Participació a l'antologia de relats "Un mar de Premià"

Feia molt de temps que no tocava aquest blog, ha arribat el moment de reprendre'l per anunciar la publicació d'un llibre de relats en què hi participo: Un mar de Premià, editat amb les propostes d'una colla lletraferida que viu o treballa a Premià de Mar.

L'Albert Calls, periodista i escriptor, ha dit del meu relat El cazatempestades: "aporta al llibre un relat amb tocs de narrativa negra. A partir de l'aparició d'un cadàver a la platja es desplega la trama, en el marc d'una tempesta que embolcalla tota la narració i la mateixa psicologia dels personatges".

Si t'interessa el llibre, de moment ja el tenen a les llibreries de Premià de Mar i al web dels Quaderns de la Font del Cargol. Des d'allà es pot accedir a la pàgina de compra online de Cossetània. http://fontdelcargol.cat/

I si vols venir a la presentació, mira aquest cartell:

Crònica de l'acte "Sindicalistes i Federalistes"

Col·legi de Periodistes, 27 de juliol de 2017. Clica aquí per llegir-la.

Converses negres: "La immigració entre el rebuig i l’acollida"

Tinc el plaer d'anunciar-vos la meva participació a l'acte Converses Negres: La immigració entre el rebuig i l'acollida, on departirem el meu col·lega Miguel Pajares i un servidor arran de la presentació del nostres respectius llibres Aguas de venganza y La muerte de Naim.

Conduirà la conversa Saida Ehliluch, secretària de la dona i socioeconomia de la Unió Intercomarcal de CCOO del Baix Llobregat, Alt Penedès, Anoia i Garraf.

Tot plegat a Speakers’ Corner, Espai l’Assemblea, a la seu de CCOO de Catalunya (Via Laietana, 16, soterrani, Barcelona), el dimarts 14 de febrer, a les 18h.

 

Presentació de LA MUERTE DE NAIM a Premià de Mar

El dimecres 8 de febrer presentaré la meva darrera novel·la a Premià de Mar, a la llibreria Vapor Vell, a les 19'30h, amb la periodista i actriu Lola Busquets, de Ràdio Premià, en un acte un xic informal, amb una entrevista en directe.

T'han operat a Can Vies?

La pregunta amb la que he titulat aquest escrit respon a una broma amb molt poca gràcia. La vaig fer jo mateix a una persona propera que va travessar un autèntic viacrucis després d’haver estat operada en un hospital amb serveis adscrits a la xarxa pública. L’operació, prou complexa, havia de comportar una estança mínima que, suposadament, el centre hauria de tenir prevista. I sí, probablement era així, però va passar unes hores interminables en terra de ningú, fora del quiròfan, esperant que hi hagués un llit desocupat, i, un cop n’hi va haver un, que aquest fos habilitat, i, en estar enllestit, que un camiller la pugés a ocupar-lo. Can Vies, tal qual, amb tanta ocupació i desocupació!... Ara bé, prendre’ns-ho a broma, a banda d’evitar-nos una úlcera, què ens aporta? Tampoc no n’hi ha prou de tirar de full de reclamacions. El que cal és apercebre’ns de la raó d’aquestes situacions als hospitals, que no és altre que el tancament sistemàtic de plantes senceres amb habitacions buides en funció de les restriccions pressupostàries imposades per les retallades governamentals.

El personal dels centres sanitaris fa el que pot, com es fa a l’ensenyament o a d’altres serveis públics. Però no es poden fer impossibles. És una realitat que cada dia moren persones víctimes no només d’una malaltia, sinó de no haver estat prou ben ateses, quan no directament desateses: llistes d’espera, manca de quiròfans, restriccions dels receptaris, dilatació dels protocols, etcètera. De qui és la responsabilitat? D’aquells que decideixen les prioritats de la despesa pública, és a dir, dels governs i d’aquells que els recolzen des dels parlaments. De la ciutadania que els vota? També. I de qui no els vota, ni a aquests ni a cap alternativa.

Ja n’hi ha prou de fugir d’estudi a casa nostra. A Catalunya hi ha uns responsables ben identificables de l’estat cada cop més deplorable de la sanitat, els quals gestionen una competència transferida des de fa dècades. Aquests no són altres que els que aprovaran un altre any un nou pressupost restrictiu en despesa social, l’estranya aliança de la burgesia benestant i dels autoproclamats antisistema. Això sí, bé que l’embolcallaran amb una bandera que no deixi veure una altra cosa que no siguin les coloraines.

FRUSTRAREM UNA SEGONA TRANSICIÓ

Aquest escrit fa cinc setmanes que el vaig escriure i sembla que en faci una dècada amb tot el que ha passat. Inicialment havia de sortir al Diari de Santa Coloma d'octubre, però va fer tard. El publico al blog ara, tot i així:

FRUSTRAREM UNA SEGONA TRANSICIÓ?

Fa dos anys reflexionava, al bloc La pistola de Einstein, sobre com el vector Podemos havia de revolucionar el mapa polític. No repetiré els arguments d’aquell escrit, però insistiré en el contingut d’un dels seus paràgrafs. En síntesi, alertava sobre el risc d’acabar desembocant en una revolta cantonal com la que va posar contra les cordes la Primera República Espanyola i, de pas, va aniquilar el Partit Republicà Democràtic i Federal, la gran esperança del progressisme d’aleshores, com ho són avui Podemos i les Confluències.

Abans, deixin que lamenti com les esquerres no assoliran el poder amb el comportament del qual estan fent gala des de fa un any. Justament quan havia de madurar una alternativa a les polítiques de la dreta, tot s’ha fet de manera incongruent i incompetent.

A Catalunya, BeC no va jugar la carta de Catalunya Sí que es Pot, permetent que C’s esdevingués el primer partit de l’oposició en el Parlament. Després, una agrupació de forces anticapitalistes (!?) com les CUP donà suport a Junts pel Sí (Convergència amb ERC i una colla d’arreplegats). I ara, la direcció podemita a Catalunya es creu que la “nova política” és amenaçar amb un trencament per tal de guanyar trinxeres a la coalició. Inclús el PSC, que apuntava vies de recomposició, ha optat per la brega entre pesos pesants en lloc de la cooperació.

Al conjunt d’Espanya, l’escandalosa confrontació dins del PSOE ha estat prosseguida per una dura pugna al si de Podemos. Ni les campanyes electorals han silenciat les friccions, ans el contrari. Lluites que són ideològiques, de model, d’estratègia. Lluites, en el fons, i com sempre, pel poder i personals. Veiem una esquerra fracturada i embaladida, incapaç d’il·lusionar, que s’ha estavellat a les urnes el juny passat. Ni el desembre l’esquerra sumava per si mateixa, perquè no és de rebut agregar-ne el PNB o similars, per molt que calgui explorar la seva abstenció en una investidura. Així, com assegurar un marc de reformes factible si no és compta amb Ciudadanos? Però, és clar, tots som tan purs que no ens fiem ni entre nosaltres.

Podemos i les Confluències tenen un seriós problema. No hi ha un veritable projecte comú al darrere, hi pesa més la temptació centrífuga, i arreu hi campa la indefinició, quan no el mer postureig. El sidral del concepte sobirania, que cadascú empra com li rota, recorda el caos del cantonalisme. El 1873, el cantó de Cartagena va demanar l’adhesió als Estats Units, o el cantó de Granada va declarar la guerra al de Jaén, entre d’altres bestieses per l’estil.

No veig enlloc un Lenin capaç d’exercir amb ma de ferro el poder que abans havia compromès per als soviets, ni, desgraciadament, cap voluntat de transacció, cap generositat, per facilitar un canvi en clau de progrés per al conjunt de la ciutadania. Frustrarem una segona Transició perquè els votants no ens donaran una tercera oportunitat. Rajoy també ho creu.