Un cop d'ull al federalisme

El federalisme espanyol és gairebé tan antic com ho puguin ser altres ideologies gestades en el si de la Il·lustració del segle XVIII i parides amb les Revolucions Americana i Francesa, les que han anat conformant la nostra societat contemporània. El federalisme va arribar a governar el país durant un breu lapse de temps i, avui, ha tornat a revifar malgrat el bandejament i menyspreu que històricament ha sofert. Amb aquest escrit pretenc acostar succintament la idea federal al públic lector amb una afany divulgatiu.

El federalisme és, a grans trets, una doctrina política que planteja una organització supraestatal comuna entre diferents territoris, és a dir, la compartició de determinades competències en l'àmbit de la federació i l'exercici en exclusiva d'unes altres. El federalisme explica, fent-nos servir d'un exemple clamorós, que als Estats Units hi hagi territoris, com ara Texas o Oklahoma, on la pena de mort sigui aplicada.

A l'Espanya del segle XIX, l'encaix dels diferents territoris dotats d'unes singularitats específiques (llengua, cultura, dret, etcètera) en una organització comuna, alhora que s'intentava modernitzar les estructures estatals per desvincular-les de les de l'Antic Règim, no va reeixir. Els liberals van fer una aposta per la centralització administrativa en nom de la racionalitat i de la unitat del mercat. Els carlins, els seus opositors absolutistes, van defensar el particularisme per fer-los la guitza (el nacionalisme conservador, més tard, trobaria empar en aquesta reacció). Fins a tres guerres civils van derivar-se d'aquesta disputa.

Pel flanc més progressista, afeblit pel pes determinant d'una casta de poder conformada per un conglomerat d'antigues i noves elits aferrades a l'entorn de la Corona i de les noves institucions, l'alternativa a l'encaix territorial va ser la proposta federal. Les arrels federalistes es troben en el corrent demòcrata que exigia el dret a votar o ser votat per a qualsevol ciutadà, i que, en conseqüència, va acabar exigint que la figura del cap de l'estat també fos elegible. La gent d'ordre, els liberals triomfants, no estaven disposats a admetre la participació popular en els afers públics. El conflicte de classe havia arrelat amb la incipient industrialització. A Espanya, republicanisme i federalisme van créixer de la mà d'una determinada tendència ideològica, un radicalisme democràtic que confluiria, tot i que no sempre, amb els nous corrents procedents del moviment obrer. Aquesta característica el distingeix d'altres propostes federals, doncs el federalisme és consubstancial al liberalisme en països com els EUA, Canadà, Bèlgica o Alemanya. I, justament, aquesta pàtina progressista del federalisme espanyol és la que explica la desacreditació conscient i sistemàtica a la que ha estat sotmès per part d'aquells que han exercit la hegemonia des d'aleshores.

L'any 1868 es constituí el Partit Republicà Democràtic Federal, aplegant les tendències que li donaren el nom. Bona part dels seus dirigents procedien de Catalunya, on el partit tenia el principal bastió, seguit d'Andalusia (catalans foren el primer i segon presidents republicans, Estanislau Figueres i Francesc Pi i Margall). Fou en el marc del Sexenni Democràtic (setembre del 1868-desembre del 1874), un període convuls que s'inicià amb la destitució violenta de la reina Isabel II i la restauració de la dinastia borbònica en la figura d'Alfons XII. Durant aquests anys es va assajar l'experiència republicana a Espanya, entre febrer del 1873 i gener del 1874, un cop s'havia frustrat l'opció d'entronitzar una dinastia forana (abdicació d'Amadeu de Savoia). La Primera República va fracassar perquè va néixer sense consens (era una tendència minoritària en el parlament, amb l'afegit que hi va haver qui va veure-hi l'ocasió de desacreditar-la sense necessitat de tacar-se les mans) i perquè els mateixos republicans es van dividir. El republicanisme federal es va veure desbordat per l'actitud intransigent dels “cantonalistes”, un sector que es va sublevar a molts municipis de la vessant mediterrània en defensa d'una descentralització de màxims, no reconeixent l'autoritat del govern (el que facilita als nostres ulls emparentar-lo amb una forma de protoanarquisme). La República va caure i el Partit Republicà Democràtic Federal ja no va aixecar el vol. Les forces polítiques conservadores, les de “llei i ordre”, no van dubtar a estigmatitzar el republicanisme per sempre més.

La idea federal va imbricar, tanmateix, l'ideari del PSOE (1879) i, a posteriori -i molt especialment-, el del PCE (1921); a més del d'una part de les forces regionalistes de caire progressista que van anar sorgint per la geografia peninsular a cavall dels segles XIX i XX. Aquesta petjada és fàcil de copsar en el catalanisme polític, amb l'aportació del vell dirigent federal, i autèntic factòtum del corrent, Valentí Almirall. La burgesia, però, va moderar les velles pulsions federalistes de la proposta d'Almirall, i les va acomodar a un autonomisme de perfil baix. Aquesta formula de compromís fou acceptada pel republicanisme espanyol de centre-esquerra, desenvolupada en la posterior etapa de la Segona República (abril de 1931-març de 1939), i adoptada, amb un grau de consens rotund, per les forces polítiques que encapçalaren el procés de transició a la democràcia d'ençà que morí el dictador Franco.

El debat sobre l'abast del model autonòmic, sobre la pàtina federalista que el va inspirar en el moment de ser redactada la Constitució, o sobre la conveniència o no de reformar-lo, escapa a la voluntat primera que ha guiat la redacció d'aquestes ratlles. Ara bé, per no fugir d'estudi, la meva conclusió és clara: Espanya és una realitat plurinacional susceptible de ser organitzada territorialment en clau federal. Tant de bo! Per això, i pel seu component de progrés.