Jiménez Villarejo en apoyo a Garzón: en apoyo de la Justicia y de la Democracia

Copio y suscribo las palabras del periodista Ignacio Escolar:

Como en muchos medios de comunicación están recortando su mensaje hasta hacerlo irreconocible, conviene escuchar las palabras exactas que pronunció ayer el ex fiscal Anticorrupción Carlos Jiménez Villarejo en apoyo a Baltasar Garzón. Su discurso es impecable, lo firmo de principio a fin, por mucho que hoy se ofenda el CGPJ y la derecha mediática. Entiendo que estén tan molestos. Hay verdades que escuecen.

MARILLION: 30 años de buena música

Si sólo hubiera una banda de rock para elegir de entre mis favoritas, sin duda optaría por Marillion. No me hace falta pensarlo dos veces, por más que ame a otras muchas, por más que adore tantos y tantos discos... Marillion es especial.
Cuando yo empecé a escuchar a Marillion tenía 16 años. Acababan de publicar Misplaced Childhood con Fish al frente, y representaban la continuación del espíritu de Génesis, Mike Oldfield, Jethro Tull, Yes, Pink Floyd, etc. Cuando los vi por primera vez en directo yo ya tenía 21 años. Aquello era la encarnación de la música que más me emocionó en mi adolecencia, una síntesis de la historia del rock sinfónico con un sello característico y novedoso, en un escenario tan cercano y simbólico como Zeleste. Me sorprendió muy gratamente el nuevo frontman de la banda, Steve Hogarth. Habían vendido millones de discos y, sin embargo, no podía imaginar que nunca se subirían a la parra. ¿Quién me iba a decir que años más tarde me estaría tuteando con ellos? ¿que seríamos los fans los que los traeríamos de gira? ¿que eran tíos normales como nosotros mismos? La propia banda entendió muy pronto que el negocio cambiaba y que tenían que apoyarse en los fans para seguir haciendo la música que les daba la gana. Hicieron muchas cosas antes que otros grupos (Internet, etc.). EMI y los mass media les dieron la espalda, pero ellos siempre han sido honestos y fieles a su trabajo y a sus seguidores. Quizá sea el único gran grupo de rock que ha llegado a una auténtica comunión con su público. Hay una atmósfera especial en torno a ellos, con la gente, en los conciertos... Ante ellos siento que toco un pedazo de la Historia de la música. Me hacen soñar y sé que, permaneciendo a su lado, seguiremos haciendo que el sueño siga vivo. Eso es lo que ha hecho diferente a Marillion a lo largo de más de 30 años.

"El capità Barruf i els caçafantasmes", de Rodolfo del Hoyo

Barcanova Editorial, Barcelona, 2009. 152 pàgines. 8 euros.

Mai no havia dedicat aquest espai a un llibre per a infants, per una raó prou evident: la revista es dirigeix a un públic adult. Però, en un sentit contrari, és que no tenen criatures a casa seva tots aquests adults? I, si en tenen, és que no llegeixen? Qui els compra els llibres? En base a quin criteri?... Preguntes que em condueixen a una reflexió de fons: no dediquem prou atenció a la literatura infantil i juvenil. És així, ni les obres ni els autors tenen el reconeixement que es mereixen, ni tan sòls quan arriben a vendre un alt nombre d’exemplars gràcies a les lectures escolars, els regals de Sant Jordi o d’aniversari, etc. Tampoc els crítics hi parem atenció. Hi ha una barrera artificial i discriminatòria que separa la creació per als menuts com si fos un subgènere. Només alguns casos puntuals travessen aquesta frontera, autèntiques excepcions que esdevenen fenòmens extraliteraris com la saga de Harry Potter.
Aquests arguments els faig meus arran d’altres opinions ben fonamentades. En Rodolfo del Hoyo (Barcelona, 1953) és una de les veus que he escoltat, un autor que treballa dia a dia per sortir de la invisibilitat malgrat l’èxit editorial que ha aconseguit a l’àmbit de la narrativa per a infants. Si els comptes no em fallen, amb El capità Barruf i els caçafantasmes arriba a la desena de títols publicats, alguns reeditats dues i tres vegades. I, com d’altres autors, al llarg del curs escolar gira per desenes de centres educatius per parlar de las seva obra amb els seus lectors. Tanmateix, potser és més conegut a determinats cercles literaris pels seus quatre poemaris (certament, la poesia no és tampoc un gènere supervendes), d’entre els quals destacaria Els dits de l’intèrpret, editat el 2004 per L’Esguard.
La història que es desenvolupa al llibre gira a l’entorn d’una trama senzilla, pensada per a lectors a partir de 8 anys: uns bruixots, els germans Rucase, i la colla d’un fantasma anomenat capità Barruf, gaudeixen d’unes vacances a les illes Moltlluny. Allà es trobaran amb un antic company d’escola que es venjarà de les dolenteries que li van fer quan eren petits facilitant l’arribada d’uns caçadors de fantasmes. La intervenció d’uns bruixots extraterrestres i de dues bruixetes bessones ajudarà a la salvació dels protagonistes.
L’obra aporta el posar en valor l’amistat i el respecte pels altres. L’encert de l’autor radica en la desbordant imaginació que desplega en tot moment. Els personatges esbojarrats, el to dels diàlegs i les situacions surrealistes són del grat dels menuts, així com el ritme amb el que es desenvolupa l’acció. Tot un encert, i més si tenim en compte que la novel·la ha begut de l’èxit d’una proposta anterior, una primera aventura d’en Barruf que potser esdevindrà el punt d’inici d’una veritable saga amb el pas del temps.
Mereix un paràgraf específic l’obra de l’il·lustrador, Oriol Malet (Martorell, 1975). De fet, mereix unes línees la reivindicació d’aquesta feina, la d’Il·lustrar els relats d’uns altres per dotar l’obra final d’una harmonia de conjunt que resulti atractiva per als infants lectors. Uns bons dibuixos atorguen una major força als textos, no només perquè faciliten la capacitat descriptiva, sinó precisament perquè realcen els efectes suggeridors d’allò que es diu. 
Un cop més encoratjo els seguidors d’aquesta secció a quelcom més que la lectura, a la reflexió sobre el que llegeix o pot llegir la nostra canalla. Llegim alguna mostra, però deixem que siguin els nostres fills i filles els qui facin la crítica literària a partir de propostes com la d’El capità Barruf i els caçafantasmes. A casa meva, el meu fill l’ha posat molt, però que molt bona nota. 

Publicat a la Revista del Taxi, número 188, febrer de 2010

NEVADA HISTÒRICA A SANTA COLOMA

Ahir es va abatre una intensa nevada sobre Catalunya. Feia dècades que no nevava així a Santa Coloma, potser des de l'any 1985 (no cal remuntar-se a la nevada històrica del 1962), tot i que la neu no és excepcional a casa nostra. Més enllà dels problemes que ha ocasionat, és un fet bonic i digne de recordar.

Hi penjo el vídeo que ha confeccionat l'amic Josep Pitarque des de la plataforma anomenada Gramenet TV, un testimoni de gran valor documental. Aprofito per felicitar-lo públicament per la seva tasca.

TEATRE COLOMENC, UN ESCENARI ANÒMAL

La divisió produïda al si de l’Associació Denominació d’Origen Santa Coloma (DOSC) ha afectat les activitats organitzades a l’espai públic anomenat La Central Escènica, operatiu des del mes de setembre. El gener es va capgirar el normal desenvolupament de la més èxit, si es considera l’alt nombre de persones inscrites i el seu grau de satisfacció, l’Aula de Teatre (SCAT). El projecte pedagògic era clar i el programa apareixia ben estructurat. Hi havia garanties de rebre una bona formació, alhora que es podia gaudir d’unes infraestructures adients i d’uns avantatges en l’accés a les futures representacions al teatre Segarra. Tot semblava rutllar per a més d’un centenar d’alumnes fins que, per sorpresa, aquests –i les respectives famílies- van veure trencades les seves expectatives. Sense previ avís, l’Aula de Teatre a la que s’havien matriculat, pagant una quantitat de diners gens menyspreable, s’havia esvaït. I així, l’alumnat, per tal de garantir-se una continuïtat en el seu aprenentatge i pràctica teatral, va passar-se gairebé en bloc a una nova Aula de Teatre engegada en privat pel grup que l’havia conduït fins el moment a La Central Escènica.

Sense afany de qüestionar els motius que van originar la crisi, ni la situació en que resta l’esmentada Associació –circumstàncies amargues, però de caire intern al cap i a la fi-, s’escau preguntar-se si el resultat final podria haver estat un altre. És legítim plantejar a l’Ajuntament si es podia haver intervingut amb més fortuna per impedir unes conseqüències que només juguen en contra de la promoció del teatre colomenc, i si hi hauria marge per reconduir, des de criteris d’equitat i imparcialitat, generant noves sinergies per a un futur no massa llunyà, una situació tan anòmala.

El teatre a Santa Coloma ha estat una manera creativa i compromesa de fer cultura i de fer ciutat, amb una tradició de fa molt de temps, escampada abastament pels diferents barris. Diferents grups, propostes, obres i actes teatrals hi han deixat la seva petjada. La Central Escènica i la SCAT no han estat altra cosa que el fruït d’una gran llavor. Aquest espai conforma, doncs, un patrimoni de tothom, un espai públic habilitat en funció d’unes necessitats que bullien a la ciutat. És evident que, amb la no consolidació d’un projecte que semblava tenir-ho tot de cara, a meitat del seu primer curs, es malbarata una gran oportunitat per al futur del teatre colomenc i es desaprofiten recursos, temps, bons professionals, així com voluntaris i amateurs compromesos i motivats. Per extensió, la cultura se’n ressent.

Sé com és de complicat. Sé que els aspectes emocionals es barregen amb d’altres elements. No pretenc retreure res a ningú, hi tinc amics a totes bandes, però tinc tot el dret a lamentar-me en veu alta i a encoratjar-nos a fer, cadascú des del seu marge de responsabilitat, els esforços de mediació necessaris per a que els grups teatrals de la ciutat puguin treballar plegats en projectes col·lectius.

Per últim, cal traslladar una preocupació que comparteixen les famílies i alumnes que no han pogut seguir les classes a La Central Escènica: tenen dret a gaudir dels mateixos avantatges que aquells que, tard o d’hora, participaran a les activitats que pugui organitzar dit espai? La resposta hauria de ser positiva. De tot el que hagi pogut passar, ni alumnes ni famílies no en tenen cap culpa.

JEZZ BURNING, ¡IMPARABLE!

Hace unos meses hablaba de Jezz Burning para destacar su particular idiosincrasia, una escritora colomense de novela romántica paranormal hiperventas en su género, pero que aún no había roto la barrera del reconocimiento del gran público y, con ello, la apertura de horizontes aún más ambiciosos. Incluso me permití bromear diciendo que produciría una película a partir de su obra si tuviera los medios necesarios, y no me quedé corto a tenor de cómo han ido evolucionando las cosas. Ese gran salto pendiente parece que se va dar por fin: Jezz ha anunciado en su web que RBA ha apostado por las tres primeras obras de la Saga Lycos, de la que es autora, para una nueva colección de distribución masiva titulada Criaturas de la noche.

Es una muy buena noticia. ¡Felicidades, Jezz!

Por cierto, Jezz nunca ha escatimado medios y maneras para promocionar su trabajo, como youtube. Os enlazo una muestra:

Sobre Millennium, de Stieg Larsson

Después de un tiempo de pensar si no estaría equivocado, de convencerme de que no lo estaba, y, sobre todo, de morderme la lengua para no estrellarme contra el muro inquebrantable de las cifras de ventas, por fin voy a atreverme a criticar públicamente la obra de Stieg Larsson. El detonante ha sido la lectura de las declaraciones del director teatral Àlex Rigola, quien se ha despachado a gusto en La Vanguardia del viernes 5 de febrero. Tampoco es que haya puesto a parir a la madre de todos los best-sellers, ni tampoco lo pretendo yo, pero no deja de parecerme una osadía que hay que reivindicar. ¡Qué alivio!

Vamos a contextualizar, no obstante, dichas declaraciones. En realidad, Rigola fue entrevistado por la reposición en el Teatre Lliure del montaje 2666, que él dirige, basado en la novela homónima de Roberto Bolaño. La obra fija la atención en la violencia extrema existente en un lugar que se identifica con Ciudad Juárez (México), una violencia que se ceba especialmente sobre las mujeres. De ahí a la comparación con la trama argumental básica de la trilogía Millennium el camino está trillado.

A continuación transcribo el pasaje preciso con el que me siento identificado. Aclaro que Rigola no me cae ni bien ni mal, simplemente no puedo juzgarle bajo ninguna premisa. Lo único que me interesa sacar a relucir es que, después de leer las dos primeras partes de Millennium, no quise seguir con la tercera por razones bastante parecidas a las expuestas:

"He leído a Larsson y me ha enganchado, pero su prosa es tramposa, artificial. Engancha la trama pero, al finalizar, te invade una sensación de pérdida de tiempo porque, para eso, mejor me voy al cine. Dedicar 30 horas a la lectura de una cosa superflua es más grave que dedicarle solamente dos. Y encima esa vacuidad se esconde tras la denuncia de la violencia de género. Para mí, 2666 es la verdadera novela denuncia de la violencia de género, porque nos cuenta los asesinatos reales de mujeres en Ciudad Juárez. En Larsson la violencia de género no es más que una excusa para la distracción, no hay calidad".

Pues sí, eso creo. A la obra de Larsson le sobran centenares de páginas, le falta verosimilitud en los momentos clave, y te deja con cara de tonto al cerrar el libro. En lo que no coincido es en dudar de la buena voluntad de Larsson, y tampoco en que no haya calidad en sus libros. Lo que pasa es que ésta está sobrevalorada (y la de Bolaño poco considerada por el gran público, añado).

Por si interesa, la entrevista en su integridad puede leerse pinchando aquí.