Biblioteca Central, 24 de novembre, 20h.
El
grup promotor dels Debats SC 2011 va convidar en Miquel Àngel
Essomba, director del Centre UNESCO de Catalunya i professor de la
Universitat Autònoma, qui va aprofitar la “diagnosi” o
reflexions prèvies que l'havíem facilitat -fruit d'un debat públic
esdevingut unes setmanes abans al mateix espai- per aprofundir-hi i
plantejar nous aspectes sobre el tema.
La
primera gran idea que establia la diagnosi és que la Declaració
Universal dels Drets Humans és una eina imprescindible de progrés,
tot i que limitada perquè l'evolució històrica ha fet brollar
noves realitats i necessitats no contemplades al text original.
Essomba va recollir el guant i va al·legar que els principis de la
Declaració beuen de l'esperit del Liberalisme, en tant que
l'articulat planteja els Drets Humans com a drets individuals -hi
comencen amb “Tota
persona...”-
en comptes de com a drets col·lectius. Els anomenats “Drets Humans
emergents” o “Drets Humans de 3ª generació” (relatius a
l'ecologisme, la democràcia participativa, la sobirania alimentària,
etcètera) no hi són perquè són drets reivindicats en funció de
noves circumstàncies, molt evidents arran de la Globalització, i de
nous plantejaments ideològics. Si bé els drets humans no s'haurien
de contradir els uns amb els altres, sí que els nous drets suposen
un contrapunt als drets clàssics. En va posar exemples: La
Declaració protegeix el dret a la propietat com a dret inviolable,
però això es contradiu amb els que constituirien uns altres drets
humans també inviolables: el dret col·lectiu a un desenvolupament
sostenible, o el dret col·lectiu a viure en un entorn saludable. Dit
d'una altra manera: no hauria de prevaldre el dret col·lectiu per
sobre del dret individual a tenir tres cotxes i una mansió amb jardí
i piscina privada?
La
segona gran idea que Essomba va recollir i desenvolupar va ser la
dels Drets Humans en un context de crisis econòmica. Potser la
crisis ha contribuït a una frenada o una regressió en l'aplicació
dels Drets Humans al món, però per al ponent aquesta involució es
deu molt més a aspectes ideològics i simbòlics. Essomba va parlar
de l'avenç cap a una societat més conservadora i menys solidària.
La desigualtat esdevindria, així, un motiu de combat de màxima
actualitat, però, en comptes de lluitar per disminuir-la, lluitem
per mantenir-la. Els privilegiats pateixen per no perdre posicions
d'avantatge, i obstaculitzaran les propostes d'avenç col·lectiu que
facin trontollar el seu estatus. Retòricament ens va preguntar: Què
està passant a Europa? La locomotora vol tirar o desfer-se dels
vagons de cua? Què hi hauria al darrera de la reivindicació del
concert econòmic?... La crisis és real, però els diners hi són
igualment. On?... Tot plegat té un to de farsa teatral, algú està
movent els fils mentre manipula al públic amb una trama esbiaixada.
Una
tercera idea va referir-se a la necessitat d'una governança global.
El document previ a la xerrada reivindicava la necessitat d'un nou
Tribunal Internacional que vetllés per l'acompliment dels nous Drets
Humans emergents. Essomba es va mostrar d'acord, però va advertir
dels obstacles amb els que toparia qualsevol iniciativa en aquest
sentit. Malgrat que se'n necessitin, el món no disposa d'organismes
de governança col·lectiva, superadors dels vinculats als Estats
clàssics. Aquests darrers han anat assumint la Declaració dels
Drets Humans de 1848, però no garanteixen la incorporació de nous
drets perquè l'organisme que els hauria de promoure, l'ONU, té un
marge de maniobra molt limitat. La seva estructura està obsoleta, i
les seves deficiències democràtiques afloren en assumptes com el de
la incorporació de Palestina a la UNESCO i el consegüent vet
econòmic dels EUA. Els tres poders clàssics de l'Estat no tenen
referents globals, i els organismes internacionals que hi ha no són
identificats ni reconeguts com a institucions capaces a data d'avui,
sinó més aviat tendeixen a un més gran afebliment.
Finalment,
Essomba va posar sobre la taula una hipòtesi que no s'incloïa en la
diagnosi colomenca: La ideologia que millor sustentaria els Drets
Humans avui i l'endemà seria la socialdemocràcia. Una idea que va
argumentar abastament sense defugir polèmiques. Segons Essomba, la
contraposició ideològica al neoliberalisme dominant és la
socialdemocràcia. Però aquesta ideologia s'ha de refer si vol ser
reconeguda com a alternativa. En el que ha estat una lluita pel
poder, la pròpia socialdemocràcia s'ha cavat la tomba en renunciar
a fer bandera dels valors que l'haurien d'identificar. Els partits
socialdemòcrates no han gosat afrontar els debats clau amb voluntat
superadora, creativa i innovadora. Al contrari, s'han amotllat al
discurs conservador i populista del gust de les societats opulentes
occidentals. Aquesta contradicció de base ha estat aprofitada per
les forces neoliberals per fer bandera de les limitacions de
l'adversari. La percepció pública és la de que tots els polítics
són iguals, però el bloc de la dreta guanyaria en coherència.
L'esquerra viu una crisis perquè els valors que l'haurien de
sustentar estan en crisis, una evidència de la que no hauria de
defugir, ans el contrari.
L'acte
va permetre que hi haguessin algunes intervencions finals des del
públic. Una reflexió sobre el paper de l'esquerra va permetre a
Essomba reblar el clau. Segons ell, quan l'esquerra està a
l'oposició es conforma amb la crítica a la dreta en comptes de
plantejar alternatives de fons. D'aquí que també hi hagi una crisis
de credibilitat que es podria observar en la baixa estima que se sent
pels sindicats, per exemple. En resposta apareixen moviments com el
del 15-M, que si bé són altament positius, no ens haurien de fer
perdre de vista que són heterogenis, espontanis i imprevisibles.
La
sessió va ser viscuda amb molt d'interès i, en conjunt, les
reflexions exposades van ser molt ben rebudes, convidant i estimulant
posteriors debats.
No hay comentarios:
Publicar un comentario