La irrupció de Podemos està
configurant una nova cartografia política. Més enllà dels
resultats consolidats a les eleccions al Parlament europeu, no hi ha
cap enquesta que no apunti uns resultats excel·lents per a la
formació liderada per Pablo Iglesias. Podemos ha esdevingut una
magnitud influent en les dinàmiques socials i aspira a incrementar
aquesta influència fins el punt de determinar-les en un futur no
gaire llunyà. Ras i curt: Podemos aspira a exercir el poder.
El nom de la formació reprodueix el
missatge optimista que va dur Obama a la presidència dels EUA: “Yes
we can”. L'hipotètic triomf de Podemos seria, així, l'expressió
d'una majoria social que s'hauria afartat de la política tradicional
i hauria trobat l'eina indispensable per fer tombar el status quo.
Podemos, per tant, disputaria les properes fites electorals tant a
partits de dretes com d'esquerres, emprant un missatge entenedor i un
mitjà atractiu. Podemos seria el partit de la il·lusió.
Crec que fins aquí no he fet cap
crítica del nou partit -que ho serà d'una manera estructurada a
partir del mes d'octubre-, sinó una anàlisi somera de la realitat.
I, de crítiques, tampoc no en faré tot seguit. El que m'agradaria
tractar és un conjunt de reflexions que l'efecte Podemos m'ha
generat, i més en el context concret de Catalunya.
Podemos va obtenir un 4'7% dels vots
catalans a les eleccions del maig, el percentatge més baix de totes
les comunitats autònomes. Tanmateix, els sondejos posteriors
atorguen la segona posició en intenció de vot a aquesta formació,
en el cas d'unes eleccions generals, i la quarta en el cas d'unes
eleccions autonòmiques. D'acord, les enquestes només indiquen una
tendència, però aquesta és fa evident, oi? Alhora, hi ha una dada
molt interessant: Podemos és, hores d'ara i malgrat el seu curt
bagatge temporal a Catalunya, una força política amb
més
militància que ERC, més de 13000 persones
(tot i que s'ha de dir que no cal pagar una quota). Podemos inquieta
a banda i banda de l'espectre polític: frenaria a les CUP i
Ciutadans, i restaria al PSC i ICV-EUiA.
Si ens fixem en els seus
resultats
a l'àrea metropolitana de Barcelona, observem
que el maig va doblar els percentatge mitjà a diversos municipis
(10,2 a Ripollet, per exemple). Hem de deduir que l'aparició de
possibles candidatures de Podemos a les eleccions municipals també
sacsejaria els consistoris d'unes ciutats on hi viu gairebé la
meitat de la població catalana (a banda del que passi a Barcelona
amb Guanyem). De fet, aquest apunt està en línia amb el que
passaria en el conjunt de l'Estat tenint en compte quin és el
perfil
del votant de Podemos. Tanmateix, és poc
probable que Podemos es presenti de manera generalitzada a les
eleccions municipals, doncs el risc d'una infiltració a les llistes
d'individus aprofitats és molt alt.
Pablo Iglesias és conscient del
seu
potencial. El seu discurs ha dotat una part
important de l'espectre social que va simpatitzar amb el moviment
15-M d'una veu i un rostre mediàtics amb els quals identificar-se i,
el que finalment compta, votar-lo. A partir d'aquí, la nova estrella
ha generat un efecte d'atracció gravitacional que l'empeny a créixer
i a disputar el centre del sistema amb els “vells” astres.
L'aposta és alta, i algú haurà de perdre-hi.
A Podemos saben que a
Catalunya s'hi juguen molt (com gairebé tothom). Un posicionament
contrari a l'anomenat Dret a decidir minvaria la seva credibilitat
com a defensors d'un radicalisme democràtic marca de la casa.
Tanmateix, una deriva cap a l'independentisme per part dels Cercles
catalans els podria restar atractiu a la resta de l'Estat.
Nogensmenys, Podemos no voldria renunciar als escons en joc de la
circumscripció de Barcelona en el marc d'unes eleccions generals (31
dels 350 seients del Congrés dels Diputats).
Si es celebrés la consulta del 9-N què
faria Podemos? La resposta és que s'organitzaria un debat al si dels
Cercles sense consignes de la direcció. Ara bé, una formació
encapçalada per una figura com Iglesias, qui ha dit per activa i per
passiva que que no vol la separació de Catalunya, probablement
decantaria el gruix dels seus seguidors cap a un SÍ-NO. Crec que la
seva opinió seria determinant més enllà de cap discussió interna.
Pablo Iglesias concep Espanya com una
realitat plurinacional des d'una òptica republicana. És a dir,
ideològicament juga en el camp del republicanisme federal. Si
arribés al poder, el podríem comparar amb una mena de Pi i Margall
del segle XXI? Però, alhora, viuria Podemos, i amb ells tot el país,
un fenomen similar al que va patir el Partit Republicà Democràtic
Federal, quan, un cop es va proclamar la Primera República
Espanyola, les organitzacions dels “cantons” van desobeir la nova
legalitat i van engegar una insurrecció que va posar la República
contra les cordes?
Sembla improbable, però no impossible.
Recentment, mentre a Podemos s'organitzava un Cercle federalista, a
llocs com Mataró el Cercle local s'apuntava a una marxa de torxes
per la independència.
En definitiva, la influència de
Podemos és un vector a considerar seriosament en els àmbits de
l'opinió i dels comportaments col·lectius presents i futurs.
L'efecte regenerador és el seu primer i inqüestionable èxit. El
final d'aquesta història, però, no està escrit.
