domingo, 13 de diciembre de 2009

CRÒNICA DE LA DARRERA SESSIÓ DELS "DEBATS 2009"


Josep Carles Rius amb Isabel Ibáñez, del CEP, i Salva Redón, d'ACOLITE (Isa Martínez, El Punt)

El passat 9 de desembre es va omplir la sala de la Biblioteca Central amb els assistents a la darrera sessió dels Debats 2009 que organitzen Fòrum-Grama, Casal del Mestre, Centre Excursionista Puigcastellar, Gramenet Imatge Solidària i Associació Colomenca de Literatura. Am el títol Mitjans de comunicació: Independència i servei cívic, el ponent convidat fou Josep Carles Rius, degà del Col·legi de Periodistes.

La presentació prèvia, consensuada entre els organitzadors, va insistir en posar en evidència com a Santa Coloma “hi ha un greu dèficit de mitjans de comunicació propis”, degut a la feblesa del seu teixit comercial i industrial, al desinterès de la pròpia societat colomenca, i a un efecte d’absorció jugat per la proximitat a Barcelona. L’actual oferta colomenca es centra en el Full Informatiu, l’emissora municipal Grama Ràdio, i el periòdic El Mirall. El canal públic de TDT, Besòs TV, no ha passat de l’emissió de la carta d’ajustament; i Tele-Taxi constitueix un cas apart sense vocació localista. Una realitat minsa que, segons el que es va exposar, es veuria agreujada perquè els mitjans públics han estat al servei del poder, relegant la informació a mera propaganda, amb una ràdio que ni tan sòls funciona com a veritable servei públic, i amb un poder municipal capficat en controlar els mitjans privats per tal d’evitar que hi hagués una premsa lliure i plural que pogués qüestionar la seva política. Un exemple paradigmàtic d’aquesta manera de fer s’hauria assolit amb el segrest d’exemplars de El Mirall. En aquest sentit, es va reclamar que “la ciutat necessita generar, expressar i rebre informació seria i clara”, i es va demanar un informació institucional honesta, transparent i oberta a la ciutadania, i un tracte just i equitatiu per als diferents mitjans.

Josep Carles Rius va començar la seva intervenció mostrant el seu acord amb les qüestions generals exposades a la presentació. Segons ell, “la societat necessita mitjans de comunicació amb voluntat de servei públic, perquè és un dret disposar d’informació veraç”, i va reivindicar “la figura del periodista incòmode, com a agent al servei de la societat”. En la seva opinió, “el tradicional binomi negoci/servei sobre el que s’han fonamentat els mitjans de comunicació clàssics està en risc per l’impacte de les noves tecnologies, els canvis d’hàbits del públic, la concentració en grans grups mediàtics amb interessos en altres branques de negoci, la precarització de la vida laboral i social, i un llarg etcètera”. Tot plegat afavoriria un clima de “desafecció –entesa com a manca de credibilitat envers els mitjans- per part de la societat”. Entrant en detalls sobre les seves afirmacions, va defensar la bondat de tot el que és innovador en comunicació, però també va alertar-ne dels riscos, i va posar exemples a favor i en contra. En el primer cas: “EUA ha viscut una mobilització en pro d’una regeneració democràtica gràcies a les xarxes socials, i Espanya va viure un abans i un després del dia 11 M amb la utilització de la missatgeria SMS”. En el segon: “Internet és llibertat, però la segmentació no afavoreix la plaça pública, sinó l’aïllament”. En qualsevol cas, Josep Carles Rius no va deixar de recordar vàries vegades que “ha de ser la pròpia societat la que s’ha d’implicar i ha de reivindicar els mitjans i el seu paper”. I, parlant dels mitjans de titularitat pública, el degà del Col·legi de Periodistes va ser contundent: “són un patrimoni de tothom”.

La posterior roda d’intervencions del públic va permetre tractar nous aspectes o ampliar-ne d’altres. A la inquietud de si “podrien matar la premsa ordinària les noves formes de comunicació”, Josep Carles Rius va respondre amb una pregunta: “com es finançaran aquestes?”. El ponent va admetre que “Internet és una revolució que ho engloba tot –televisió, ràdio, premsa escrita, etcètera- però s’haurà d’adaptar a mesura que necessiti sostenir-se econòmicament. El seu problema és que no tot podrà ser de franc”. Sobre la preocupació per “l’existència d’un codi deontològic que reguli el que es pot dir als diferents mitjans”, Rius va remarcar la primacia de la legislació vigent sobre qualsevol altre tipus de codi que, es va lamentar, “tot i existir, malgrat que només per als col·legiats, no és vinculant jurídicament”. Per contra, va assenyalar que “la clau de volta és la formació, una ciutadania en condicions d’aprofitar realment totes les possibilitats que atorguen els mitjans de comunicació”; i va fer una crida a la reflexió: “si la lluita per l’audiència converteix la informació en espectacle, és precisament perquè aquesta audiència hi és”. Tampoc no va defugir de denunciar una progressiva precarització de la informació en paral·lel a un deteriorament de les condicions de treball dels professionals del sector, “una precarietat laboral sense punt de comparació amb qualsevol altre sector, i una raó més per limitar la llibertat del periodista”. Incidint en aquesta línia, va afirmar: “la teoria segons la qual el mercat posa a cadascú al seu lloc, vàlida per exemple per parlar d’un bon o mal iogurt, no es dóna al món de la comunicació”. Al respecte de la influència dels poders polítics en els mitjans, Rius va reconèixer que “la vocació dels partits és el control de l’opinió pública, però haurien d’adonar-se de que una democràcia es consolida en base a la transparència”. Arran d’una intervenció que argumentava les escasses possibilitats de la gent per defugir de les modes i dels modes difosos pels mitjans de comunicació de masses, Rius va admetre que “la multiplicació de l’oferta, per exemple amb la TDT, ha redundat en una davallada de la qualitat general del producte”, i va lamentar que “en realitat, sota una aparença de pluralitat de punts de vista, aquests s’estan reduint”. Prèviament, va explicar com els grups de comunicació a Espanya no són tants com semblaria, “pertanyen a una dotzena de persones només”; i com els poders públics no han fet reeixir els seus mitjans en funció de criteris més qualitatius.

Per cloure la sessió, Josep Carles Rius va determinar tres premisses a partir dels quals els responsables de traslladar una informació haurien de prendre decisions: la primer seria la veracitat, la segon la rellevància, i la tercer la crítica. A partir d’aquí, “és el receptor qui ha de saber quines hipoteques paga en el moment de triar tal o qual transmissor”.

lunes, 7 de diciembre de 2009

Cicle de Debats SC 2009: MITJANS DE COMUNICACIÓ: INDEPENDÈNCIA I SERVEI CÍVIC

Hi penjo el text de la presentació del Debat del 9 de desembre (Biblioteca Central de Santa Coloma de Gramenet, 20h, amb Josep Carles Rius, degà del Col·legi de Periodistes) consensuat pels grups promotors del cicle: Fòrum-Grama, Centre Excursionista Puigcastellar, Casal del Mestre, Gramenet Imatge Solidària, Associació Colomenca de Literatura.

L’actual conjuntura està marcada per les circumstàncies viscudes a Santa Coloma arran les investigacions i detencions derivades del Cas Pretòria, que han comportat la imputació de l’ex-alcalde Bartomeu Muñoz i d’altres personalitats per uns fets molts greus. Tot plegat és de domini públic i no hauria de monopolitzar el moment.

El nucli del debat es fonamenta en una apreciació evident: a la ciutat hi ha un greu dèficit de mitjans de comunicació propis.

Som a la vuitena ciutat de Catalunya en nombre d’habitants (Mataró ens ha tret la setena plaça) i el nombre i la pluralitat de mitjans no és en absolut comparable a les ciutats del nostre rang. Les raons més evidents són:

1- Feblesa del teixit comercial i industrial: no hi ha gaire marge per contractar publicitat que faci viable els projectes.

2- Desinterès de la societat colomenca, institucional i col•lectiu, pel sosteniment de les iniciatives en aquest camp.

3- La premsa local o comarcal ho té més fàcil fora de l’àrea immediata a Barcelona, que tendeix a fagocitar la vitalitat de l’entorn.

És cert que Santa Coloma forma part d’un món globalitzat que consumeix premsa, ràdio i televisió generalistes, però el pes del món local com a focus d’interès periodístic no està prou cobert amb aquesta oferta.

Alhora, les noves formes de comunicació associades a Internet (portals web, blocs, etc.) tenen un grau de penetració creixent, però encara limitat. Les característiques intrínseques a aquests canals permeten una comunicació immediata i sectorialitzada, però també suposen un allau d’informació i opinions no exempts dels típics riscos d’intoxicació (en aquest sentit, és clàssic també apel·lar a una necessària formació i dotació de criteris previs per filtrar o contrastar la informació o l’opinió).

En un extrem contrari, també es constata que l’actual excés d’ofertes d’oci (com els múltiples canals de TV, per exemple) contribueix a dispersar l’interès.

Històricament, la vila de Santa Coloma va viure un període de relativa vitalitat cultural durant el període republicà. La Dictadura el va anorrear, i de la seva mà va créixer el suburbi del que derivà l’actual ciutat. Les peculiars circumstàncies socials i polítiques de finals del franquisme afavoriren una eclosió d’iniciatives que tingueren ressò en el camp de la comunicació. La recuperació democràtica va significar, però, una cert abandó d’aquestes en pro de la tendència institucional a llur monopolització. La societat colomenca no ha deixat de canviar als darrers anys, tendint a una atomització (individualisme, nouvinguts, etc.). En definitiva, no hi ha una identitat comunitària específica, colomenca, que redundi en una voluntat massiva per “fer ciutat” i, per tant, capaç d’expressar-se amb veu pròpia a través d’un mitjà específic.

L’actual oferta colomenca es centra en el Full Informatiu, l’emissora municipal Grama Ràdio, i el periòdic El Mirall. El canal públic de TDT, Besòs TV, no ha passat de l’emissió de la carta d’ajustament. Tele-Taxi constitueix un cas apart.

Els mitjans públics han estat al servei del poder, relegant la informació a mera propaganda. La ràdio ni tan sòls funciona com a veritable servei públic.

El poder municipal ha volgut controlar els mitjans privats. No l’ha interessat que hi hagués una premsa lliure i plural que pogués qüestionar la seva política. Els punts àlgids d’aquesta manera de fer es van assolir amb el segrest d’exemplars del polèmic rotatiu crític El Mirall als punts de distribució, les amenaces a anunciants, o el vetllat impuls a mitjans suposadament independents com els desapareguts setmanari Sóc i Revista ACI, dòcils i condescendents amb la institució, i sovint frívols amb els continguts. Aquesta manera de fer, tan comú a la pràctica partidista de tothom, ha estat una característica extraordinàriament accentuada al llarg dels mandats de Bartomeu Muñoz.

Les perspectives de futur no són gaire optimistes. El context de crisi econòmica tampoc no ajuda. Tot i així, hi ha un clar consens: la nostra ciutat necessita generar, expressar i rebre informació seria i clara.

Impulsar des de l’Ajuntament una revista local subvencionada i dirigida per un consell redactor ciutadà, amb autèntica vocació de servei, pedagògica i plural, podria semblar un objectiu ideal. En tot cas, fóra bo que les polítiques a l’entorn de la comunicació a Santa Coloma es normalitzessin, és a dir:

a) Que la informació institucional fos honesta i transparent, que no esdevingués mera propaganda, i que s’obrís a les aportacions i opinions de la ciutadania.

b) Que el tracte als diferents mitjans fos just i equitatiu, permetent l’accés de tothom a les subvencions i a la contractació d’anuncis de campanyes públiques i cíviques de tota mena.

c) Que afavorís la participació i la pluralitat com a riquesa col·lectiva.

jueves, 3 de diciembre de 2009

TOTHOM AMB ROQUE PASCUAL, LLIBERTAT SEGRESTATS A MAURITÀNIA!

Concentració i lectura d’un comunicat de l’Associació d’Entitats de la Casa de la Solidaritat i la Pau de Santa Coloma de Gramenet, a la Plaça de la Vila i a la Biblioteca Central en un acte de presentació de L’agenda Llatinoamericana, manifestant el nostre rebuig pel segrest de Roque Pascual, Alicia Gámez i Albert Vilalta, membres de la Caravana Solidària.

miércoles, 2 de diciembre de 2009

"PARIDES", part II

El nou lliurament de parides procedeix de respostes a examens de la matèria d'Història (Ciències Socials) a Primer d'ESO:

P (pregunta): Explica per què es va produir el pas de les societats caçadores i recolectores a ramaderes i agricultores.
R (resposta): Per la revolució francesa.

P: Defineix "Prehistòria".
R: Història d'abans de la Istòria.
R: És una asignatura del cole.
R: Edat històrica en què els humans encara no s’havien (sic) ni llegir ni escriure.

P: Defineix "Història"
R: La Història és una resposta satisfactòria a totes les preguntes que ens formulem cada dia.
R: La Història és el fet de fucsesos (sic) que passen al llarg de la vida.

P: Defineix "Homínid".
R: Primínid capaç de mantenir-se en posició bípeda.

P: Defineix "sepulcre de corredor".
R: Famós sepulcre situat a la muntanya del Corredor.

P: Diferencies entre la vida al paleolític i al neolític.
R: Els homes del paleolític eren nòmades i els del neolític eren sedimentaris.

P: Quan va arribar a la Península Ibèrica el neolític?
R: Quan Cristobal Colom (sic) va descobrir Amèrica.

P: Defineix "escriptura jeroglífica":
R: Aquella que és totalment analfabeta.

P: En què va consistir la "revolució urbana" neolítica?
R: És quan la gent va anar construint vehicles.

P: Explica l'evolució de la metal·lurgia al neolític.
R: Va començar en que un dia per casualitat, un home estava dormint, i al costat tenia un foc amb llenya, llavors, com no hi havia protecció al voltant del foc, el home s'havia deixat un motllo i el foc va començar a sortir del seu lloc en forma líquida, llavors el home l'endemà es va trobar una falç per segar el blat, en el motllo. (sic)

P: Explica l'art egipci.
R: Hi havia dos tipus, el culturista i un altre.

P: Amb quins productes comerciaven els grecs?
R: Oli, vi i salami.

P: Noms i funcions dels magistrats romans.
R: El goven governava. Els candidats candidaven. El senat senava.