Fills de Caín

Fills de Caín (en castellà en versió original) és una de les meves cançons favorites de Barón Rojo. La lletra reivindica la figura de Caín com la d’un rebel que planta cara a un Déu despòtic i tracta de serf a Abel sota l’aparença d’un bon jan. Des d’aleshores, els inconformistes -els rockers, heavies especialment, segons l’ètica i l’estètica “baroniana”- seran els fills de Caín, elements subversius lliurats al combat contra les regles establertes. Aquest estiu, al llibre Caín de Saramago, he retrobat la mateixa idea. L’escriptor portuguès es va qüestionar: “Quin diable de Déu és aquest que, per enaltir a Abel, menysprea a Caín”. De nou, Déu és cruel i capriciós, i Caín l’home que ha de fer camí pel seu compte malgrat la incomprensió i el desemparament divins. El periple de Caín és narrat des de l’òptica irònica i descreguda idiosincràtica de l’autor.

A la Bíblia, el fill gran d’Adam i Eva, Caín, matà el seu germà Abel, el favorit de Déu, per gelosia. Va ser condemnat a voltar pel món i fou el fundador de la primera ciutat. Així, descendiríem de Caín, qui va haver de tenir fills, probablement, amb una germana, punt que no aclareixen les Sagrades Escriptures tot i que sabem que Adam tingué més fills.

Arran d’aquesta història va fer fortuna a Occident el mot caïnisme per referir-se a l’odi o al mal infringit entre éssers iguals o agermanats. Aquesta accepció semàntica em sembla prou assenyada per qualificar els temps que vivim, només cal seguir les notícies o navegar per les xarxes socials. Semblem, en efecte, fills del Caín bíblic. Una actitud que ha trobat el camp adobat quan la Crisis -en majúscula, perquè així és- ha fet trontollar les potes de la taula que ens unia al seu entorn. Els fills del Caín “baronià” haurien d’estar d’acord amb aquest parer.

Els éssers humans tendim des de sempre a fer-nos militants, optem per defensar una postura en detriment d’una altra, i ho fem amb tota mena de mitjans. On és el límit? Quan jo alabava la balada de Barón Rojo mai hagués reconegut que combregava amb peces com True, de Spandau Ballet, si més no per provar d’arrimar la cebolleta. Les bronques d’aquella època les dirimíem en espais reduïts, rarament transcendien. No hem canviat tant, però els nous temps han amplificat l’abast i el ressò de les discrepàncies. Hi ha motius per estar emprenyats, és clar. Però, sempre i a tot arreu? Tot es redueix a un “amb mi o contra mi”? No hi ha lloc per als matisos? Tan gran és l’odi que ens genera l’alteritat? Pensem-ho abans de publicar la propera piulada.

Publicat a número 386 de El Diari de Santa Coloma el setembre de 2016