Un cop d'ull al federalisme

El federalisme espanyol és gairebé tan antic com ho puguin ser altres ideologies gestades en el si de la Il·lustració del segle XVIII i parides amb les Revolucions Americana i Francesa, les que han anat conformant la nostra societat contemporània. El federalisme va arribar a governar el país durant un breu lapse de temps i, avui, ha tornat a revifar malgrat el bandejament i menyspreu que històricament ha sofert. Amb aquest escrit pretenc acostar succintament la idea federal al públic lector amb una afany divulgatiu.

El federalisme és, a grans trets, una doctrina política que planteja una organització supraestatal comuna entre diferents territoris, és a dir, la compartició de determinades competències en l'àmbit de la federació i l'exercici en exclusiva d'unes altres. El federalisme explica, fent-nos servir d'un exemple clamorós, que als Estats Units hi hagi territoris, com ara Texas o Oklahoma, on la pena de mort sigui aplicada.

A l'Espanya del segle XIX, l'encaix dels diferents territoris dotats d'unes singularitats específiques (llengua, cultura, dret, etcètera) en una organització comuna, alhora que s'intentava modernitzar les estructures estatals per desvincular-les de les de l'Antic Règim, no va reeixir. Els liberals van fer una aposta per la centralització administrativa en nom de la racionalitat i de la unitat del mercat. Els carlins, els seus opositors absolutistes, van defensar el particularisme per fer-los la guitza (el nacionalisme conservador, més tard, trobaria empar en aquesta reacció). Fins a tres guerres civils van derivar-se d'aquesta disputa.

Pel flanc més progressista, afeblit pel pes determinant d'una casta de poder conformada per un conglomerat d'antigues i noves elits aferrades a l'entorn de la Corona i de les noves institucions, l'alternativa a l'encaix territorial va ser la proposta federal. Les arrels federalistes es troben en el corrent demòcrata que exigia el dret a votar o ser votat per a qualsevol ciutadà, i que, en conseqüència, va acabar exigint que la figura del cap de l'estat també fos elegible. La gent d'ordre, els liberals triomfants, no estaven disposats a admetre la participació popular en els afers públics. El conflicte de classe havia arrelat amb la incipient industrialització. A Espanya, republicanisme i federalisme van créixer de la mà d'una determinada tendència ideològica, un radicalisme democràtic que confluiria, tot i que no sempre, amb els nous corrents procedents del moviment obrer. Aquesta característica el distingeix d'altres propostes federals, doncs el federalisme és consubstancial al liberalisme en països com els EUA, Canadà, Bèlgica o Alemanya. I, justament, aquesta pàtina progressista del federalisme espanyol és la que explica la desacreditació conscient i sistemàtica a la que ha estat sotmès per part d'aquells que han exercit la hegemonia des d'aleshores.

L'any 1868 es constituí el Partit Republicà Democràtic Federal, aplegant les tendències que li donaren el nom. Bona part dels seus dirigents procedien de Catalunya, on el partit tenia el principal bastió, seguit d'Andalusia (catalans foren el primer i segon presidents republicans, Estanislau Figueres i Francesc Pi i Margall). Fou en el marc del Sexenni Democràtic (setembre del 1868-desembre del 1874), un període convuls que s'inicià amb la destitució violenta de la reina Isabel II i la restauració de la dinastia borbònica en la figura d'Alfons XII. Durant aquests anys es va assajar l'experiència republicana a Espanya, entre febrer del 1873 i gener del 1874, un cop s'havia frustrat l'opció d'entronitzar una dinastia forana (abdicació d'Amadeu de Savoia). La Primera República va fracassar perquè va néixer sense consens (era una tendència minoritària en el parlament, amb l'afegit que hi va haver qui va veure-hi l'ocasió de desacreditar-la sense necessitat de tacar-se les mans) i perquè els mateixos republicans es van dividir. El republicanisme federal es va veure desbordat per l'actitud intransigent dels “cantonalistes”, un sector que es va sublevar a molts municipis de la vessant mediterrània en defensa d'una descentralització de màxims, no reconeixent l'autoritat del govern (el que facilita als nostres ulls emparentar-lo amb una forma de protoanarquisme). La República va caure i el Partit Republicà Democràtic Federal ja no va aixecar el vol. Les forces polítiques conservadores, les de “llei i ordre”, no van dubtar a estigmatitzar el republicanisme per sempre més.

La idea federal va imbricar, tanmateix, l'ideari del PSOE (1879) i, a posteriori -i molt especialment-, el del PCE (1921); a més del d'una part de les forces regionalistes de caire progressista que van anar sorgint per la geografia peninsular a cavall dels segles XIX i XX. Aquesta petjada és fàcil de copsar en el catalanisme polític, amb l'aportació del vell dirigent federal, i autèntic factòtum del corrent, Valentí Almirall. La burgesia, però, va moderar les velles pulsions federalistes de la proposta d'Almirall, i les va acomodar a un autonomisme de perfil baix. Aquesta formula de compromís fou acceptada pel republicanisme espanyol de centre-esquerra, desenvolupada en la posterior etapa de la Segona República (abril de 1931-març de 1939), i adoptada, amb un grau de consens rotund, per les forces polítiques que encapçalaren el procés de transició a la democràcia d'ençà que morí el dictador Franco.

El debat sobre l'abast del model autonòmic, sobre la pàtina federalista que el va inspirar en el moment de ser redactada la Constitució, o sobre la conveniència o no de reformar-lo, escapa a la voluntat primera que ha guiat la redacció d'aquestes ratlles. Ara bé, per no fugir d'estudi, la meva conclusió és clara: Espanya és una realitat plurinacional susceptible de ser organitzada territorialment en clau federal. Tant de bo! Per això, i pel seu component de progrés.

TV3 ja no és la nostra, és la d'uns i no la d'uns altres

La setmana passada va tornar Miquel Calçada a Televisió de Catalunya amb Afers exteriors. Més enllà del contingut del programa o de posar en dubte la seva qualitat –Calçada és un professional solvent i un exitós home de negocis-, el que vull destacar és l’estelada que aquest senyor lluïa ben visible en la màniga de la seva jaqueta en el moment d’aparèixer en pantalla. Res a dir si en Calçada es manifesta públicament com a independentista, però no és de rebut que ho faci quan exerceix de presentador o entrevistador. És molt barroer i gens ètic. I més tractant-se d’una televisió pública que financem entre tots: federalistes, independentistes, autonomistes, centralistes, i tots els “istes” que vivim a Catalunya. Imaginem quina hagués estat la reacció si el gest hagués estat l’invers, amb un presentador d’una altra cadena mostrant al públic una bandera espanyola sense venir a col·lació.

Això no és sinó una mostra de la tendenciositat de la televisió pública de Catalunya, la que s’autoanomena la “nostra” quan és només la d’uns i no la d’uns altres. Els nivells de rigor i d’objectivitat de TV3 han caigut tant que han acabat passant factura al segell de qualitat que l’havien distingit durant la major part de la seva història. No és la meva una opinió aïllada. El crític Ferran Monegal posava el dir a la nafra en un dels seus articles, indicant com el periodisme fet a la cadena ha perdut el sentit crític i obvia els escàndols de presumpta corrupció que esquitxen el “pinyol de la Catalunya nostrada” i, fins i tot, el nostrat més que un club. La llista de greuges, tan sòls referint-nos als espais informatius i de divulgació, seria molt llarga: marginació sistemàtica de veus crítiques amb l’independentisme, absència de pluralitat, tendència a sobredimensionar les declaracions provocadores o descontextualitzades de l’adversari, etcètera.

L’esperit democràtic del país es veu amenaçat per aquesta mena de males pràctiques. No és alarmisme, és una denúncia raonada i legítima que hauria de fer reflexionar els independentistes. La reacció més habitual que he trobat quan algú ha posat sobre la taula arguments semblants als meus ha estat la de “i tu més”. La norma és apel·lar a la línia editorial de la caverna o brunete mediàtica per justificar la seva deriva arbitrària i intolerant. Haig d’empassar-me tan immunds referents com a únics i inapel·lables? Amb aquesta pobresa argumental no es guanya en legitimitat, sinó que es depaupera el marc de convivència i s’agreuja la bretxa de la societat catalana entre els uns i els altres als quals m’he estat referint.

Hi ha un altre element que vull posar sobre la taula. M’esgarrifa observar el silenci, quan no la complicitat, amb què això s’està esdevenint, per part d’aquells que haurien de posar el crit en el cel quan el que està en qüestió és la pluralitat i la pròpia essència de la democràcia per la qual es van deixar la pell –els més vells- o se’ls omple la boca –als més joves-. L’actitud al respecte de determinats partits, sindicats, entitats, i col·lectius –permeteu-me que no n’especifiqui les sigles- em provoca la més gran de les perplexitats en aquests temps.

Si TV3 continua accentuant el perfil sectari en detriment de la pluralitat i del que seria, en el seu autèntic i estricte sentit, el dret a decidir, no vull ni pensar com seria la televisió d’una Catalunya independent. Potser hauré de mirar els programes que emeten a Corea del Nord per fer-me’n una idea.

Perdó, no volia provocar. A en Mikimoto se li permeten aquestes ironies, oi?

Entre un "sí" i un "no"

De debò algú dubtava de l’acord sobre la consulta a Catalunya? De debò algú creia que no hi hauria una pregunta en forma d’arbre? De debò algú es pensa que la consulta es podrà fer tal i com es preveu?

La primera qüestió no admetia dubtes: sense acord, el ridícul de les forces impulsores de la consulta seria clamorós. La solució, en vista de la segona qüestió, era necessària justament per a què hi hagués acord, ja que no es podia obviar la demanda independentista ni marginar les sensibilitats federal i confederal. I la tercera qüestió es respon per si sola: les condicions d’una consulta d’aquesta mena no s’imposen unilateralment.

Les conclusions de tot plegat poden ser diverses i objectables des de diversos punts de vista, però, per a mi, se n’extreuen amb claredat les que exposo a continuació:

1- Hi ha una majoria parlamentària a Catalunya que demana una consulta, al igual que hi ha una majoria social que demana un canvi en el marc de les relacions Espanya-Catalunya. L’Estat ha d’escoltar aquesta demanda independentment de com s’acabi canalitzant.

2- No hi ha una majoria independentista en el Parlament, o la pregunta hagués estat una altra. La societat catalana és, de ben segur, la més plural d’Espanya. De fet, si la consulta es dugués a terme com està previst, el més probable és que el resultat fos obert.

3- Artur Mas recupera oxigen amb l’acord, també per continuar aplicant la seva política neoliberal en la línia del Partit Popular en el conjunt de l’Estat.

4- L’acord tanca polèmiques a la par que obre el joc polític. Peti qui peti, deixa marge per a terceres, quartes i cinquenes vies. La negociació, que sempre és possible en política, hauria de trobar la seva modulació aprofitant totes les falques que sostenen una situació que era previsible i ara constatable.

A continuació afegiré altres reflexions menys òbvies, potser:

- És raonable que hi hagi qui es desmarqui del full de ruta plantejat, però no caure-hi en el menyspreu per sistema. Els problemes polítics s’han de resoldre amb respostes polítiques a l’alçada de les circumstàncies. Es necessiten o es necessitaran propostes alternatives i en positiu.

- És raonable que el president Rajoy digui que no es pot permetre la consulta, però no que s’enroqui en l’immobilisme. Pot fer moltes coses, com diu el ponent constitucional Miguel Herrero de Miñón: “En la Constitució hi cap tot el que sensatament es vulgui”.

- És raonable que uns i altres qüestionin l’encert de les preguntes des d’un punt de vista formal, demoscòpic i jurídic, però no calen forçades contorsions argumentals per rebutjar-les. De debò els detractors de la consulta haguessin preferit una pregunta unívoca sobre la independència?

- És raonable qüestionar-se la conveniència de votar-ne o no, però no tancar-se en banda  si la consulta es fes finalment, sense pensar-s’ho dues vegades. Perquè, si arribés el cas, no seria temptador per a un federalista poder votar favorablement a la reivindicació d’un estat i negativament a la independència?

- És raonable, per tant, que es demani que es deixi votar en una consulta, però també que aquesta sigui rebutjada, i més si s’hi volen imposar les condicions. Com deia més amunt, hi ha d’haver cintura per manegar-se amb possibles alternatives.

Acabaré l’escrit plantejant una tercera tanda d’idees que albiro davant de l’atzucac que vivim:

Hi ha espai per al plantejament de diverses sortides alternatives. Hi ha molt marge per a la negociació i per arribar a una proposta acceptable per tothom. La darrera enquesta de La Vanguardia (22-12-2013) ens dóna pistes sobre una que no seria gaire traumàtica: dos terços dels entrevistats acceptarien un concert econòmic i un blindatge de competències en temes d'educació, cultura i model lingüístic. Fins i tot el PP català hauria reivindicat alguna mena de singularitat, si més no en el terreny fiscal. D’altra banda, els socialistes han fet un gran pas endavant formulant una reforma constitucional en clau federal, la qual, juntament amb el reconeixement de la singularitat de Catalunya que han expressat, podria ser objecte de consens. El prestigiós Financial Times, amb  gran visió, reblava el mateix clau en un editorial del qual signaria fins i tot les comes (16/12/2013). En definitiva, si admetem que l’Espanya autonòmica actual és ja una realitat asimètrica, tampoc no caldria inventar la sopa d'all. Entre un “sí” i un “no” hi cap un món.

Narradores colomenses en movimiento

Este viernes, 22 de noviembre, tengo un bolo en el Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet, en la sala Miquelet. A las 21 horas se presenta el acto Narradores colomenses en movimiento, un espectáculo en el que diversos escritores en prosa de la ciudad leemos textos alternándonos en un montaje con música y dramaturgia.

Lo organiza la editorial Paralelo Sur, que publica un número especial de su revista literaria dedicado a la narrativa colomense. Colaboran la Associació Colomenca de Literatura, el Ayuntamiento, el restaurant El Cantó, Lauta Teatre, Red927, etcétera.

La entrada más un ejemplar de la revista cuesta 5 euros.

Me gustaría teneros entre el público.

 

Debat de FdE: Regeneració democràtica i reforma constitucional

Reformes de gran calat que passen desapercebudes

Tant ens hem habituat a les reformes legislatives regressives dels darrers anys que ja totes ens deixen gairebé indiferents. Encara som capaços de percebre el calat d'algunes reformes, però en menyspreem el d'altres de manera irresponsable. Les dues reformes laborals (la limitada del PSOE i la dràstica del PP) n’han estat les més destacades, mediàticament, i les més contestades des del carrer, amb vagues generals. N’hi ha hagut d’altres, de contestades, però no amb la mateixa contundència. En canvi, dues reformes de gran calat han passat més desapercebudes per als mitjans de comunicació i per a la ciutadania en general. Em refereixo a la Llei de Reforma de les Caixes d’Estalvi aprovada pel darrer govern Zapatero, i a la Llei de Règim Local que tirarà endavant el PP.

La primera va servir en safata de plata les Caixes d'Estalvi als poders financers privats. És a dir, unes entitats creades inicialment amb capital públic i obligades a reinvertir els seus beneficis en la pròpia entitat o en la seva Obra Social, s'obrien a la inversió privada i podien traspassar a un banc la seva activitat i el seu patrimoni. Fins i tot podien esdevenir una Fundació i perdre la condició de Caixa. Es perseguia la fusió entre entitats i l'enfortiment dels gran bancs amb la pràctica absorció d'un paquet ben sucós del negoci dels diners (el 50,9% dels dipòsits d'estalvi eren a mans de les Caixes l'any 2007). La mesura, justificada per l'alarmant deute de les Caixes en haver-se oblidat dels seus principis fundacionals per jugar a fer de bancs, prestant diners per a activitats especulatives i captant recursos amb pràctiques reprovables (preferents), va ser una imposició de Brussel·les aplaudida pel poders financers, mimats per les autoritats polítiques d'arreu davant el risc de col·lapse derivat de la crisi que ells mateixos havien contribuït a crear. El mal ja està fet.

La segona esborrarà del mapa molts ajuntaments, i, amb ells, els serveis que donen o podrien donar potencialment. Aquesta reforma es defensa amb l'argument de l'estalvi que suposa per a l'Administració l'aprimament del nombre de municipis. En concret, 3500 milions d'euros es deixaran de gastar en serveis de manera imminent, i fins a 8000 d'una manera més genèrica i en un termini més ample. Unes xifres que podrien semblar molt llamineres si no fos perquè afectaran al 87% dels municipis actuals, és a dir, a molts milions de persones que necessiten i necessitaran uns serveis de proximitat que els hi seran negats o, en el millor dels casos, oferts en unes condicions molt més dificultoses (per privatització o per trasllat). En canvi, aquesta dieta dràstica no s'aplicarà a les administracions més sospitoses de malbaratament, les Diputacions provincials, que veuran ampliades les seves funcions.

Si bé és cert que hi ha hagut un pronunciament notable a la contra des del món local, els mitjans de comunicació no han dedicat gaire espai a la difusió d'aquesta qüestió entre l'opinió pública. Altres debats estèrils i/o frívols han focalitzat les preferències de les portades. Així, el PP tirarà endavant la Reforma amb els vots favorables de PNV i UPN en un primer moment.

Resulta decebedor que reformes tan regressives i de tanta transcendència s'engeguin amb tanta innocuïtat per part dels governants. Justament ara, quan la qüestió territorial ha passat a un primer pla des del vessant de les comunitats autònomes, la gran assignatura pendent de la democràcia espanyola, la descentralització local, encara es veurà més postergada.

A la par, ens calen bombers

L’Antoni Jaumandreu, Pepònio, exposava en un recent article publicat en el diari digital Gramenet 2.0 el seu posicionament federalista. Partia d’una anècdota, d’una frase escoltada a l’atzar en un bar de Santa Coloma de Gramenet, en què una persona justificaria la intervenció militar per impedir la secessió de Catalunya. Jo m’afegiré al seu raonament a partir d’una altra frase, també escoltada a l’atzar, en aquest cas en la cantina d’un institut i de boca d’una persona a la que jo considerava més assenyada, i radicalment contrària: “Declaració unilateral ja i a qui no l’agradi que faci la maleta!”.

Probablement, i així ho crec, ambdues frases només expressin l’extremisme d’uns sectors minoritaris de la població. Però, fins a quin punt no és una tendència creixent la de la radicalització? Em fa l’efecte que el foc s’ha atiat tant que ara, a la par que enginyers, ens calen bombers. I sembla que, per fi, s’escolten les sirenes d’aquells que ens podrien treure de les brases.

El senyor Duran i Lleida s’ha enfundat la granota i ha fet un pas evident cap endavant. En un gest valent, s’ha dedicat a advertir de les pampallugues dels focs d’encenall, tot i haver de protegir-se, alhora, del foc amic. És encomiable i li ho vull reconèixer.

Tanmateix, jo diria que el gruix dels bombers no hauria de confiar en un senyor que no ha dubtat en retallar-los el pressupost per a mànigues i cascos, i en privatitzar-los la gestió de l’aigua! Probablement, el gruix dels bombers espera que la resposta parteixi de l’esquerra, per plantejar no només la forma de les parcel·les, sinó també el contingut d’una nova política forestal.

És en aquest terreny en què es mou Federalistes d’Esquerres. El nou col·lectiu vol apaivagar el clima candent que es viu a Catalunya des d’una òptica constructiva i crítica alhora. Ho vol fer per cercar i habilitar vies de sortida, com en Duran, però des de la sensibilitat social de l’esquerra i des de la societat civil. Els partits tradicionals haurien de reflexionar-ne i fer un pas endavant, al igual que els sindicats i altres organitzacions.

La tasca que es presenta pel davant és titànica, però es comença a percebre un canvi en la direcció del vent. Per fi es senten veus favorables a una altra via catalana -digues-li tercera, digues-li com vulguis- des d'una i altra banda de l'Ebre. Fora bo que molts dels independentistes prestats hi paressin l'orella.

Mentrestant, en Rajoy i en Mas segueixen a la seva, escalfant la caldera amb l'eslògan “más madera”. És que els interessa realment el xoc de trens? I mentrestant, també i especialment, la gent dels vagons assistirem, un any més, a la retallada de drets, serveis i prestacions socials. Per a banderes -a veure qui la té més gran!- no en faltarà.