El vector Podemos i Catalunya

La irrupció de Podemos està configurant una nova cartografia política. Més enllà dels resultats consolidats a les eleccions al Parlament europeu, no hi ha cap enquesta que no apunti uns resultats excel·lents per a la formació liderada per Pablo Iglesias. Podemos ha esdevingut una magnitud influent en les dinàmiques socials i aspira a incrementar aquesta influència fins el punt de determinar-les en un futur no gaire llunyà. Ras i curt: Podemos aspira a exercir el poder.

El nom de la formació reprodueix el missatge optimista que va dur Obama a la presidència dels EUA: “Yes we can”. L'hipotètic triomf de Podemos seria, així, l'expressió d'una majoria social que s'hauria afartat de la política tradicional i hauria trobat l'eina indispensable per fer tombar el status quo. Podemos, per tant, disputaria les properes fites electorals tant a partits de dretes com d'esquerres, emprant un missatge entenedor i un mitjà atractiu. Podemos seria el partit de la il·lusió.

Crec que fins aquí no he fet cap crítica del nou partit -que ho serà d'una manera estructurada a partir del mes d'octubre-, sinó una anàlisi somera de la realitat. I, de crítiques, tampoc no en faré tot seguit. El que m'agradaria tractar és un conjunt de reflexions que l'efecte Podemos m'ha generat, i més en el context concret de Catalunya.

Podemos va obtenir un 4'7% dels vots catalans a les eleccions del maig, el percentatge més baix de totes les comunitats autònomes. Tanmateix, els sondejos posteriors atorguen la segona posició en intenció de vot a aquesta formació, en el cas d'unes eleccions generals, i la quarta en el cas d'unes eleccions autonòmiques. D'acord, les enquestes només indiquen una tendència, però aquesta és fa evident, oi? Alhora, hi ha una dada molt interessant: Podemos és, hores d'ara i malgrat el seu curt bagatge temporal a Catalunya, una força política amb més militància que ERC, més de 13000 persones (tot i que s'ha de dir que no cal pagar una quota). Podemos inquieta a banda i banda de l'espectre polític: frenaria a les CUP i Ciutadans, i restaria al PSC i ICV-EUiA.

Si ens fixem en els seus resultats a l'àrea metropolitana de Barcelona, observem que el maig va doblar els percentatge mitjà a diversos municipis (10,2 a Ripollet, per exemple). Hem de deduir que l'aparició de possibles candidatures de Podemos a les eleccions municipals també sacsejaria els consistoris d'unes ciutats on hi viu gairebé la meitat de la població catalana (a banda del que passi a Barcelona amb Guanyem). De fet, aquest apunt està en línia amb el que passaria en el conjunt de l'Estat tenint en compte quin és el perfil del votant de Podemos. Tanmateix, és poc probable que Podemos es presenti de manera generalitzada a les eleccions municipals, doncs el risc d'una infiltració a les llistes d'individus aprofitats és molt alt.

Pablo Iglesias és conscient del seu potencial. El seu discurs ha dotat una part important de l'espectre social que va simpatitzar amb el moviment 15-M d'una veu i un rostre mediàtics amb els quals identificar-se i, el que finalment compta, votar-lo. A partir d'aquí, la nova estrella ha generat un efecte d'atracció gravitacional que l'empeny a créixer i a disputar el centre del sistema amb els “vells” astres. L'aposta és alta, i algú haurà de perdre-hi.

A Podemos saben que a Catalunya s'hi juguen molt (com gairebé tothom). Un posicionament contrari a l'anomenat Dret a decidir minvaria la seva credibilitat com a defensors d'un radicalisme democràtic marca de la casa. Tanmateix, una deriva cap a l'independentisme per part dels Cercles catalans els podria restar atractiu a la resta de l'Estat. Nogensmenys, Podemos no voldria renunciar als escons en joc de la circumscripció de Barcelona en el marc d'unes eleccions generals (31 dels 350 seients del Congrés dels Diputats).

Si es celebrés la consulta del 9-N què faria Podemos? La resposta és que s'organitzaria un debat al si dels Cercles sense consignes de la direcció. Ara bé, una formació encapçalada per una figura com Iglesias, qui ha dit per activa i per passiva que que no vol la separació de Catalunya, probablement decantaria el gruix dels seus seguidors cap a un SÍ-NO. Crec que la seva opinió seria determinant més enllà de cap discussió interna.

Pablo Iglesias concep Espanya com una realitat plurinacional des d'una òptica republicana. És a dir, ideològicament juga en el camp del republicanisme federal. Si arribés al poder, el podríem comparar amb una mena de Pi i Margall del segle XXI? Però, alhora, viuria Podemos, i amb ells tot el país, un fenomen similar al que va patir el Partit Republicà Democràtic Federal, quan, un cop es va proclamar la Primera República Espanyola, les organitzacions dels “cantons” van desobeir la nova legalitat i van engegar una insurrecció que va posar la República contra les cordes?

Sembla improbable, però no impossible. Recentment, mentre a Podemos s'organitzava un Cercle federalista, a llocs com Mataró el Cercle local s'apuntava a una marxa de torxes per la independència.

En definitiva, la influència de Podemos és un vector a considerar seriosament en els àmbits de l'opinió i dels comportaments col·lectius presents i futurs. L'efecte regenerador és el seu primer i inqüestionable èxit. El final d'aquesta història, però, no està escrit.