En parlarem, d'Europa?

Sí, ja ho sé: els clubs de fans de l'Independentisme Màgic i de l'Espanyolisme Apocalíptic (prenc els conceptes de l'àcida ploma de l'Arqueòleg Glamurós) ens en parlem a diari. Els uns ens diuen que els catalans a Europa ho tenim tot pagat perquè sí, els altres que vagaríem per les galàxies a perpetuïtat. Les autoritats de la Unió Europea (UE o Unió en endavant) s'han expressat per activa i per passiva al respecte de la independència de Catalunya -d'entrada, fora, i després ja es veuria-, però què importa. Total, aquests individus només són els que remenen les cireres: que si ara determinen l'aplicació de polítiques d'austeritat, que si més tard toquen els nassos a Rússia, que si prioritzen les inversions en tal o qual àrea... I aquí és on volia arribar un servidor, i on prefereixo abandonar el to desenfadat. D'Europa, de la Unió, n'hem de parlar amb el rigor que es mereix, doncs és el marc en què es prenen les decisions més transcendents per a la nostra vida quotidiana, peti qui peti. Sorprèn que a tres setmanes de les eleccions al Parlament europeu no se'n parli més i millor de tot plegat.

En general, no es fa pedagogia sobre els ets i uts de pertànyer al club europeu. Els grans mitjans de comunicació cerquen els titulars arran de les picabaralles dels candidats i dels partits més que no pas en funció dels continguts de les propostes. Europa és un escenari de fons que decoraria una representació centrada en contingències locals. Aquest decorat resultaria tan poc interessant que l'electorat es desmobilitzaria de forma massiva, molt per sota del 50% de participació (si bé val a dir que aquest mal no és intrínsecament hispà: 18 d'entre els 28 cossos electorals de la Unió tampoc no van superar aquest llindar el 2009).

El Parlament europeu és la cambra de representació de més de 375 milions d'electors, el segon cos electoral del món després de la Índia. La seva capacitat legislativa s'ha anat ampliant al llarg dels anys, tot i compartir-la amb la Comissió Europea i el Consell de la Unió Europea. Cap d'aquests dos darrers organismes es pot escollir de manera directa per la ciutadania. El segon el conformen els ministres dels països membres, i s'ha de diferenciar del Consell Europeu, la institució que aplega els caps d'estat o de govern. Tanmateix, la Comissió Europea, que seria el poder executiu de la Unió, haurà de tenir com a cap, és a dir, l'equivalent a una mena de President d'Europa, a un candidat que hagi estat avalat per cadascú dels grups polítics del Parlament abans de produir-se les eleccions. Dit d'una altra forma, qualsevol elector sap d'antuvi quina persona aspira a presidir la Comissió independentment del país on s'hi dipositi el vot i en funció de la seva pertinença a un o altre dels partits d'àmbit europeu. És un pas cap a la integració política europea, insuficient, però necessari en el camí democràtic d'empoderament de la ciutadania i de superació dels anacrònics marcs estatals.

Les competències del Parlament europeu contemplen l'aprovació del pressupost comunitari, el control de les institucions de la Unió, i la supervisió dels tractats internacionals amb tercers. És fa evident la importància d'aquestes funcions des del punt de vista de les persones que compartim l'espai d'aplicació de les decisions de la UE. No serà el mateix una majoria d'esquerres o una majoria de dretes en el Parlament, doncs aquest podrà servir de contrapés a les decisions del Banc Central Europeu i del Fons Monetari Internacional, institucions sense control democràtic responsables de l'establiment de les directrius econòmiques dels darrers anys, clarament regressives per a les classes populars, i que han comptat amb el suport d'un Parlament europeu dominat per les forces polítiques conservadores i una socialdemocràcia rendida al liberalisme econòmic. Des d'una altra perspectiva, però relacionada amb l'anterior, també s'ha de considerar que ens trobem en un món cada cop més globalitzat i amb la presència d'actors de pes, com ara els EUA o la Xina, que exigeixen -o aconsellen, si més no- un consens europeu per jugar en un tauler d'escacs cada cop més escorat cap a l'àrea de l'oceà Pacífic. Que aquest consens es nodreixi de continguts de solidaritat i de cooperació internacional, o de continguts militaristes i d'interessos egoistes i/o estrictament economicistes, en bona part dependrà de nosaltres.

Si els pes d'aquests arguments no ens fa pensar en la necessitat d'implicar-nos a fons en els processos de convergència europea que s'estan produint, val la pena consultar-ne els exposats en un meritori article publicat recentment pel meu col·lega Chema Corral, en el qual també es poden trobar alguns exemples més casolans i tangibles de l'abast de les polítiques europees.