Les mentides que ens expliquen i les veritats que ens amaguen

 

L'àrea Pública de CC.OO. ha publicat un document en defensa dels Serveis Públics que val la pena llegir i difondre. Es tracta d'un desplegable molt grat a la vista i fàcil d'entendre, amb el títol Les mentides que ens expliquen i les veritats que ens amaguen.

Reprodueixo el text i us enllaço el document.

LES MENTIDES QUE ENS EXPLIQUEN:

1a. Mentida: El deute públic és el causant de la crisi
Al  contrari.  El  deute  públic,  que  tampoc  és  tant  alt  si  el  comparem amb  els  d'Alemanya  i  França,  és  conseqüència  de  la  crisi.  Està motivat, per una banda, pels diners que l'Estat ha destinat a taponar els  forats  produïts  per  la  banca  i  també  dels  que  s'han  hagut  de dedicar  a  mitigar  les  situacions  originades  per  l'auge  salvatge  de l'atur, originat en bona part per l'esclat de la bombolla immobiliària i, per l'altra, per la dràstica disminució dels ingressos de l'Estat, a causa de  la  fallida  en  cadena  de  milers  d'empreses  que  no  reben  els préstecs bancaris.

2a. Mentida: No hi ha més opció que retallar
No  és  així.  Es  poden  augmentar  els  ingressos,  especialment  si  es persegueix amb eficàcia el frau fiscal. També es pot reduir la inversió militar, estalviar en medicaments donant prioritat als genèrics, reduir la despesa energètica i revisar els concerts amb centres educatius d'elit i les exempcions religioses. Les polítiques de retallades en els serveis  públics  obeeixen  a  una  opció  ideològica,  que  té  com  a objectiu  fonamental  la  seva  degradació,  asfixien.

3a. Mentida: Sobren empleats públics
La  realitat  demostra  el  contrari. Al  nostre  país,  hi  ha  6,5  empleats públics per cada 100 habitants, mentre que a la resta d'Europa hi ha 15.

4a. Mentida: Hi ha un excés de despesa pública
De cap manera. Aquest argument és una generalització injustificada, que amaga el malbaratament en  què  han  incorregut  algunes  administracions,  més preocupades per l'ostentació que per oferir uns serveis de  qualitat.  L'any  2010  la  despesa  pública  espanyola equivalia al 45% del PIB, 5,3 punts per sota de la mitjana dels 27 països de la Unió Europea. Pel que fa al capítol de personal, la majoria d'empleades i empleats públics són  mileuristes,  o  ni  tan  sols  arriben  a  aquesta  xifra  a final de mes. La despesa en educació (en % del PIB): a Catalunya: 3’2%, a Espanya: 4,5%, a Finlàndia: 6%. La mitjana a la OCDE: 5%.

5a. Mentida: L'oferta privada pot substituir la pública
Els qui defensen aquesta afirmació argumenten que el sector privatgestiona millor que el públic i resulta més barat. Res més allunyat de la  realitat.  La  crisi  ja  està  demostrant  els  perjudicis  de  les privatitzacions  sobre  els  professionals  i  els  usuaris.  La  empresa privada mai assumeix els serveis que no generen beneficis, perquè anteposen aquests últims a la qualitat dels mateixos.

LES VERITATS QUE ENS AMAGUEN

1a. Veritat: Hi ha altres sortides a la crisi
Per  descomptat.  Islàndia  és  l'evidència.  Fins  i  tot  el  mateix  FMI discrepa del fonamentalisme en l'austeritat imposat per la cancellera alemanya Angela Merkel. A CCOO proposem un Pacte per  a l'Ocupació  que  permeti  el  rellançament  de l'economia, contempli també una reforma fiscal i del sistema financer, un pacte de rendes i un   acord   per   regular   els   preus d'aliments     bàsics,     transport, habitatge,  electricitat  i  gas.  I, per    descomptat,    una    forta inversió   en   el   sector   públic, justament  l'opció  contrària  a  la  que postulen els governs neoliberals.

2a Veritat: Es poden incrementar els ingressos de forma justa i eficaç
La nostra fiscalitat és de les més regressives i  ineficaces  d'Europa.  Hi  ha  molt  marge  de maniobra per fer una reforma fiscal més justa i  que  asseguri  els  ingressos  necessaris  per sostenir  les  despeses  que  demana  una sortida  de  la  crisi  que  consolidi  l'Estat  de benestar.    Les    polítiques    i    inversions públiques  són  necessàries  per  sortir  de  la crisi; invertir en serveis públics és invertir en les persones.

3a  Veritat:  Els  serveis  públics  dinamitzen l'economia
Prova d'això és que, en aquells països amb un Estat de benestar més desenvolupat, el percentatge de persones que treballen per al sector públic augmenta. Aquest és el cas de Dinamarca, amb un 26%, el 22%  de  Suècia,  o  el  19%  de  Finlàndia.  Per  contra,  abusar  de  les retallades  en  els  serveis  públics  anul·la  una  font  de  creixement econòmic, prosperitat, ocupació, equilibri i cohesió social.

4a Veritat: Cal enfortir els serveis públics perdisminuir la desigualtat
Uns  serveis  públics  forts  són  l'única  garantia  d'uns  nivells  mínimsd'equitat  social.  Només  uns  serveis  públics  suficients  i  de  qualitat poden  assegurar  per  a  tota  la  ciutadania,  i  no  només  per  a  una minoria,  un  ensenyament  de  qualitat,  la  cura  de  la  nostra  salut,  la millora de les condicions mediambientals, la seguretat ciutadana, la mobilitat,  la  informació,  la  justícia,  la  cultura...  i  uns  sistemes  de protecció social que atenguin els més desfavorits i satisfacin les seves necessitats bàsiques.

5a Veritat: No hem de deixar als nostres fills una societat pitjor que la que rebem

La trajectòria lineal del progrés social està en seriós perill de trencar-se en la generació dels nostres fills i les dels seus descendents, en negar-se'ls una feina estable, uns ingressos bàsics per gaudir d'una vida digna i un futur de prosperitat. Aquesta ruptura intergeneracional  constitueix  un  vergonyós  retrocés  històric  que  no
hem de consentir.

Ya tenemos otro "Perejil" para despistar al personal

El orgullo patrio está ofendido porque los guiñoles franceses han hecho mofa de nuestros ases del deporte Contador, Nadal, etcétera. El gobierno no ha perdido la ocasión de quejarse ante la gabachada por un trato tan denigrante e impropio, practicando de paso un populismo nacionalista tan rancio y patético como el la época Aznar y la machada de la isla de Perejil.

Mientras una buena parte de la Nación se indigna y clama junto a su gobierno por el buen nombre del deporte patrio, por otro lado nuestros jueces machacan a Garzón y abren los barrotes de la jaula Gurtel, y Rajoy y sus ministros afilan la hoja de la navaja para cercenar los derechos laborales de raíz y definitivamente.

Será que no soy un buen español, porque las gracietas de los guiñoles me parecen inocuas, pero, sobre todo, no debo de serlo puesto que lo que me indigna es la negra imagen que nuestra Justicia proyecta hacia el exterior, y la desfachatez de nuestros gobernantes diciendo una cosa fuera y la contraria dentro sin que se les caiga la cara de vergüenza.

A mí, el perejil, en los guisos. En este punto no tengo recato en declararme patriota.

Bandas de aquí y ahora, IV: Mansilla y Los Espías

Mi bien amada Radio 3 me nutre el espíritu y la mollera desde hace más de treinta años, casi desde que se creó y yo descubrí que.... Bueno, esta parte mejor la dejamos correr. No hace demasiado que me atizó en las sienes con la propuesta del escritor y dramaturgo barcelonés Fernando Mansilla y los músicos Luis Navarro y Javier Mora. Juntos forman Mansilla y los Espías, una propuesta fascinante que mezcla muchos géneros a la vez: concierto, spoken word, recital poético, hip hop… Su idea es conectar música y palabra de forma innovadora y experimental, dando como resultado diferentes experiencias que han cuajado finalmente en la grabación, producción y edición de Literatura de Baile (2011).

Espero que llegue el reconocimiento que sin duda merecen estos tres veteranos de la escena sevillana que recomiendo fervientemente. No dudéis en escuchar y leer -e incluso descargar bajo licencia Creative Commons- sus trabajos desde su web.

¡Cuánta hipocresía!

Llevo días sin escribir nada, pero es que no me sale otra cosa que exabruptos...  ¡Cuánta hipocresía! ¡Cuánta imbecilidad!... Ya no me puedo contener...

Mario Monti, el primer ministro italiano, el hombre al que pusieron los poderes financieros al frente del gobierno cuando perdieron la confianza en Berlusconi, se nos ha destapado con una frase para enmarcar: "Los jóvenes tienen que acostumbrarse a la idea de que no tendrán un puesto fijo de trabajo para toda la vida. Por otra parte, digamos la verdad, qué monotonía tener un puesto fijo para toda la vida. Es más bonito cambiar y tener desafíos".

Pura desfachatez. Hace años que los jóvenes se han acostumbrado a la idea de que no tendrán un puesto de trabajo fijo. Hasta se han acostumbrado a la idea de que, si trabajan, tampoco tendrán un salario digno,  ni siquiera una mínimas condiciones laborales.

Señor Monti, si tanto le aburren los puestos fijos para toda la vida, ¿por qué aceptó ser nombrado senador vitalício en su momento? ¿Por qué no se va usted, y todos los de su calaña, a tomar el viento y dejan que tomen las riendas jóvenes dispuestos a asumir desafíos? Seguro que no faltarán.

Manifiesto a favor del diario “Público” y su continuidad

Las personas abajo firmantes queremos expresar nuestra solidaridad con el diario “Público”, en momentos en que la crisis económica que padecemos afecta a tantos aspectos de nuestra sociedad y, particularmente, a la prensa escrita, haciendo problemático el futuro de Público. Consideramos que el desarrollo pluralista de la prensa constituye una pieza fundamental en el correcto funcionamiento de la democracia, de la cultura y del avance social. Y estimamos que Público ocupa un lugar singular y destacado en el panorama de la prensa española.

En sus páginas, frente al desconcierto, el conformismo y la resignación ante la actual crisis, se han publicado rigurosos y documentados análisis sobre la misma, acompañados por propuestas eficaces para lograr su superación. Se ha fustigado con minuciosidad y rigor la corrupción política y social, que degrada nuestra actual realidad. Se ha defendido la necesidad de hacer justicia a nuestra más reciente historia, a la II República española y a las víctimas de la dictadura. Se ha prestado amplia atención al Movimiento de los Indignados del 15 M con su análisis. Y se han acogido y apoyado las demandas feministas, además de excluir, en un gesto ético, cualquier publicidad de la prostitución.

En el orden internacional, a través de una información precisa y crítica, se ha mantenido una visión liberada de los interesados tópicos propalados desde los grandes centros de poder. Y a estas realizaciones debemos añadir la atención prestada a la ciencia y la tecnología, cuyo comentario y difusión, muchas veces relegado en los medios de difusión debe formar parte de todo periodismo actual.

Por todo ello, consideramos que la desaparición de Público nos privaría de un decisivo medio de información y cultura. Ante este riesgo queremos hacer un llamamiento a todas las personas interesadas en el desarrollo de la información competente y la cultura para las acciones de apoyo que aseguren la continuidad del Diario Público, en el camino emprendido hace algo más de cuatro años.

Carlos París, Catedrático Emérito, escritor y Presidente del Ateneo Madrileño.

Añade tu firma aquí.

Santa Coloma, ciutat de llibres

Les tisores de les retallades pressupostàries no han obviat l'àmbit de la cultura. Si la crisi econòmica ha estat motiu -i excusa perfecta per a alguns- per a la imposició de polítiques restrictives a l'entorn dels serveis públics bàsics per a la ciutadania, com ara educació i sanitat, que no minvessin les partides institucionals destinades a cultura era impensable. Per tant, aviso que, de les línies que seguiran, no se n'esperi una crítica airada.

A Santa Coloma la tisorada ha estat significativa en termes percentuals. I el  més pelut no és que no es pugui anar a demanar ajut a mamà administració, sinó que les tietes del món comercial i empresarial tampoc no estan per romanços. Si bé sempre han estat temps dolents per a la lírica, com deia una cançó, ara venen maldades de mena. Per sort, la gent de la cultura a Santa Coloma està acostumada a bregar amb dificultats.

És possible que una part de l'opinió pública no sigui conscient del que significa minvar els recursos disponibles per a la cultura. Però hi ha una metàfora de l'escriptor Vicenç Llorca que posa en valor la cultura com a “urbanisme de l'ànima”. Quan diu que, per a una ciutat, els poemes són tan importants com els carrers, no només juga amb les hipèrboles. La cultura enriqueix al ciutadà, els fa més lliure i conscient, i l'integra molt més en la col·lectivitat entesa com a comunitat vital, com un conjunt d'éssers amb expectatives no només materials.

Les crisis han de servir per replantejar-se coses. Les polítiques culturals a casa nostra no han de ser menys ambicioses, sinó més acurades. És un moment per analitzar què s'ha fet bé i què no, per a que no es repeteixi. És un moment per innovar amb propostes de baix risc econòmic, però de raonable expectativa qualitativa. La recepta és la sostenibilitat, afermar accions que perdurin en el temps. En aquest sentit, el foment del talent de la pròpia ciutat és una trinxera irrenunciable. I, des del meu punt de vista, la creació i la difusió de la nostra literatura constituiria una de les més clares línies estratègiques de les polítiques culturals de present i de futur. “Santa Coloma, ciutat de llibres” seria un eslògan barat en aquests temps de crisi, i un valor segur ara i sempre.

UN CORAZÓN IGNORANTE SÓLO BOMBEA SANGRE

Amigas y amigos que seguís este blog, os dejo un regalo anticipado de Reyes. Hace unos días me lié la manta a la cabeza y publiqué, gracias a la página de Bubok, un cuaderno poético que escribí en 2009 con motivo de un homenaje a Salvador Cabré organizado por el Centro Excursionista Puigcastellar. Es un material que fue finalista aquel año en los premios PASCSA -XV Jocs Florals de Santa Coloma de Gramenet- bajo el título Un corazón ignorante sólo bombea sangre.

Acerca de Salvador Cabré, ex-cura del barrio de Singuerlin, y del sentido del libro os recomiendo que os leáis el prólogo que yo mismo he redactado.

Sobre Bubok y servicios similares habría mucho que decir, pero no es este ni el espacio ni el momento.

Os dejo el enlace directo a la página de descargas. Tenéis la posibilidad de bajarlo, gratis, en formato pdf o epub (libro electrónico). También se puede adquirir una edición impresa.

Feliz año.