ix! a Santa Coloma de Gramenet

La Festa Major 2009 (4, 5, 6 i 7 de setembre) es presenta farcida de bones propostes musicals: el veterà guitarrista Raimundo Amador (membre de Veneno a finals dels setanta, de Pata Negra als vuitanta, reeixit en solitari des dels noranta), la banda Lagartija Nick (dues dècades de mestratge indie, amb un àlbum imprescindible en col·laboració amb el cantaor Enrique Morente, Omega), La Excepción (rap veritablement excepcional), o l’electrònica de The Pinker Tones o Nagassaqui, entre d’altres. Però hi vull destacar un grup encara poc conegut que em sembla molt interessant: ix! (Mas Fonollar, 5 de setembre a les 22h).
Una autèntica revelació aquesta banda de Cadaqués. L’any 2008 publicaren el seu primer disc, Autòmat infinit, que va passar desapercebut en un primer moment, si bé ara s’està projectant amb força gràcies a diversos factors, entre els quals en destacaria dos:
- L’aposta ferma de Radio 3: Una aposta a cavall guanyador, com la de 2008 amb els extraordinaris Vetusta Morla, però amb el matis excepcional de donar canxa a una música que expressa les seves lletres en català. S’ha de valorar la feina de RNE 3, que programa sense complexos artistes d’arreu.
- El directe contundent de ix!, que no deixa indiferent perquè reforça la peculiar personalitat de la proposta, amb un cantant que esdevé un perfecte “frontman”, i els fa guanyar prestigi en diferents circuits.
Del disc m’agraden especialment les cançons més fosques i èpiques. Juguen amb les lletres, amb la fonètica, i amb la creació d’imatges. Tot en una producció molt acurada, amb una sonoritat contundent i plena de capes i matisos. Tasteu Intermitents, per exemple, o el vídeo El bosc.
No deixeu passar l’oportunitat de veure’ls.

"Santa Coloma: La riba esquerra", de Chema Corral. Una cruïlla entre la Memòria i la Història

Edicions L'Esguard. Santa Coloma de Gramenet, 2008. 214 pàgines.

La Biblioteca Central de Santa Coloma de Gramenet es va omplir el passat 3 d’abril [de 2008] arran la presentació del llibre Santa Coloma: la riba esquerra (Edicions L‘Esguard). L’autor, Chema Corral, actualment assessor del Grup metropolità d’ICV-EUiA, ja va publicar un assaig l’any 2001, Santa Coloma a la recerca d’una nova identitat (Editorial Semilunio), on plantejava els reptes a afrontar per una ciutat que poc tenia a veure amb l’heretada del franquisme, però sotmesa a una transformació social molt més ràpida i sostinguda que el ritme institucional. En Chema parlava amb prou encert de grans temes (finançament del municipi, immigració, relació metropolitana, etc.), i els plantejava amb voluntat de generar un debat públic. Obria un nou capítol en la seva trajectòria pública, un recorregut de més de trenta anys de compromís polític i personal en què ha arribat a exercir com a Tinent d’Alcalde i com a diputat al Parlament de Catalunya, sempre guiat per la més estricta coherència amb els seus principis.
Al llarg de tot aquest temps, en Chema ha publicat prop de 300 articles a diferents mitjans, estimulat per una vena divulgativa que esdevé un cas genuí a una ciutat on no hi ha cap altre polític de primera línia que hagi exercit aquesta tasca de forma tan prolífica i constant. La riba esquerra és un recull dels seus articles més emblemàtics, i una metàfora, alhora, del marc geogràfic i ideològic on l’autor s’ha bellugat. Al final del llibre apareix una relació de molts altres articles que no encaixaven en aquest fil conductor, o que resultarien redundants o excessius per a un únic volum.
El llibre, en paraules del seu prologuista Joan Botella, catedràtic de Ciència Política de la UAB, “es situa exactament en la cruïlla entre la memòria, entesa com a recuperació reflexiva d’un periple personal (i per tant feta de llums i ombres, de records i d’oblits, de celebració i de lamentació), i la història, com a reelaboració documentada i (al menys com a aspiració) objectiva de processos col·lectius”.
L’ànima periodística d’en Chema Corral –va col·laborar a la mítica revista Grama- el fa escriure sense més apriorisme que el rigor expositiu, l’estil directe i, fins i tot, un cert to didàctic. Però, com que no amaga els seus orígens, coherent amb la seva evolució personal i les seves conviccions polítiques, no es tapa la boca quan s’ha d’opinar, sempre amb arguments raonables, sobre qualsevol aspecte recollit en els diversos àmbits temàtics seleccionats per al llibre: cultura, medi ambient, solidaritat, etc. Vet aquí que el producte aplega sense que res grinyoli els tres cantons públics de l’autor: el militant, el gestor, i el divulgador o cronista social.

Publicat a Fòrum-Grama i, en una versió reduïda, a Treball

SC, Sense Crispació

El passat 18 de juny hi va haver una manifestació a Santa Coloma de Gramenet sota el lema “Ja n’hi ha prou, Bartomeu [Muñoz, l’alcalde] dimissió!”. El seu abast es pot comprovar a les imatges de l'enllaç http://www.youtube.com/watch?v=vmk2jbIjg50.

Un bon amic en treia tres conclusions amb les que hi coincideixo: 1) el descontentament que es va fer palès aquella jornada va contribuir a erosionar el govern municipal, però no massa; 2) l’eufòria d’alguns dels seus promotors no està prou justificada; 3) L’oposició política i social s’ha vist dividida, qui sap si irrevocablement.
Si la convocatòria s’hagués mantingut amb el lema inicial, “Ja n’hi ha prou!”, el suport al manifest i l’assistència s’haurien multiplicat per dos com a mínim (es poden comptar amb els dits de les mans les persones que la coincidència d’una altra activitat pública a la Biblioteca Central va poder restar a la mobilització). Fonamento aquesta suposició en les múltiples raons existents per tocar el crostó a qui governa la ciutat, però també perquè molta de la gent descontenta no combrega amb determinades actituds o pràctiques que consideren crispades o massa radicals. Fins i tot, caldria considerar quants dels manifestants hi van anar malgrat l’afegitó del “Bartomeu dimissió!”...
És indiscutible que la postura dels convocants és legítima i que van aconseguir bàsicament el que pretenien: confrontar al carrer d’una manera airada la insatisfacció d’una part de la ciutadania amb les maneres de fer del nostre alcalde. Tanmateix, també em sembla cert que el seu èxit és efímer, estèril a mig i llarg termini. Des d’aquest punt de vista, penso que la manifestació va ser una oportunitat perduda. Una mobilització autènticament massiva i unitària hauria marcat un punt d’inflexió inequívoc, perquè hauria permès aplegar sensibilitats diverses cap a l’articulació d’una nova –no gens impossible- majoria social i política a la ciutat.
La bretxa que es va obrir el mandat anterior a la ciutat, entre govern i una part dels governats, s’ha ampliat aquest mandat. Vaig escriure un article aleshores per referir-me’n, i poca cosa ha canviat hores d’ara: Santa Coloma es continua construint sense la complicitat de sectors de la ciutadania força conscients i actius, la informació municipal és propagandística, i la desconfiança entre institució i ciutadania crítica és màxima. L’únic que ha canviat és que ara governa el PSC en solitari i tota la càrrega descansa sobre les seves espatlles.
Seria desitjable un canvi d’estil, de continguts i, fins i tot, de persones al capdavant del govern municipal. Aquest canvi no es podrà forçar des del carrer –alguna de ben grossa n’hauria de passar!- si no va acompanyat d’una reacció de l’electorat. Una plataforma cívica que ha deixat de ser prou representativa –no ja unitària- topa amb dos clars límits: no podrà tornar a influir de manera significativa en el devenir de la ciutat (com ho va fer en el cas de “Salvem la Bastida!”); i no podria –si ho pretengués- articular al seu entorn una alternativa real a la majoria absoluta d’en Bartomeu Muñoz. Una alternativa tan capaç necessitaria el concurs de molts sectors ciutadans, d’una pluralitat que inclogués fins i tot als desafectes del propi PSC. S’hauria de dotar d’un discurs propositiu, solvent, generador de confiança. Un discurs crític i, alhora, gens crispat. Aquesta opció s’hauria de bastir des d’inqüestionables plantejaments d’esquerra, i hauria de creure’s la seva vocació d’alternativa predisposant-se fins i tot, arribat el cas, a assumir responsabilitats de govern.
No és el cas. La bretxa no només s’ha ampliat, sinó que una varietat de la mateixa amenaça amb l’esquarterament del conjunt de l’oposició. Si es confirmés el mal, l’alcalde, el principal responsable de la crispació ciutadana –no ho oblidem- podria dormir ben tranquil.
Hi ha temps per bastir una nova entesa, per refer el que calgui, i per ampliar-la per la base fent bandera d’una "Santa Coloma Sense Crispació".

"Media docena de robos y un par de mentiras", de Mercedes Abad

Ediciones Alfaguara. Madrid, 2009. 207 pàgines. 17’50 euros.

Mercedes Abad (Barcelona, 1961) és una reputada escriptora de relats –a més d’articulista, novel·lista, guionista, assagista, autora teatral, etc.- que no deixa de sorprendre gratament amb cada nou volum que publica en una carrera que ja es pot considerar llarga i encara molt prometedora. La seva darrera proposta té un títol que constitueix una autèntica declaració de principis, provocadora i juganera, rematada per un pròleg on confessa haver pispat els dotze –no sis- contes del llibre, i on justifica el plagi com a súmmum de la creació artística, i per una confessió final que titlla de mentida. En això no hi ha canvis, un cop més l’autora mostra el seu gust per la ironia, pel risc, i per una mesurada voluntat transgressora, en un intent d’establir complicitats amb el lector. En ple debat públic i àlgid sobre la pirateria i el dret a la propietat intel·lectual, Mercedes Abad s’autoinculpa per apropiació indeguda amb la desimboltura que sempre l’ha caracteritzat. Una presumpta gosadia que emmascara amb una aparença de frivolitat, amb un somriure, en un astut joc d’impostures, però que matisa i argumenta fins el punt de suggerir una profunda reflexió sobre els límits reals de l’autoria o sobre l’existència o no d’una genialitat creadora que la nostra societat sol admetre acríticament.

Tots els relats van precedits d’una explicació de com aquests van arribar a mans de Mercedes Abad, una nova ficció –o no- que s’afegeix o duplica el conjunt d’històries d’una obra que sembla haver divertit força l’escriptora mentre, si creiem en la seva paraula, més aviat la composava que no pas l’escrivia, i que sens dubte també divertirà qualsevol lector que sàpiga degustar el seu indubtable ingeni en una successió de propostes subtilment escollides i molt ben tramades per conformar un tot rotund des de punts de partida aparentment senzills: una dona vol fer una bona acció amb la grossa de la loteria, una parella no troba la felicitat en un ambient idíl·lic, una noia rep la notícia de la mort del seu xicot un dia abans de la boda, una altra dona és reconeguda com la client un milió en entrar a uns grans magatzems... I és aquí on radiquen alhora els grans punts forts del llibre amb el seu únic, potser, punt feble, ja què Mercedes Abad aconsegueix versemblança, unitat, interès, amenitat i potència com a narradora partint de situacions sovint grotesques o impossibles, de paradoxes més o menys quotidianes, o de personatges de vida laberíntica, però no una autèntica transcendència. Tanmateix, no és aquest el propòsit últim de l’autora, qui sempre ha estat coherent amb la seva concepció de la literatura, pròxima a l’abstracció, gustosa dels girs i els desenllaços insòlits –surrealistes de vegades- i sempre ocurrents, experimental i fresca. Una escriptora a qui hem de reconèixer la valentia de reivindicar-se com a creadora jugant a no ser-ho, en una mena d’homenatge indissimulat als seus predecessors en l’art i el gust d’escriure, mentre basteix una proposta original que explora i indaga en les tècniques narratives sense aparents complicacions. Resulta genial –i a aquestes alçades de la crítica tindran clar que l’adjectiu no és gratuït- comprovar com un suposat plagi esdevé una elaboració genuïna, intel·ligent, subtil i vivaç gràcies a l’habilitat, el sentit de l’humor i el talent d’una autèntica mestra en el domini de les distàncies curtes.

Publicat a la Revista del Taxi, número 184, abril de 2009

"Elegía para un americano", de Siri Hustvedt

Traducció de Cecília Ceriani. Anagrama, 2009. 392 pàgines, 19’50 euros. Empúries per a l’edició en català.

No és fàcil ser dona i escriptora en el nostre món. Menys encara si el teu marit també és escriptor i gaudeix de fama. Gens si, a més, ell és diu Paul Auster. Aquestes credencials situen a Siri Hustvedt (EUA, 1955) en una tessitura complexa: li obren i li tanquen portes alhora... Jo no la coneixia i vaig decidir-me pel seu llibre per ser “la dona de”. Reconec, però, que aquest no ha estat un recurs publicitari descaradament exhibit, i que no és lícit comparar-la amb Auster: Siri Hustvedt va sobrada de talent. I tampoc no és nova a la plaça: Circe li ha publicat diversos llibres d'assaig i tres novel·les, amb títols com El hechizo de Lily Dahl o Todo cuanto amé. Tanmateix, hi ha qui no se'n ha reprimit gaire, ja sigui per realçar-la o per rebaixar-la.
A l'interior de la novel·la s'hi troba una història propera, però relatada d'una manera poc freqüent. La trama desenvolupa l'intent de reconstrucció del passat familiar dels germans Erik i Inga Davidsen, psicoanalista divorciat i escriptora vídua respectivament, un cop aquests han descobert una nota entre el llegat del seu progenitor, escrita el 1937, que al·ludeix a una tragèdia de la que no saben res. L'esforç serveix per bussejar en la pròpia vida d'ambdós, plena també de secrets i històries personals difícils de confessar. Erik estima la seva veïna, una mare assetjada pel seu ex. Inga també pateix assetjament, periodístic en aquest cas, per alguna cosa que no coneix de qui fou el seu marit. És la veu narradora d'Erik la que ens condueix per les vicissituds dels personatges del present, habitants de la cosmopolita Nova York, mentre els apunts del pare ens rememoren el difícil passat dels immigrants a l'Amèrica profunda i rural. El toc Hustvedt ve donat per la barreja de veus que acabo d'apuntar, una barreja que també afecta l'estructuració de l'obra, sense capítols, amb accions, espais i temps només diferenciats per un buit en l'interlineat. Però també hi ha el seu toc en la barreja de realitat i ficció que es percep a la novel·la, ja que Hustvedt -convé que ho sàpiguen- és filla d'un immigrant noruec com el que hi apareix, i les memòries del seu pare són emprades com a base constructiva del relat. Finalment, malgrat la complexitat de la trama i la càrrega psicològica que s'hi destil·la, Hustvedt aconsegueix ordir un llibre estimulant, dens i elegant.
Deia més amunt que ningú no hauria de gosar comparar aquesta autora amb ningú, peró jo, que no deixo de ser un crític literari de pa sucat amb oli, els reconec que quan torni a la llibreria potser hi sortiré amb dos llibres sota el braç, un d'ell i un altre d'ella.

Publicat a la Revista del Taxi, número 183, febrer de 2009

"Gomorra", de Roberto Saviano

Editorial Debate, Barcelona, 6ª edició, juny de 2008 (edició en català a Empúries). 325 pàgines. 19’90 €

M’havia resistit fins a aquest novembre, quan han estrenat Gomorra, la pel·lícula, i l'autor i l'obra que l’han inspirada han tornat a reeixir. Èxit per a un film basat en un llibre d’èxit. Una combinació sospitosa que sempre em fa recelar. Però he caigut de quatre grapes. He llegit Gomorra, i n'estic cofoi. De la lectura, vull dir, no del contingut. Déu n'hi do el que s'hi diu!
El napolità Saviano és un noi, encara, però més ho era quan va publicar aquesta obra, primera i única, el 2006. Tenia 26 anys. Dos anys més tard, Gomorra ha venut més de 2.000.000 d'exemplars a més de quaranta països. Un somni per a qualsevol jove escriptor, un malson per a ell. L'expressió «morir d'èxit» cobra un sentit grotesc en el seu cas. És literal. La vida de Roberto Saviano depèn de l'anonimat, de canviar constantment de residència, i de l'omnipresent acompanyament de quatre àngels de la guarda a sou dels Ministeris d'Interior. Ni Salman Rushdie, l’autor de Els versos satànics, ha viscut sota una amenaça tan versemblant. És el preu d'escriure, com ningú no ho havia fet fins ara, sobre la Camorra, l'organització mafiosa que campa a Itàlia i, de facto, a mitja Europa i altres zones del món, ramificada i imbricada a les més diverses esferes del món empresarial, polític i social. Un tema proper per a Saviano, qui portava anys interessant-s’hi, escrivint articles i col·laboracions a diferents mitjans de comunicació, llegint milers de fulls dels expedients judicials, recorrent amb la seva Vespa els escenaris dels actes violents (proveït d’una emissora que captava el senyal dels carabinieri), inclús participant en actes il·lícits com a infiltrat que es guanyava la confiança d’alguns dels personatges que després han aparegut a Gomorra. Per això el «Sistema», com es coneix la Camorra a la seva regió originària, la Campania, no el perdona. Perquè Saviano sap de què parla, i com en parla. Negre sobre blanc. Tot l’entramat al descobert, sense fissures.
El llibre no és el clàssic recull d’un periodista d’investigació. Rep un tractament gairebé de novel·la, però sense ficció. Hi ha vivències personals, autobiogràfiques. I hi ha creació literària pura, poètica. Saviano gaudeix tenint cura del llenguatge, de la construcció sintàctica, i es recrea en les descripcions amb voluntat de traspuar sensibilitat més enllà de la mera informació. Utilitza els recursos literaris com un arma que apunta als racons més foscos de l’ànima humana. Sap ser càustic i sap emocionar-nos a parts iguals. Sap provocar-nos el vòmit i, si s’escau –poques vegades-, el somriure. És aquesta barreja de lirisme i crònica negra la millor metàfora del que representa la Camorra. Persones normals que es recolzen en la família per fer negocis que han de fructificar. Persones normals que busquen poder. Poder que es sustenta en el teixit d’una xarxa al seu servei. Tanmateix, aquí es desborda la lògica. Tot s’hi val per triomfar, i, aleshores, esdevenen normals actes tan execrables com matar o morir violentament. Una espurna d’èxit –uns euros a la butxaca, una motocicleta, que et mirin amb reverència les noies i amb respecte els nens pel carrer- és un premi cobejat pels adolescents dels suburbis napolitans. Créixer és desenvolupar la capacitat d’expandir les teves oportunitats de negoci, de poder, de triomf. El referent social i moral és el boss, un personatge que està per sobre de l’Estat i de la Llei. Un home que s’ha encomanat una única missió: esprémer les possibilitats del lliure mercat fins a l’última gota. No hi ha persona, animal o cosa que no tingui un preu. Tot és mercaderia: ferralla, joguines, immigrants, ciment, armes, drogues, roba, rellotges, prostitutes, polítics, videojocs, ... El paradigma capitalista portat a les seves últimes conseqüències.
Llegeixin Gomorra si es volen desempallegar dels clixés sobre els comportaments mafiosos, fins i tot dels més ajustats a la realitat plasmats a pel·lícules i llibres mítics. Reconeguin què ens envolta i què ens amenaça. Però no ho escampin. Millor es callen. No tinguin la gosadia de fer com l’escriptor Roberto Saviano. Ni tan sòls respirin. Jo no els he dit res. D’acord?

Publicat en una versió més breu a la Revista del Taxi, número 182, novembre de 2008

"Las rosas de piedra", de Julio Llamazares

Ediciones Alfaguara, Madrid, 2008. 598 pàgines. 24,50 euros.

He dedicat un temps d'aquest estiu a fer el guiri i a llegir literatura de viatges, gènere que no deixa de ser el resultat d'una peculiar forma de plasmar per escrit -deliberadament artística, creativa, original- una altra manera -també pretesament genuïna, culta, excepcional- de fer el guiri. El cas és que el viatger-escriptor o l'escriptor-viatger mai no sigui pres com un turista, doncs s'espatllaria el negoci... Ironies a banda, m'encanta aquesta literatura i vull aprofitar l’avinentesa per reivindicar-la des d'aquesta pàgina. Alguns dels millors llibres que he llegit procedeixen d'alguna de les múltiples variants d'aquest gènere (sóc un fan de la literatura de muntanya, per exemple).
Julio Llamazares té la mà trencada d'escriure aquesta mena de relats. El río del olvido, Trás-os-Montes, o Cuaderno del Duero, en són els tres anteriors a Las rosas de piedra. Aquest lleonès de 53 anys és un extraordinari narrador, força conegut per les seves novel·les (La lluvia amarilla, El cielo de Madrid, etc.) i per les seves col·laboracions periodístiques. No hi ha registre que no hagi tocat, inclús guió cinematogràfic i poesia. I, com tot gran escriptor, ha fet bandera de les seves dèries fins a perfilar una proposta personalíssima i perfectament reconeixible.
No seré jo, ara, qui descobreixi en Julio Llamazares. Espero, en canvi, contribuir a la difusió de Las rosas de piedra, el primer volum sorgit d'un recorregut sense precedents per Espanya a través de les seves catedrals. Un viatge que arrencà el 2001 a Santiago de Compostela i que algun dia arribarà a l'extrem sud de la Península Ibèrica, moment en què podrà veure la llum la segona part d'aquest ambiciós projecte.
Qui no s'ha sentit impressionat per la bellesa imponent d'una catedral? Qui no ha percebut el pes de la Història a l'interior d'un d'aquests edificis centenaris? No cal ser creient, ni un expert en art, per admirar-los. Només cal sensibilitat. La mateixa que va inspirar en Llamazares i que em va dur a llegir-lo. Una sensibilitat que, si es suma a un saludable sentit de la curiositat, permet atansar-se a les vicissituds d'altres gents, terres i èpoques, per comprendre millor tant el passat com el nostre propi present. Las rosas de piedra esdevé un viatge a l'interior de cadascú de nosaltres i, alhora, una immersió en l'ànima col·lectiva dels diferents pobles d'Espanya. L'itinerari de Llamazares, molt més introspectiu que divulgatiu, es salta les fronteres administratives per deixar-se dur per les del propi sentiment. Així, Llamazares es passa un dia sencer a cada temple, saltant d'aquí cap allà per la geografia, relatant-nos sense embuts què hi veu, què hi troba, amb qui parla. Cada visita equival a una experiència vital, desvetlladora de nous aprenentatges, anàlisis, crítiques i emocions. Al marge de les anècdotes més o menys conjunturals, o directament extraordinàries, inherents a tot viatge de similars característiques, hi comprovem la pervivència d'una Galicia profunda i d'un provincianisme anacrònic a Castella-Lleó, la paradoxa d'un País Basc que es queixa però pot permetre's el luxe d'invertir en la restauració de la catedral de Vitòria més que tota la resta de territoris de l'Estat en la conservació de les respectives catedrals, el despoblament sagnant de l'Aragó, el fet diferencial català. Hi descobrim éssers humans de tota mena, bona i mala gent, i autèntics personatges, en el sentit més literal de la paraula: sagristanes desconfiades, pidolaires de pega, guies vocacionals, funcionaris avorrits, capellans il·lustrats i no tant il·lustrats, policies que demanen la documentació en plena missa, taverners pagats de si mateixos, vells estrafolaris, etc. Persones ben reals totes elles, fàcilment localitzables i identificables si fos el cas. En definitiva, hi percebem la vida, i hi percebem la mort. Aquesta última materialitzada en l'agonia contemporània dels temples, museus per a turbes de turistes desconsiderats o reductes d'una beateria en vies d'extinció, relíquies del temps sotmeses a l'arbitrarietat d'unes jerarquies eclesiàstiques que, en general, semblen cada cop més allunyades de la realitat.
Tanmateix, emprendre la lectura de Las rosas de piedra no és una tasca fàcil. Com ja he apuntat, és necessària una bona dosi de motivació. Cal avançar unes quantes pàgines per sentir-se a gust. Això sí, tan bon punt has agafat el ritme ja no hi ha qui t’aturi. És el que té l’autèntic viatge, aquell en que t’abandones al camí, obres la ment i et tornes permeable al gaudi de viure el moment encara que puntualment et vinguin maldades. Visiteu amb en Julio Llamazares Las rosas de piedra. Jo que ho he fet us puc assegurar que m’han vingut ganes de trepitjar-ne moltes pel meu propi peu. Mentrestant, restaré a l’espera del segon volum per anar fent nous tastets.

Publicat a la Revista del Taxi, número 181, setembre de 2008

"El carnaval de los hombres grises", de Pedro Luis Cano

Paralelo Sur Ediciones, col·lecció Harmatán, Barcelona, 2008. 80 pàgines. 20 x 13 cm. 10 euros.

Aquest cop aposto per un poemari. Sí, poesia! Que ningú no en llegeix? Doncs aquest estiu toca tastar-ne, que no només viu l’home de patracols de narrativa.
D'una banda, el gruix dels mortals tendeix a associar la poesia amb els rodolins dels Jocs Florals del seu barri, o amb els apareguts a certs tipus de publicacions farcides d'anuncis –generalment locals- o als butlletins del casal de la gent gran o de l’escola o d’institut... D’altra banda, una poderosa minoria -una elit- defensa un concepte de poesia “cultista”, críptica, opaca, apta per a iniciats. És aquesta, massa sovint, una poesia buida, que, com la música d'ambient, pot sonar bé sense dir absolutament res a gairebé ningú. Ara bé, fora d’aquests clixés hi ha prou oferta. Poesia que et colpeja els sentits i l’ànima, que et diu coses a cau d’orella o amb la contundència d’un xiscle rugent, que no et deixa indiferent la llegeixis on i quan t’hi posis, sigui al llit, al vagó d’un tren, a la butaca de casa, o, fins i tot, a la platja, estirat a la sorra o a l’aixopluc d’un tendal de xiringuito. A aquesta mena de poesia hi pertany l’obra de Pedro Cano.
Del poeta cal dir que va néixer a Jaen fa 49 anys. El trasllat amb la seva família a Santa Coloma de Gramenet, de ben jove, el va marcar profundament. El devenir de la pròpia vida va acabar d’arrodonir-lo com a poeta i com a home carismàtic i emprenedor. Les seves creacions, ara i sempre, defugen de qualsevol academicisme, són versos lliures en el ple sentit de la paraula, nus i immediats, autèntics. Música sense retòrica. Tintes íntimes amb el regust universal del flamenc i el blues. Obra madura i personalíssima macerada pel temps, com el bon vi, que parla de la perplexitat davant l'existència, del desarrelament, de les misèries humanes, però també dels somnis, de l'amor a la família, de l'amistat, i de la joia d’esprémer la vida a cada passa. Reivindicació i tendresa. Contundència i sensibilitat.
Ho haig d’admetre sense embuts, tant aquest darrer llibre d'en Pedro Cano com els dos anteriors, Viaje al estanque de los peces dorados (L’Esguard, 2003) i La sombra prestada (Paralelo Sur, 2006), em tenen seduït. Però, per si no hi ha de comptar gaire la meva opinió, deixaré que en parli en Jordi Valls, guanyador dels Jocs Florals de Barcelona -poca broma!- i poeta de la ciutat el 2007, prologuista de El carnaval de los hombres grises: “sus poemas no surgen y se elevan, sus poemas emergen del estómago a la boca y a veces escupe sangre.[...] Lucidez serena y alucinación se alternan en este libro. El resultado puede de entrada resultar algo desconcertante, pero la complejidad es armónica y muestran la complejidad de un autor receptor de muchas identidades que se han ido tejiendo en el trascurso de toda una vida”.
I deixaré que parli, és clar, la pròpia veu del poeta:

El gran carnaval

Harto ya de formar parte

del carnaval de los hombres grises

he decidido llenar mi boca de tierra.

No tengo pertenencias: anduve el tiempo y presté

mi voz.

Perdedor perpétuo. Parido en cuclillas un dia

cualquiera.

Elegí saltar sin mirar el abismo asido a la nada.

Amigo de muertos y vivos

me enemisté con los números

pues mi ropa siempre estuvo gastada.

Intenté atesorar palabras más nunca lo conseguí

aunque cincelé alguna.

A nadie dije que esperara ya que jamás me encontré.

Me interesó lo inútil

y así siempre cuesta arriba

dejé la canción de mis albarcas.

Una vez oí respirar un árbol

antes de unirse al fuego.

Capbussin-s’hi, facin la prova, en aquesta poesia essencial i sucosa. De tornada de vacances ja m'ho explicaran.

Publicat a la Revista del Taxi, número 180, juliol de 2008

"Com Déu mana", de Niccolò Ammaniti

Editorial Empúries, octubre de 2007 (Mondadori per a l’edició en castellà). 432 pàgines. Traducció d’Enric Tudó.

Amics lectors, encetem aquesta etapa de col·laboració amb la revista, tant de bo llarga i fructífera, com Déu mana, és a dir, amb la crítica d’un magnífic llibre al que pispo el títol en una presentació no gaire original. Serà la primera proposta d’una tria guiada no tant per la novetat i l’èxit de vendes, com pel criteri literari de qui això subscriu, un futur escriptor d’èxit! (el somriure escèptic el dibuixen vostès mateixos, si no és massa molèstia, gràcies).
Comencem per presentar a Ammaniti, romà en la quarantena que ha guanyat amb aquesta novel·la el premi Strega, el guardó literari més prestigiós del seu país. És el cinquè títol que publica a casa nostra, i va camí d’inspirar una segona pel·lícula basada en la seva obra.
Rino i Cristiano, pare i fill respectivament, viuen una “vida de merda” en un suburbi italià. Tot haurà de canviar quan Rino, borratxo i neonazi, rebenti amb un tractor el caixer automàtic d’una sucursal bancària en companyia d’altres dos perdedors com ell, Danilo (separat, la seva filla va ofegar-se amb un tap de xampú) i Quattro Formaggi (tolit física i mentalment per una descàrrega elèctrica). Però res no podrà sortir bé, la nit del cop es produeix la violació i assassinat d’una adolescent, redundant, de manera imprevista, en la instrucció del jove Cristiano en la “dura escola de la vida”.
Narrada en tercera persona, la novel·la t’agafa pels budells i ja no et dóna peixet fins que la termines. Drama i humor negre a parts iguals, ritme de vertigen, diàlegs àgils… tot condueix a la tempesta en què es desenvoluparà el clímax de l’obra. Pel camí hi haurà temps per criticar la publicitat, la programació televisiva, la societat de consum, la insolidaritat, etc. Però, curiosament, aquesta mirada certera al nostre entorn, es filtra a través d’uns personatges reprovables, d’un tarannà moral tan baix que ni tan sòls es justificaria pels cops que la vida els ha donat sense treva. Així i tot, és fàcil empatitzar amb ells, perquè són vius, reconeixibles, molt més freqüents i propers del què semblaria en primera instància. I que ningú no ho dubti ni un moment: que l’acció s’escaigui a Itàlia no és cap problema per entrar-hi a sac; tot el contrari, suposo que ni cal argumentar-ho… En síntesi, ens trobem davant una literatura no apta per a qui rebutgi la violència i el sexe descarnats, de clar rerefons social, pessimista i polèmica en la seva conclusió. Què potser no són prou al·licients, aquests, com per acostar-se a la lectura d’una novel·la?

Publicat a la Revista del Taxi, número 179, maig de 2008