Ediciones Alfaguara, Madrid, 2008. 598 pàgines. 24,50 euros.
He dedicat un temps d'aquest estiu a fer el guiri i a llegir literatura de viatges, gènere que no deixa de ser el resultat d'una peculiar forma de plasmar per escrit -deliberadament artística, creativa, original- una altra manera -també pretesament genuïna, culta, excepcional- de fer el guiri. El cas és que el viatger-escriptor o l'escriptor-viatger mai no sigui pres com un turista, doncs s'espatllaria el negoci... Ironies a banda, m'encanta aquesta literatura i vull aprofitar l’avinentesa per reivindicar-la des d'aquesta pàgina. Alguns dels millors llibres que he llegit procedeixen d'alguna de les múltiples variants d'aquest gènere (sóc un fan de la literatura de muntanya, per exemple).
Julio Llamazares té la mà trencada d'escriure aquesta mena de relats. El río del olvido, Trás-os-Montes, o Cuaderno del Duero, en són els tres anteriors a Las rosas de piedra. Aquest lleonès de 53 anys és un extraordinari narrador, força conegut per les seves novel·les (La lluvia amarilla, El cielo de Madrid, etc.) i per les seves col·laboracions periodístiques. No hi ha registre que no hagi tocat, inclús guió cinematogràfic i poesia. I, com tot gran escriptor, ha fet bandera de les seves dèries fins a perfilar una proposta personalíssima i perfectament reconeixible.
No seré jo, ara, qui descobreixi en Julio Llamazares. Espero, en canvi, contribuir a la difusió de Las rosas de piedra, el primer volum sorgit d'un recorregut sense precedents per Espanya a través de les seves catedrals. Un viatge que arrencà el 2001 a Santiago de Compostela i que algun dia arribarà a l'extrem sud de la Península Ibèrica, moment en què podrà veure la llum la segona part d'aquest ambiciós projecte.
Qui no s'ha sentit impressionat per la bellesa imponent d'una catedral? Qui no ha percebut el pes de la Història a l'interior d'un d'aquests edificis centenaris? No cal ser creient, ni un expert en art, per admirar-los. Només cal sensibilitat. La mateixa que va inspirar en Llamazares i que em va dur a llegir-lo. Una sensibilitat que, si es suma a un saludable sentit de la curiositat, permet atansar-se a les vicissituds d'altres gents, terres i èpoques, per comprendre millor tant el passat com el nostre propi present. Las rosas de piedra esdevé un viatge a l'interior de cadascú de nosaltres i, alhora, una immersió en l'ànima col·lectiva dels diferents pobles d'Espanya. L'itinerari de Llamazares, molt més introspectiu que divulgatiu, es salta les fronteres administratives per deixar-se dur per les del propi sentiment. Així, Llamazares es passa un dia sencer a cada temple, saltant d'aquí cap allà per la geografia, relatant-nos sense embuts què hi veu, què hi troba, amb qui parla. Cada visita equival a una experiència vital, desvetlladora de nous aprenentatges, anàlisis, crítiques i emocions. Al marge de les anècdotes més o menys conjunturals, o directament extraordinàries, inherents a tot viatge de similars característiques, hi comprovem la pervivència d'una Galicia profunda i d'un provincianisme anacrònic a Castella-Lleó, la paradoxa d'un País Basc que es queixa però pot permetre's el luxe d'invertir en la restauració de la catedral de Vitòria més que tota la resta de territoris de l'Estat en la conservació de les respectives catedrals, el despoblament sagnant de l'Aragó, el fet diferencial català. Hi descobrim éssers humans de tota mena, bona i mala gent, i autèntics personatges, en el sentit més literal de la paraula: sagristanes desconfiades, pidolaires de pega, guies vocacionals, funcionaris avorrits, capellans il·lustrats i no tant il·lustrats, policies que demanen la documentació en plena missa, taverners pagats de si mateixos, vells estrafolaris, etc. Persones ben reals totes elles, fàcilment localitzables i identificables si fos el cas. En definitiva, hi percebem la vida, i hi percebem la mort. Aquesta última materialitzada en l'agonia contemporània dels temples, museus per a turbes de turistes desconsiderats o reductes d'una beateria en vies d'extinció, relíquies del temps sotmeses a l'arbitrarietat d'unes jerarquies eclesiàstiques que, en general, semblen cada cop més allunyades de la realitat.
Tanmateix, emprendre la lectura de Las rosas de piedra no és una tasca fàcil. Com ja he apuntat, és necessària una bona dosi de motivació. Cal avançar unes quantes pàgines per sentir-se a gust. Això sí, tan bon punt has agafat el ritme ja no hi ha qui t’aturi. És el que té l’autèntic viatge, aquell en que t’abandones al camí, obres la ment i et tornes permeable al gaudi de viure el moment encara que puntualment et vinguin maldades. Visiteu amb en Julio Llamazares Las rosas de piedra. Jo que ho he fet us puc assegurar que m’han vingut ganes de trepitjar-ne moltes pel meu propi peu. Mentrestant, restaré a l’espera del segon volum per anar fent nous tastets.
He dedicat un temps d'aquest estiu a fer el guiri i a llegir literatura de viatges, gènere que no deixa de ser el resultat d'una peculiar forma de plasmar per escrit -deliberadament artística, creativa, original- una altra manera -també pretesament genuïna, culta, excepcional- de fer el guiri. El cas és que el viatger-escriptor o l'escriptor-viatger mai no sigui pres com un turista, doncs s'espatllaria el negoci... Ironies a banda, m'encanta aquesta literatura i vull aprofitar l’avinentesa per reivindicar-la des d'aquesta pàgina. Alguns dels millors llibres que he llegit procedeixen d'alguna de les múltiples variants d'aquest gènere (sóc un fan de la literatura de muntanya, per exemple).
Julio Llamazares té la mà trencada d'escriure aquesta mena de relats. El río del olvido, Trás-os-Montes, o Cuaderno del Duero, en són els tres anteriors a Las rosas de piedra. Aquest lleonès de 53 anys és un extraordinari narrador, força conegut per les seves novel·les (La lluvia amarilla, El cielo de Madrid, etc.) i per les seves col·laboracions periodístiques. No hi ha registre que no hagi tocat, inclús guió cinematogràfic i poesia. I, com tot gran escriptor, ha fet bandera de les seves dèries fins a perfilar una proposta personalíssima i perfectament reconeixible.
No seré jo, ara, qui descobreixi en Julio Llamazares. Espero, en canvi, contribuir a la difusió de Las rosas de piedra, el primer volum sorgit d'un recorregut sense precedents per Espanya a través de les seves catedrals. Un viatge que arrencà el 2001 a Santiago de Compostela i que algun dia arribarà a l'extrem sud de la Península Ibèrica, moment en què podrà veure la llum la segona part d'aquest ambiciós projecte.
Qui no s'ha sentit impressionat per la bellesa imponent d'una catedral? Qui no ha percebut el pes de la Història a l'interior d'un d'aquests edificis centenaris? No cal ser creient, ni un expert en art, per admirar-los. Només cal sensibilitat. La mateixa que va inspirar en Llamazares i que em va dur a llegir-lo. Una sensibilitat que, si es suma a un saludable sentit de la curiositat, permet atansar-se a les vicissituds d'altres gents, terres i èpoques, per comprendre millor tant el passat com el nostre propi present. Las rosas de piedra esdevé un viatge a l'interior de cadascú de nosaltres i, alhora, una immersió en l'ànima col·lectiva dels diferents pobles d'Espanya. L'itinerari de Llamazares, molt més introspectiu que divulgatiu, es salta les fronteres administratives per deixar-se dur per les del propi sentiment. Així, Llamazares es passa un dia sencer a cada temple, saltant d'aquí cap allà per la geografia, relatant-nos sense embuts què hi veu, què hi troba, amb qui parla. Cada visita equival a una experiència vital, desvetlladora de nous aprenentatges, anàlisis, crítiques i emocions. Al marge de les anècdotes més o menys conjunturals, o directament extraordinàries, inherents a tot viatge de similars característiques, hi comprovem la pervivència d'una Galicia profunda i d'un provincianisme anacrònic a Castella-Lleó, la paradoxa d'un País Basc que es queixa però pot permetre's el luxe d'invertir en la restauració de la catedral de Vitòria més que tota la resta de territoris de l'Estat en la conservació de les respectives catedrals, el despoblament sagnant de l'Aragó, el fet diferencial català. Hi descobrim éssers humans de tota mena, bona i mala gent, i autèntics personatges, en el sentit més literal de la paraula: sagristanes desconfiades, pidolaires de pega, guies vocacionals, funcionaris avorrits, capellans il·lustrats i no tant il·lustrats, policies que demanen la documentació en plena missa, taverners pagats de si mateixos, vells estrafolaris, etc. Persones ben reals totes elles, fàcilment localitzables i identificables si fos el cas. En definitiva, hi percebem la vida, i hi percebem la mort. Aquesta última materialitzada en l'agonia contemporània dels temples, museus per a turbes de turistes desconsiderats o reductes d'una beateria en vies d'extinció, relíquies del temps sotmeses a l'arbitrarietat d'unes jerarquies eclesiàstiques que, en general, semblen cada cop més allunyades de la realitat.
Tanmateix, emprendre la lectura de Las rosas de piedra no és una tasca fàcil. Com ja he apuntat, és necessària una bona dosi de motivació. Cal avançar unes quantes pàgines per sentir-se a gust. Això sí, tan bon punt has agafat el ritme ja no hi ha qui t’aturi. És el que té l’autèntic viatge, aquell en que t’abandones al camí, obres la ment i et tornes permeable al gaudi de viure el moment encara que puntualment et vinguin maldades. Visiteu amb en Julio Llamazares Las rosas de piedra. Jo que ho he fet us puc assegurar que m’han vingut ganes de trepitjar-ne moltes pel meu propi peu. Mentrestant, restaré a l’espera del segon volum per anar fent nous tastets.
Publicat a la Revista del Taxi, número 181, setembre de 2008
No hay comentarios:
Publicar un comentario