"20 Picks", una banda dispuesta a comérselo todo

Voy a dedicar unas líneas a "20 Picks", cuatro chavales (Omar, Dani, Steve y Xavi) que se han propuesto tocar buen rock y hacerlo hasta el final. Que además sean de Santa Coloma de Gramenet ni les da ni les quita, pero me encanta.
Aún no tienen un álbum en la calle, algo complicado en estos tiempos, ya que las nuevas tecnologías han democratizado las grabaciones pero han complicado el negocio discográfico según el modelo preponderante durante el último medio siglo. Hoy cualquiera tiene un estudio en su casa -basta con un ordenador y poco más- y hasta se permite hacer sus propios videoclips para después colgarlos en la red. Internet no es sólamente un lugar desde el que descargarse archivos de todo tipo -¿piratería sin más? Ya hablaremos- sino una puerta abierta a nuevas oportunidades de difusión y distribución casi infinitas. "20 Picks", como cualquier banda con las cosas claras, sabe que esto es así y se ha volcado en canales como my space y youtube. Su otra apuesta es el directo, otra de las vías beneficiadas por la nuevas formas de consumo musical, pese a los tiempos de crisis que vivimos.
Lo más importante, no obstante, es la calidad de las canciones. Yo creo que en este caso está fuera de dudas, basta con pinchar una tema como Sin camiseta para comprobarlo. Si tenemos que etiquetar su estilo lo llamaremos Power pop, con melodías muy pegadizas, buenas armonías vocales, contundencia rítmica y riffs guitarreros de calidad. Las letras podrían pulirse algo más -¡demasiado acné, chicos!- pero ya madurarán. En cualquier caso, me parece meritorio que hayan decidido finalmente cantar en castellano y no en inglés.
Tiempo al tiempo. Si perseverán yo ya lo habré advertido: que tiemblen las vacas sagradas del género desde Santa Coloma (Cataluña) hasta Santa Mónica (California), que han llegado "20 Picks".

"El Amarillo", un colomense de altos vuelos

Colomenses, terrícolas en general,

lo más probable es que no sepan quién es El Amarillo, así que me voy a tomar la licencia de reivindicar a todo un personaje, un tipo que transita por las calles de Santa Coloma de Gramenet pero vuela por los cielos de medio mundo.

El Amarillo es el nombre de guerra de Hubert Schober, un austríaco que vino a vivir con su pareja a mi ciudad pensando que se trataba de un barrio asequible de Barcelona al que se llegaba en Metro. En ella ha echado raíces, aunque no le sujetan en el suelo. Hubert practica el salto base y es uno de los mejores. Actualmente preside la Asociación de Salto Base en España y es el organizador del, probablemente, más importante evento de su especialidad que se realiza en España, el BASE jump World Championship Hotel Bali.
Sin embargo, ni estas responsabilidades ni las proezas realizadas le han hecho cambiar. Él sigue siendo un tío simpático, extrovertido, asequible y, sobre todo, modesto. Nunca ha pretendido figurar, sólo hace lo que le apetece. Un espíritu libre que disfruta compartiendo afición y camaradería (os enlazo un vídeo para que veáis cómo se las gasta).
Con su traje alado es capaz de planear sobre distancias inverosímiles (pinchad sobre la foto y veréis su vuelo en Montserrat). Hace unos meses protagonizó un reportaje de Temps d'aventura en TV3; ha ganado diversos certámenes, algunos con una selección de deportistas extremos de su país; y hasta ha participado como especialista en la grabación de un espectacular clip musical que arrasó en la MTV alemana el pasado mes de junio.
Ciertamente, esta disciplina no es muy conocida y nunca tendrá una legión de practicantes y seguidores. A mí, sin ir más lejos, sólo me interesa como espectador... Pero es un deporte como cualquier otro y, como tal, se ha de reconocer la valía de sus practicantes. Por tanto, propongo desde ya que El Amarillo sea galardonado en la próxima Nit de l'esport que se celebre en Santa Coloma, en reconocimiento a su trayectoria y a la proyección externa de la ciudad que gracias a él se da.

Y tú a lo tuyo, amigo Hubert, a seguir disfrutando y haciéndonos disfrutar a los demás con esa actitud tuya tan encomiable.

"Estancos del Chiado", de Fernando Clemot

Pararelo Sur Ediciones, Barcelona, 2009. 196 pàgines. 10 euros

Mentre el gran públic devora quatre best sellers a centenars de milers, hi ha desenes de nous llibres molt més nutritius que passen desapercebuts. És el cas de Estancos del Chiado, un llibre de relats que cal degustar amb calma, paraula a paraula, frase a frase, conte a conte, per gaudir de la literatura durant moltes hores, molt més enllà de les dedicades estrictament a la seva lectura. O a la seva relectura!
El volum recopila una dotzena de relats tots ells premiats en diferents concursos literaris. Concursos, cal matisar, que poc tenen a veure amb els coneguts certàmens dissenyats com a estratègia promocional de tal o qual novel·la o novel·lista. Concursos, però, molt prestigiosos en la modalitat de relat: Kutxa Ciudad de San Sebastián, Julio Cortázar del Instituto Cubano del Libro, Ciudad de Cádiz, i un llarg etcètera. Els contes s’agrupen en tres blocs: Mitologías, El jardín de la memoria, i Ocasos; però és un concepte del segon bloc, memòria, el que dóna un pòsit comú a tot el contingut. La memòria com a record real, concret i individual, o com a enyorança d’un passat no viscut, intuït, sovint de domini públic; destil·lada per la sensibilitat personalíssima de l’autor per ser retornada a l’esfera col·lectiva de la millor forma possible, com a nova matèria primera per a la retroalimentació d’una memòria comuna, compartida, enriquidora i vivificant. Ecos, mirades, actituds i paraules per retenir.
Tal és l’efecte provocat per Fernando Clemot, per allò que escriu i per com ho escriu. Perquè és el llenguatge la clau que permet l’aprehensió precisa del passat, dels espais i de les personalitats dels protagonistes de Estancos del Chiado. Un llenguatge precís i elegant, escollit amb cura d’artesà, de forjador d’històries, propi del lector infatigable que es coneix els clàssics de debò. Un llenguatge molt líric, alhora, que no busca sorprendre amb efectismes, sinó conjurar els significats amb la riquesa infinita dels significants per tal de projectar una imatge plena de contingut, una evocació tangible. En literatura es pot transcendir l’ànima d’una altra manera?
Qui vulgui transitar pel llibre es trobarà amb escenaris i personatges reals perfectament recreats –que no només descrits- per Fernando Clemot: Lisboa, París, Roma, Barcelona, Totò, Eça de Queiroz, ... Escenaris i personatges que, lluny de constituir meres excuses per desenvolupar qualsevol tema o trama, esdevenen motius fonamentals dels relats. És freqüent partir d’una situació més o menys anecdòtica per desembocar en una història densa, intensa, de desenllaç desassossegant o, com a mínim, incert, mai complaent, perquè no hi ha veritat més universal que el pas del temps i l’abocament a la ruïna física, quan no també moral, d’allò que un dia potser va ser gran o molt gran, ja siguin persones, paisatges, o construccions o creacions humanes. Això el que descobreix un jove i ambiciós periodista que vol arribar fins a un moribund Totò a El príncipe del Vómero. Això descobreix també el protagonista del relat que dóna títol al llibre, Estancos del Chiado, al barri lisboeta “del que todavía brotaba un hálito de humo, a escombro, un bostezo vago como el que deja en la boca el primer café de la mañana. Luego con el pasar de los coches y autobuses aquel espectro desaparecía, retornaba aquel fuelle al estómago fétido de las ruinas”. El que descobreix l’adult que recorda un paradís d’infant a El verano del cortapichas, o l’home vençut pels remordiments quan retorna a l’escenari fatídic de Piedivalle a Levante.
Tanmateix, que ningú no pensi que ens trobem davant un llibre pessimista, melancòlic i encarcarat. Hi ha molta ironia recorrent la columna vertebral de l’obra, inclús moments decididament humorístics. Relats com Árbol de familia o Terrazas de otoño no deixen indiferents precisament perquè tracten amb un to desenfadat qüestions prou serioses.
No ho havia dit, però no puc recomanar a Fernando Clemot sense apuntar que va néixer a Barcelona el 1970 i que compagina creació i edició literària. És col·laborador de revistes com Quimera, Barcarola, Literaturas, Paralelo Sur, La Jiribilla, El Otro Mensual i La Siega. Ha estat finalista en alguns certàmens de novel·la, gènere en el que prepara una imminent incursió pública. De ben segur us en parlaré un altre dia.

Publicat a la Revista del Taxi, número 185, juliol de 2009

ix! a Santa Coloma de Gramenet

La Festa Major 2009 (4, 5, 6 i 7 de setembre) es presenta farcida de bones propostes musicals: el veterà guitarrista Raimundo Amador (membre de Veneno a finals dels setanta, de Pata Negra als vuitanta, reeixit en solitari des dels noranta), la banda Lagartija Nick (dues dècades de mestratge indie, amb un àlbum imprescindible en col·laboració amb el cantaor Enrique Morente, Omega), La Excepción (rap veritablement excepcional), o l’electrònica de The Pinker Tones o Nagassaqui, entre d’altres. Però hi vull destacar un grup encara poc conegut que em sembla molt interessant: ix! (Mas Fonollar, 5 de setembre a les 22h).
Una autèntica revelació aquesta banda de Cadaqués. L’any 2008 publicaren el seu primer disc, Autòmat infinit, que va passar desapercebut en un primer moment, si bé ara s’està projectant amb força gràcies a diversos factors, entre els quals en destacaria dos:
- L’aposta ferma de Radio 3: Una aposta a cavall guanyador, com la de 2008 amb els extraordinaris Vetusta Morla, però amb el matis excepcional de donar canxa a una música que expressa les seves lletres en català. S’ha de valorar la feina de RNE 3, que programa sense complexos artistes d’arreu.
- El directe contundent de ix!, que no deixa indiferent perquè reforça la peculiar personalitat de la proposta, amb un cantant que esdevé un perfecte “frontman”, i els fa guanyar prestigi en diferents circuits.
Del disc m’agraden especialment les cançons més fosques i èpiques. Juguen amb les lletres, amb la fonètica, i amb la creació d’imatges. Tot en una producció molt acurada, amb una sonoritat contundent i plena de capes i matisos. Tasteu Intermitents, per exemple, o el vídeo El bosc.
No deixeu passar l’oportunitat de veure’ls.

"Santa Coloma: La riba esquerra", de Chema Corral. Una cruïlla entre la Memòria i la Història

Edicions L'Esguard. Santa Coloma de Gramenet, 2008. 214 pàgines.

La Biblioteca Central de Santa Coloma de Gramenet es va omplir el passat 3 d’abril [de 2008] arran la presentació del llibre Santa Coloma: la riba esquerra (Edicions L‘Esguard). L’autor, Chema Corral, actualment assessor del Grup metropolità d’ICV-EUiA, ja va publicar un assaig l’any 2001, Santa Coloma a la recerca d’una nova identitat (Editorial Semilunio), on plantejava els reptes a afrontar per una ciutat que poc tenia a veure amb l’heretada del franquisme, però sotmesa a una transformació social molt més ràpida i sostinguda que el ritme institucional. En Chema parlava amb prou encert de grans temes (finançament del municipi, immigració, relació metropolitana, etc.), i els plantejava amb voluntat de generar un debat públic. Obria un nou capítol en la seva trajectòria pública, un recorregut de més de trenta anys de compromís polític i personal en què ha arribat a exercir com a Tinent d’Alcalde i com a diputat al Parlament de Catalunya, sempre guiat per la més estricta coherència amb els seus principis.
Al llarg de tot aquest temps, en Chema ha publicat prop de 300 articles a diferents mitjans, estimulat per una vena divulgativa que esdevé un cas genuí a una ciutat on no hi ha cap altre polític de primera línia que hagi exercit aquesta tasca de forma tan prolífica i constant. La riba esquerra és un recull dels seus articles més emblemàtics, i una metàfora, alhora, del marc geogràfic i ideològic on l’autor s’ha bellugat. Al final del llibre apareix una relació de molts altres articles que no encaixaven en aquest fil conductor, o que resultarien redundants o excessius per a un únic volum.
El llibre, en paraules del seu prologuista Joan Botella, catedràtic de Ciència Política de la UAB, “es situa exactament en la cruïlla entre la memòria, entesa com a recuperació reflexiva d’un periple personal (i per tant feta de llums i ombres, de records i d’oblits, de celebració i de lamentació), i la història, com a reelaboració documentada i (al menys com a aspiració) objectiva de processos col·lectius”.
L’ànima periodística d’en Chema Corral –va col·laborar a la mítica revista Grama- el fa escriure sense més apriorisme que el rigor expositiu, l’estil directe i, fins i tot, un cert to didàctic. Però, com que no amaga els seus orígens, coherent amb la seva evolució personal i les seves conviccions polítiques, no es tapa la boca quan s’ha d’opinar, sempre amb arguments raonables, sobre qualsevol aspecte recollit en els diversos àmbits temàtics seleccionats per al llibre: cultura, medi ambient, solidaritat, etc. Vet aquí que el producte aplega sense que res grinyoli els tres cantons públics de l’autor: el militant, el gestor, i el divulgador o cronista social.

Publicat a Fòrum-Grama i, en una versió reduïda, a Treball

SC, Sense Crispació

El passat 18 de juny hi va haver una manifestació a Santa Coloma de Gramenet sota el lema “Ja n’hi ha prou, Bartomeu [Muñoz, l’alcalde] dimissió!”. El seu abast es pot comprovar a les imatges de l'enllaç http://www.youtube.com/watch?v=vmk2jbIjg50.

Un bon amic en treia tres conclusions amb les que hi coincideixo: 1) el descontentament que es va fer palès aquella jornada va contribuir a erosionar el govern municipal, però no massa; 2) l’eufòria d’alguns dels seus promotors no està prou justificada; 3) L’oposició política i social s’ha vist dividida, qui sap si irrevocablement.
Si la convocatòria s’hagués mantingut amb el lema inicial, “Ja n’hi ha prou!”, el suport al manifest i l’assistència s’haurien multiplicat per dos com a mínim (es poden comptar amb els dits de les mans les persones que la coincidència d’una altra activitat pública a la Biblioteca Central va poder restar a la mobilització). Fonamento aquesta suposició en les múltiples raons existents per tocar el crostó a qui governa la ciutat, però també perquè molta de la gent descontenta no combrega amb determinades actituds o pràctiques que consideren crispades o massa radicals. Fins i tot, caldria considerar quants dels manifestants hi van anar malgrat l’afegitó del “Bartomeu dimissió!”...
És indiscutible que la postura dels convocants és legítima i que van aconseguir bàsicament el que pretenien: confrontar al carrer d’una manera airada la insatisfacció d’una part de la ciutadania amb les maneres de fer del nostre alcalde. Tanmateix, també em sembla cert que el seu èxit és efímer, estèril a mig i llarg termini. Des d’aquest punt de vista, penso que la manifestació va ser una oportunitat perduda. Una mobilització autènticament massiva i unitària hauria marcat un punt d’inflexió inequívoc, perquè hauria permès aplegar sensibilitats diverses cap a l’articulació d’una nova –no gens impossible- majoria social i política a la ciutat.
La bretxa que es va obrir el mandat anterior a la ciutat, entre govern i una part dels governats, s’ha ampliat aquest mandat. Vaig escriure un article aleshores per referir-me’n, i poca cosa ha canviat hores d’ara: Santa Coloma es continua construint sense la complicitat de sectors de la ciutadania força conscients i actius, la informació municipal és propagandística, i la desconfiança entre institució i ciutadania crítica és màxima. L’únic que ha canviat és que ara governa el PSC en solitari i tota la càrrega descansa sobre les seves espatlles.
Seria desitjable un canvi d’estil, de continguts i, fins i tot, de persones al capdavant del govern municipal. Aquest canvi no es podrà forçar des del carrer –alguna de ben grossa n’hauria de passar!- si no va acompanyat d’una reacció de l’electorat. Una plataforma cívica que ha deixat de ser prou representativa –no ja unitària- topa amb dos clars límits: no podrà tornar a influir de manera significativa en el devenir de la ciutat (com ho va fer en el cas de “Salvem la Bastida!”); i no podria –si ho pretengués- articular al seu entorn una alternativa real a la majoria absoluta d’en Bartomeu Muñoz. Una alternativa tan capaç necessitaria el concurs de molts sectors ciutadans, d’una pluralitat que inclogués fins i tot als desafectes del propi PSC. S’hauria de dotar d’un discurs propositiu, solvent, generador de confiança. Un discurs crític i, alhora, gens crispat. Aquesta opció s’hauria de bastir des d’inqüestionables plantejaments d’esquerra, i hauria de creure’s la seva vocació d’alternativa predisposant-se fins i tot, arribat el cas, a assumir responsabilitats de govern.
No és el cas. La bretxa no només s’ha ampliat, sinó que una varietat de la mateixa amenaça amb l’esquarterament del conjunt de l’oposició. Si es confirmés el mal, l’alcalde, el principal responsable de la crispació ciutadana –no ho oblidem- podria dormir ben tranquil.
Hi ha temps per bastir una nova entesa, per refer el que calgui, i per ampliar-la per la base fent bandera d’una "Santa Coloma Sense Crispació".

"Media docena de robos y un par de mentiras", de Mercedes Abad

Ediciones Alfaguara. Madrid, 2009. 207 pàgines. 17’50 euros.

Mercedes Abad (Barcelona, 1961) és una reputada escriptora de relats –a més d’articulista, novel·lista, guionista, assagista, autora teatral, etc.- que no deixa de sorprendre gratament amb cada nou volum que publica en una carrera que ja es pot considerar llarga i encara molt prometedora. La seva darrera proposta té un títol que constitueix una autèntica declaració de principis, provocadora i juganera, rematada per un pròleg on confessa haver pispat els dotze –no sis- contes del llibre, i on justifica el plagi com a súmmum de la creació artística, i per una confessió final que titlla de mentida. En això no hi ha canvis, un cop més l’autora mostra el seu gust per la ironia, pel risc, i per una mesurada voluntat transgressora, en un intent d’establir complicitats amb el lector. En ple debat públic i àlgid sobre la pirateria i el dret a la propietat intel·lectual, Mercedes Abad s’autoinculpa per apropiació indeguda amb la desimboltura que sempre l’ha caracteritzat. Una presumpta gosadia que emmascara amb una aparença de frivolitat, amb un somriure, en un astut joc d’impostures, però que matisa i argumenta fins el punt de suggerir una profunda reflexió sobre els límits reals de l’autoria o sobre l’existència o no d’una genialitat creadora que la nostra societat sol admetre acríticament.

Tots els relats van precedits d’una explicació de com aquests van arribar a mans de Mercedes Abad, una nova ficció –o no- que s’afegeix o duplica el conjunt d’històries d’una obra que sembla haver divertit força l’escriptora mentre, si creiem en la seva paraula, més aviat la composava que no pas l’escrivia, i que sens dubte també divertirà qualsevol lector que sàpiga degustar el seu indubtable ingeni en una successió de propostes subtilment escollides i molt ben tramades per conformar un tot rotund des de punts de partida aparentment senzills: una dona vol fer una bona acció amb la grossa de la loteria, una parella no troba la felicitat en un ambient idíl·lic, una noia rep la notícia de la mort del seu xicot un dia abans de la boda, una altra dona és reconeguda com la client un milió en entrar a uns grans magatzems... I és aquí on radiquen alhora els grans punts forts del llibre amb el seu únic, potser, punt feble, ja què Mercedes Abad aconsegueix versemblança, unitat, interès, amenitat i potència com a narradora partint de situacions sovint grotesques o impossibles, de paradoxes més o menys quotidianes, o de personatges de vida laberíntica, però no una autèntica transcendència. Tanmateix, no és aquest el propòsit últim de l’autora, qui sempre ha estat coherent amb la seva concepció de la literatura, pròxima a l’abstracció, gustosa dels girs i els desenllaços insòlits –surrealistes de vegades- i sempre ocurrents, experimental i fresca. Una escriptora a qui hem de reconèixer la valentia de reivindicar-se com a creadora jugant a no ser-ho, en una mena d’homenatge indissimulat als seus predecessors en l’art i el gust d’escriure, mentre basteix una proposta original que explora i indaga en les tècniques narratives sense aparents complicacions. Resulta genial –i a aquestes alçades de la crítica tindran clar que l’adjectiu no és gratuït- comprovar com un suposat plagi esdevé una elaboració genuïna, intel·ligent, subtil i vivaç gràcies a l’habilitat, el sentit de l’humor i el talent d’una autèntica mestra en el domini de les distàncies curtes.

Publicat a la Revista del Taxi, número 184, abril de 2009