ell se n'ha sortit i s'ha reivindicat com a gran escriptor, demostrant qualitats que van més enllà del talent i de l'ofici.

Tot el soroll del món està protagonitzada per en Francesc Bertran, un poeta “metafísic” incapaç de superar la mort de la seva dona fins que el destí l'obre una nova oportunitat amorosa arran d'un viatge a la República Dominicana. Amb la Marta, una altra turista desconsolada, ambdós inicien una aventura sentimental que els durà a trepitjar territoris inesperats: la realitat social d'Haití, l'amistat de la Núria -una atractiva cooperant-, els embats d'un huracà, el retorn i l'esperança duna nova vida... La metàfora del viatge com a via de descoberta -o redescoberta- d'un mateix és una constant de l'obra llorquiana. En Francesc és un Ulisses que ha d'afrontar diverses probes per trobar el camí cap a allò que havia conegut, la pau interior i l'harmonia amb el món. Obsessionat amb la pintura, amb les figures evocadores de la dona perduda, s'havia girat a la realitat fins que aquesta li esclata fragorosament a la cara, tot el soroll del món desarborant-lo i reconduint-lo al pla de l'existència quotidiana. Necessitarà un far, però, que l'orienti en moments de sotsobre -l'huracà també funciona com a metàfora-, en Charles, especialista en Dant, supervivent de tots els inferns possibles, el qual em sembla el gran encert del relat.

La prosa poètica de molts moments no enterboleix una lectura amena i fluïda de la novel·la. L'amor per la paraula, per un cert preciosisme del llenguatge, casa molt bé amb l'ambient que s'hi respira. El primer capítol ratlla la perfecció, presentant-se el protagonista amb traça de tiralínies. Un to que es manté al llarg de la primera part i es recupera a la tercera, quan en Francesc s'endinsa física i espiritualment en l'univers haitià, entre la pobresa i la grandesa alhora d'un poble castigat per l'infortuni, transcendint-lo i redimensionant la seva concepció humanista. Hi ha en aquest punt, tanmateix, un punt àlgid de la trama. En Francesc bada, pot trencar amb els motlles petit-burgesos que l'han modelat, però s'ho impedeix la correcció política, una espurna de remordiment d'arrels clarament cristianes.

Potser l'interrogant que se'm va generar -què hauria passat si... - i una mica massa de sucre aquí i allà, són les úniques objeccions que puc confrontar amb les opcions preses per l'autor. En conjunt, però, haig de destacar no només les bondats d'una obra que m'ha omplert molt agradablement algunes hores de lectura estival, sinó la transcendència que pot tenir per a la lletres catalanes que en Vicenç Llorca hagi reeixit amb la seva incursió novel·lística. La meva més sincera enhorabona!

 

Publicat a la Revista del Taxi, número 196, l'octubre de 2011.

COPS D'ESTAT DELS MERCATS A EUROPA. NO T'ABSTINGUIS EL 20-N!

No us calleu aquest diumenge, no deixeu que aquells que diuen que la política està morta es facin amb el control dels nostres destins sense presentar batalla. Hi ha qui voldria que les eleccions esdevinguessin una absoluta farsa. Hi ha qui diu, com Duran i Lleida de CiU, que ens caldria un govern de concentració, un govern sense dissidències ni oposició. Hi ha qui va més enllà, hi ha qui voldria que totes les forces polítiques es pleguessin als dictats d'un govern de tecnòcrates, a l'estil dels nous governs d'Itàlia o de Grècia. Com si aquests "tecnòcrates" no tinguessin ideologia... És clar que la tenen! Són neoliberals que han estat i segueixen al servei dels culpables de la crisis, que ara volen suplantar el més gran exponent democràtic del nostre sistema, el del vot popular, per continuar imposant les seves receptes: més sacrificis, més retallades, més constitucions retocades a cop de decret, més negoci per als de sempre, i, definitivament, la possessió nominal dels mecanismes de poder polític. Mario Monti, el nou primer ministre italià, va treballar per al banc d'inversions Goldman Sachs, com el nou president del Banc Central Europeu, Mario Draghi. Hi té a veure també el nou primer ministre grec?

No votar no només afavoreix les grans forces polítiques, és a dir, que res no canviï, sinó que legitima aquesta nova dinàmica a la que ens estan abocant els mal anomenats "mercats".

I si votem, què votem? Ja sabeu què votaré jo, i per quines raons, i us encoratjo a seguir el meu exemple. Però, si voleu alternatives, nous arguments, us convido a veure un parell de vídeos. El primer fa pensar en la manipulació que amaga el concepte de “vot útil”, i el segon és un retall d'un muntatge espectacular dels activistes d'Anonymous, en el que demanen fefaentment anar a votar, res d'abstenir-se o votar en blanc (si el voleu veure sencer, i val la pena malgrat que és bastant llarg, cliqueu aquí).

Bandas de aquí y ahora, III: Exxasens

Flipando estoy, metafórica y casi realmente, tras la primera escucha de Eleven miles, el nuevo disco de Exxasens. Digo realmente porque su música te traslada a otro plano, espacial y etéreo, a partir de guitarras planeadoras que hacen crecer las melodías sobre secciones de ritmo contundentes. ¿Lo etiquetamos? Post-rock, rock instrumental progresivo. ¿Los comparamos? Explosions in the Sky, por ejemplo.

Exxasens nacieron en 2007 como proyecto en solitario de Jordi Ruiz. El tercer disco, el más reciente, ya es presentado como banda después de aparecer en septiembre de la mano de la discográfica Aloud Music Ltd. Material "made in Barcelona".

Puedes descargarlo por la cara, pero tienes la opción de pagar cinco euretes por la versión en formato FLAC (audio comprimido sin pérdidas).

Descarga legalmente desde Aloud Music "Eleven Miles" de Exxasens:

JO NO EM CALLARÉ EL 20-N

HAY ALTERNATIVAS, nuevo libro de Vicenç Navarro, Juan Torres y Alberto Garzón

Nota de los autores:

Hace un par de meses, la Editorial Aguilar, mostró su interés por publicar nuestro libro HAY ALTERNATIVAS. Propuestas para crear empleo y bienestar en España, que nos prologó Noam Chomsky.

Cuando ya se había concretado como fecha de publicación el libro el 19 de octubre y se había comenzado su promoción en la web de Aguilar y en librerías, los editores nos comunicaron que la empresa deseaba retrasarla sin otra explicación de por medio, lo que nos obligó lamentablemente a desestimar su publicación en esa editorial. Se confirmaba así lo difícil que resulta difundir en España, en los momentos en que son más necesarias que nunca -como ahora en periodo pre-electoral-, ideas alternativas al pensamiento único que predomina en el debate político y social.

Para solventar esta situación hemos optado por ofrecer nuestra obra gratuitamente en formato pdf a través de la red y en una nueva edición impresa en Ediciones Sequitur que, con la colaboración de ATTAC España, se ha arriesgado a publicar rápidamente este libro que estará en librerías al precio de 10 euros a partir del 31 de octubre.

Tenemos la firme convicción de que solo haciendo que la ciudadanía sepa lo que de verdad está sucediendo en nuestra economía y divulgando las alternativas que existen a esta aguda crisis del capitalismo podremos salir de ella con más empleo y bienestar social, como demostramos en este libro.

Por eso llamamos a divulgar esta versión en pdf, a estudiarla y difundir sus propuestas y pedimos a todos los lectores que se conviertan ellos y ellas mismas en distribuidores del libro una vez que se encuentre impreso.

Contra la censura de los grandes oligopolios y el pensamiento único que imponen los poderes económicos, financieros y mediáticos defendamos la pluralidad y la libertad de pensamiento conociendo y difundiendo el pensamiento crítico.

Descargar el libro en pdf

15 de octubre – Unidos por un cambio global

El 15 de octubre personas de todo el mundo tomarán las calles y las plazas. Desde América a Asia, desde África a Europa, la gente se está levantando para reclamar sus derechos y pedir una auténtica democracia. Ahora ha llegado el momento de unirnos todos en una protesta no violenta a escala global.

Los poderes establecidos actúan en beneficio de unos pocos, desoyendo la voluntad de la gran mayoría, sin importarles los costes humanos o ecológicos que tengamos que pagar. Hay que poner fin a esta intolerable situación.

Unidos en una sola voz, haremos saber a los políticos, y a las élites financieras a las que sirven, que ahora somos nosotros, la gente, quienes decidiremos nuestro futuro. No somos mercancía en manos de políticos y banqueros que no nos representan.

El 15 de octubre nos encontraremos en las calles para poner en marcha el cambio global que queremos. Nos manifestaremos pacíficamente, debatiremos y nos organizaremos hasta lograrlo.

Es hora de que nos unamos. Es hora de que nos escuchen.

Santa Coloma Spoken Word 2011

La Estrella, novel·la i pel·lícula homònima ambientades a Santa Coloma de Gramenet

El barri de Les Oliveres i bona part de la ciutat de Santa Coloma de Gramenet viuen una agitació excepcional des de fa uns dies. El motiu és el rodatge d'una pel·lícula d'un pressupost considerable -uns 2'5 milions d'euros- que es titula La Estrella. No és la primera pel·lícula important rodada a la ciutat -en recordarem Biutiful- però sí la primera ambientada realment a Santa Coloma.

L'origen de la proposta és una novel·la de l'escriptora colomenca Belén Carmona, qui mai no ha perdut l'estima pels carrers i les persones que van marcar la seva infantessa i joventut, fent-ne d'aquestes arrels un motor de la seva creació. Ara, les històries d'amor-desamor i de superació de La Estrella, una dona amb molt de talent i amb no gaire sort que decideix trencar amb la seva vida a ritme de rumba i gràcia flamenca, fan el salt a la gran pantalla de la mà del director colomenc Alberto Aranda i de la productora en què hi participa, A Contraluz Films. La financiació del film ha estat possible gràcies a la col·laboració de TV3 i TVE, a més de comptar amb d'altres subvencions i concessions per a l'adaptació del guió, etcètera. S'ha de reconéixer la tenacitat i l'esforç que han permés bastir un projecte tan ambiciós, capaç de comptar amb artistes tan coneguts com Íngrid Rubio o Carmen Machi, entre d'altres.

Alberto Aranda i Guillermo Cruz van donar-se a conéixer amb el memorable documental Mesquita no!, del 2005, amb el que s'acostaren al conflicte desfermat al barri de Singuerlin per l'obertura d'un local de culte musulmà. A Contraluz ha continuat fent camí alternant petites produccions amb la participació en coproduccions internacionals -Savage Grace, amb Julianne Moore, per exemple- i de mica en mica s'ha consolidat en el panorama de la indústria cinematògrafica a Catalunya.

Espero de tot cor que la pel·lícula sigui un éxit. L'Alberto i la Belén s'ho mereixen. També la Santa Coloma que tant s'estimen.

Torna el festival Spoken Word a Santa Coloma!

Tothom ha d'agafar un llapis i anotar-se a l'agenda la reserva del dia 21 d'octubre per tal d'assistir a un gran esdeveniment. No, no es tracta del meu aniversari -que també-, sinó d'una nova edició del Santa Coloma Spoken Word.

L'edició del 2010 va consolidar la proposta, i ho va fer amb uns nivells de qualitat extraordinaris. Sense menyspreu d'altres iniciatives culturals que s'esdevenen a Santa Coloma de Gramenet, el festival Spoken Word és el que més connecta amb el signe dels temps, una fusió de la paraula, la imatge, la performance, la música... Una plataforma escènica que s'hauria de potenciar molt més per part de les institucions i de la ciutadania, fent de Santa Coloma un referent internacional en els circuits de la "paraula parlada". Fer-ho és possible, tenim la infraestructura -teatre Sagarra- i l'experiència. Tenim uns organitzadors implicats fins a la mèdula, Red927, i una xarxa de col·laboradors incondicionals, com ara l'Associació Colomenca de Literatura. Potser falta encara un públic molt més ample, però les formes d'expressió del tipus slam, per exemple, són ben properes al jovent... La connexió hi és a punt, només cal petjar el botó correcte.

Us avenço el nom d'alguns dels protagonistes d'aquesta edició:

- Rincón Poetas: Pedro Cano, Marçal Font, Jordi Corominas i Beatriz Patraca Dibildox.

- Sala Miquelet: Dani Orvíz amb l'espectacle Mecánica Planetaria; Melina Peña, artista performance, i Red927 amb Variaciones Esperpénticas. 

- La Pocha Catalana serà la conductora del Festival.

Tota la informació la podeu seguir fent un click aquí.

Mentides interessades a l'entorn de l'impost del patrimoni

El PP i la dreta en general critiquen la recuperació de l'impost del patrimoni perquè suposaria una càrrega per a les classes mitjanes. Estan faltant a la veritat, com molt bé demostra el periodista Ignacio Escolar en una de les seves columnes. Visiteu-la, hi ha dades extraordinàriament eloqüents, no deixeu que els de sempre ens intoxiquin. Us en facilito una a tall de mostra: El 2007, darrer any de vigència de l'impost, el 94'5 % dels contribuents van estar exempts de pagar-lo.

Per cert, el que ha decidit recuperar el govern socialista és només una versió descafeïnada d'un impost que ja estava prou descafeïnat en el seu moment. Recordeu que fou Zapatero qui el va treure de la manera més frívola, el mateix que ara el recupera tard i malament.

El Algarrobico, símbolo de la destrucción del litoral. ¡Demolición ya!

Este hotel de 21 plantas y 411 habitaciones está construido en el Parque Natural de Cabo de Gata-Níjar (Almería), en la playa de El Algarrobico. Es el primer paso de un complejo urbanístico con otros siete hoteles, 1500 viviendas y un campo de golf. Es ilegal porque está situado dentro de un Parque Natural, en terreno no urbanizable y porque se construye a solo 14 metros de la ribera del mar, incumpliendo la Ley de Costas.

Existen 16 pronunciamientos judiciales que demuestran su ilegalidad, las obras se encuentran paralizadas desde 2006 y la licencia de obras declarada ilegal desde 2008. Sin embargo, las administraciones responsables permanecen pasivas a pesar de sus promesas de demoler el hotel.

 No más excusas. Ahora es el momento de que el Gobierno demuestre su compromiso con la protección costera y que El Algarrobico se convierta en un símbolo del respeto al medio ambiente y del “no todo vale en la costa”. Firma para que el Gobierno y la Junta de Andalucía que acuerden por escrito la demolición del hotel y la restauración del espacio ocupado. ¡Recuperemos la playa!

Pulsa sobre el enlace de Greenpeace.