Columna, Barcelona, 2011. 280 pàgines. 18 €
M'agrada comprovar el talent narratiu dels poetes. Igual
que succeí amb Màrius Sampere i El gratacel,
dedicaré la secció a una altra gran veu de la poesia catalana, en
Vicenç Llorca, i a la seva primera novel·la Tot
el soroll del món.
Vicenç Llorca (Barcelona, 1965) ha estat premiat
reiteradament per la seva obra poètica, recollida en el volum Les
places d'Ulisses. Poesia reunida, 1984-2009.
També se'l reconeix com a assagista i col·laborador de diverses
revistes. Amb una nítida projecció com a home de lletres, culte,
intel·lectual, el seu salt a la prosa de ficció revestia
característiques d'un repte d'una magnitud tal que pocs poetes en
sortirien indemnes. Ell se n'ha sortit i s'ha reivindicat com a gran
escriptor, demostrant qualitats que van més enllà del talent i de
l'ofici.
Tot el soroll del món està
protagonitzada per en Francesc Bertran, un poeta “metafísic”
incapaç de superar la mort de la seva dona fins que el destí l'obre
una nova oportunitat amorosa arran d'un viatge a la República
Dominicana. Amb la Marta, una altra turista desconsolada, ambdós
inicien una aventura sentimental que els durà a trepitjar territoris
inesperats: la realitat social d'Haití, l'amistat de la Núria -una
atractiva cooperant-, els embats d'un huracà, el retorn i
l'esperança duna nova vida... La metàfora del viatge com a via de
descoberta -o redescoberta- d'un mateix és una constant de l'obra
llorquiana. En Francesc és un Ulisses que ha d'afrontar diverses
probes per trobar el camí cap a allò que havia conegut, la pau
interior i l'harmonia amb el món. Obsessionat amb la pintura, amb
les figures evocadores de la dona perduda, s'havia girat a la
realitat fins que aquesta li esclata fragorosament a la cara, tot el
soroll del món desarborant-lo i reconduint-lo al pla de l'existència
quotidiana. Necessitarà un far, però, que l'orienti en moments de
sotsobre -l'huracà també funciona com a metàfora-, en Charles,
especialista en Dant, supervivent de tots els inferns possibles, el
qual em sembla el gran encert del relat.
La prosa poètica de molts moments no enterboleix una
lectura amena i fluïda de la novel·la. L'amor per la paraula, per
un cert preciosisme del llenguatge, casa molt bé amb l'ambient que
s'hi respira. El primer capítol ratlla la perfecció, presentant-se
el protagonista amb traça de tiralínies. Un to que es manté al
llarg de la primera part i es recupera a la tercera, quan en Francesc
s'endinsa física i espiritualment en l'univers haitià, entre la
pobresa i la grandesa alhora d'un poble castigat per l'infortuni,
transcendint-lo i redimensionant la seva concepció humanista. Hi ha
en aquest punt, tanmateix, un punt àlgid de la trama. En Francesc
bada, pot trencar amb els motlles petit-burgesos que l'han modelat,
però s'ho impedeix la correcció política, una espurna de
remordiment d'arrels clarament cristianes.
Potser l'interrogant que se'm va generar -què hauria
passat si... - i una mica massa de sucre aquí i allà, són les
úniques objeccions que puc confrontar amb les opcions preses per
l'autor. En conjunt, però, haig de destacar no només les bondats
d'una obra que m'ha omplert molt agradablement algunes hores de
lectura estival, sinó la transcendència que pot tenir per a la
lletres catalanes que en Vicenç Llorca hagi reeixit amb la seva
incursió novel·lística. La meva més sincera enhorabona!
Publicat a la Revista del Taxi, número 196, l'octubre de 2011.
No hay comentarios:
Publicar un comentario