NEVADA HISTÒRICA A SANTA COLOMA

Ahir es va abatre una intensa nevada sobre Catalunya. Feia dècades que no nevava així a Santa Coloma, potser des de l'any 1985 (no cal remuntar-se a la nevada històrica del 1962), tot i que la neu no és excepcional a casa nostra. Més enllà dels problemes que ha ocasionat, és un fet bonic i digne de recordar.

Hi penjo el vídeo que ha confeccionat l'amic Josep Pitarque des de la plataforma anomenada Gramenet TV, un testimoni de gran valor documental. Aprofito per felicitar-lo públicament per la seva tasca.

TEATRE COLOMENC, UN ESCENARI ANÒMAL

La divisió produïda al si de l’Associació Denominació d’Origen Santa Coloma (DOSC) ha afectat les activitats organitzades a l’espai públic anomenat La Central Escènica, operatiu des del mes de setembre. El gener es va capgirar el normal desenvolupament de la més èxit, si es considera l’alt nombre de persones inscrites i el seu grau de satisfacció, l’Aula de Teatre (SCAT). El projecte pedagògic era clar i el programa apareixia ben estructurat. Hi havia garanties de rebre una bona formació, alhora que es podia gaudir d’unes infraestructures adients i d’uns avantatges en l’accés a les futures representacions al teatre Segarra. Tot semblava rutllar per a més d’un centenar d’alumnes fins que, per sorpresa, aquests –i les respectives famílies- van veure trencades les seves expectatives. Sense previ avís, l’Aula de Teatre a la que s’havien matriculat, pagant una quantitat de diners gens menyspreable, s’havia esvaït. I així, l’alumnat, per tal de garantir-se una continuïtat en el seu aprenentatge i pràctica teatral, va passar-se gairebé en bloc a una nova Aula de Teatre engegada en privat pel grup que l’havia conduït fins el moment a La Central Escènica.

Sense afany de qüestionar els motius que van originar la crisi, ni la situació en que resta l’esmentada Associació –circumstàncies amargues, però de caire intern al cap i a la fi-, s’escau preguntar-se si el resultat final podria haver estat un altre. És legítim plantejar a l’Ajuntament si es podia haver intervingut amb més fortuna per impedir unes conseqüències que només juguen en contra de la promoció del teatre colomenc, i si hi hauria marge per reconduir, des de criteris d’equitat i imparcialitat, generant noves sinergies per a un futur no massa llunyà, una situació tan anòmala.

El teatre a Santa Coloma ha estat una manera creativa i compromesa de fer cultura i de fer ciutat, amb una tradició de fa molt de temps, escampada abastament pels diferents barris. Diferents grups, propostes, obres i actes teatrals hi han deixat la seva petjada. La Central Escènica i la SCAT no han estat altra cosa que el fruït d’una gran llavor. Aquest espai conforma, doncs, un patrimoni de tothom, un espai públic habilitat en funció d’unes necessitats que bullien a la ciutat. És evident que, amb la no consolidació d’un projecte que semblava tenir-ho tot de cara, a meitat del seu primer curs, es malbarata una gran oportunitat per al futur del teatre colomenc i es desaprofiten recursos, temps, bons professionals, així com voluntaris i amateurs compromesos i motivats. Per extensió, la cultura se’n ressent.

Sé com és de complicat. Sé que els aspectes emocionals es barregen amb d’altres elements. No pretenc retreure res a ningú, hi tinc amics a totes bandes, però tinc tot el dret a lamentar-me en veu alta i a encoratjar-nos a fer, cadascú des del seu marge de responsabilitat, els esforços de mediació necessaris per a que els grups teatrals de la ciutat puguin treballar plegats en projectes col·lectius.

Per últim, cal traslladar una preocupació que comparteixen les famílies i alumnes que no han pogut seguir les classes a La Central Escènica: tenen dret a gaudir dels mateixos avantatges que aquells que, tard o d’hora, participaran a les activitats que pugui organitzar dit espai? La resposta hauria de ser positiva. De tot el que hagi pogut passar, ni alumnes ni famílies no en tenen cap culpa.

JEZZ BURNING, ¡IMPARABLE!

Hace unos meses hablaba de Jezz Burning para destacar su particular idiosincrasia, una escritora colomense de novela romántica paranormal hiperventas en su género, pero que aún no había roto la barrera del reconocimiento del gran público y, con ello, la apertura de horizontes aún más ambiciosos. Incluso me permití bromear diciendo que produciría una película a partir de su obra si tuviera los medios necesarios, y no me quedé corto a tenor de cómo han ido evolucionando las cosas. Ese gran salto pendiente parece que se va dar por fin: Jezz ha anunciado en su web que RBA ha apostado por las tres primeras obras de la Saga Lycos, de la que es autora, para una nueva colección de distribución masiva titulada Criaturas de la noche.

Es una muy buena noticia. ¡Felicidades, Jezz!

Por cierto, Jezz nunca ha escatimado medios y maneras para promocionar su trabajo, como youtube. Os enlazo una muestra:

Sobre Millennium, de Stieg Larsson

Después de un tiempo de pensar si no estaría equivocado, de convencerme de que no lo estaba, y, sobre todo, de morderme la lengua para no estrellarme contra el muro inquebrantable de las cifras de ventas, por fin voy a atreverme a criticar públicamente la obra de Stieg Larsson. El detonante ha sido la lectura de las declaraciones del director teatral Àlex Rigola, quien se ha despachado a gusto en La Vanguardia del viernes 5 de febrero. Tampoco es que haya puesto a parir a la madre de todos los best-sellers, ni tampoco lo pretendo yo, pero no deja de parecerme una osadía que hay que reivindicar. ¡Qué alivio!

Vamos a contextualizar, no obstante, dichas declaraciones. En realidad, Rigola fue entrevistado por la reposición en el Teatre Lliure del montaje 2666, que él dirige, basado en la novela homónima de Roberto Bolaño. La obra fija la atención en la violencia extrema existente en un lugar que se identifica con Ciudad Juárez (México), una violencia que se ceba especialmente sobre las mujeres. De ahí a la comparación con la trama argumental básica de la trilogía Millennium el camino está trillado.

A continuación transcribo el pasaje preciso con el que me siento identificado. Aclaro que Rigola no me cae ni bien ni mal, simplemente no puedo juzgarle bajo ninguna premisa. Lo único que me interesa sacar a relucir es que, después de leer las dos primeras partes de Millennium, no quise seguir con la tercera por razones bastante parecidas a las expuestas:

"He leído a Larsson y me ha enganchado, pero su prosa es tramposa, artificial. Engancha la trama pero, al finalizar, te invade una sensación de pérdida de tiempo porque, para eso, mejor me voy al cine. Dedicar 30 horas a la lectura de una cosa superflua es más grave que dedicarle solamente dos. Y encima esa vacuidad se esconde tras la denuncia de la violencia de género. Para mí, 2666 es la verdadera novela denuncia de la violencia de género, porque nos cuenta los asesinatos reales de mujeres en Ciudad Juárez. En Larsson la violencia de género no es más que una excusa para la distracción, no hay calidad".

Pues sí, eso creo. A la obra de Larsson le sobran centenares de páginas, le falta verosimilitud en los momentos clave, y te deja con cara de tonto al cerrar el libro. En lo que no coincido es en dudar de la buena voluntad de Larsson, y tampoco en que no haya calidad en sus libros. Lo que pasa es que ésta está sobrevalorada (y la de Bolaño poco considerada por el gran público, añado).

Por si interesa, la entrevista en su integridad puede leerse pinchando aquí.

"A l'altra banda del riu", de Roser Caño Valls

Editorial Setzevents, Urús (Girona), 2009. 17 euros.

Aquest recull de relats comença amb una cita d'Heràclit: "Tot flueix, no passem mai dues vegades pel mateix riu". La cita dóna sentit al llibre, perquè hi trobem un nexe temàtic que lliga els contes: el trànsit de la infància o del món de la innocència a l’edat adulta o món de la maduresa. És la idea de canvi, el pas d’una banda a l’altra del riu, però d’una metamorfosi kafkiana, que es demostra amb les reiterades referències a la transformació del capoll en papallona, a una mena d’insecte conscient de la seva identitat, que es sent incomprès i desplaçat. Aquest nou ésser es mira el que l’envolta des d’una perspectiva pròpia, i “l’altra banda” esdevé alhora un posicionament personal respecte de la realitat tangible. El personatge protagonista s’accepta i es desmarca dels “altres”, però no és infreqüent que el rebuig del que hi ha més enllà del seu jo íntim el faci refer el camí, practicar una tornada a un estat anterior o fer un nou canvi, allunyant-se de les convencions del que seria considerat “normal”. És així que una noia es torna una figura de vidre, o que desenvolupa unes ales, o es confon amb un cargol.

Hi ha un univers narratiu, doncs, i també hi ha una véu literària amb identitat, el que beneficia un llibre que resulta unitari en el fons i en la forma, i no una mera juxtaposició descontextualitzada de relats. Els personatges protagonistes són dones, nenes, noies, que presenten com a centre d’interès el seu estat anímic, el seu món interior, o la seva identitat, en contraposició a un món extern agressiu, sempre ingrat. De l’enfrontament resulta una nova protagonista, una evolució –o involució- del personatge, que ignora, nega, rebutja o eludeix la realitat quan li és adversa, i a la que respon creant-ne una paral·lela, simbòlica. Aquesta característica, la de la presència del simbolisme, porta a l’autora a emprar un llenguatge poètic, que requereix poques paraules però de gran capacitat per a l’evocació. És una prosa poètica, emotiva i lliure de rigideses formals que, tot i beure de la millor tradició de la narrativa breu catalana, es permet, fins i tot, experimentar o jugar sense complexes. Un dels relats, per exemple, prescindeix dels signes de puntuació.

Hi promet molt la Roser Caño, literàriament parlant, una autora molt activa també a la xarxa des del seu blog antaviana i d'altres.

Presentació a la Biblioteca Central de Santa Coloma de Gramenet

"La montaña sagrada", de Jason Webster

Ediciones Los libros del Lince, Barcelona, 2009. 358 pàgines. 24 euros

Un anglès de 39 anys s’instal·la a un mas de les muntanyes castellonenques i escriu un llibre sobre la seva experiència. Què hi pot haver d’interessant per al públic espanyol? Més enllà de l’assenyada resposta del bon lector (allò del “depèn del que digui i de com ho digui”), la meva, un cop llegit el llibre, és entusiasta. El text que acompanya el títol –“un viaje hacia la autenticidad, la lentitud, el silencio y las leyendas de un paraíso perdido”- resulta quelcom més que un afegit publicitari en aquest cas. M’ha semblat una lectura no només interessant i valuosa, sinó també alliçonadora en molts aspectes.

Jason Webster, llicenciat en llengua i literatura àrabs per la universitat d’Oxford, crític i  col·laborador de mitjans com The Guardian o The Observer, ha publicat quatre llibres diversos sobre una Espanya diversa, passant pel flamenc o la petjada islàmica. L'acollida d'aquestes obres a la Gran Bretanya ha estat molt bona (i no només a Anglaterra, s'han traduït a 12 llengües per ser publicades a 14 països), i els mitjans no han dubtat a comparar-lo, arran l'èxit de Sacred Sierra, amb hispanistes com Gerald Brenan (qui va inspirar la pel·lícula Al sur de Granada, de Fernando Colomo), Paul Preston, Hugh Thomas o Gilles Tremlett. L'editorial espanyola que s'ha fet amb els drets de publicació del conjunt de la seva obra ja va editar fa un any Las heridas abiertas de la Guerra Civil: un viaje por la España desmemoriada.

Webster va viure una joventut agitada, però va assentar el cap quan va enamorar-se de la seva parella valenciana. Junts van decidir fugir de la vida urbana i acabaren en un paratge aïllat als peus del massís del Penyagolosa (1813 m.), on descobriren un estil de vida absolutament diferent, les adversitats de la vida al camp, i la tenacitat necessària per poder tirar endavant. Les vicissituds i vivències del seu primer any a la nova llar l’inspiraren el llibre, una immersió literària plena en les complexes geografia i història de la zona, i, per extensió, del país i d’Espanya. El retrat cru del paisatge i del paisanatge, la seva admiració i estima sincera per tot el que l’envolta, l’ús d’una fina ironia, i una sensibilitat esglaiadora, proporcionen a l’obra la capacitat de transmissió que un projecte tan personal requereix per traspassar fronteres culturals i polítiques. Que ningú no esperi trobar a La muntanya sagrada una apologia burda del neorruralisme, més aviat es tracta d’un llibre de viatges, un itinerari que redescobreix tant les riqueses com les misèries d’una terra i d’una empremta humana secular, per esdevenir un viatge al jo íntim del propi autor i una aproximació a una possible ànima col·lectiva ibèrica.

L’estructura de l’obra reprodueix com a capítols independents els dotze primers mesos de vida al mas -començant per setembre-, però els agrupa en quatre parts –que reben el nom dels quatre elements: terra, aire, aigua i foc- corresponents, a grans trets, a les quatre estacions. Cada capítol va precedit per un conte popular, i les primeres línies es reserven a la transcripció d’unes notes extretes d’un tractat d’agricultura escrit al segle XII per l’andalusí Ibn al-Awan, el que aporta una nota simpàtica i d’autenticitat a tot el conjunt. La prosa de Jason Webster acaba d’adobar-ho, amb un estil nat de comptador d’històries i els recursos d’un il·lustrat hàbil i perspicaç.

L’editorial ens adverteix que la lectura de La montaña sagrada podria canviar les nostres vides. No sé com acabarà la meva; però els reconec que, hores d’ara, encara em sento aclaparat pel romanticisme que a les seves pàgines s’hi destil·la.

Publicat a la Revista del Taxi, número 187, desembre de 2009

CRÒNICA DE LA DARRERA SESSIÓ DELS "DEBATS 2009"

Josep Carles Rius amb Isabel Ibáñez, del CEP, i Salva Redón, d'ACOLITE (Isa Martínez, El Punt)

El passat 9 de desembre es va omplir la sala de la Biblioteca Central amb els assistents a la darrera sessió dels Debats 2009 que organitzen Fòrum-Grama, Casal del Mestre, Centre Excursionista Puigcastellar, Gramenet Imatge Solidària i Associació Colomenca de Literatura. Am el títol Mitjans de comunicació: Independència i servei cívic, el ponent convidat fou Josep Carles Rius, degà del Col·legi de Periodistes.

La presentació prèvia, consensuada entre els organitzadors, va insistir en posar en evidència com a Santa Coloma “hi ha un greu dèficit de mitjans de comunicació propis”, degut a la feblesa del seu teixit comercial i industrial, al desinterès de la pròpia societat colomenca, i a un efecte d’absorció jugat per la proximitat a Barcelona. L’actual oferta colomenca es centra en el Full Informatiu, l’emissora municipal Grama Ràdio, i el periòdic El Mirall. El canal públic de TDT, Besòs TV, no ha passat de l’emissió de la carta d’ajustament; i Tele-Taxi constitueix un cas apart sense vocació localista. Una realitat minsa que, segons el que es va exposar, es veuria agreujada perquè els mitjans públics han estat al servei del poder, relegant la informació a mera propaganda, amb una ràdio que ni tan sòls funciona com a veritable servei públic, i amb un poder municipal capficat en controlar els mitjans privats per tal d’evitar que hi hagués una premsa lliure i plural que pogués qüestionar la seva política. Un exemple paradigmàtic d’aquesta manera de fer s’hauria assolit amb el segrest d’exemplars de El Mirall. En aquest sentit, es va reclamar que “la ciutat necessita generar, expressar i rebre informació seria i clara”, i es va demanar un informació institucional honesta, transparent i oberta a la ciutadania, i un tracte just i equitatiu per als diferents mitjans.

Josep Carles Rius va començar la seva intervenció mostrant el seu acord amb les qüestions generals exposades a la presentació. Segons ell, “la societat necessita mitjans de comunicació amb voluntat de servei públic, perquè és un dret disposar d’informació veraç”, i va reivindicar “la figura del periodista incòmode, com a agent al servei de la societat”. En la seva opinió, “el tradicional binomi negoci/servei sobre el que s’han fonamentat els mitjans de comunicació clàssics està en risc per l’impacte de les noves tecnologies, els canvis d’hàbits del públic, la concentració en grans grups mediàtics amb interessos en altres branques de negoci, la precarització de la vida laboral i social, i un llarg etcètera”. Tot plegat afavoriria un clima de “desafecció –entesa com a manca de credibilitat envers els mitjans- per part de la societat”. Entrant en detalls sobre les seves afirmacions, va defensar la bondat de tot el que és innovador en comunicació, però també va alertar-ne dels riscos, i va posar exemples a favor i en contra. En el primer cas: “EUA ha viscut una mobilització en pro d’una regeneració democràtica gràcies a les xarxes socials, i Espanya va viure un abans i un després del dia 11 M amb la utilització de la missatgeria SMS”. En el segon: “Internet és llibertat, però la segmentació no afavoreix la plaça pública, sinó l’aïllament”. En qualsevol cas, Josep Carles Rius no va deixar de recordar vàries vegades que “ha de ser la pròpia societat la que s’ha d’implicar i ha de reivindicar els mitjans i el seu paper”. I, parlant dels mitjans de titularitat pública, el degà del Col·legi de Periodistes va ser contundent: “són un patrimoni de tothom”.

La posterior roda d’intervencions del públic va permetre tractar nous aspectes o ampliar-ne d’altres. A la inquietud de si “podrien matar la premsa ordinària les noves formes de comunicació”, Josep Carles Rius va respondre amb una pregunta: “com es finançaran aquestes?”. El ponent va admetre que “Internet és una revolució que ho engloba tot –televisió, ràdio, premsa escrita, etcètera- però s’haurà d’adaptar a mesura que necessiti sostenir-se econòmicament. El seu problema és que no tot podrà ser de franc”. Sobre la preocupació per “l’existència d’un codi deontològic que reguli el que es pot dir als diferents mitjans”, Rius va remarcar la primacia de la legislació vigent sobre qualsevol altre tipus de codi que, es va lamentar, “tot i existir, malgrat que només per als col·legiats, no és vinculant jurídicament”. Per contra, va assenyalar que “la clau de volta és la formació, una ciutadania en condicions d’aprofitar realment totes les possibilitats que atorguen els mitjans de comunicació”; i va fer una crida a la reflexió: “si la lluita per l’audiència converteix la informació en espectacle, és precisament perquè aquesta audiència hi és”. Tampoc no va defugir de denunciar una progressiva precarització de la informació en paral·lel a un deteriorament de les condicions de treball dels professionals del sector, “una precarietat laboral sense punt de comparació amb qualsevol altre sector, i una raó més per limitar la llibertat del periodista”. Incidint en aquesta línia, va afirmar: “la teoria segons la qual el mercat posa a cadascú al seu lloc, vàlida per exemple per parlar d’un bon o mal iogurt, no es dóna al món de la comunicació”. Al respecte de la influència dels poders polítics en els mitjans, Rius va reconèixer que “la vocació dels partits és el control de l’opinió pública, però haurien d’adonar-se de que una democràcia es consolida en base a la transparència”. Arran d’una intervenció que argumentava les escasses possibilitats de la gent per defugir de les modes i dels modes difosos pels mitjans de comunicació de masses, Rius va admetre que “la multiplicació de l’oferta, per exemple amb la TDT, ha redundat en una davallada de la qualitat general del producte”, i va lamentar que “en realitat, sota una aparença de pluralitat de punts de vista, aquests s’estan reduint”. Prèviament, va explicar com els grups de comunicació a Espanya no són tants com semblaria, “pertanyen a una dotzena de persones només”; i com els poders públics no han fet reeixir els seus mitjans en funció de criteris més qualitatius.

Per cloure la sessió, Josep Carles Rius va determinar tres premisses a partir dels quals els responsables de traslladar una informació haurien de prendre decisions: la primer seria la veracitat, la segon la rellevància, i la tercer la crítica. A partir d’aquí, “és el receptor qui ha de saber quines hipoteques paga en el moment de triar tal o qual transmissor”.