Ediciones Alfaguara. Madrid, 2009. 207 pàgines. 17’50 euros.
Mercedes Abad (Barcelona, 1961) és una reputada escriptora de relats –a més d’articulista, novel·lista, guionista, assagista, autora teatral, etc.- que no deixa de sorprendre gratament amb cada nou volum que publica en una carrera que ja es pot considerar llarga i encara molt prometedora. La seva darrera proposta té un títol que constitueix una autèntica declaració de principis, provocadora i juganera, rematada per un pròleg on confessa haver pispat els dotze –no sis- contes del llibre, i on justifica el plagi com a súmmum de la creació artística, i per una confessió final que titlla de mentida. En això no hi ha canvis, un cop més l’autora mostra el seu gust per la ironia, pel risc, i per una mesurada voluntat transgressora, en un intent d’establir complicitats amb el lector. En ple debat públic i àlgid sobre la pirateria i el dret a la propietat intel·lectual, Mercedes Abad s’autoinculpa per apropiació indeguda amb la desimboltura que sempre l’ha caracteritzat. Una presumpta gosadia que emmascara amb una aparença de frivolitat, amb un somriure, en un astut joc d’impostures, però que matisa i argumenta fins el punt de suggerir una profunda reflexió sobre els límits reals de l’autoria o sobre l’existència o no d’una genialitat creadora que la nostra societat sol admetre acríticament.
Mercedes Abad (Barcelona, 1961) és una reputada escriptora de relats –a més d’articulista, novel·lista, guionista, assagista, autora teatral, etc.- que no deixa de sorprendre gratament amb cada nou volum que publica en una carrera que ja es pot considerar llarga i encara molt prometedora. La seva darrera proposta té un títol que constitueix una autèntica declaració de principis, provocadora i juganera, rematada per un pròleg on confessa haver pispat els dotze –no sis- contes del llibre, i on justifica el plagi com a súmmum de la creació artística, i per una confessió final que titlla de mentida. En això no hi ha canvis, un cop més l’autora mostra el seu gust per la ironia, pel risc, i per una mesurada voluntat transgressora, en un intent d’establir complicitats amb el lector. En ple debat públic i àlgid sobre la pirateria i el dret a la propietat intel·lectual, Mercedes Abad s’autoinculpa per apropiació indeguda amb la desimboltura que sempre l’ha caracteritzat. Una presumpta gosadia que emmascara amb una aparença de frivolitat, amb un somriure, en un astut joc d’impostures, però que matisa i argumenta fins el punt de suggerir una profunda reflexió sobre els límits reals de l’autoria o sobre l’existència o no d’una genialitat creadora que la nostra societat sol admetre acríticament.
Tots els relats van precedits d’una explicació de com aquests van arribar a mans de Mercedes Abad, una nova ficció –o no- que s’afegeix o duplica el conjunt d’històries d’una obra que sembla haver divertit força l’escriptora mentre, si creiem en la seva paraula, més aviat la composava que no pas l’escrivia, i que sens dubte també divertirà qualsevol lector que sàpiga degustar el seu indubtable ingeni en una successió de propostes subtilment escollides i molt ben tramades per conformar un tot rotund des de punts de partida aparentment senzills: una dona vol fer una bona acció amb la grossa de la loteria, una parella no troba la felicitat en un ambient idíl·lic, una noia rep la notícia de la mort del seu xicot un dia abans de la boda, una altra dona és reconeguda com la client un milió en entrar a uns grans magatzems... I és aquí on radiquen alhora els grans punts forts del llibre amb el seu únic, potser, punt feble, ja què Mercedes Abad aconsegueix versemblança, unitat, interès, amenitat i potència com a narradora partint de situacions sovint grotesques o impossibles, de paradoxes més o menys quotidianes, o de personatges de vida laberíntica, però no una autèntica transcendència. Tanmateix, no és aquest el propòsit últim de l’autora, qui sempre ha estat coherent amb la seva concepció de la literatura, pròxima a l’abstracció, gustosa dels girs i els desenllaços insòlits –surrealistes de vegades- i sempre ocurrents, experimental i fresca. Una escriptora a qui hem de reconèixer la valentia de reivindicar-se com a creadora jugant a no ser-ho, en una mena d’homenatge indissimulat als seus predecessors en l’art i el gust d’escriure, mentre basteix una proposta original que explora i indaga en les tècniques narratives sense aparents complicacions. Resulta genial –i a aquestes alçades de la crítica tindran clar que l’adjectiu no és gratuït- comprovar com un suposat plagi esdevé una elaboració genuïna, intel·ligent, subtil i vivaç gràcies a l’habilitat, el sentit de l’humor i el talent d’una autèntica mestra en el domini de les distàncies curtes.
Publicat a la Revista del Taxi, número 184, abril de 2009
No hay comentarios:
Publicar un comentario