sábado, 29 de octubre de 2016

FRUSTRAREM UNA SEGONA TRANSICIÓ

Aquest escrit fa cinc setmanes que el vaig escriure i sembla que en faci una dècada amb tot el que ha passat. Inicialment havia de sortir al Diari de Santa Coloma d'octubre, però va fer tard. El publico al blog ara, tot i així:


FRUSTRAREM UNA SEGONA TRANSICIÓ?
Fa dos anys reflexionava, al bloc La pistola de Einstein, sobre com el vector Podemos havia de revolucionar el mapa polític. No repetiré els arguments d’aquell escrit, però insistiré en el contingut d’un dels seus paràgrafs. En síntesi, alertava sobre el risc d’acabar desembocant en una revolta cantonal com la que va posar contra les cordes la Primera República Espanyola i, de pas, va aniquilar el Partit Republicà Democràtic i Federal, la gran esperança del progressisme d’aleshores, com ho són avui Podemos i les Confluències.
Abans, deixin que lamenti com les esquerres no assoliran el poder amb el comportament del qual estan fent gala des de fa un any. Justament quan havia de madurar una alternativa a les polítiques de la dreta, tot s’ha fet de manera incongruent i incompetent.
A Catalunya, BeC no va jugar la carta de Catalunya Sí que es Pot, permetent que C’s esdevingués el primer partit de l’oposició en el Parlament. Després, una agrupació de forces anticapitalistes (!?) com les CUP donà suport a Junts pel Sí (Convergència amb ERC i una colla d’arreplegats). I ara, la direcció podemita a Catalunya es creu que la “nova política” és amenaçar amb un trencament per tal de guanyar trinxeres a la coalició. Inclús el PSC, que apuntava vies de recomposició, ha optat per la brega entre pesos pesants en lloc de la cooperació.
Al conjunt d’Espanya, l’escandalosa confrontació dins del PSOE ha estat prosseguida per una dura pugna al si de Podemos. Ni les campanyes electorals han silenciat les friccions, ans el contrari. Lluites que són ideològiques, de model, d’estratègia. Lluites, en el fons, i com sempre, pel poder i personals. Veiem una esquerra fracturada i embaladida, incapaç d’il·lusionar, que s’ha estavellat a les urnes el juny passat. Ni el desembre l’esquerra sumava per si mateixa, perquè no és de rebut agregar-ne el PNB o similars, per molt que calgui explorar la seva abstenció en una investidura. Així, com assegurar un marc de reformes factible si no és compta amb Ciudadanos? Però, és clar, tots som tan purs que no ens fiem ni entre nosaltres.
Podemos i les Confluències tenen un seriós problema. No hi ha un veritable projecte comú al darrere, hi pesa més la temptació centrífuga, i arreu hi campa la indefinició, quan no el mer postureig. El sidral del concepte sobirania, que cadascú empra com li rota, recorda el caos del cantonalisme. El 1873, el cantó de Cartagena va demanar l’adhesió als Estats Units, o el cantó de Granada va declarar la guerra al de Jaén, entre d’altres bestieses per l’estil.
No veig enlloc un Lenin capaç d’exercir amb ma de ferro el poder que abans havia compromès per als soviets, ni, desgraciadament, cap voluntat de transacció, cap generositat, per facilitar un canvi en clau de progrés per al conjunt de la ciutadania. Frustrarem una segona Transició perquè els votants no ens donaran una tercera oportunitat. Rajoy també ho creu.

domingo, 4 de septiembre de 2016

Fills de Caín



Fills de Caín (en castellà en versió original) és una de les meves cançons favorites de Barón Rojo. La lletra reivindica la figura de Caín com la d’un rebel que planta cara a un Déu despòtic i tracta de serf a Abel sota l’aparença d’un bon jan. Des d’aleshores, els inconformistes -els rockers, heavies especialment, segons l’ètica i l’estètica “baroniana”- seran els fills de Caín, elements subversius lliurats al combat contra les regles establertes. Aquest estiu, al llibre Caín de Saramago, he retrobat la mateixa idea. L’escriptor portuguès es va qüestionar: “Quin diable de Déu és aquest que, per enaltir a Abel, menysprea a Caín”. De nou, Déu és cruel i capriciós, i Caín l’home que ha de fer camí pel seu compte malgrat la incomprensió i el desemparament divins. El periple de Caín és narrat des de l’òptica irònica i descreguda idiosincràtica de l’autor.
A la Bíblia, el fill gran d’Adam i Eva, Caín, matà el seu germà Abel, el favorit de Déu, per gelosia. Va ser condemnat a voltar pel món i fou el fundador de la primera ciutat. Així, descendiríem de Caín, qui va haver de tenir fills, probablement, amb una germana, punt que no aclareixen les Sagrades Escriptures tot i que sabem que Adam tingué més fills.
Arran d’aquesta història va fer fortuna a Occident el mot caïnisme per referir-se a l’odi o al mal infringit entre éssers iguals o agermanats. Aquesta accepció semàntica em sembla prou assenyada per qualificar els temps que vivim, només cal seguir les notícies o navegar per les xarxes socials. Semblem, en efecte, fills del Caín bíblic. Una actitud que ha trobat el camp adobat quan la Crisis -en majúscula, perquè així és- ha fet trontollar les potes de la taula que ens unia al seu entorn. Els fills del Caín “baronià” haurien d’estar d’acord amb aquest parer.
Els éssers humans tendim des de sempre a fer-nos militants, optem per defensar una postura en detriment d’una altra, i ho fem amb tota mena de mitjans. On és el límit? Quan jo alabava la balada de Barón Rojo mai hagués reconegut que combregava amb peces com True, de Spandau Ballet, si més no per provar d’arrimar la cebolleta. Les bronques d’aquella època les dirimíem en espais reduïts, rarament transcendien. No hem canviat tant, però els nous temps han amplificat l’abast i el ressò de les discrepàncies. Hi ha motius per estar emprenyats, és clar. Però, sempre i a tot arreu? Tot es redueix a un “amb mi o contra mi”? No hi ha lloc per als matisos? Tan gran és l’odi que ens genera l’alteritat? Pensem-ho abans de publicar la propera piulada.

Publicat a número 386 de El Diari de Santa Coloma el setembre de 2016

lunes, 4 de julio de 2016

La muerte de Naim a Ràdio 4

El passat dia 1 de juliol vaig ser entrevistat al programa El matí de Ràdio 4. Us deixo l'enllaç al podcast per si és del vostre interès:
http://mvod.lvlt.rtve.es/resources/TE_SMATIR4/mp3/3/9/1467368455693.mp3

viernes, 27 de mayo de 2016

Presentació de La muerte de Naim al barri de Gràcia

El proper dia 2 de juny presentaré la meva novel·la al barri de Gràcia de Barcelona, a la llibreria La Memòria, a les 19'30h. M'acompanyaran el meu gran amic i gran escriptor Rodolfo del Hoyo, i Jordi Castelló, editor de Stonberg.

Hi sou convidats!


viernes, 20 de mayo de 2016

La muerte de Naim, balanç del Sant Jordi 2016

Al Diari de Santa Coloma, en un balanç del Sant Jordi 2016, amb La muerte de Naim entre els llibres més venuts:


I us enllaço un article d'en Chema Corral parlant de la literatura a Santa Coloma i reivindicant La muerte de Naim.

lunes, 25 de abril de 2016

Presentació de la Guia d'autors de Santa Coloma

Em plau convidar-te a l’acte de presentació de la Guia d’autors locals que tindrà lloc  a la Biblioteca Central el proper dijous 28 d’abril a les 19:30 i que, tal i com es pot veure al cartell adjunt, inclourà una conferència d’en Salva Redon titulada “Un cop d’ull a la literatura colomenca”, així com un recital poètic a càrrec de Rodolfo del Hoyo.

La Guia d’autors locals és una base de dades accessible a tothom des del web municipal (http://www.gramenet.cat/temes/cultura/paraula-de-santa-coloma/guia-dautors-colomencs/guia-dautors-locals/?id_autor=47) i fàcil de consultar on hi apareixen totes les obres escrites per qualsevol persona nascuda a la nostra ciutat o que hi hagi viscut. A banda de les obres,  oferim una breu ressenya biogràfica de l’autor, una relació dels premis literaris que hagi guanyat, enllaços (bloc o pàgina web personal, Facebook...)i, si es dóna el cas, les seves participacions habituals en mitjans de comunicació. El seu objectiu és esdevenir una eina de consulta per a tota persona o entitat interessada en les obres i altres dades sobre els escriptors colomencs, però, sobretot,  pretén ser un instrument per ajudar a difondre arreu el talent i la creativitat dels nostres autors.

La Guia d’autors locals és el resultat del treball, la implicació i les aportacions de diverses persones i col·lectius: d’entrada, del personal de les biblioteques de la ciutat, però també d’en Rodolfo del Hoyo i la resta de membres d’Acolite (Associació colomenca de literatura), la Regidora Petry Jiménez  i  tot l’equip de l’Àrea de Cultura. És gràcies a tots ells, però també gràcies a les aportacions de molts ciutadans, que l’anem actualitzant i millorant.


sábado, 16 de abril de 2016

SÓC LOZANISTA

El meu amic José Luis Lozano està treballant en el seu segon disc, que es dirà Daños colaterales. El seu primer disc em va agradar força, i aquest promet estar a l'alçada o superar-lo. L'amic Lozano ha optat pel crowdfunding com a via per assegurar-se el control sobre el material i aconseguir-ne la publicació. Jo, que en sóc fan, ja m'he fet "lozanista". Fes un tastet al seu art i fes-te lozanista tu també.

Us deixo una foto amb una colla de bons amics i grans artistes, d'esquerra a dreta: José Luis Lozano, Pepònio (ninotaire), Petry Jiménez (actriu i rapsoda) i Carlos Quesada (escriptor i director teatral).