"El capità Barruf i els caçafantasmes", de Rodolfo del Hoyo

Barcanova Editorial, Barcelona, 2009. 152 pàgines. 8 euros.

Mai no havia dedicat aquest espai a un llibre per a infants, per una raó prou evident: la revista es dirigeix a un públic adult. Però, en un sentit contrari, és que no tenen criatures a casa seva tots aquests adults? I, si en tenen, és que no llegeixen? Qui els compra els llibres? En base a quin criteri?... Preguntes que em condueixen a una reflexió de fons: no dediquem prou atenció a la literatura infantil i juvenil. És així, ni les obres ni els autors tenen el reconeixement que es mereixen, ni tan sòls quan arriben a vendre un alt nombre d’exemplars gràcies a les lectures escolars, els regals de Sant Jordi o d’aniversari, etc. Tampoc els crítics hi parem atenció. Hi ha una barrera artificial i discriminatòria que separa la creació per als menuts com si fos un subgènere. Només alguns casos puntuals travessen aquesta frontera, autèntiques excepcions que esdevenen fenòmens extraliteraris com la saga de Harry Potter.
Aquests arguments els faig meus arran d’altres opinions ben fonamentades. En Rodolfo del Hoyo (Barcelona, 1953) és una de les veus que he escoltat, un autor que treballa dia a dia per sortir de la invisibilitat malgrat l’èxit editorial que ha aconseguit a l’àmbit de la narrativa per a infants. Si els comptes no em fallen, amb El capità Barruf i els caçafantasmes arriba a la desena de títols publicats, alguns reeditats dues i tres vegades. I, com d’altres autors, al llarg del curs escolar gira per desenes de centres educatius per parlar de las seva obra amb els seus lectors. Tanmateix, potser és més conegut a determinats cercles literaris pels seus quatre poemaris (certament, la poesia no és tampoc un gènere supervendes), d’entre els quals destacaria Els dits de l’intèrpret, editat el 2004 per L’Esguard.
La història que es desenvolupa al llibre gira a l’entorn d’una trama senzilla, pensada per a lectors a partir de 8 anys: uns bruixots, els germans Rucase, i la colla d’un fantasma anomenat capità Barruf, gaudeixen d’unes vacances a les illes Moltlluny. Allà es trobaran amb un antic company d’escola que es venjarà de les dolenteries que li van fer quan eren petits facilitant l’arribada d’uns caçadors de fantasmes. La intervenció d’uns bruixots extraterrestres i de dues bruixetes bessones ajudarà a la salvació dels protagonistes.
L’obra aporta el posar en valor l’amistat i el respecte pels altres. L’encert de l’autor radica en la desbordant imaginació que desplega en tot moment. Els personatges esbojarrats, el to dels diàlegs i les situacions surrealistes són del grat dels menuts, així com el ritme amb el que es desenvolupa l’acció. Tot un encert, i més si tenim en compte que la novel·la ha begut de l’èxit d’una proposta anterior, una primera aventura d’en Barruf que potser esdevindrà el punt d’inici d’una veritable saga amb el pas del temps.
Mereix un paràgraf específic l’obra de l’il·lustrador, Oriol Malet (Martorell, 1975). De fet, mereix unes línees la reivindicació d’aquesta feina, la d’Il·lustrar els relats d’uns altres per dotar l’obra final d’una harmonia de conjunt que resulti atractiva per als infants lectors. Uns bons dibuixos atorguen una major força als textos, no només perquè faciliten la capacitat descriptiva, sinó precisament perquè realcen els efectes suggeridors d’allò que es diu. 
Un cop més encoratjo els seguidors d’aquesta secció a quelcom més que la lectura, a la reflexió sobre el que llegeix o pot llegir la nostra canalla. Llegim alguna mostra, però deixem que siguin els nostres fills i filles els qui facin la crítica literària a partir de propostes com la d’El capità Barruf i els caçafantasmes. A casa meva, el meu fill l’ha posat molt, però que molt bona nota. 

Publicat a la Revista del Taxi, número 188, febrer de 2010

NEVADA HISTÒRICA A SANTA COLOMA

Ahir es va abatre una intensa nevada sobre Catalunya. Feia dècades que no nevava així a Santa Coloma, potser des de l'any 1985 (no cal remuntar-se a la nevada històrica del 1962), tot i que la neu no és excepcional a casa nostra. Més enllà dels problemes que ha ocasionat, és un fet bonic i digne de recordar.

Hi penjo el vídeo que ha confeccionat l'amic Josep Pitarque des de la plataforma anomenada Gramenet TV, un testimoni de gran valor documental. Aprofito per felicitar-lo públicament per la seva tasca.

TEATRE COLOMENC, UN ESCENARI ANÒMAL

La divisió produïda al si de l’Associació Denominació d’Origen Santa Coloma (DOSC) ha afectat les activitats organitzades a l’espai públic anomenat La Central Escènica, operatiu des del mes de setembre. El gener es va capgirar el normal desenvolupament de la més èxit, si es considera l’alt nombre de persones inscrites i el seu grau de satisfacció, l’Aula de Teatre (SCAT). El projecte pedagògic era clar i el programa apareixia ben estructurat. Hi havia garanties de rebre una bona formació, alhora que es podia gaudir d’unes infraestructures adients i d’uns avantatges en l’accés a les futures representacions al teatre Segarra. Tot semblava rutllar per a més d’un centenar d’alumnes fins que, per sorpresa, aquests –i les respectives famílies- van veure trencades les seves expectatives. Sense previ avís, l’Aula de Teatre a la que s’havien matriculat, pagant una quantitat de diners gens menyspreable, s’havia esvaït. I així, l’alumnat, per tal de garantir-se una continuïtat en el seu aprenentatge i pràctica teatral, va passar-se gairebé en bloc a una nova Aula de Teatre engegada en privat pel grup que l’havia conduït fins el moment a La Central Escènica.

Sense afany de qüestionar els motius que van originar la crisi, ni la situació en que resta l’esmentada Associació –circumstàncies amargues, però de caire intern al cap i a la fi-, s’escau preguntar-se si el resultat final podria haver estat un altre. És legítim plantejar a l’Ajuntament si es podia haver intervingut amb més fortuna per impedir unes conseqüències que només juguen en contra de la promoció del teatre colomenc, i si hi hauria marge per reconduir, des de criteris d’equitat i imparcialitat, generant noves sinergies per a un futur no massa llunyà, una situació tan anòmala.

El teatre a Santa Coloma ha estat una manera creativa i compromesa de fer cultura i de fer ciutat, amb una tradició de fa molt de temps, escampada abastament pels diferents barris. Diferents grups, propostes, obres i actes teatrals hi han deixat la seva petjada. La Central Escènica i la SCAT no han estat altra cosa que el fruït d’una gran llavor. Aquest espai conforma, doncs, un patrimoni de tothom, un espai públic habilitat en funció d’unes necessitats que bullien a la ciutat. És evident que, amb la no consolidació d’un projecte que semblava tenir-ho tot de cara, a meitat del seu primer curs, es malbarata una gran oportunitat per al futur del teatre colomenc i es desaprofiten recursos, temps, bons professionals, així com voluntaris i amateurs compromesos i motivats. Per extensió, la cultura se’n ressent.

Sé com és de complicat. Sé que els aspectes emocionals es barregen amb d’altres elements. No pretenc retreure res a ningú, hi tinc amics a totes bandes, però tinc tot el dret a lamentar-me en veu alta i a encoratjar-nos a fer, cadascú des del seu marge de responsabilitat, els esforços de mediació necessaris per a que els grups teatrals de la ciutat puguin treballar plegats en projectes col·lectius.

Per últim, cal traslladar una preocupació que comparteixen les famílies i alumnes que no han pogut seguir les classes a La Central Escènica: tenen dret a gaudir dels mateixos avantatges que aquells que, tard o d’hora, participaran a les activitats que pugui organitzar dit espai? La resposta hauria de ser positiva. De tot el que hagi pogut passar, ni alumnes ni famílies no en tenen cap culpa.

JEZZ BURNING, ¡IMPARABLE!

Hace unos meses hablaba de Jezz Burning para destacar su particular idiosincrasia, una escritora colomense de novela romántica paranormal hiperventas en su género, pero que aún no había roto la barrera del reconocimiento del gran público y, con ello, la apertura de horizontes aún más ambiciosos. Incluso me permití bromear diciendo que produciría una película a partir de su obra si tuviera los medios necesarios, y no me quedé corto a tenor de cómo han ido evolucionando las cosas. Ese gran salto pendiente parece que se va dar por fin: Jezz ha anunciado en su web que RBA ha apostado por las tres primeras obras de la Saga Lycos, de la que es autora, para una nueva colección de distribución masiva titulada Criaturas de la noche.

Es una muy buena noticia. ¡Felicidades, Jezz!

Por cierto, Jezz nunca ha escatimado medios y maneras para promocionar su trabajo, como youtube. Os enlazo una muestra:

Sobre Millennium, de Stieg Larsson

Después de un tiempo de pensar si no estaría equivocado, de convencerme de que no lo estaba, y, sobre todo, de morderme la lengua para no estrellarme contra el muro inquebrantable de las cifras de ventas, por fin voy a atreverme a criticar públicamente la obra de Stieg Larsson. El detonante ha sido la lectura de las declaraciones del director teatral Àlex Rigola, quien se ha despachado a gusto en La Vanguardia del viernes 5 de febrero. Tampoco es que haya puesto a parir a la madre de todos los best-sellers, ni tampoco lo pretendo yo, pero no deja de parecerme una osadía que hay que reivindicar. ¡Qué alivio!

Vamos a contextualizar, no obstante, dichas declaraciones. En realidad, Rigola fue entrevistado por la reposición en el Teatre Lliure del montaje 2666, que él dirige, basado en la novela homónima de Roberto Bolaño. La obra fija la atención en la violencia extrema existente en un lugar que se identifica con Ciudad Juárez (México), una violencia que se ceba especialmente sobre las mujeres. De ahí a la comparación con la trama argumental básica de la trilogía Millennium el camino está trillado.

A continuación transcribo el pasaje preciso con el que me siento identificado. Aclaro que Rigola no me cae ni bien ni mal, simplemente no puedo juzgarle bajo ninguna premisa. Lo único que me interesa sacar a relucir es que, después de leer las dos primeras partes de Millennium, no quise seguir con la tercera por razones bastante parecidas a las expuestas:

"He leído a Larsson y me ha enganchado, pero su prosa es tramposa, artificial. Engancha la trama pero, al finalizar, te invade una sensación de pérdida de tiempo porque, para eso, mejor me voy al cine. Dedicar 30 horas a la lectura de una cosa superflua es más grave que dedicarle solamente dos. Y encima esa vacuidad se esconde tras la denuncia de la violencia de género. Para mí, 2666 es la verdadera novela denuncia de la violencia de género, porque nos cuenta los asesinatos reales de mujeres en Ciudad Juárez. En Larsson la violencia de género no es más que una excusa para la distracción, no hay calidad".

Pues sí, eso creo. A la obra de Larsson le sobran centenares de páginas, le falta verosimilitud en los momentos clave, y te deja con cara de tonto al cerrar el libro. En lo que no coincido es en dudar de la buena voluntad de Larsson, y tampoco en que no haya calidad en sus libros. Lo que pasa es que ésta está sobrevalorada (y la de Bolaño poco considerada por el gran público, añado).

Por si interesa, la entrevista en su integridad puede leerse pinchando aquí.

"A l'altra banda del riu", de Roser Caño Valls

Editorial Setzevents, Urús (Girona), 2009. 17 euros.

Aquest recull de relats comença amb una cita d'Heràclit: "Tot flueix, no passem mai dues vegades pel mateix riu". La cita dóna sentit al llibre, perquè hi trobem un nexe temàtic que lliga els contes: el trànsit de la infància o del món de la innocència a l’edat adulta o món de la maduresa. És la idea de canvi, el pas d’una banda a l’altra del riu, però d’una metamorfosi kafkiana, que es demostra amb les reiterades referències a la transformació del capoll en papallona, a una mena d’insecte conscient de la seva identitat, que es sent incomprès i desplaçat. Aquest nou ésser es mira el que l’envolta des d’una perspectiva pròpia, i “l’altra banda” esdevé alhora un posicionament personal respecte de la realitat tangible. El personatge protagonista s’accepta i es desmarca dels “altres”, però no és infreqüent que el rebuig del que hi ha més enllà del seu jo íntim el faci refer el camí, practicar una tornada a un estat anterior o fer un nou canvi, allunyant-se de les convencions del que seria considerat “normal”. És així que una noia es torna una figura de vidre, o que desenvolupa unes ales, o es confon amb un cargol.

Hi ha un univers narratiu, doncs, i també hi ha una véu literària amb identitat, el que beneficia un llibre que resulta unitari en el fons i en la forma, i no una mera juxtaposició descontextualitzada de relats. Els personatges protagonistes són dones, nenes, noies, que presenten com a centre d’interès el seu estat anímic, el seu món interior, o la seva identitat, en contraposició a un món extern agressiu, sempre ingrat. De l’enfrontament resulta una nova protagonista, una evolució –o involució- del personatge, que ignora, nega, rebutja o eludeix la realitat quan li és adversa, i a la que respon creant-ne una paral·lela, simbòlica. Aquesta característica, la de la presència del simbolisme, porta a l’autora a emprar un llenguatge poètic, que requereix poques paraules però de gran capacitat per a l’evocació. És una prosa poètica, emotiva i lliure de rigideses formals que, tot i beure de la millor tradició de la narrativa breu catalana, es permet, fins i tot, experimentar o jugar sense complexes. Un dels relats, per exemple, prescindeix dels signes de puntuació.

Hi promet molt la Roser Caño, literàriament parlant, una autora molt activa també a la xarxa des del seu blog antaviana i d'altres.

Presentació a la Biblioteca Central de Santa Coloma de Gramenet

"La montaña sagrada", de Jason Webster

Ediciones Los libros del Lince, Barcelona, 2009. 358 pàgines. 24 euros

Un anglès de 39 anys s’instal·la a un mas de les muntanyes castellonenques i escriu un llibre sobre la seva experiència. Què hi pot haver d’interessant per al públic espanyol? Més enllà de l’assenyada resposta del bon lector (allò del “depèn del que digui i de com ho digui”), la meva, un cop llegit el llibre, és entusiasta. El text que acompanya el títol –“un viaje hacia la autenticidad, la lentitud, el silencio y las leyendas de un paraíso perdido”- resulta quelcom més que un afegit publicitari en aquest cas. M’ha semblat una lectura no només interessant i valuosa, sinó també alliçonadora en molts aspectes.

Jason Webster, llicenciat en llengua i literatura àrabs per la universitat d’Oxford, crític i  col·laborador de mitjans com The Guardian o The Observer, ha publicat quatre llibres diversos sobre una Espanya diversa, passant pel flamenc o la petjada islàmica. L'acollida d'aquestes obres a la Gran Bretanya ha estat molt bona (i no només a Anglaterra, s'han traduït a 12 llengües per ser publicades a 14 països), i els mitjans no han dubtat a comparar-lo, arran l'èxit de Sacred Sierra, amb hispanistes com Gerald Brenan (qui va inspirar la pel·lícula Al sur de Granada, de Fernando Colomo), Paul Preston, Hugh Thomas o Gilles Tremlett. L'editorial espanyola que s'ha fet amb els drets de publicació del conjunt de la seva obra ja va editar fa un any Las heridas abiertas de la Guerra Civil: un viaje por la España desmemoriada.

Webster va viure una joventut agitada, però va assentar el cap quan va enamorar-se de la seva parella valenciana. Junts van decidir fugir de la vida urbana i acabaren en un paratge aïllat als peus del massís del Penyagolosa (1813 m.), on descobriren un estil de vida absolutament diferent, les adversitats de la vida al camp, i la tenacitat necessària per poder tirar endavant. Les vicissituds i vivències del seu primer any a la nova llar l’inspiraren el llibre, una immersió literària plena en les complexes geografia i història de la zona, i, per extensió, del país i d’Espanya. El retrat cru del paisatge i del paisanatge, la seva admiració i estima sincera per tot el que l’envolta, l’ús d’una fina ironia, i una sensibilitat esglaiadora, proporcionen a l’obra la capacitat de transmissió que un projecte tan personal requereix per traspassar fronteres culturals i polítiques. Que ningú no esperi trobar a La muntanya sagrada una apologia burda del neorruralisme, més aviat es tracta d’un llibre de viatges, un itinerari que redescobreix tant les riqueses com les misèries d’una terra i d’una empremta humana secular, per esdevenir un viatge al jo íntim del propi autor i una aproximació a una possible ànima col·lectiva ibèrica.

L’estructura de l’obra reprodueix com a capítols independents els dotze primers mesos de vida al mas -començant per setembre-, però els agrupa en quatre parts –que reben el nom dels quatre elements: terra, aire, aigua i foc- corresponents, a grans trets, a les quatre estacions. Cada capítol va precedit per un conte popular, i les primeres línies es reserven a la transcripció d’unes notes extretes d’un tractat d’agricultura escrit al segle XII per l’andalusí Ibn al-Awan, el que aporta una nota simpàtica i d’autenticitat a tot el conjunt. La prosa de Jason Webster acaba d’adobar-ho, amb un estil nat de comptador d’històries i els recursos d’un il·lustrat hàbil i perspicaç.

L’editorial ens adverteix que la lectura de La montaña sagrada podria canviar les nostres vides. No sé com acabarà la meva; però els reconec que, hores d’ara, encara em sento aclaparat pel romanticisme que a les seves pàgines s’hi destil·la.

Publicat a la Revista del Taxi, número 187, desembre de 2009