Premis DAMA 2010. Ja ho deia fa un any: Jezz Burning, ¡imparable!

L'autora colomenca de novel·la romàntica-paranormal més internacional, Jezz Burning, ha guanyat  la grossa en dues de les modalitats dels premis DAMA, el certamen de referència del gènere a Espanya.  En concret s'ha endut el guardó a la millor obra espanyola per Conspiración en la noche, i el de millor autora nacional. Fa poc més d'un any que aquest bloc va fixar-se en la carrera ascendent de Jezz, ara és el moment de tornar a felicitar-la pels fruits del seu treball.

Per conèixer millor la vida i miracles de l'autora clica aquí. I aquí per conèixer millor els premis DAMA.

Descanse en paz, Maestro

Quiero compartir públicamente mi pésame por el fallecimiento de Enrique Morente, un auténtico referente, no sólo para los flamencos, sino también para los roqueros (con ese pedazo de Omega con Lagartija Nick). Qué pérdida para la música, para la poesía, para la cultura... Descanse en paz, Maestro.

Gràcies, Sr. Assange. El món necessita Wikileaks

Gràcies, Julian Assange. La feina de Wikileaks, dels voluntaris que hi col·laboren, és fonamental per comprovar la corrupció, la mentida i la hipocresia que ens envolten. No voldria sonar frívol, però, com diria cert personatge del programa Polònia, de TV3: "Algú ho havia de dir". Gràcies també a Ignacio Escolar, qui em va descobrir aquest vídeo, un enregistrament del juliol de visionat imprescindible (hi ha subtítols en castellà, només cal seleccionar-los de la llista):

Eleccions catalanes: Manifest de suport a Joan Herrera

La crisi econòmica i ecològica ha posat en evidència arreu del món l’esgotament del model neoliberal i les desastroses conseqüències que ha tingut en forma d’atur, empobriment de milions de persones i destrucció de la natura. La sortida de la crisi no es pot basar en més retallades de drets socials i laborals que castiguen els qui no han tingut cap responsabilitat, mentre que enriqueixen els responsables de la crisi. És necessària una política que posi els interessos de la majoria per sobre dels interessos dels mercats financers.

En aquest context, avui Catalunya s’enfronta a tres grans reptes: la crisi econòmica i ecològica, amb més de 600.000 persones aturades; la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que qüestiona la nostra voluntat com a poble; i el creixent sentiment d’allunyament i desconfiança de bona part de la ciutadania envers la política.

L’esquerra verda i transformadora es presenta a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2010 amb un projecte basat en els valors de l’esquerra, l’ecologia i la llibertat. Valors com la justícia social, l’equitat entre homes i dones, la sostenibilitat, l’ètica, el federalisme, la transparència i la participació ciutadana.

A partir d’aquests valors i del balanç positiu del Govern d’Esquerres, proposem encetar una nova etapa de transformacions econòmiques, socials i polítiques.

És el moment de plantejar alternatives per sortir de la crisi amb una nova economia per crear nous llocs de treball verds i socials i amb una fiscalitat justa.

ICV-EUiA no ens resignem a l’elevat atur, a les desigualtats socials i la pobresa. És el moment de defensar els drets socials, creant ocupació en la cura de les persones, eixamplant i millorant la qualitat de l’educació i la salut públiques, garantint el dret a la cultura i estenent els serveis socials.

Cal continuar el procés de modernització ecològica de Catalunya. És el moment de superar la dependència del petroli amb les energies renovables; de l’estalvi i l’eficiència en la gestió de l’aigua i dels residus; i de la mobilitat sostenible, potenciant transport públic.

Volem una política oberta i transparent, sense cap tipus de corrupció. És el moment de fer una administració amb les parets de vidre i de continuar promovent la participació ciutadana i les mesures anticorrupció.

Volem un país més lliure, per això és també el moment d’impulsar el federalisme plurinacional com a punt de trobada de la majoria de la societat catalana.

No podem tornar enrere, al passat, amb polítiques de dretes, que són les que arreu del món retallen drets socials, impedeixen fer front al canvi climàtic i protegeixen els interessos dels poderosos.

Volem una nova majoria plural d’esquerres, per això cal que la gent treballadora, que la gent que viu del seu esforç, que la gent que compartim aquests valors, la gent que creu que una altra societat i un altre món són possibles i necessaris, ens mobilitzem.   

Per això volem expressar el nostre suport a Joan Herrera com a cap de llista d'ICV-EUiA.

LA DEMAGOGIA DEL TÓPICO

Torno a treure'm el barret amb l'amic Ignacio Escolar, en aquest cas amb la columna publicada avui a Público:

Los andaluces son incultos y vagos. Los catalanes son victimistas y avaros. Los madrileños, chulitos; los vascos, muy cerrados; los gallegos nunca se sabe si suben o bajan. Los hombres son todos machistas; las mujeres, todas unas guarras. Los políticos son siempre unos chupópteros o unos bocazas o unos corruptos o las tres cosas a la vez; y como generalizar es gratis – y algunas veces, rentable–, hay que recordar también que todos los gitanos son unos ladrones, que los ingleses están hechos unos hooligans; y los franceses, con su vino y su fromage, son afeminados y pretenciosos. ¡Qué sencilla es la vida cuando cada persona encaja en un cliché y basta con saber el género, la procedencia o la profesión para conocer perfectamente a todo el mundo sin salir de los prejuicios, sin salir nunca de casa!

Porque los andaluces son incultos, como Lorca; y los aragoneses cabezones y poco creativos, como Buñuel. En cuanto a los políticos, también tenemos de todo; también bocazas, como ha demostrado Joan Puigcercos con esta insultante frase: “En Andalucía no paga impuestos ni dios”. ¿Sus argumentos? Ayer dio dos. El primero, que dice que hay más inspecciones fiscales en Catalunya porque se recauda más por vía ejecutiva. También se podría argumentar, retorciendo injustamente ese dato, que los catalanes son más morosos con la Administración porque la vía ejecutiva no tiene relación directa con las inspecciones, sino que se trata de un procedimiento de embargo que también se usa, entre otras cosas, para cobrar las cuotas de la Seguridad Social o las multas de tráfico. El segundo, aún peor, que eso es “lo que piensa la mayoría”, de lo que se deduce que todos los españoles somos toreros, quijotes, cantamos flamenco y olemos a ajo porque no vamos a decepcionar a toda Europa.

INÉS Y LA ALEGRÍA, de Almudena Grandes

 Tusquets, Barcelona, 2010. 736 pàgines. 24 €

He arrencat les lectures de la tardor amb una novel·la que s’ajusta com un guant a l’ambient d’aquesta estació. Ho fa perquè parla de decadència i de derrota, però també d’esperança i de dignitat. Fulles que cauen, cels de plom i llums obliqües: vida i miracles de les persones que lluitaren per una causa noble, la d’una Espanya avençada que el franquisme estroncà; vida i miracles també, i en particular, d’una dona en temps de guerra i en temps d’una eterna postguerra. I ho fa, això d’ajustar-se a l’estació, també per una coincidència cronològica: el principal nucli de l’acció va esdevenir-se, a més realment, a finals d’octubre de 1944.

El llibre en qüestió és obra d’Almudena Grandes, escriptora madrilenya nascuda l’any 1960 i confirmada com una de les grans veus femenines de la literatura espanyola contemporània. Em permetré recordar que és l’autora de Las edades de Lulú, Te llamaré Viernes o El corazón helado, entre d’altres moltes obres beneïdes pel públic i la crítica, a més d’haver inspirat diverses pel·lícules. Almudena Grandes també col·labora amb la premsa, per exemple amb una columna setmanal a El País.

La Inés del títol és filla d’una família falangista, però durant la Guerra Civil descobreix que el seu bàndol és el republicà, el que li reportarà la pressó i la humiliació per part dels vencedors. Inés s’escapa quan s’assabenta de l’ocupació de la Vall d’Aran per part dels guerrillers de la Unió Nacional Espanyola, impulsada pel Partit Comunista, en un intent desesperat per cridar l’atenció d’uns països aliats que, si bé ja estan arraconant en Hitler, semblen haver-se oblidat del feixisme imperant a Espanya. Allà hi trobarà l’amor, de la mà del capità Galán, i el rostre agre d’una nova derrota i de l’exili. Inés no defallirà en el seu compromís, ni en el goig de viure -l’alegria- malgrat l’oblit i la indiferència generalitzada que anegaran tant la gesta d’Aran com els gestos vitals d’uns lluitadors que mai més no trobaran el caliu d’una pàtria que havien estat a punt d’assolir, per la que s’hi havien deixat la pell i el millor de si mateixos.

Alhora, Almudena Grandes aprofita per desgranar la Història. La veu d’una narradora que no pot ser altra que ella mateixa, analitza les fonts i especula sobre la veritat de tot plegat: la bondat de la lluita antifranquista. Un compromís individual i col·lectiu exemplar, però esquitxat per les misèries de l’ésser humà; els interessos personals i el pes de les passions enfrontats a la generositat i el sacrifici abnegat i heròic d’uns personatges atrapats pel moment. Franco, els seus germans i germana, Carrillo o Pasionària esdevenen, ells també, entre d’altres noms coneguts, personatges de la novel·la, homes i dones sotmesos al judici dels seus contemporanis i de la Història. I l’escriptora sentencia: condemna els primers i indulta els segons, però, sobre tot, reivindica les dones i els homes anònims, aquells que no han passat a les pàgines dels manuals, fidel al un compromís personal del que ha fet bandera públicament.

Amb Inés y la alegría, Almudena Grandes ha emprés un repte descomunal. Vol publicar sis vòlums agrupats sota l’epígraf “Episodios de una guerra interminable”, sis novel·les independents que haurien d’esdevenir sis grans frescos de la Història recent d’Espanya, la de la resistència antifranquista. Ja n’ha escrit els dos primers, i té clars els títols i els continguts dels quatre restants. El model que l’ha inspirat ha estat Benito Pérez Galdós i els seus Episodios Nacionales, però les simil·lituds acaben aquí. Grandes opta per les petites gestes, i escriu amb una soltura gens decimonònica, dominant les técniques contemporànies. El resultat, malgrat alguns petits detalls -tan menors que els obviaré-, és superb hores d’ara.

Publicat a la Revista del Taxi, número 191, l'octubre del 2010.

III SPOKEN WORD SANTA COLOMA. UNA CRÒNICA ENTUSIASTA!

Intentaré no embalar-me des de bon començament:

Dijous 28 d’octubre de 2010. Sala Miquelet del teatre municipal. Red927 organitza el III Spoken Word de la ciutat. Col·laboren l’Associació Colomenca de Literatura, l’editorial Paralelo Sur, i la taberna d’en Pir.

20 h. La cafeteria del Teatre està plena. Cerveses i pinxos. 20h20. Pedro Cano i Mateo Rello prenen un micròfon des d’una cantonada i reciten alguns dels seus poemes. Payaso Manchego -José Luis Cabeza-  condueix la vetllada amb una presencia escènica indiscutible. S’ho està passant bé, tot funciona. Tothom s’ho està passant molt bé.

20h30. Pujem a la sala. Les cerveses i els primers versos han fet el seu efecte. Tot l’aforament s’ha venut, 120 persones expectants. Lilo –Elisabet Fernández- i Payaso Manchego obren l’espectacle acompanyant-se d’un baixista, un dj que genera bases des d’un ordinador, i una projeccionista en directe. No tinc paraules per descriure el que estic veient –vivint!- durant el seu set. Quan cedeixen el torn al francés Sebouyan m’he rendit a la màgia del Spoken per a la resta dels meus dies. Irene La Sen & Xarro de las Calaveras, des de Mallorca, només fan que confirmar-m’ho.

21h30. Descans. Més cervesa i ganes de comentar la jugada. També hi ha gana, sort dels entrepans i les pizzes de primera. L’ambient és inmillorable. La qualitat de l’esdeveniment es traspúa per tot arreu. Sorpressa. Joia. Això no s’ha acabat. Necessito més. Tots necessitem més. Payaso Manchego ho sap i ens ho atorga. Pedro Cano torna a recitar des de la cantonada. La Pocha Catalana, RaKel Delgado, es desmarca amb una performance transgresora. Tanca aquest set Arantxa Oteo, des de Madrid.

22h30. Novament a la sala Miquelet. La portugessa Ana Reis i l’austriac Jimi Lend ataquen, primer l’una, després l’altre, finalment tots dos. La Bella i la Bèstia. Quin contrast de veus, de llengües i de presències!

Quan sortim al carrer tres quarts d’hora més tard, som conscients ques’ha escrit una pàgina d’or a la modesta –o no tant- història de la literatura a Santa Coloma. Hi haurà un abans i un després d’aquesta experiència.

Vull un IV Spoken sense haver d’esperar dos anys. Ens hi posarem!