T'han operat a Can Vies?

La pregunta amb la que he titulat aquest escrit respon a una broma amb molt poca gràcia. La vaig fer jo mateix a una persona propera que va travessar un autèntic viacrucis després d’haver estat operada en un hospital amb serveis adscrits a la xarxa pública. L’operació, prou complexa, havia de comportar una estança mínima que, suposadament, el centre hauria de tenir prevista. I sí, probablement era així, però va passar unes hores interminables en terra de ningú, fora del quiròfan, esperant que hi hagués un llit desocupat, i, un cop n’hi va haver un, que aquest fos habilitat, i, en estar enllestit, que un camiller la pugés a ocupar-lo. Can Vies, tal qual, amb tanta ocupació i desocupació!... Ara bé, prendre’ns-ho a broma, a banda d’evitar-nos una úlcera, què ens aporta? Tampoc no n’hi ha prou de tirar de full de reclamacions. El que cal és apercebre’ns de la raó d’aquestes situacions als hospitals, que no és altre que el tancament sistemàtic de plantes senceres amb habitacions buides en funció de les restriccions pressupostàries imposades per les retallades governamentals.

El personal dels centres sanitaris fa el que pot, com es fa a l’ensenyament o a d’altres serveis públics. Però no es poden fer impossibles. És una realitat que cada dia moren persones víctimes no només d’una malaltia, sinó de no haver estat prou ben ateses, quan no directament desateses: llistes d’espera, manca de quiròfans, restriccions dels receptaris, dilatació dels protocols, etcètera. De qui és la responsabilitat? D’aquells que decideixen les prioritats de la despesa pública, és a dir, dels governs i d’aquells que els recolzen des dels parlaments. De la ciutadania que els vota? També. I de qui no els vota, ni a aquests ni a cap alternativa.

Ja n’hi ha prou de fugir d’estudi a casa nostra. A Catalunya hi ha uns responsables ben identificables de l’estat cada cop més deplorable de la sanitat, els quals gestionen una competència transferida des de fa dècades. Aquests no són altres que els que aprovaran un altre any un nou pressupost restrictiu en despesa social, l’estranya aliança de la burgesia benestant i dels autoproclamats antisistema. Això sí, bé que l’embolcallaran amb una bandera que no deixi veure una altra cosa que no siguin les coloraines.

FRUSTRAREM UNA SEGONA TRANSICIÓ

Aquest escrit fa cinc setmanes que el vaig escriure i sembla que en faci una dècada amb tot el que ha passat. Inicialment havia de sortir al Diari de Santa Coloma d'octubre, però va fer tard. El publico al blog ara, tot i així:

FRUSTRAREM UNA SEGONA TRANSICIÓ?

Fa dos anys reflexionava, al bloc La pistola de Einstein, sobre com el vector Podemos havia de revolucionar el mapa polític. No repetiré els arguments d’aquell escrit, però insistiré en el contingut d’un dels seus paràgrafs. En síntesi, alertava sobre el risc d’acabar desembocant en una revolta cantonal com la que va posar contra les cordes la Primera República Espanyola i, de pas, va aniquilar el Partit Republicà Democràtic i Federal, la gran esperança del progressisme d’aleshores, com ho són avui Podemos i les Confluències.

Abans, deixin que lamenti com les esquerres no assoliran el poder amb el comportament del qual estan fent gala des de fa un any. Justament quan havia de madurar una alternativa a les polítiques de la dreta, tot s’ha fet de manera incongruent i incompetent.

A Catalunya, BeC no va jugar la carta de Catalunya Sí que es Pot, permetent que C’s esdevingués el primer partit de l’oposició en el Parlament. Després, una agrupació de forces anticapitalistes (!?) com les CUP donà suport a Junts pel Sí (Convergència amb ERC i una colla d’arreplegats). I ara, la direcció podemita a Catalunya es creu que la “nova política” és amenaçar amb un trencament per tal de guanyar trinxeres a la coalició. Inclús el PSC, que apuntava vies de recomposició, ha optat per la brega entre pesos pesants en lloc de la cooperació.

Al conjunt d’Espanya, l’escandalosa confrontació dins del PSOE ha estat prosseguida per una dura pugna al si de Podemos. Ni les campanyes electorals han silenciat les friccions, ans el contrari. Lluites que són ideològiques, de model, d’estratègia. Lluites, en el fons, i com sempre, pel poder i personals. Veiem una esquerra fracturada i embaladida, incapaç d’il·lusionar, que s’ha estavellat a les urnes el juny passat. Ni el desembre l’esquerra sumava per si mateixa, perquè no és de rebut agregar-ne el PNB o similars, per molt que calgui explorar la seva abstenció en una investidura. Així, com assegurar un marc de reformes factible si no és compta amb Ciudadanos? Però, és clar, tots som tan purs que no ens fiem ni entre nosaltres.

Podemos i les Confluències tenen un seriós problema. No hi ha un veritable projecte comú al darrere, hi pesa més la temptació centrífuga, i arreu hi campa la indefinició, quan no el mer postureig. El sidral del concepte sobirania, que cadascú empra com li rota, recorda el caos del cantonalisme. El 1873, el cantó de Cartagena va demanar l’adhesió als Estats Units, o el cantó de Granada va declarar la guerra al de Jaén, entre d’altres bestieses per l’estil.

No veig enlloc un Lenin capaç d’exercir amb ma de ferro el poder que abans havia compromès per als soviets, ni, desgraciadament, cap voluntat de transacció, cap generositat, per facilitar un canvi en clau de progrés per al conjunt de la ciutadania. Frustrarem una segona Transició perquè els votants no ens donaran una tercera oportunitat. Rajoy també ho creu.

Fills de Caín

Fills de Caín (en castellà en versió original) és una de les meves cançons favorites de Barón Rojo. La lletra reivindica la figura de Caín com la d’un rebel que planta cara a un Déu despòtic i tracta de serf a Abel sota l’aparença d’un bon jan. Des d’aleshores, els inconformistes -els rockers, heavies especialment, segons l’ètica i l’estètica “baroniana”- seran els fills de Caín, elements subversius lliurats al combat contra les regles establertes. Aquest estiu, al llibre Caín de Saramago, he retrobat la mateixa idea. L’escriptor portuguès es va qüestionar: “Quin diable de Déu és aquest que, per enaltir a Abel, menysprea a Caín”. De nou, Déu és cruel i capriciós, i Caín l’home que ha de fer camí pel seu compte malgrat la incomprensió i el desemparament divins. El periple de Caín és narrat des de l’òptica irònica i descreguda idiosincràtica de l’autor.

A la Bíblia, el fill gran d’Adam i Eva, Caín, matà el seu germà Abel, el favorit de Déu, per gelosia. Va ser condemnat a voltar pel món i fou el fundador de la primera ciutat. Així, descendiríem de Caín, qui va haver de tenir fills, probablement, amb una germana, punt que no aclareixen les Sagrades Escriptures tot i que sabem que Adam tingué més fills.

Arran d’aquesta història va fer fortuna a Occident el mot caïnisme per referir-se a l’odi o al mal infringit entre éssers iguals o agermanats. Aquesta accepció semàntica em sembla prou assenyada per qualificar els temps que vivim, només cal seguir les notícies o navegar per les xarxes socials. Semblem, en efecte, fills del Caín bíblic. Una actitud que ha trobat el camp adobat quan la Crisis -en majúscula, perquè així és- ha fet trontollar les potes de la taula que ens unia al seu entorn. Els fills del Caín “baronià” haurien d’estar d’acord amb aquest parer.

Els éssers humans tendim des de sempre a fer-nos militants, optem per defensar una postura en detriment d’una altra, i ho fem amb tota mena de mitjans. On és el límit? Quan jo alabava la balada de Barón Rojo mai hagués reconegut que combregava amb peces com True, de Spandau Ballet, si més no per provar d’arrimar la cebolleta. Les bronques d’aquella època les dirimíem en espais reduïts, rarament transcendien. No hem canviat tant, però els nous temps han amplificat l’abast i el ressò de les discrepàncies. Hi ha motius per estar emprenyats, és clar. Però, sempre i a tot arreu? Tot es redueix a un “amb mi o contra mi”? No hi ha lloc per als matisos? Tan gran és l’odi que ens genera l’alteritat? Pensem-ho abans de publicar la propera piulada.

Publicat a número 386 de El Diari de Santa Coloma el setembre de 2016