Tant ens hem habituat a les reformes legislatives regressives dels
darrers anys que ja totes ens deixen gairebé indiferents. Encara som
capaços de percebre el calat d'algunes reformes, però en menyspreem
el d'altres de manera irresponsable. Les dues reformes laborals (la
limitada del PSOE i la dràstica del PP) n’han estat les més
destacades, mediàticament, i les més contestades des del carrer, amb
vagues generals. N’hi ha hagut d’altres, de contestades, però no
amb la mateixa contundència. En canvi, dues reformes de gran calat
han passat més desapercebudes per als mitjans de comunicació i per
a la ciutadania en general. Em refereixo a la Llei de Reforma de les
Caixes d’Estalvi aprovada pel darrer govern Zapatero, i a la Llei
de Règim Local que tirarà endavant el PP.
La primera va servir en safata de plata les Caixes d'Estalvi als
poders financers privats. És a dir, unes entitats creades
inicialment amb capital públic i obligades a reinvertir els seus
beneficis en la pròpia entitat o en la seva Obra Social, s'obrien a
la inversió privada i podien traspassar a un banc la seva activitat
i el seu patrimoni. Fins i tot podien esdevenir una Fundació i
perdre la condició de Caixa. Es perseguia la fusió entre
entitats i l'enfortiment dels gran bancs amb la pràctica absorció
d'un paquet ben sucós del negoci dels diners (el 50,9% dels dipòsits
d'estalvi eren a mans de les Caixes l'any 2007). La mesura,
justificada per l'alarmant deute de les Caixes en haver-se oblidat
dels seus principis fundacionals per jugar a fer de bancs, prestant
diners per a activitats especulatives i captant recursos amb
pràctiques reprovables (preferents), va ser una imposició de
Brussel·les aplaudida pel poders financers, mimats per les
autoritats polítiques d'arreu davant el risc de col·lapse derivat
de la crisi que ells mateixos havien contribuït a crear. El mal ja
està fet.
La segona esborrarà del mapa molts
ajuntaments, i, amb ells, els serveis que donen o podrien donar
potencialment. Aquesta reforma es defensa amb l'argument de l'estalvi
que suposa per a l'Administració l'aprimament del nombre de
municipis. En concret, 3500 milions d'euros es deixaran de gastar en
serveis de manera imminent, i fins a 8000 d'una manera més genèrica
i en un termini més ample. Unes xifres que podrien semblar molt
llamineres si no fos perquè afectaran al 87% dels municipis actuals,
és a dir, a molts milions de persones que necessiten i necessitaran
uns serveis de proximitat que els hi seran negats o, en el millor
dels casos, oferts en unes condicions molt més dificultoses (per
privatització o per trasllat). En canvi, aquesta dieta dràstica no
s'aplicarà a les administracions més sospitoses de malbaratament,
les Diputacions provincials, que veuran ampliades les seves funcions.
Si bé és cert que hi ha hagut un
pronunciament notable a la contra des del món local, els mitjans de
comunicació no han dedicat gaire espai a la difusió d'aquesta
qüestió entre l'opinió pública. Altres debats estèrils i/o
frívols han focalitzat les preferències de les portades. Així, el
PP tirarà endavant la Reforma amb els vots favorables de PNV i UPN
en un primer moment.
Resulta decebedor que reformes tan
regressives i de tanta transcendència s'engeguin amb tanta
innocuïtat per part dels governants. Justament ara, quan la qüestió
territorial ha passat a un primer pla des del vessant de les
comunitats autònomes, la gran assignatura pendent de la democràcia
espanyola, la descentralització local, encara es veurà més
postergada.
No hay comentarios:
Publicar un comentario