Narradores colomenses en movimiento

Este viernes, 22 de noviembre, tengo un bolo en el Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet, en la sala Miquelet. A las 21 horas se presenta el acto Narradores colomenses en movimiento, un espectáculo en el que diversos escritores en prosa de la ciudad leemos textos alternándonos en un montaje con música y dramaturgia.

Lo organiza la editorial Paralelo Sur, que publica un número especial de su revista literaria dedicado a la narrativa colomense. Colaboran la Associació Colomenca de Literatura, el Ayuntamiento, el restaurant El Cantó, Lauta Teatre, Red927, etcétera.

La entrada más un ejemplar de la revista cuesta 5 euros.

Me gustaría teneros entre el público.

 

Debat de FdE: Regeneració democràtica i reforma constitucional

Reformes de gran calat que passen desapercebudes

Tant ens hem habituat a les reformes legislatives regressives dels darrers anys que ja totes ens deixen gairebé indiferents. Encara som capaços de percebre el calat d'algunes reformes, però en menyspreem el d'altres de manera irresponsable. Les dues reformes laborals (la limitada del PSOE i la dràstica del PP) n’han estat les més destacades, mediàticament, i les més contestades des del carrer, amb vagues generals. N’hi ha hagut d’altres, de contestades, però no amb la mateixa contundència. En canvi, dues reformes de gran calat han passat més desapercebudes per als mitjans de comunicació i per a la ciutadania en general. Em refereixo a la Llei de Reforma de les Caixes d’Estalvi aprovada pel darrer govern Zapatero, i a la Llei de Règim Local que tirarà endavant el PP.

La primera va servir en safata de plata les Caixes d'Estalvi als poders financers privats. És a dir, unes entitats creades inicialment amb capital públic i obligades a reinvertir els seus beneficis en la pròpia entitat o en la seva Obra Social, s'obrien a la inversió privada i podien traspassar a un banc la seva activitat i el seu patrimoni. Fins i tot podien esdevenir una Fundació i perdre la condició de Caixa. Es perseguia la fusió entre entitats i l'enfortiment dels gran bancs amb la pràctica absorció d'un paquet ben sucós del negoci dels diners (el 50,9% dels dipòsits d'estalvi eren a mans de les Caixes l'any 2007). La mesura, justificada per l'alarmant deute de les Caixes en haver-se oblidat dels seus principis fundacionals per jugar a fer de bancs, prestant diners per a activitats especulatives i captant recursos amb pràctiques reprovables (preferents), va ser una imposició de Brussel·les aplaudida pel poders financers, mimats per les autoritats polítiques d'arreu davant el risc de col·lapse derivat de la crisi que ells mateixos havien contribuït a crear. El mal ja està fet.

La segona esborrarà del mapa molts ajuntaments, i, amb ells, els serveis que donen o podrien donar potencialment. Aquesta reforma es defensa amb l'argument de l'estalvi que suposa per a l'Administració l'aprimament del nombre de municipis. En concret, 3500 milions d'euros es deixaran de gastar en serveis de manera imminent, i fins a 8000 d'una manera més genèrica i en un termini més ample. Unes xifres que podrien semblar molt llamineres si no fos perquè afectaran al 87% dels municipis actuals, és a dir, a molts milions de persones que necessiten i necessitaran uns serveis de proximitat que els hi seran negats o, en el millor dels casos, oferts en unes condicions molt més dificultoses (per privatització o per trasllat). En canvi, aquesta dieta dràstica no s'aplicarà a les administracions més sospitoses de malbaratament, les Diputacions provincials, que veuran ampliades les seves funcions.

Si bé és cert que hi ha hagut un pronunciament notable a la contra des del món local, els mitjans de comunicació no han dedicat gaire espai a la difusió d'aquesta qüestió entre l'opinió pública. Altres debats estèrils i/o frívols han focalitzat les preferències de les portades. Així, el PP tirarà endavant la Reforma amb els vots favorables de PNV i UPN en un primer moment.

Resulta decebedor que reformes tan regressives i de tanta transcendència s'engeguin amb tanta innocuïtat per part dels governants. Justament ara, quan la qüestió territorial ha passat a un primer pla des del vessant de les comunitats autònomes, la gran assignatura pendent de la democràcia espanyola, la descentralització local, encara es veurà més postergada.

A la par, ens calen bombers

L’Antoni Jaumandreu, Pepònio, exposava en un recent article publicat en el diari digital Gramenet 2.0 el seu posicionament federalista. Partia d’una anècdota, d’una frase escoltada a l’atzar en un bar de Santa Coloma de Gramenet, en què una persona justificaria la intervenció militar per impedir la secessió de Catalunya. Jo m’afegiré al seu raonament a partir d’una altra frase, també escoltada a l’atzar, en aquest cas en la cantina d’un institut i de boca d’una persona a la que jo considerava més assenyada, i radicalment contrària: “Declaració unilateral ja i a qui no l’agradi que faci la maleta!”.

Probablement, i així ho crec, ambdues frases només expressin l’extremisme d’uns sectors minoritaris de la població. Però, fins a quin punt no és una tendència creixent la de la radicalització? Em fa l’efecte que el foc s’ha atiat tant que ara, a la par que enginyers, ens calen bombers. I sembla que, per fi, s’escolten les sirenes d’aquells que ens podrien treure de les brases.

El senyor Duran i Lleida s’ha enfundat la granota i ha fet un pas evident cap endavant. En un gest valent, s’ha dedicat a advertir de les pampallugues dels focs d’encenall, tot i haver de protegir-se, alhora, del foc amic. És encomiable i li ho vull reconèixer.

Tanmateix, jo diria que el gruix dels bombers no hauria de confiar en un senyor que no ha dubtat en retallar-los el pressupost per a mànigues i cascos, i en privatitzar-los la gestió de l’aigua! Probablement, el gruix dels bombers espera que la resposta parteixi de l’esquerra, per plantejar no només la forma de les parcel·les, sinó també el contingut d’una nova política forestal.

És en aquest terreny en què es mou Federalistes d’Esquerres. El nou col·lectiu vol apaivagar el clima candent que es viu a Catalunya des d’una òptica constructiva i crítica alhora. Ho vol fer per cercar i habilitar vies de sortida, com en Duran, però des de la sensibilitat social de l’esquerra i des de la societat civil. Els partits tradicionals haurien de reflexionar-ne i fer un pas endavant, al igual que els sindicats i altres organitzacions.

La tasca que es presenta pel davant és titànica, però es comença a percebre un canvi en la direcció del vent. Per fi es senten veus favorables a una altra via catalana -digues-li tercera, digues-li com vulguis- des d'una i altra banda de l'Ebre. Fora bo que molts dels independentistes prestats hi paressin l'orella.

Mentrestant, en Rajoy i en Mas segueixen a la seva, escalfant la caldera amb l'eslògan “más madera”. És que els interessa realment el xoc de trens? I mentrestant, també i especialment, la gent dels vagons assistirem, un any més, a la retallada de drets, serveis i prestacions socials. Per a banderes -a veure qui la té més gran!- no en faltarà.

Presentació de l'Associació Federalistes d'Esquerres

El dia 25 de setembre, a les 19h, es presentarà a l'Ateneu Barcelonès l'Associació Federalistes d'Esquerres. Per saber més d'aquest interessant projecte es pot consultar la seva web. Després de la presentació inaugural, hi haurà una taula rodona amb les següents personalitats:

 

Modera:
Milagros Pérez Oliva, periodista

Participen:
Joan Botella, catedràtic de ciència política (UAB)
Manuel Cruz, catedràtic de filosofía contemporània (UB)
José Mª Ridao, diplomàtic
Carme Riera, escriptora i catedràtica de literatura espanyola (UAB)
José Antonio Zarzalejos, periodista

Intervenen:
Antoni Sitges-Serra i Montserrat Pareja

 

 

Necessitem enginyers

Aquest escrit no conté cap oferta de treball en temps de crisis, dissortadament, sinó una reflexió més sobre la situació de les relacions Catalunya-Espanya.

L'excepcional demostració de musculatura de l'independentisme el passat 11 de setembre no ha canviat la situació de fons. Necessitem recuperar el diàleg i la negociació política per resoldre l'impasse. Necessitem enginyers per construir ponts -cap a l'encaix, cap el desencaix- i no dinamiters. D'aquests ja n'hi ha hagut prou, i així ens veiem. S'esdevenen temps més difícils, molt més incerts.

Tenim, d'una banda, un moviment independentista cada cop més crescut i il·lusionat, molt ben organitzat a l'entorn d'una idea que vol fer realitat ara i com sigui (amb una declaració unilateral si calgués). Però com es poden conciliar la Catalunya independent anhelada per les CUP amb la dels Pujol? Com es poden lligar les mans la consellera Rigau i portadors de la samarreta contra les retallades a l'escola pública? I què hem de dir de la cadena no nacionalista -ho dic per la presència de gent com Cañamero, del Sindicat Andalús de Treballadors- que va encerclar La Caixa? Podem albirar algunes respostes, és clar. No pretenc fer demagògia, sinó posar de manifest un seguit de contradiccions que tard o d'hora hauran d'aflorar.

Tenim, d'una altra, una coalició que governa en minoria, amb dos socis que no comparteixen el mateix horitzó. Amb un president de la Generalitat que és hostatge per triple partida. Ho és en benefici d’ERC, perquè es va llençar a unes eleccions anticipades que el van fer perdre la força parlamentària amb què hagués pogut comandar en millors condicions el procés des de la institució. És hostatge de la dependència financera de l'Estat, i especialment de la majoria absoluta del PP al parlament espanyol. I ho és del carrer -del que s'encadena-, perquè l'ANC ha sabut mobilitzar-se al marge dels jocs de mans d'Artur Mas.

Tenim, a més, una esquerra catalanista que vol nedar i guardar la roba. Amb matisos. En el seu si hi ha posicionaments nítidament sobiranistes que comparteixen l'espai amb una majoria de tradició federalista i algun sector còmode amb l'autonomisme. Aquesta esquerra viu una forta tensió que la pot esmicolar, no tant perquè les dissensions internes no siguin capaces de conviure-hi, sinó perquè no disposa de l’altaveu que la podria fer sentir en el carrer amb la força que va tenir en altres contextos. Potser una aposta regeneracionista més decidida per part del PSOE podria ajudar el PSC, com ho ha fet IU amb ICV-EUiA. És una via que tindria un llarg recorregut, però està empresonada entre dos parets que la constrenyen. L’una va torpedejar el nou estatut, l’altra no en vol saber res. I, si uns paràgrafs més amunt, em feia algunes preguntes en forma de paradoxa, no deixaré ara d’observar les semblances del model territorial plantejat per aquesta esquerra i una força en les antípodes ideològiques, Unió Democràtica de Catalunya.

I tenim, finalment, una minoria –amb centenars de milers de vots al darrere- que no veuria amb mals ulls mantenir les coses com estan o, fins i tot, fer-les involucionar. És un sector divers, també. No m’entretindré, però, a analitzar-lo en aquest article. Igual que només esmentaré com a òbvies les dificultats del PP estatal per desfer el camí cap a la caverna a aquestes alçades de la pel·lícula.

Tot això que observo m’aboca a reivindicar el paper dels enginyers com a metàfora de la necessitat de recuperar nous espais per a l’entesa. Hi ha sortides polítiques, diverses. I hi ha un petit espai per al consens, gairebé una escletxa, que no hauria de tancar-se. Després, que ningú no ho dubti, caldrà comptar vots.

Que en Mas i en Rajoy parlin està bé. Que ho facin d’esquenes als parlaments, no. I que siguin dues persones deslegitimades per les ombres de la corrupció i per la seva perfecta sintonia en les polítiques econòmiques i socials retrògrades, no ajuda gaire.

CATALUNYA, AIXÍ NO!

En alguna ocasió m'he referit a la situació d'angoixa econòmica com a detonant de la deriva independentista a Catalunya. No és que abans de la crisi no existís una massa a favor considerable, però l'increment sobtat s'explica perquè bona part de les classes mitjanes i mitjanes altes s'hi han posicionat arran de la mateixa.

Aquest independentisme de circumstàncies és profundament insolidari i es presenta de forma pretesament esbiaixada. No està lluny del populisme que recorre Europa bevent de les mateixes fonts: la incertesa i la defensa del statu quo. Per tant, és un moviment que amaga més del que mostra. Es vol presentar com a inclusiu, però incideix en la fractura social; no només entre pobles que pateixen els mateixos problemes, sinó entre la mateixa societat catalana. I ha calat, perquè el terreny també estava adobat pels dinamiters de l'altra banda, una colla d'irresponsables i impresentables que han atacat de maneres sovint barroeres la dignitat d'un col·lectiu dotat d'una innegable identitat.

És responsabilitat de l'esquerra reflexionar sobre aquesta vesant de la qüestió per tal de desmantellar els tòpics sobre els quals està pivotant bona part del moviment. De la mateixa manera que no es pot menystenir la seva dimensió, no es pot cedir l'espai a uns sectors que han sabut guanyar projecció mediàtica i social en base a foragitar els sentiments abusant de la manipulació i amagant les seves immenses contradiccions internes.

Fa un temps, el setmanari alemany Der Spiegel publicava a la seva portada un grec a lloms d'un ase carregat d'euros i perduts al vent. És evident què es volia suggerir: ja n'hi ha prou que els esforçats ciutadans alemanys paguin la festa dels mandrosos individus de la Mediterrània... Com si els especuladors alemanys -hegemònics en les instàncies de poder europees- no haguessin fomentat l'endeutament d'aquests països. Com si aquests mateixos taurons no tinguessin interès en justificar el desmantellament del sector públic per fer-se amb els pedaços. Com si l'objectiu no fos altre que el sometiment de les classes populars d'arreu als interessos de l'establishment.

A Catalunya, CiU i ERC han promogut el mateix missatge. Convergència perquè és establishment, Esquerra perquè només pensa en la independència a qualsevol preu. No és de rebut que hagin acabat fent seu l'eslògan de l'espoli fiscal per fomentar el sentiment de greuge de la població mentre es destrueix la sanitat pública catalana o es defuig dels casos de corrupció dels de casa.

Un cartell que CiU ha fet circular per les xarxes socials demostra el que dic:

També el darrer quadre del finançament autonòmic publicat evidencia la manipulació promoguda intencionadament des de diferents instàncies, esdevenint les oficials i els mitjans de comunicació públics i privats els principals responsables de la generació d'una opinió pública cada cop més decantada cap el trencament:

Dir tot això no significa que no calgui un finançament més just, o que no calgui explorar un encaix de Catalunya que asseguri uns drets propis més enllà d'uns deures compartits. Si per dir-ho, en canvi, ets titllat d'anticatalà, només es demostra que la bretxa creix.