Este mes de agosto puede que sea recordado por muchos como el mes de las vacaciones más extraordinarias o más insufribles de su vida. Lo que es seguro es que para la mayoría ha sido un mes de grandes y graves noticias. Uno de los temas en el candelero es el relativo al déficit público, un motivo de debate interesado con un claro sesgo ideológico muy preocupante. Las posturas partidarias de evitarlo mediante reforma constitucional están jugando sucio haciéndonos creer que es de lo más razonable. ¡Mienten! El déficit público permite al Estado hacer inversiones que serían imposibles si sólo pudiera contar con los ingresos tributarios de cada año. De la misma manera que una familia se tiene que endeudar para adquirir una vivienda, el Estado tiene que endeudarse para construir un complejo hospitalario o una autovía. De la misma manera que una familia no tendría que endeudarse para comer o vestirse cada día, el Estado tendría que financiar su gasto ordinario (servicios sociales, educación, sanidad, etc.) con los impuestos. En estos momentos de crisis hay que hacer que paguen más los que más tienen -siempre tendría que ser así- y dejar de demonizar el concepto de déficit de manera indiscriminada.
Aprovecho la reciente publicación de un artículo del ex-ministro Josep Borrell en Público para ilustrar esta idea.
Estoy de acuerdo. Hace tiempo que el gobierno no gobierna. La política española está dirigida por Alemania y Francia. Habría que seguir el ejemplo de Irlanda. Hacer que los banqueros paguen por su responsabilidad en la crisis y que los dos grandes partidos PP y PSOE y los que le han apoyado, como CiU, paguen también por su responsabilidad apoyando a los banqueros y la política neoliberal o quizá neocon.
ResponderEliminarInsisteixo en què el teu comentari respon a una situació utòpica en què no hi hagués precedents i tinguessim bones perspectives de creixement. Però és que no es tracta de la primera crisi i arrosseguem un dèficit anterior important a causa d'una mala gestió que si ressucités Keynes es faria l'hara kiri. Considero la teva explicació merament llibresca i fora de la realitat. Que ja fa 40 anys que parlem dels límits del creixement i no hi ha altra manera d'encarrilar la situació que no sigui augmentant els impostos als rics. Es molt còmode seguir descarregant el problema sobre les generacions futures, però arriba un moment en què és, senzillament, impossible.
ResponderEliminarJR Aragó
Amic Josep Ramon, haig de dir-te que no entenc el contingut ni el to del teu comentari.
ResponderEliminarEm refereixo a la situació econòmica actual. Mentre imposen el canvi constitucional han realitzat, el mateix dia, una nova emissió de deute públic, amb la qual cosa augmenta l'esclavització del govern espanyol en relació als especuladors i d'aquesta manera es surt del pas generant un problema doble per als anys propers. Actualment (no es tracta d'una teoria, ni de la seva aplicació el 2018, sinó de la realitat del 2011) cal tallar amb aquesta pràctica abusiva de l'endeutament, i l'única manera de fer-ho sense matxacar els pobres és augmentant els impostos als rics. Dit d'altra manera, en esquema, entre les tres solucions: a) impostos sobre els rics, b)retallades de drets socials, i c)passar el problema a les generacions futures amb el deute, només considero correcta la a) i prou.
ResponderEliminarAra ens entenem! La meva entrada no defensa que l'estat s'endeuti -molt menys si és per finançar els bancs, per exemple-, sinó que el deute públic és un instrument que pot resultar útil en determinades circumstàncies (tu mateix esmentes les pràctiques keynesianes). És evident que defensem una càrrega fiscal molt més alta per als rics. Fins i tot hi ha rics que així ho comencen a defensar en públic!
ResponderEliminar