miércoles, 9 de marzo de 2011

TO BE CONTINUED, de Santiago Roncagliolo i altres


http://tobe-continued.com

Atenció lectores i lectors, per primera vegada aquest espai no està dedicat a un llibre publicat, ni tan sòls a un llibre escrit hores d'ara. Perquè parlaré d'un llibre que s'està redactant mentre vostès em llegeixen, un llibre en què, si els interessa el que explicaré, encara poden dir-hi la seva, ja que són a temps d'engrescar-se a escriure'n un capítol. En efecte, estimades i estimats seguidors de la secció literària de la revista, To be continued és una experiència literària innovadora i, en la meva humil opinió, absolutament fascinant.
Les noves tecnologies estan canviant les regles del joc editorial tal i com les coneixíem des que es va inventar el paper i, més tard, la impremta. El llibre electrònic és una feliç realitat -malgrat el que n'opinin els seus detractors- que, combinada amb Internet com a instrument per a la creació, la difusió i l'intercanvi, obre un futur imprevisible. Moltes persones vinculades a la creació i a l'activisme cultural així ho han entès, també grans editorials i l'Institut Cervantes. Aquest, amb l'editorial Roca, donen suport al projecte To be continued, presentat com a un “concurs de novel·la il·lustrada en col·laboració”. La novel·la que finalment sorgirà de tot plegat no serà la primera novel·la col·lectiva, ni la primera escrita i llegible via Internet (blocs, xarxes socials com Twitter o Facebook), ni la primera que combinarà una versió textual amb una versió il·lustrada, ni tampoc la primera que s'acompanyarà de músiques audibles a Spotify. No, no serà la primera en cap d'aquestes vessants, però sí serà la primera que les combini -seguint el precepte cada cop més estès del “llibre enriquit”- amb tanta ambició!
El primer capítol s'ha encarregat a l'escriptor Santiago Roncagliolo (autor d'arrels peruanes que ha publicat diverses obres de narrativa, potser la més coneguda la novel·la Pudor, a més de guions i treballs periodístics), i s'han reservat dos capítols dels quinze totals, el 5 i el 10, a dos altres escriptors consagrats, però de moment és un secret la seva identitat. La resta de capítols es desenvolupen a partir de l'argument iniciat per Roncagliolo (a la Gran Via de Madrid ha aparegut un home penjat de la marquesina del teatre Lope de Vega, i el tinent Colifatto haurà d'encetar la preceptiva investigació), però cada nou capítol pot ser escrit autònomament per qualsevol persona, obrint-se a un univers de noves veus i arguments creatius per tal de donar continuïtat a l'obra en els terminis previstos. Un univers literari democràtic que s'obre també a la il·lustració i, fins i tot, a la proposta musical. El mes de maig, finalment, es publicarà la novel·la definitiva tant en suport electrònic com en paper.
El comitè que passa pel sedàs els capítols rebuts el formen professionals de llarga trajectòria en els mons literari, editorial, i d'Internet, amb noms com el de José Luis Martín de El Jueves, o Javier Giner com a editor en cap. El pressupost que es manega no és poca broma: 180.000 euros. Però no és un projecte abocat al negoci, sinó a l'experimentació més absoluta. De fet, el llibre es podrà obtenir gratuïtament en el format ebook, i els autors només rebran un 1% de la venda del llibre en format paper si aquest ven més de 10.000 exemplars.
No m'estenc més. Tenen a dalt un enllaç a Internet, i des d'allà tota la xarxa a la seva disposició: vincles a Spotify, a Facebook, a blocs, a Youtube... To be continued.

Publicat a la Revista del Taxi, número 193, el febrer de 2011

domingo, 13 de febrero de 2011

EL MEU BLOC D'HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA D'ESPANYA

Aquests dies estic treballant la II República amb l'alumnat i he estat actualitzant el blog que utilitzo com a eina complementària de les típiques -cada cop menys- classes magistrals. Cercant a la Viquipèdia he trobat un enllaç molt interessant a una pàgina que es titula Fonoteca republicana española, ja que volia que les noies i els nois tinguessin la possibilitat d'escoltar peces de l'època (Himne de Riego; Ay, Carmela; ...). Pensant-hi, amb tot el que he anat pujant al meu blog "corporatiu" al llarg de tres anys, m'ha semblat adient facilitar-ne l'accés als lectors i lectores que habitualment seguiu aquesta altra aventura blogosfèrica d'un servidor, especialment si teniu interès per la Història contemporània. Hi trobareu arxius PDF sorgits de les presentacions que empro a l'institut, documents d'època, molts videos, enllaços, etcètera.
Si en voleu fer un tast: http://blocs.xtec.cat/historiaiesserrademarina

miércoles, 9 de febrero de 2011

Discurso de Iñaki Gabilondo

El pasado 13 de diciembre, la Fundación 1º de Mayo de CCOO concedió por primera vez el Premio a la Libertad de expresión. Un galardón con el que pretende reconocer la labor de los profesionales de los medios de comunicación y el valor que tiene la información contrastada en nuestra sociedad. Por ello no es de extrañar que recayera en la figura de Iñaki Gabilondo.
El discurso pronunciado para la ocasión por este extraordinario profesional ha ido cobrando peso en la red con el paso de las semanas. Las imágenes que se han colgado en youtube suman miles de visitas, en buena medida por los enlaces que viajan a través del correo electrónico en todas direcciones. Creo que merece la pena dedicarle nuestra atención. Gabilondo habló alto y claro contra la impudicia de los poderosos, llamó a una rebelión cívica, y quiso encender una llama de esperanza. Su mensaje cobra mayor sentido al comprobar cómo, al poco, se consumó el final de la cadena televisiva para la que trabajaba.
Quisiera expresar mi gratitud a Iñaki Gabilondo por lo que dijo, por su actitud, y, claro está, por tantos años de carrera profesional honesta y abnegada. Un gran ejemplo.

sábado, 22 de enero de 2011

ESPERPENTO

Esperpento és el títol de l'actuació de Red927 al III Spoken Word de Santa Coloma de Gramenet, en realitat un fragment d'un projecte molt més ambiciós. Hi colaboren amb els integrants de Red927 -Lilo927 i Payaso Manchego-, el productor musical Dave Dibosso (7notas7colores, Mala Rodríguez), el baixista Fran Klin, i la video artista Martini.

Com a tast d'una obra que promet un temps d'absoluta felicitat han publicat aquest vídeo. Gaudiu-ne tant com jo:

lunes, 10 de enero de 2011

Carta al gobernador del Banco de España

Me sumo a la integridad de la carta publicada por el amigo Ignacio Escolar en su blog y en el diario Público:

Estimado gobernador del aún más apreciado Banco de España, señor Miguel Ángel Fernández Ordóñez (MAFO para el sector). Sigo desde hace tiempo sus escuchadas recomendaciones sobre cómo salir de la crisis. Tengo ya claro que, en su opinión, la única medicina para sanar nuestra doliente economía pasa por tres tristes tragos de amargo ricino: el recorte del gasto público, el retraso de la edad de jubilación y la moderación salarial. Conozco su receta, pero me quedan tres dudas, una por cada inevitable “reforma estructural” que usted propone.
La primera, sobre el recorte del gasto público. ¿Se refiere a esos 12.000 millones de euros que el Estado ya ha prestado a las cajas a través del fondo de rescate? Sí, ya sé que es dinero a devolver con intereses… salvo que alguna caja quiebre (dios o los mercados no lo quieran). Pero le recuerdo que la supervisión de esas cajas, hoy tan necesitadas de dinero público, es de su exclusiva competencia. Y si hemos llegado a esta situación es, en gran medida, por culpa de una burbuja inmobiliaria que el Banco de España pudo y no quiso frenar, según ha denunciado un reciente informe de la mismísima Comisión Europea.
La segunda duda, sobre el retraso de la edad de jubilación. ¿Se refiere a los más de 15.000 trabajadores de las cajas que van a ser prejubilados, merced al plan de fusiones que usted mismo pilota al frente del Banco de España? ¿O la culpa es de los obreros de la construcción, que se jubilan, de media, diez años más tarde que el sector laboral que antes cobra su pensión: el de los empleados de la banca?
Y mi tercera duda, sobre la moderación salarial, imprescindible para sacar del arroyo a “un país que ha vivido por encima de sus posibilidades”. ¿Se refiere a los 165.000 euros anuales que usted cobra?

domingo, 9 de enero de 2011

Estadístiques del blog (juliol-desembre de 2010)

M'ha semblat adient compartir les estadístiques relatives al bloc dels darrers sis mesos del 2010. És un exercici que mai no havia fet amb una certa cura (no acabo d'avenir-me amb l'eina Google Analytics) i em sap greu perquè no puc analitzar de manera fidedigna l'evolució d'aquest espai des del moment en què va veure la llum, ara fa gairebé un any i mig. Suposo que el sentit d'aquesta mena d'iniciatives és aspirar a que siguin compartides per un nombre creixent de persones, així que també té sentit obrir els resultats al comentari dels altres. Les dades bàsiques són les següents:
- Nombre de pàgines vistes: 1393, amb una mitjana mensual de 232. Ignoro quantes visites són reiterades per les mateixes persones, i quin és el nombre d'usuaris únics absoluts (sé que el primer any n'hi va haver gairebé 600).
- Entrades més visitades: III Spoken Word Santa Coloma. Una crònica entusiasta! (71), 20 picks, una banda dispuesta a comérselo todo (58), Ix! a Santa coloma de Gramenet (32), El gratacel, de Màrius Sampere (31). En conjunt, les entrades sota l'etiqueta "In-disciplines" són les més visitades, seguides de les crítiques literàries.
- Més de 300 visites han vingut des del cercador de Google, i gairebé un centenar des de Facebook. La resta procedeixen de fonts molt més diverses i disperses.
-  Pel que respecta als llocs de procedència m'ha sobtat que només la meitat siguin d'Espanya. N'hi ha 300 dels EUA, i unes 50 de llocs com Rússia o Alemanya. Imagino que el mot Einstein genera aquesta mena de tràfic.
I això és tot, més o menys. Qualsevol aportació serà ben rebuda.

Feliç 2011! Ens veurem a la xarxa!

domingo, 2 de enero de 2011

SÉ LO QUE ESTÁS PENSANDO, de John Verdon


Roca Editorial, Barcelona, 2010 (Proa per a l'edició en català). 430 pàgines. 20 €


Un thriller supervendes obra d’un autor novell?... Quelcom no quadra!... Una operació més de màrqueting?... Indago i comprovo que ha funcionat el boca-orella!... En aquests casos no m’hi puc resistir: m’agrada el gènere, i l’èxit d’aquesta obra és un misteri a resoldre... M’hi poso i confirmo que els meus prejudicis no sempre són fonamentats. És un llibre magnífic en el seu estil, i això és molt dir, perquè el normal és la mediocritat o directament la porqueria en el 90% dels casos.
Sé el que estàs pensant comença amb un plantejament molt atractiu. Un home rep una carta d’un desconegut que l’incita a pensar en un número, l’emissari li diu que encertarà quin número ha triat, i li ho demostrarà en una segona carta escrita en un to amenaçador. Sota l’aparença d’un xantatge, el receptor comença a ser dominat per la por, i cercarà l’ajut d’un detectiu retirat de la policia i especialista en resoldre casos d’allò més estranys. David Gurney, l’investigador, no acaba de trobar el sentit a la seva nova vida, raó per la qual s’embolicarà en un cas que el conduirà, progressivament, a una nova capbussada en l’horror dels assassinats en sèrie i les pertorbadores ments dels psicòpates.
No ens trobem al davant, però, del típic llibre on s'enfronten un dolent molt dolent i un bo molt bo, i prou. Els personatges secundaris són fonamentals per entendre el rerefons d'una trama molt complexa que es resol, finalment, de la manera més lògica. Verdon sedueix el lector amb intel·ligència i sofisticació, però no l'enganya amb pistes falses o explicacions inversemblants. El lector assisteix a les cuites del protagonista, en Gurney, qui sap que l'explicació del que està succeint ha de ser d'allò més raonable i senzilla, però que s'ha de trencar el cap per esbrinar-la. Aquest suspens t'atrapa, reforçant-se, a més, per una trama secundària, la de la creixent tensió entre Gurney i la seva dona, un personatge esplèndid i essencial per fer funcionar la novel·la. La resta de personatges secundaris també estan molt ben treballats. L'autor sap ubicar-los i descriure'ls sense caure en el clixé fàcil. Com a la vida, hi ha bons policies i no tan bons, fiscals ambiciosos i assessors trepes, professionals competents o no, i una burgesia acomodada acostumada a viure en un món de cotó fluix trenat amb diners i sessions d'espiritualisme new age (al llarg de l'obra s'evidencia una reivindicació del racionalisme i una subtil ironia contra les múltiples manifestacions de la superxeria i de la superficialitat imperants a la nostra societat). Les situacions descrites tampoc no cauen en el parany de la morbositat fàcil. Hi ha moments de déjà vu, això sí, especialment en el punt àlgid del desenllaç, tot i que Verdon salva els mobles i atorga un gir original al moment més delicat de tota novel·la d'intriga.
Costa de creure que John Verdon s'estreni amb una novel·la tan rodona. És un desconegut absolut. Només sabem que va treballar en el món de la publicitat a Manhattan fins al seu retir a una zona rural del nord de l'estat de Nova York (com el seu protagonista). És interessant observar amb quina destresa escriu, amb un llenguatge entenedor, però gens vulgar, i amb un ritme i una precisió de rellotge suïs. Suposo que el mèrit de la traducció és també innegable en aquests extrems.
En definitiva, una lectura estimulant per a qualsevol lector crític, i imprescindible per als amants del gènere.

Publicat a la Revista del Taxi, número 192, el desembre de 2010.