sábado, 16 de abril de 2011

Mapas, el advenimiento de Vetusta Morla

¡Como en mis años mozos, allá por los ochenta, oiga!... Así me siento a la espera del nuevo disco de Vetusta Morla. Me sorprende la ansiedad a la que me somete el advenimiento de Mapas, que por fin saldrá en mayo. Igual que entonces, ¿cómo es posible? ¡Con lo que ha llovido! Pero no lo puedo evitar, me enamoré de este grupo en 2008, cuando eclosionó para el gran público, aunque nada pasa porque sí. El adolescente que nunca me abandonará encontró en las músicas y las letras de Vetusta Morla el nexo de unión con el tipo madurito que ya soy: ¡ética y estética al poder! ¡mi banda española favorita!
Tengo miedo, no obstante, de que el disco no responda a las expectativas -igual, igual que en aquella época, como digo-, aunque ahora las nuevas tecnologías disponibles nos permiten conocer y seleccionar sin miedo a comprar un paquete irregular como entonces pasaba. ¿Recodáis los más veteranos del lugar cómo funcionaba el negocio? 1º te machacaban el single de lanzamiento por la radio, 2º corrías a tu tienda de discos favorita, 3º pinchabas el vinilo -¡sí, lees bien!- o el CD -¡qué viejo soy, si también está desfasado!- con una mezcla de impaciencia, de nervios y de esperanza, y, 4º descubrías si aquello te llegaba o no. Cuando ocurría, ¡nada se le podía comparar!
Si el resto del disco fluye como la pieza de promoción, En el río, voy a robarle mucho tiempo a otras cosas. Sin embargo, prometo dedicar algún espacio a otras grandes bandas del país que, según mi modesta opinión, están haciendo ahora la mejor música que jamás se haya hecho por aquí. ¿Hiperbólico? Puede ser. Que cada cual abra sus orejas y juzgue.

miércoles, 6 de abril de 2011

PPLeaks, "per a que el partit de la corrupció i la mentida no torni al govern"

PPLeaks és una pàgina creada pel bufó -en el millor sentit de la paraula, és clar- Leo Bassi. A la seva presentació hi ha una frase molt clara sobre la seva intenció: "per a que el partit de la corrupció i la mentida no torni al govern". Per contribuir a aquest objectiu el senyor Bassi està recollint, amb la col·laboració de voluntaris i voluntàries de tot Espanya (a l'estil wikileaks), documentació publicada sobre presumptes casos de corrupció Pepera (en porten més de 500 afers), i altra informació com ara:
- Vincles del PP amb l'Església.
- Violacions de la Llei de Memòria Històrica per part del PP.
- Malbaratament de diners públics en projectes faraònics de governs del PP.
- PP i centrals nuclears.
Amb aquest material ha elaborat un mapa molt significatiu que ningú no hauria de deixar de consultar, amb enllaços a les notícies sobre cada cas.
I és que a Leo Bassi, com a mi, hi ha coses que no ens fan gens de gràcia.

miércoles, 23 de marzo de 2011

Els meus dubtes sobre la guerra de Líbia

Hi ha un columnista amb qui coincideixo en el 115% del que diu, en Nacho Escolar. Diumenge passat, mentre publicava la meva darrera entrada, pensava sobre si calia parlar de Líbia o no, sobre tot perquè dubtava de si posicionar-me clarament en contra de la intervenció i de si amb això semblaria que donava peixet a un dèspota com Gadafi. Dilluns, l'amic Escolar va expressar els mateixos dubtes que jo tinc, però amb la seva concisió i precisió habituals. Suposo que no li sabrà greu que un altre cop afuselli les seves paraules per fer-les meves a sota. D'altra banda, avui ha tornat al tema sàviament, però en aquest cas només us remeto a l'enllaç. Gràcies, amic.

En el mundo hay abiertos una treintena de conflictos armados y en todos ellos hay víctimas inocentes. Algunos, como Birmania, llevan sangrando más de medio siglo. Otros, como Darfur, hace tiempo que dejaron de salir en los periódicos; hace unos días murieron 17 personas en una escaramuza entre los rebeldes y el ejército de Sudán, y la noticia ni siquiera fue un breve. Por eso es inexacto decir que la comunidad internacional no se ha dado prisa en acordar su intervención en Libia. Al contrario: cuesta encontrar precedentes de una guerra amparada por la ONU con un consenso más rápido. 
Obviamente, el aceite que engrasa el engranaje de nuestra exquisita diplomacia se llama petróleo. Hoy no habría bombardeos en Libia si este país, como tantos otros en África, sólo exportase desdichados inmigrantes. Sin embargo, este argumento es reversible. ¿Acaso los civiles que están siendo masacrados por las tropas de Gadafi se merecen el olvido internacional porque el país sea clave en el mapa energético? ¿Es justo que las potencias igualen a todas las víctimas a la baja, y que por ello apliquen a Libia el mismo desprecio que a otros lugares del planeta?
Pero más allá de estas preguntas, cuyas respuestas creo fáciles, mis dudas sobre esta guerra son otras. ¿Quién ocupará el lugar de Gadafi? ¿Será otro tirano “amigo” al que después permitiremos los mismos atropellos que tantas veces Occidente ha respaldado? ¿Quiénes son esos líderes “rebeldes” a los que Francia ya reconoce como Gobierno legítimo? ¿Por qué Libia y no Bahrein? ¿De verdad será efectiva la intervención armada o sólo provocará más sangre? Y mi principal pregunta: ¿cuál es la alternativa a no hacer nada?

domingo, 20 de marzo de 2011

Crisis, revolucions, esquerres

Reconec que he viscut amb entusiasme el que ha passat a Tunis i Egipte. És la segona gran revolució que coincideix amb la meva vida -la primera fou la caiguda del mur de Berlín i tot el que s'esdevingué als països de l'Est- i la primera que es pot seguir d'una manera molt directa gràcies a Internet (fins a quin punt Internet l'ha afavorit!). Una altra revolució, però, es va esdevenir abans, una de més petita només aparentment, aquesta silenciada pels mitjans: la del poble islandès.
El 2009 l'illa es va veure abocada a una fallida financera provocada pels especuladors amb el vist-i-plau del govern. El poble, indignat, va protestar i va fer caure el govern. El poble, en referèndum, va negar-se a pagar el deute que no havia provocat. La justícia va investigar els culpables. I ara el poble protagonitza una reforma constitucional al marge dels partits, amb una Assemblea escollida d'entre llistes formades per la ciutadania. Islàndia està sortint del túnel.
Totes aquestes revoltes cíviques han estat protagonitzades per moviments de masses no organitzats ni conduïts per partits polítics o centrals sindicals. La indignació els ha alimentat i les noves xarxes socials no formals els han consolidat. Tot plegat ens ha de fer pensar. A Espanya hi ha la mateixa indignació, però no hi ha una correlació entre aquesta ràbia continguda i la protesta ciutadana; ans el contrari, s'expressa en vots (eleccions catalanes) o en intenció de vot (enquestes CIS) a les forces polítiques que més combreguen amb els paradigmes econòmics que ens han dut a la crisis (CiU i PP). L'esquerra s'enfonsa perquè gestiona pèssimament (PSOE) o no descolla perquè està molt fragmentada i no genera prou confiança (IU, ICV, etcètera). El risc de consumació d'un divorci entre ciutadania crítica i partits d'esquerra és alt. Molt diverses veus estan reclamant una entesa per tal d'evitar-la, com ara Mesas de convergéncia i Iniciativa Debate Público. Donem-nos una oportunitat.

miércoles, 9 de marzo de 2011

TO BE CONTINUED, de Santiago Roncagliolo i altres


http://tobe-continued.com

Atenció lectores i lectors, per primera vegada aquest espai no està dedicat a un llibre publicat, ni tan sòls a un llibre escrit hores d'ara. Perquè parlaré d'un llibre que s'està redactant mentre vostès em llegeixen, un llibre en què, si els interessa el que explicaré, encara poden dir-hi la seva, ja que són a temps d'engrescar-se a escriure'n un capítol. En efecte, estimades i estimats seguidors de la secció literària de la revista, To be continued és una experiència literària innovadora i, en la meva humil opinió, absolutament fascinant.
Les noves tecnologies estan canviant les regles del joc editorial tal i com les coneixíem des que es va inventar el paper i, més tard, la impremta. El llibre electrònic és una feliç realitat -malgrat el que n'opinin els seus detractors- que, combinada amb Internet com a instrument per a la creació, la difusió i l'intercanvi, obre un futur imprevisible. Moltes persones vinculades a la creació i a l'activisme cultural així ho han entès, també grans editorials i l'Institut Cervantes. Aquest, amb l'editorial Roca, donen suport al projecte To be continued, presentat com a un “concurs de novel·la il·lustrada en col·laboració”. La novel·la que finalment sorgirà de tot plegat no serà la primera novel·la col·lectiva, ni la primera escrita i llegible via Internet (blocs, xarxes socials com Twitter o Facebook), ni la primera que combinarà una versió textual amb una versió il·lustrada, ni tampoc la primera que s'acompanyarà de músiques audibles a Spotify. No, no serà la primera en cap d'aquestes vessants, però sí serà la primera que les combini -seguint el precepte cada cop més estès del “llibre enriquit”- amb tanta ambició!
El primer capítol s'ha encarregat a l'escriptor Santiago Roncagliolo (autor d'arrels peruanes que ha publicat diverses obres de narrativa, potser la més coneguda la novel·la Pudor, a més de guions i treballs periodístics), i s'han reservat dos capítols dels quinze totals, el 5 i el 10, a dos altres escriptors consagrats, però de moment és un secret la seva identitat. La resta de capítols es desenvolupen a partir de l'argument iniciat per Roncagliolo (a la Gran Via de Madrid ha aparegut un home penjat de la marquesina del teatre Lope de Vega, i el tinent Colifatto haurà d'encetar la preceptiva investigació), però cada nou capítol pot ser escrit autònomament per qualsevol persona, obrint-se a un univers de noves veus i arguments creatius per tal de donar continuïtat a l'obra en els terminis previstos. Un univers literari democràtic que s'obre també a la il·lustració i, fins i tot, a la proposta musical. El mes de maig, finalment, es publicarà la novel·la definitiva tant en suport electrònic com en paper.
El comitè que passa pel sedàs els capítols rebuts el formen professionals de llarga trajectòria en els mons literari, editorial, i d'Internet, amb noms com el de José Luis Martín de El Jueves, o Javier Giner com a editor en cap. El pressupost que es manega no és poca broma: 180.000 euros. Però no és un projecte abocat al negoci, sinó a l'experimentació més absoluta. De fet, el llibre es podrà obtenir gratuïtament en el format ebook, i els autors només rebran un 1% de la venda del llibre en format paper si aquest ven més de 10.000 exemplars.
No m'estenc més. Tenen a dalt un enllaç a Internet, i des d'allà tota la xarxa a la seva disposició: vincles a Spotify, a Facebook, a blocs, a Youtube... To be continued.

Publicat a la Revista del Taxi, número 193, el febrer de 2011

domingo, 13 de febrero de 2011

EL MEU BLOC D'HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA D'ESPANYA

Aquests dies estic treballant la II República amb l'alumnat i he estat actualitzant el blog que utilitzo com a eina complementària de les típiques -cada cop menys- classes magistrals. Cercant a la Viquipèdia he trobat un enllaç molt interessant a una pàgina que es titula Fonoteca republicana española, ja que volia que les noies i els nois tinguessin la possibilitat d'escoltar peces de l'època (Himne de Riego; Ay, Carmela; ...). Pensant-hi, amb tot el que he anat pujant al meu blog "corporatiu" al llarg de tres anys, m'ha semblat adient facilitar-ne l'accés als lectors i lectores que habitualment seguiu aquesta altra aventura blogosfèrica d'un servidor, especialment si teniu interès per la Història contemporània. Hi trobareu arxius PDF sorgits de les presentacions que empro a l'institut, documents d'època, molts videos, enllaços, etcètera.
Si en voleu fer un tast: http://blocs.xtec.cat/historiaiesserrademarina

miércoles, 9 de febrero de 2011

Discurso de Iñaki Gabilondo

El pasado 13 de diciembre, la Fundación 1º de Mayo de CCOO concedió por primera vez el Premio a la Libertad de expresión. Un galardón con el que pretende reconocer la labor de los profesionales de los medios de comunicación y el valor que tiene la información contrastada en nuestra sociedad. Por ello no es de extrañar que recayera en la figura de Iñaki Gabilondo.
El discurso pronunciado para la ocasión por este extraordinario profesional ha ido cobrando peso en la red con el paso de las semanas. Las imágenes que se han colgado en youtube suman miles de visitas, en buena medida por los enlaces que viajan a través del correo electrónico en todas direcciones. Creo que merece la pena dedicarle nuestra atención. Gabilondo habló alto y claro contra la impudicia de los poderosos, llamó a una rebelión cívica, y quiso encender una llama de esperanza. Su mensaje cobra mayor sentido al comprobar cómo, al poco, se consumó el final de la cadena televisiva para la que trabajaba.
Quisiera expresar mi gratitud a Iñaki Gabilondo por lo que dijo, por su actitud, y, claro está, por tantos años de carrera profesional honesta y abnegada. Un gran ejemplo.