Editorial Empúries, octubre de 2007 (Mondadori per a l’edició en castellà). 432 pàgines. Traducció d’Enric Tudó.
Amics lectors, encetem aquesta etapa de col·laboració amb la revista, tant de bo llarga i fructífera, com Déu mana, és a dir, amb la crítica d’un magnífic llibre al que pispo el títol en una presentació no gaire original. Serà la primera proposta d’una tria guiada no tant per la novetat i l’èxit de vendes, com pel criteri literari de qui això subscriu, un futur escriptor d’èxit! (el somriure escèptic el dibuixen vostès mateixos, si no és massa molèstia, gràcies).
Comencem per presentar a Ammaniti, romà en la quarantena que ha guanyat amb aquesta novel·la el premi Strega, el guardó literari més prestigiós del seu país. És el cinquè títol que publica a casa nostra, i va camí d’inspirar una segona pel·lícula basada en la seva obra.
Rino i Cristiano, pare i fill respectivament, viuen una “vida de merda” en un suburbi italià. Tot haurà de canviar quan Rino, borratxo i neonazi, rebenti amb un tractor el caixer automàtic d’una sucursal bancària en companyia d’altres dos perdedors com ell, Danilo (separat, la seva filla va ofegar-se amb un tap de xampú) i Quattro Formaggi (tolit física i mentalment per una descàrrega elèctrica). Però res no podrà sortir bé, la nit del cop es produeix la violació i assassinat d’una adolescent, redundant, de manera imprevista, en la instrucció del jove Cristiano en la “dura escola de la vida”.
Narrada en tercera persona, la novel·la t’agafa pels budells i ja no et dóna peixet fins que la termines. Drama i humor negre a parts iguals, ritme de vertigen, diàlegs àgils… tot condueix a la tempesta en què es desenvoluparà el clímax de l’obra. Pel camí hi haurà temps per criticar la publicitat, la programació televisiva, la societat de consum, la insolidaritat, etc. Però, curiosament, aquesta mirada certera al nostre entorn, es filtra a través d’uns personatges reprovables, d’un tarannà moral tan baix que ni tan sòls es justificaria pels cops que la vida els ha donat sense treva. Així i tot, és fàcil empatitzar amb ells, perquè són vius, reconeixibles, molt més freqüents i propers del què semblaria en primera instància. I que ningú no ho dubti ni un moment: que l’acció s’escaigui a Itàlia no és cap problema per entrar-hi a sac; tot el contrari, suposo que ni cal argumentar-ho… En síntesi, ens trobem davant una literatura no apta per a qui rebutgi la violència i el sexe descarnats, de clar rerefons social, pessimista i polèmica en la seva conclusió. Què potser no són prou al·licients, aquests, com per acostar-se a la lectura d’una novel·la?
Amics lectors, encetem aquesta etapa de col·laboració amb la revista, tant de bo llarga i fructífera, com Déu mana, és a dir, amb la crítica d’un magnífic llibre al que pispo el títol en una presentació no gaire original. Serà la primera proposta d’una tria guiada no tant per la novetat i l’èxit de vendes, com pel criteri literari de qui això subscriu, un futur escriptor d’èxit! (el somriure escèptic el dibuixen vostès mateixos, si no és massa molèstia, gràcies).
Comencem per presentar a Ammaniti, romà en la quarantena que ha guanyat amb aquesta novel·la el premi Strega, el guardó literari més prestigiós del seu país. És el cinquè títol que publica a casa nostra, i va camí d’inspirar una segona pel·lícula basada en la seva obra.
Rino i Cristiano, pare i fill respectivament, viuen una “vida de merda” en un suburbi italià. Tot haurà de canviar quan Rino, borratxo i neonazi, rebenti amb un tractor el caixer automàtic d’una sucursal bancària en companyia d’altres dos perdedors com ell, Danilo (separat, la seva filla va ofegar-se amb un tap de xampú) i Quattro Formaggi (tolit física i mentalment per una descàrrega elèctrica). Però res no podrà sortir bé, la nit del cop es produeix la violació i assassinat d’una adolescent, redundant, de manera imprevista, en la instrucció del jove Cristiano en la “dura escola de la vida”.
Narrada en tercera persona, la novel·la t’agafa pels budells i ja no et dóna peixet fins que la termines. Drama i humor negre a parts iguals, ritme de vertigen, diàlegs àgils… tot condueix a la tempesta en què es desenvoluparà el clímax de l’obra. Pel camí hi haurà temps per criticar la publicitat, la programació televisiva, la societat de consum, la insolidaritat, etc. Però, curiosament, aquesta mirada certera al nostre entorn, es filtra a través d’uns personatges reprovables, d’un tarannà moral tan baix que ni tan sòls es justificaria pels cops que la vida els ha donat sense treva. Així i tot, és fàcil empatitzar amb ells, perquè són vius, reconeixibles, molt més freqüents i propers del què semblaria en primera instància. I que ningú no ho dubti ni un moment: que l’acció s’escaigui a Itàlia no és cap problema per entrar-hi a sac; tot el contrari, suposo que ni cal argumentar-ho… En síntesi, ens trobem davant una literatura no apta per a qui rebutgi la violència i el sexe descarnats, de clar rerefons social, pessimista i polèmica en la seva conclusió. Què potser no són prou al·licients, aquests, com per acostar-se a la lectura d’una novel·la?
Publicat a la Revista del Taxi, número 179, maig de 2008
No hay comentarios:
Publicar un comentario