domingo, 12 de julio de 2009

"Gomorra", de Roberto Saviano

Editorial Debate, Barcelona, 6ª edició, juny de 2008 (edició en català a Empúries). 325 pàgines. 19’90 €

M’havia resistit fins a aquest novembre, quan han estrenat Gomorra, la pel·lícula, i l'autor i l'obra que l’han inspirada han tornat a reeixir. Èxit per a un film basat en un llibre d’èxit. Una combinació sospitosa que sempre em fa recelar. Però he caigut de quatre grapes. He llegit Gomorra, i n'estic cofoi. De la lectura, vull dir, no del contingut. Déu n'hi do el que s'hi diu!
El napolità Saviano és un noi, encara, però més ho era quan va publicar aquesta obra, primera i única, el 2006. Tenia 26 anys. Dos anys més tard, Gomorra ha venut més de 2.000.000 d'exemplars a més de quaranta països. Un somni per a qualsevol jove escriptor, un malson per a ell. L'expressió «morir d'èxit» cobra un sentit grotesc en el seu cas. És literal. La vida de Roberto Saviano depèn de l'anonimat, de canviar constantment de residència, i de l'omnipresent acompanyament de quatre àngels de la guarda a sou dels Ministeris d'Interior. Ni Salman Rushdie, l’autor de Els versos satànics, ha viscut sota una amenaça tan versemblant. És el preu d'escriure, com ningú no ho havia fet fins ara, sobre la Camorra, l'organització mafiosa que campa a Itàlia i, de facto, a mitja Europa i altres zones del món, ramificada i imbricada a les més diverses esferes del món empresarial, polític i social. Un tema proper per a Saviano, qui portava anys interessant-s’hi, escrivint articles i col·laboracions a diferents mitjans de comunicació, llegint milers de fulls dels expedients judicials, recorrent amb la seva Vespa els escenaris dels actes violents (proveït d’una emissora que captava el senyal dels carabinieri), inclús participant en actes il·lícits com a infiltrat que es guanyava la confiança d’alguns dels personatges que després han aparegut a Gomorra. Per això el «Sistema», com es coneix la Camorra a la seva regió originària, la Campania, no el perdona. Perquè Saviano sap de què parla, i com en parla. Negre sobre blanc. Tot l’entramat al descobert, sense fissures.
El llibre no és el clàssic recull d’un periodista d’investigació. Rep un tractament gairebé de novel·la, però sense ficció. Hi ha vivències personals, autobiogràfiques. I hi ha creació literària pura, poètica. Saviano gaudeix tenint cura del llenguatge, de la construcció sintàctica, i es recrea en les descripcions amb voluntat de traspuar sensibilitat més enllà de la mera informació. Utilitza els recursos literaris com un arma que apunta als racons més foscos de l’ànima humana. Sap ser càustic i sap emocionar-nos a parts iguals. Sap provocar-nos el vòmit i, si s’escau –poques vegades-, el somriure. És aquesta barreja de lirisme i crònica negra la millor metàfora del que representa la Camorra. Persones normals que es recolzen en la família per fer negocis que han de fructificar. Persones normals que busquen poder. Poder que es sustenta en el teixit d’una xarxa al seu servei. Tanmateix, aquí es desborda la lògica. Tot s’hi val per triomfar, i, aleshores, esdevenen normals actes tan execrables com matar o morir violentament. Una espurna d’èxit –uns euros a la butxaca, una motocicleta, que et mirin amb reverència les noies i amb respecte els nens pel carrer- és un premi cobejat pels adolescents dels suburbis napolitans. Créixer és desenvolupar la capacitat d’expandir les teves oportunitats de negoci, de poder, de triomf. El referent social i moral és el boss, un personatge que està per sobre de l’Estat i de la Llei. Un home que s’ha encomanat una única missió: esprémer les possibilitats del lliure mercat fins a l’última gota. No hi ha persona, animal o cosa que no tingui un preu. Tot és mercaderia: ferralla, joguines, immigrants, ciment, armes, drogues, roba, rellotges, prostitutes, polítics, videojocs, ... El paradigma capitalista portat a les seves últimes conseqüències.
Llegeixin Gomorra si es volen desempallegar dels clixés sobre els comportaments mafiosos, fins i tot dels més ajustats a la realitat plasmats a pel·lícules i llibres mítics. Reconeguin què ens envolta i què ens amenaça. Però no ho escampin. Millor es callen. No tinguin la gosadia de fer com l’escriptor Roberto Saviano. Ni tan sòls respirin. Jo no els he dit res. D’acord?
Publicat en una versió més breu a la Revista del Taxi, número 182, novembre de 2008

No hay comentarios:

Publicar un comentario