Necessitem enginyers

Aquest escrit no conté cap oferta de treball en temps de crisis, dissortadament, sinó una reflexió més sobre la situació de les relacions Catalunya-Espanya.

L'excepcional demostració de musculatura de l'independentisme el passat 11 de setembre no ha canviat la situació de fons. Necessitem recuperar el diàleg i la negociació política per resoldre l'impasse. Necessitem enginyers per construir ponts -cap a l'encaix, cap el desencaix- i no dinamiters. D'aquests ja n'hi ha hagut prou, i així ens veiem. S'esdevenen temps més difícils, molt més incerts.

Tenim, d'una banda, un moviment independentista cada cop més crescut i il·lusionat, molt ben organitzat a l'entorn d'una idea que vol fer realitat ara i com sigui (amb una declaració unilateral si calgués). Però com es poden conciliar la Catalunya independent anhelada per les CUP amb la dels Pujol? Com es poden lligar les mans la consellera Rigau i portadors de la samarreta contra les retallades a l'escola pública? I què hem de dir de la cadena no nacionalista -ho dic per la presència de gent com Cañamero, del Sindicat Andalús de Treballadors- que va encerclar La Caixa? Podem albirar algunes respostes, és clar. No pretenc fer demagògia, sinó posar de manifest un seguit de contradiccions que tard o d'hora hauran d'aflorar.

Tenim, d'una altra, una coalició que governa en minoria, amb dos socis que no comparteixen el mateix horitzó. Amb un president de la Generalitat que és hostatge per triple partida. Ho és en benefici d’ERC, perquè es va llençar a unes eleccions anticipades que el van fer perdre la força parlamentària amb què hagués pogut comandar en millors condicions el procés des de la institució. És hostatge de la dependència financera de l'Estat, i especialment de la majoria absoluta del PP al parlament espanyol. I ho és del carrer -del que s'encadena-, perquè l'ANC ha sabut mobilitzar-se al marge dels jocs de mans d'Artur Mas.

Tenim, a més, una esquerra catalanista que vol nedar i guardar la roba. Amb matisos. En el seu si hi ha posicionaments nítidament sobiranistes que comparteixen l'espai amb una majoria de tradició federalista i algun sector còmode amb l'autonomisme. Aquesta esquerra viu una forta tensió que la pot esmicolar, no tant perquè les dissensions internes no siguin capaces de conviure-hi, sinó perquè no disposa de l’altaveu que la podria fer sentir en el carrer amb la força que va tenir en altres contextos. Potser una aposta regeneracionista més decidida per part del PSOE podria ajudar el PSC, com ho ha fet IU amb ICV-EUiA. És una via que tindria un llarg recorregut, però està empresonada entre dos parets que la constrenyen. L’una va torpedejar el nou estatut, l’altra no en vol saber res. I, si uns paràgrafs més amunt, em feia algunes preguntes en forma de paradoxa, no deixaré ara d’observar les semblances del model territorial plantejat per aquesta esquerra i una força en les antípodes ideològiques, Unió Democràtica de Catalunya.

I tenim, finalment, una minoria –amb centenars de milers de vots al darrere- que no veuria amb mals ulls mantenir les coses com estan o, fins i tot, fer-les involucionar. És un sector divers, també. No m’entretindré, però, a analitzar-lo en aquest article. Igual que només esmentaré com a òbvies les dificultats del PP estatal per desfer el camí cap a la caverna a aquestes alçades de la pel·lícula.

Tot això que observo m’aboca a reivindicar el paper dels enginyers com a metàfora de la necessitat de recuperar nous espais per a l’entesa. Hi ha sortides polítiques, diverses. I hi ha un petit espai per al consens, gairebé una escletxa, que no hauria de tancar-se. Després, que ningú no ho dubti, caldrà comptar vots.

Que en Mas i en Rajoy parlin està bé. Que ho facin d’esquenes als parlaments, no. I que siguin dues persones deslegitimades per les ombres de la corrupció i per la seva perfecta sintonia en les polítiques econòmiques i socials retrògrades, no ajuda gaire.