Aquest escrit fa cinc setmanes que el vaig escriure i sembla que en faci una dècada amb tot el que ha passat. Inicialment havia de sortir al Diari de Santa Coloma d'octubre, però va fer tard. El publico al blog ara, tot i així:
FRUSTRAREM UNA
SEGONA TRANSICIÓ?
Fa dos anys reflexionava,
al bloc La pistola de Einstein, sobre
com el vector Podemos havia de
revolucionar el mapa polític. No repetiré els arguments d’aquell escrit, però
insistiré en el contingut d’un dels seus paràgrafs. En síntesi, alertava sobre
el risc d’acabar desembocant en una revolta cantonal com la que va posar contra
les cordes la Primera República Espanyola i, de pas, va aniquilar el Partit
Republicà Democràtic i Federal, la gran esperança del progressisme d’aleshores,
com ho són avui Podemos i les Confluències.
Abans, deixin que
lamenti com les esquerres no assoliran el poder amb el comportament del qual
estan fent gala des de fa un any. Justament quan havia de madurar una
alternativa a les polítiques de la dreta, tot s’ha fet de manera incongruent i incompetent.
A Catalunya, BeC no
va jugar la carta de Catalunya Sí que es Pot, permetent que C’s esdevingués el
primer partit de l’oposició en el Parlament. Després, una agrupació de forces
anticapitalistes (!?) com les CUP donà suport a Junts pel Sí (Convergència amb
ERC i una colla d’arreplegats). I ara, la direcció podemita a Catalunya es creu
que la “nova política” és amenaçar amb un trencament per tal de guanyar trinxeres
a la coalició. Inclús el PSC, que apuntava vies de recomposició, ha optat per
la brega entre pesos pesants en lloc de la cooperació.
Al conjunt
d’Espanya, l’escandalosa confrontació dins del PSOE ha estat prosseguida per
una dura pugna al si de Podemos. Ni les campanyes electorals han silenciat les
friccions, ans el contrari. Lluites que són ideològiques, de model, d’estratègia.
Lluites, en el fons, i com sempre, pel poder i personals. Veiem una esquerra
fracturada i embaladida, incapaç d’il·lusionar, que s’ha estavellat a les urnes
el juny passat. Ni el desembre l’esquerra sumava per si mateixa, perquè no és
de rebut agregar-ne el PNB o similars, per molt que calgui explorar la seva abstenció
en una investidura. Així, com assegurar un marc de reformes factible si no és
compta amb Ciudadanos? Però, és clar, tots som tan purs que no ens fiem ni
entre nosaltres.
Podemos i les
Confluències tenen un seriós problema. No hi ha un veritable projecte comú al
darrere, hi pesa més la temptació centrífuga, i arreu hi campa la indefinició,
quan no el mer postureig. El sidral
del concepte sobirania, que cadascú empra com li rota, recorda el caos del
cantonalisme. El 1873, el cantó de Cartagena va demanar l’adhesió als Estats
Units, o el cantó de Granada va declarar la guerra al de Jaén, entre d’altres
bestieses per l’estil.
No veig enlloc un
Lenin capaç d’exercir amb ma de ferro el poder que abans havia compromès per
als soviets, ni, desgraciadament, cap voluntat de transacció, cap generositat,
per facilitar un canvi en clau de progrés per al conjunt de la ciutadania. Frustrarem
una segona Transició perquè els votants no ens donaran una tercera oportunitat.
Rajoy també ho creu.
