Què ens han donat, els romans?

Una de les seqüències més divertides de la pel·lícula La vida de Bryan recrea la trobada d'un grup de conspiradors contra la dominació romana a Judea. El líder del grup es pregunta què han fet els romans pels jueus, tot esperant una onada de respostes irades contra els opressors, i es troba amb una successió d'arguments assenyats favorables a la pertinença a l'Imperi.

Els resultats de les eleccions europees m'han recordat aquesta seqüència. L'ascens dels partits euroescèptics, o directament antieuropeístes i nacional-populistes, no són un bon símptoma. La Unió Europea pateix una malaltia que l'amenaça des de l'interior del seu cos. A més, la indiferència dels electors, amb una abstenció mitjana d'un 57%, redundaria en una tendència degenerativa del malalt. Però la Unió no està desnonada, es pot recuperar si som capaços de veure què ens ha donat als europeus, i, més encara, què ens pot donar en el futur. Els processos de convergència i d'integració europeus haurien de ser imparables, no només perquè així sembla que ho determinaria una economia cada cop més globalitzada, sinó, justament, perquè les decisions polítiques que haurien de prevaldre sobre els interessos privats del mercat les puguin prendre les persones que hi viuen. Reivindico, doncs, una ciutadania europea conscient del seu paper, dels seus drets -benestar social!- i dels seus deures -solidaritat!- en un món complexe.

No sembla que el retorn a les fronteres dels vells estats-nació, una miríada en aquesta nostrada Europa, sigui el camí més assenyat. La idea d'uns Estats Units Europeus va néixer com a reacció al nacionalisme exacerbat que havia empaitat els països a dues guerres de dimensions inimaginables. Començà la Unió, això sí, pel camí fàcil, el de la unitat del mercat i la lliure circulació de capitals, però la visió hi era en la ment dels més conscients d'entre els seus fundadors. La tendència més perversa, la que subsumeix les persones al paper de mera mà d'obra a expenses de l'explotació del capital -financer, prioritàriament- o de simples contribuents d'uns governants lliurats als interessos d'aquell, quan no directament a la corrupció, és la que ha impedit que el vell somni pogués reeixir en un termini més breu. Ha estat el neoliberalisme, d'ençà els anys vuitanta i noranta, la ideologia dominant en un marc institucional aliè a un veritable control democràtic.
Sense perdre'ns en una discussió absurda sobre les bondats o maldats del vell Imperi Romà -un règim esclavista, no ho oblidem -, i molt menys en interpretacions literals de la seqüència cinematogràfica emprada, la Història més recent ens dóna altres exemples del malbaratament d'oportunitats per oferir una resposta unitària a problemes comuns.  El trencament ideològic de la 1a Internacional va esquarterar el moviment obrer, però fou un concepte esbiaixat del patriotisme el que va dur a centenars de milers de treballadors a lluitar voluntàriament els uns contra els altres en la Gran Guerra el 1914. El crack de 1929 i la conseqüent Gran Depressió dels anys trenta van transvasar bona part de les esperances populars al camp del feixisme.
Salvant les distàncies, el fantasma de la divisió torna a campar pel Vell continent. Una divisió que amagaria sota l'embolcall de les banderes, quan no directament des dels arguments racistes o xenòfobs -primer els de casa-, el que no deixa de ser un nou capítol de la lluita de classes, aquella que només una part de l'esquerra i alguns personatges honestos de la dreta, com el multimilionari Warren Buffet, reconeixen obertament.
Sóc optimista i confio en l'assoliment d'una Europa federal guiada per solucions lògiques, justes i valentes en favor de les persones. Tanmateix, fa sis mesos ningú no hagués pensat que a Ucraïna, novament en el cor d'Europa, si bé no de l'Europa comunitària, s'esdevindria una guerra civil. O potser sí, el que seria molt més terrible.