Presentació de l'Associació Federalistes d'Esquerres

El dia 25 de setembre, a les 19h, es presentarà a l'Ateneu Barcelonès l'Associació Federalistes d'Esquerres. Per saber més d'aquest interessant projecte es pot consultar la seva web. Després de la presentació inaugural, hi haurà una taula rodona amb les següents personalitats:

 

Modera:
Milagros Pérez Oliva, periodista

Participen:
Joan Botella, catedràtic de ciència política (UAB)
Manuel Cruz, catedràtic de filosofía contemporània (UB)
José Mª Ridao, diplomàtic
Carme Riera, escriptora i catedràtica de literatura espanyola (UAB)
José Antonio Zarzalejos, periodista

Intervenen:
Antoni Sitges-Serra i Montserrat Pareja

 

 

Necessitem enginyers

Aquest escrit no conté cap oferta de treball en temps de crisis, dissortadament, sinó una reflexió més sobre la situació de les relacions Catalunya-Espanya.

L'excepcional demostració de musculatura de l'independentisme el passat 11 de setembre no ha canviat la situació de fons. Necessitem recuperar el diàleg i la negociació política per resoldre l'impasse. Necessitem enginyers per construir ponts -cap a l'encaix, cap el desencaix- i no dinamiters. D'aquests ja n'hi ha hagut prou, i així ens veiem. S'esdevenen temps més difícils, molt més incerts.

Tenim, d'una banda, un moviment independentista cada cop més crescut i il·lusionat, molt ben organitzat a l'entorn d'una idea que vol fer realitat ara i com sigui (amb una declaració unilateral si calgués). Però com es poden conciliar la Catalunya independent anhelada per les CUP amb la dels Pujol? Com es poden lligar les mans la consellera Rigau i portadors de la samarreta contra les retallades a l'escola pública? I què hem de dir de la cadena no nacionalista -ho dic per la presència de gent com Cañamero, del Sindicat Andalús de Treballadors- que va encerclar La Caixa? Podem albirar algunes respostes, és clar. No pretenc fer demagògia, sinó posar de manifest un seguit de contradiccions que tard o d'hora hauran d'aflorar.

Tenim, d'una altra, una coalició que governa en minoria, amb dos socis que no comparteixen el mateix horitzó. Amb un president de la Generalitat que és hostatge per triple partida. Ho és en benefici d’ERC, perquè es va llençar a unes eleccions anticipades que el van fer perdre la força parlamentària amb què hagués pogut comandar en millors condicions el procés des de la institució. És hostatge de la dependència financera de l'Estat, i especialment de la majoria absoluta del PP al parlament espanyol. I ho és del carrer -del que s'encadena-, perquè l'ANC ha sabut mobilitzar-se al marge dels jocs de mans d'Artur Mas.

Tenim, a més, una esquerra catalanista que vol nedar i guardar la roba. Amb matisos. En el seu si hi ha posicionaments nítidament sobiranistes que comparteixen l'espai amb una majoria de tradició federalista i algun sector còmode amb l'autonomisme. Aquesta esquerra viu una forta tensió que la pot esmicolar, no tant perquè les dissensions internes no siguin capaces de conviure-hi, sinó perquè no disposa de l’altaveu que la podria fer sentir en el carrer amb la força que va tenir en altres contextos. Potser una aposta regeneracionista més decidida per part del PSOE podria ajudar el PSC, com ho ha fet IU amb ICV-EUiA. És una via que tindria un llarg recorregut, però està empresonada entre dos parets que la constrenyen. L’una va torpedejar el nou estatut, l’altra no en vol saber res. I, si uns paràgrafs més amunt, em feia algunes preguntes en forma de paradoxa, no deixaré ara d’observar les semblances del model territorial plantejat per aquesta esquerra i una força en les antípodes ideològiques, Unió Democràtica de Catalunya.

I tenim, finalment, una minoria –amb centenars de milers de vots al darrere- que no veuria amb mals ulls mantenir les coses com estan o, fins i tot, fer-les involucionar. És un sector divers, també. No m’entretindré, però, a analitzar-lo en aquest article. Igual que només esmentaré com a òbvies les dificultats del PP estatal per desfer el camí cap a la caverna a aquestes alçades de la pel·lícula.

Tot això que observo m’aboca a reivindicar el paper dels enginyers com a metàfora de la necessitat de recuperar nous espais per a l’entesa. Hi ha sortides polítiques, diverses. I hi ha un petit espai per al consens, gairebé una escletxa, que no hauria de tancar-se. Després, que ningú no ho dubti, caldrà comptar vots.

Que en Mas i en Rajoy parlin està bé. Que ho facin d’esquenes als parlaments, no. I que siguin dues persones deslegitimades per les ombres de la corrupció i per la seva perfecta sintonia en les polítiques econòmiques i socials retrògrades, no ajuda gaire.

CATALUNYA, AIXÍ NO!

En alguna ocasió m'he referit a la situació d'angoixa econòmica com a detonant de la deriva independentista a Catalunya. No és que abans de la crisi no existís una massa a favor considerable, però l'increment sobtat s'explica perquè bona part de les classes mitjanes i mitjanes altes s'hi han posicionat arran de la mateixa.

Aquest independentisme de circumstàncies és profundament insolidari i es presenta de forma pretesament esbiaixada. No està lluny del populisme que recorre Europa bevent de les mateixes fonts: la incertesa i la defensa del statu quo. Per tant, és un moviment que amaga més del que mostra. Es vol presentar com a inclusiu, però incideix en la fractura social; no només entre pobles que pateixen els mateixos problemes, sinó entre la mateixa societat catalana. I ha calat, perquè el terreny també estava adobat pels dinamiters de l'altra banda, una colla d'irresponsables i impresentables que han atacat de maneres sovint barroeres la dignitat d'un col·lectiu dotat d'una innegable identitat.

És responsabilitat de l'esquerra reflexionar sobre aquesta vesant de la qüestió per tal de desmantellar els tòpics sobre els quals està pivotant bona part del moviment. De la mateixa manera que no es pot menystenir la seva dimensió, no es pot cedir l'espai a uns sectors que han sabut guanyar projecció mediàtica i social en base a foragitar els sentiments abusant de la manipulació i amagant les seves immenses contradiccions internes.

Fa un temps, el setmanari alemany Der Spiegel publicava a la seva portada un grec a lloms d'un ase carregat d'euros i perduts al vent. És evident què es volia suggerir: ja n'hi ha prou que els esforçats ciutadans alemanys paguin la festa dels mandrosos individus de la Mediterrània... Com si els especuladors alemanys -hegemònics en les instàncies de poder europees- no haguessin fomentat l'endeutament d'aquests països. Com si aquests mateixos taurons no tinguessin interès en justificar el desmantellament del sector públic per fer-se amb els pedaços. Com si l'objectiu no fos altre que el sometiment de les classes populars d'arreu als interessos de l'establishment.

A Catalunya, CiU i ERC han promogut el mateix missatge. Convergència perquè és establishment, Esquerra perquè només pensa en la independència a qualsevol preu. No és de rebut que hagin acabat fent seu l'eslògan de l'espoli fiscal per fomentar el sentiment de greuge de la població mentre es destrueix la sanitat pública catalana o es defuig dels casos de corrupció dels de casa.

Un cartell que CiU ha fet circular per les xarxes socials demostra el que dic:

També el darrer quadre del finançament autonòmic publicat evidencia la manipulació promoguda intencionadament des de diferents instàncies, esdevenint les oficials i els mitjans de comunicació públics i privats els principals responsables de la generació d'una opinió pública cada cop més decantada cap el trencament:

Dir tot això no significa que no calgui un finançament més just, o que no calgui explorar un encaix de Catalunya que asseguri uns drets propis més enllà d'uns deures compartits. Si per dir-ho, en canvi, ets titllat d'anticatalà, només es demostra que la bretxa creix.

Convocatoria Cívica

 

He signat el manifest de Convocatòria Cívica i m'he mostrat disposar a col·laborar-hi.

Vivim moments d'emergència política que necessiten respostes assenyades. Necessitem articular moviments plurals en una convergència programàtica de mínims indispensable per plantejar una alternativa política amb garanties d'èxit. Aquesta resposta va més enllà de la partidària, però no al marge -i menys en contra- de les organitzacions existents. Hi ha diverses iniciatives en aquest sentit, tant de bo acabin confluint en una de més àmplia base. Tant de bo Convocatòria Cívica contribueixi a aquesta síntesi.

No cal que m'estengui en els arguments, només que us faciliti l'accés al manifest fundacional per a que hi poseu la lletra a la música que us he suggerit.

Sí cal, si és que us acaba de convèncer, que us afegiu a la llista.

EL REY DEL POLLO ESCALDADO

Ramoncín es un personaje que concita antipatías allí por donde pasa. Su talante no le ayuda, ni su errática trayectoria pública. Ahora ha sido pitado por una parte del público del concierto soberanista del sábado 29 de junio en el Camp Nou. Sin embargo, los pitidos se produjeron específicamente en dos momentos de su intervención, lo que demuestra que no se le pitó por ser quien es, sino por lo que dijo.

El primer episodio se produjo cuando clamó un “Visca Catalunya y viva España republicana”. A nadie se le escapa que la pitada se debió a la escucha de la palabra España, puesto que nadie en aquel recinto protestaría por dar vivas a Cataluña, ni tampoco por la mención republicana. Estando así las cosas, por mucho que otro sector del independentismo quiera dar la imagen de que se está por un proceso integrador y tolerante, en realidad existe en su seno un poso de rechazo visceral, antiespañol sin matices, que delata las dificultades para un entendimiento futuro entre el estado español y un hipotético estado catalán. Si ese papanatismo se hiciera con las riendas del proceso es como para provocar sudores fríos. Y no está tan lejos como pudiera parecer.

El segundo momento vino a raíz de un desafortunado “Viva Cataluña y viva Palestina”. Digo desafortunado porque la situación de Cataluña y la de Palestina no tienen nada que ver, no creo que haya que argumentarlo. Sin embargo, no se le pitó por haberse pasado de frenada, por supuesto. Creo que Ramoncín, sin pensar demasiado, quiso lanzar un mensaje solidario hacia un pueblo manifiestamente oprimido, y que se le pitó porque dicha solidaridad no existe para un nutrido ámbito independentista. El decantamiento de CiU hacia el lado del todopoderoso Israel es constatable, también en otras tendencias. En realidad, este movimiento no es una rebelión popular contra las élites de poder en España, como algunos se empeñan en creer o hacer creer, sino una rebelión de las clases medias y medias-altas como respuesta a una situación económica de incertidumbre. Es una reacción homologable a la que se promueve en Alemania hacia los países del Sur. También, es evidente, tiene una componente de indignación ante el afán recentralizador de un PP insensible e insensato.

No sé si el rey del pollo frito salió escaldado, pero debería pensárselo dos veces antes de meterse en berenjenales. Bastante tiene con las sospechas sobre trapicheos en la SGAE y otras lindezas… Pero quiero romper una lanza a su favor. Nunca olvidaré sus conciertos de finales de los ochenta, cuando estuvo cerca de ser el Springsteen español, dándolo todo en el escenario durante tres o más horas, como hizo en Santa Coloma de Gramenet una noche de Festa Major en la que, después de los bises, cuando ya nos marchábamos ahítos de rock&roll, volvió a salir al escenario gritándonos: “Pero adónde vais”. Y allí siguió con su banda un buen rato más, en pleno éxtasis. De aquella época nos legó uno de los mejores discos de directo que jamás se hayan registrado por aquí: Al límite, vivo y salvaje (BMG, 1990). Inolvidables también su disco La vida en el filo, de 1986, y algunos himnos como Hormigón, mujeres y alcohol, de 1981.

POE-MAT: Eco-poemes contra la Molt Alta Tensió

Embriagats de lletra 2013

Dimecres 15 de maig vaig tenir el plaer de participar com a convidat en un acte molt maco anomenat Embriagats de lletra. És la tercera edició d'una experiència endegada per la Llibreria del Carrer Major de Santa Coloma i el sommelier Paco Cordero, i que ha esdevingut un clàssic de l'agenda primaveral. En Paco tria l'obra d'un poeta local i un vi o un cava, i fa un maridatge entre les bondats d'un i altre element. Els assistents tenen el goig de poder tastar els resultats en un ambient distés i entranyable.

Aquest cop vaig acompanyar els meus amics Mateo Rello i Rodolfo del Hoyo, i també va ficar-hi cullerada l'amic Itmar Conesa. Fou una experiència magnífica de la qual em sento molt agraït.

Haig d'esmentar que els caves que es serviren són excel·lents, tots ells de Gramona: Imperial, Rosé i Grand Cuvée. Quin va ser relacionat amb la meva obra?

La resposta està en el centre d'aquesta imatge: