"La estrategia del agua", de Lorenzo Silva

Destino, Barcelona, 2010. 384 pàgines. 18,50€

Necessitava llegir una novel·la negra que no em caigués de les mans. Ho havia provat amb Stieg Larsson, però –ho sento- no vaig poder passar del segon volum de Millennium. La mateixa editorial m’ha servit, però, el que jo tant esperava. I ha trigat cinc anys! Em refereixo a La estrategia del agua, la nova novel·la protagonitzada pel guàrdia civil Bevilacqua, acompanyat de la inseparable guàrdia Chamorro i d’un nou membre de la unitat, el jove Arnau. Sisè volum d’una sèrie iniciada el 1998 i premiada amb guardons com el premi Nadal (El alquimista impaciente, 2000, obra portada al cinema dos anys més tard).

Quines ganes tenia, deia, de llegir una història propera a la realitat, a la nostra si més no. Els seguidors habituals de la sèrie prou que ho entendran, la resta potser està imaginant que aquestes històries són més d’aquí per la presència del tricorni. No és això, és clar, malgrat el toc distintiu que dóna un protagonista guàrdia civil. Parlo de les trames, dels temes i dels personatges habituals de les històries escrites per en Lorenzo Silva, madrileny nascut l’any 1966 que ha cimentat la seva carrera literària a partir de la novel·lística (La flaqueza del bolchevique, Carta blanca, i un llarg etcètera), sense descuidar el llibre de viatges (Del Rif al Yebala), el llibre-reportatge (Y al final, la guerra), o l’assaig (El Derecho en la obra de Kafka). A La estrategia del agua aquests fonaments extrets de la realitat més quotidiana es fan encara més evidents quan ens assabentem que l’obra s’inspira en un cas verídic. Silva no el refà, però reconeix que la notícia original el va colpir i li va fer pensar en la possibilitat de desenvolupar-la al seu aire. També hi ha referències a personatges reals, directes en el cas del periodista Marly, per exemple, o vetllades en d’altres com el de certa famosa que va encarregar que apallissessin el seu darrer amant.

A grans trets, la trama es basa en la investigació d’un assassinat per part de la Unitat Central Operativa, un grup d’elit de la Guàrdia Civil especialitzat en el crim organitzat. El mort és un home divorciat i amb un fill, que havia estat denunciat per la seva exdona com a maltractador i també havia estat detingut per tràfic de drogues, tot i que se n’havia sortit en totes dues ocasions. La seva vida, aparentment normal, no quadra amb el procediment pel qual ha mort, una mena d’execució en l’ascensor de casa seva. Bevilacqua enceta la investigació a contracor, acaba de viure una mala experiència amb el sistema judicial, però no triga a sentir una forta empatia amb la víctima i a prendre’s el cas com a una oportunitat de redimir les seves suspicàcies amb les lleis i la justícia.

El resultat de tot plegat és un llibre que toca de peus a terra, extraordinàriament proper al lector. La frustració de Bevilacqua és deguda a la sentència absolutòria en favor d’un assassí, i la mort que investiga es deu a una venjança perversa per part d’una persona que sap aprofitar sense escrúpols les escletxes que presenta el sistema judicial, i, més en concret, les relatives a la custòdia dels fills i a la violència de gènere. Lorenzo Silva aprofita per criticar amb mordacitat les clavegueres de la Justícia espanyola, per reflexionar sobre la condició humana i sobre la degradació de la societat, i per clamar per la bona gent i la memòria dels innocents. I ho fa amb uns guàrdies civils de carn i óssos, persones que s’estimen el que fan perquè encara no han perdut, malgrat la ingratitud de la feina i de la vida, l’esperança de servir a un món més humà. De pas, Silva demostra com la Guàrdia Civil ha evolucionat en les seves tècniques d’investigació i com és la col·laboració d’aquesta amb altres cossos de seguretat.

De ben segur, l'experiència de l'autor com a advocat l'ha ajudat a tirar endavant el projecte. Jo afegiria que la clau del reconeixement li ve donada per la seva sensibilitat i honestedat com a escriptor, i per l'ofici que hi posa en el moment de traçar un ritme dinàmic, uns diàlegs intensos, i unes pauses introspectives molt rellevants que fan de la lectura un exercici amè, àgil i profund alhora. Si us plau, que ningú no em vingui amb més volums nòrdics de sis-centes pàgines sense unes tisores. O mentre Bevilacqua i companyia es mantinguin en actiu.

Publicat a la Revista del Taxi, número 189, l'abril de 2010.

LA ROCA VORA EL MAR, de Miquel Àngel Pérez

Presentació del primer llibre de Miquel Àngel Pérez a la Biblioteca Central el 21 d'abril de 2010, per gentilesa de Gramenet TV (gràcies, Josep):

Publicació de Joves d'Esquerra Verda en resposta al futlletó racista del PP

Una literatura colomenca?

Si la crisis econòmica s'hagués de mesurar pel nombre de llibres relacionats amb la ciutat que s'han publicat en el darrer any, a Santa Coloma nedaríem en l'abundància. Resulta sorprenent -i molt grat- comprovar com ha reeixit l'oferta literària colomenca en un moment tan complicat. S'han perdut pel camí alguns projectes com el concurs de literatura eròtica i culinària Bon Profit, però qui sap si un dia es reprendrà...

El catàleg de novetats abasta tots els camps: poesia, literatura juvenil, novel·la romàntico-paranormal, relats, etc. Una oferta tan plural que ens hauria de fer reflexionar. D'entrada, la diversitat és bona per si mateixa: ens permet triar. Alhora demostra riquesa creativa en una ciutat polièdrica que sap expressar-se per la via de la paraula escrita.

Convé aclarir que, en una interpretació restrictiva, no totes les obres ressenyades es podrien etiquetar amb un “made in SC”. Tanmateix, tots els autors i títols hi tenen a veure, amb la nostra ciutat, per una o altra raó. Raons que no venen necessàriament al cas. Sí em sembla oportú, en canvi, valorar si estaria justificada la utilització d'una imatge de marca genuïnament colomenca per parlar de la literatura que es fa aquí. Existeix una veritable literatura colomenca més enllà de l'estricte sentit toponímic de l’adjectiu “colomenc”?

La primera resposta, em fa l'efecte, hauria de ser negativa. Una ràpida comparativa mostra no només la diversitat de gèneres practicats, sinó també que no hi ha coincidències estilístiques ni temàtiques. És una literatura que no s'aixopluga en corrents o moviments estètics col·lectius, que ni tan sòls coincideix pel fet de què bona part dels autors i autores pertanyin a l'Associació Colomenca de Literatura. Unes diferències que també s'evidencien en les pretensions editorials d'unes i d'altres obres, en la qualitat de les tapes i del paper, en el format, en la distribució, en el preu. Per exemple, el reso mediàtic d'una Jezz Burning -Raquel Barco per als amics- no té res a veure amb la modèstia d'una autoedició. D'igual manera es ressentiria la comparativa entre veterans i novells, etc.

Però, si bé no hi ha arguments per encunyar un segell específic que identifiqui una literatura “made in SC”, sí que hi ha un fenomen literari estrictament colomenc. És en aquest sentit que té sentit l'expressió “literatura colomenca”, com a realitat tangible fonamentada en un boom de la creació local, en una proliferació d'escriptors i escriptores que, cercant la qualitat artística i el reconeixement públic, han sabut trobar les vies per veure editades les seves obres.

Què hi ha ajudat? Com s'ha arribat a aquest punt? Tot això hauria de ser objecte d'una reflexió més llarga i profunda de la que permeten aquestes línies. Deixem l'assumpte flotant en una mena d'aura de misteri i de joia.

Ara bé, aquesta “literatura colomenca” s'avé amb una “Santa Coloma literària”? És a dir, ha esdevingut la nostra ciutat no només una font creativa, sinó un escenari susceptible de nodrir la pròpia font? Així ha estat en alguns casos. La novel·la juvenil d'en Rodolfo del Hoyo n'és un, en positiu. En negatiu, però, hi hauria la novel·la satírica Pretòria que, si bé no és obra d'un autor local, es desenvolupa gràcies a un desgraciat afer esdevingut a casa nostra. I prefereixo deixar aquí aquesta nova reflexió, flotant també en una altra mena d'aura misteriosa i, això segur, gens joiosa.ç

Publicat a El Mirall, número 61, d'abril de 2010. NOTA: La redacció del periòdic va introduir a la publicació el nom de l'escriptora Ana Ruiz sense que l'autor de l'article en tingués coneixement.

Jiménez Villarejo en apoyo a Garzón: en apoyo de la Justicia y de la Democracia

Copio y suscribo las palabras del periodista Ignacio Escolar:

Como en muchos medios de comunicación están recortando su mensaje hasta hacerlo irreconocible, conviene escuchar las palabras exactas que pronunció ayer el ex fiscal Anticorrupción Carlos Jiménez Villarejo en apoyo a Baltasar Garzón. Su discurso es impecable, lo firmo de principio a fin, por mucho que hoy se ofenda el CGPJ y la derecha mediática. Entiendo que estén tan molestos. Hay verdades que escuecen.

MARILLION: 30 años de buena música

Si sólo hubiera una banda de rock para elegir de entre mis favoritas, sin duda optaría por Marillion. No me hace falta pensarlo dos veces, por más que ame a otras muchas, por más que adore tantos y tantos discos... Marillion es especial.
Cuando yo empecé a escuchar a Marillion tenía 16 años. Acababan de publicar Misplaced Childhood con Fish al frente, y representaban la continuación del espíritu de Génesis, Mike Oldfield, Jethro Tull, Yes, Pink Floyd, etc. Cuando los vi por primera vez en directo yo ya tenía 21 años. Aquello era la encarnación de la música que más me emocionó en mi adolecencia, una síntesis de la historia del rock sinfónico con un sello característico y novedoso, en un escenario tan cercano y simbólico como Zeleste. Me sorprendió muy gratamente el nuevo frontman de la banda, Steve Hogarth. Habían vendido millones de discos y, sin embargo, no podía imaginar que nunca se subirían a la parra. ¿Quién me iba a decir que años más tarde me estaría tuteando con ellos? ¿que seríamos los fans los que los traeríamos de gira? ¿que eran tíos normales como nosotros mismos? La propia banda entendió muy pronto que el negocio cambiaba y que tenían que apoyarse en los fans para seguir haciendo la música que les daba la gana. Hicieron muchas cosas antes que otros grupos (Internet, etc.). EMI y los mass media les dieron la espalda, pero ellos siempre han sido honestos y fieles a su trabajo y a sus seguidores. Quizá sea el único gran grupo de rock que ha llegado a una auténtica comunión con su público. Hay una atmósfera especial en torno a ellos, con la gente, en los conciertos... Ante ellos siento que toco un pedazo de la Historia de la música. Me hacen soñar y sé que, permaneciendo a su lado, seguiremos haciendo que el sueño siga vivo. Eso es lo que ha hecho diferente a Marillion a lo largo de más de 30 años.

"El capità Barruf i els caçafantasmes", de Rodolfo del Hoyo

Barcanova Editorial, Barcelona, 2009. 152 pàgines. 8 euros.

Mai no havia dedicat aquest espai a un llibre per a infants, per una raó prou evident: la revista es dirigeix a un públic adult. Però, en un sentit contrari, és que no tenen criatures a casa seva tots aquests adults? I, si en tenen, és que no llegeixen? Qui els compra els llibres? En base a quin criteri?... Preguntes que em condueixen a una reflexió de fons: no dediquem prou atenció a la literatura infantil i juvenil. És així, ni les obres ni els autors tenen el reconeixement que es mereixen, ni tan sòls quan arriben a vendre un alt nombre d’exemplars gràcies a les lectures escolars, els regals de Sant Jordi o d’aniversari, etc. Tampoc els crítics hi parem atenció. Hi ha una barrera artificial i discriminatòria que separa la creació per als menuts com si fos un subgènere. Només alguns casos puntuals travessen aquesta frontera, autèntiques excepcions que esdevenen fenòmens extraliteraris com la saga de Harry Potter.
Aquests arguments els faig meus arran d’altres opinions ben fonamentades. En Rodolfo del Hoyo (Barcelona, 1953) és una de les veus que he escoltat, un autor que treballa dia a dia per sortir de la invisibilitat malgrat l’èxit editorial que ha aconseguit a l’àmbit de la narrativa per a infants. Si els comptes no em fallen, amb El capità Barruf i els caçafantasmes arriba a la desena de títols publicats, alguns reeditats dues i tres vegades. I, com d’altres autors, al llarg del curs escolar gira per desenes de centres educatius per parlar de las seva obra amb els seus lectors. Tanmateix, potser és més conegut a determinats cercles literaris pels seus quatre poemaris (certament, la poesia no és tampoc un gènere supervendes), d’entre els quals destacaria Els dits de l’intèrpret, editat el 2004 per L’Esguard.
La història que es desenvolupa al llibre gira a l’entorn d’una trama senzilla, pensada per a lectors a partir de 8 anys: uns bruixots, els germans Rucase, i la colla d’un fantasma anomenat capità Barruf, gaudeixen d’unes vacances a les illes Moltlluny. Allà es trobaran amb un antic company d’escola que es venjarà de les dolenteries que li van fer quan eren petits facilitant l’arribada d’uns caçadors de fantasmes. La intervenció d’uns bruixots extraterrestres i de dues bruixetes bessones ajudarà a la salvació dels protagonistes.
L’obra aporta el posar en valor l’amistat i el respecte pels altres. L’encert de l’autor radica en la desbordant imaginació que desplega en tot moment. Els personatges esbojarrats, el to dels diàlegs i les situacions surrealistes són del grat dels menuts, així com el ritme amb el que es desenvolupa l’acció. Tot un encert, i més si tenim en compte que la novel·la ha begut de l’èxit d’una proposta anterior, una primera aventura d’en Barruf que potser esdevindrà el punt d’inici d’una veritable saga amb el pas del temps.
Mereix un paràgraf específic l’obra de l’il·lustrador, Oriol Malet (Martorell, 1975). De fet, mereix unes línees la reivindicació d’aquesta feina, la d’Il·lustrar els relats d’uns altres per dotar l’obra final d’una harmonia de conjunt que resulti atractiva per als infants lectors. Uns bons dibuixos atorguen una major força als textos, no només perquè faciliten la capacitat descriptiva, sinó precisament perquè realcen els efectes suggeridors d’allò que es diu. 
Un cop més encoratjo els seguidors d’aquesta secció a quelcom més que la lectura, a la reflexió sobre el que llegeix o pot llegir la nostra canalla. Llegim alguna mostra, però deixem que siguin els nostres fills i filles els qui facin la crítica literària a partir de propostes com la d’El capità Barruf i els caçafantasmes. A casa meva, el meu fill l’ha posat molt, però que molt bona nota. 

Publicat a la Revista del Taxi, número 188, febrer de 2010