Paralelo Sur Ediciones, col·lecció Harmatán, Barcelona, 2008. 80 pàgines. 20 x 13 cm. 10 euros.
Aquest cop aposto per un poemari. Sí, poesia! Que ningú no en llegeix? Doncs aquest estiu toca tastar-ne, que no només viu l’home de patracols de narrativa.
D'una banda, el gruix dels mortals tendeix a associar la poesia amb els rodolins dels Jocs Florals del seu barri, o amb els apareguts a certs tipus de publicacions farcides d'anuncis –generalment locals- o als butlletins del casal de la gent gran o de l’escola o d’institut... D’altra banda, una poderosa minoria -una elit- defensa un concepte de poesia “cultista”, críptica, opaca, apta per a iniciats. És aquesta, massa sovint, una poesia buida, que, com la música d'ambient, pot sonar bé sense dir absolutament res a gairebé ningú. Ara bé, fora d’aquests clixés hi ha prou oferta. Poesia que et colpeja els sentits i l’ànima, que et diu coses a cau d’orella o amb la contundència d’un xiscle rugent, que no et deixa indiferent la llegeixis on i quan t’hi posis, sigui al llit, al vagó d’un tren, a la butaca de casa, o, fins i tot, a la platja, estirat a la sorra o a l’aixopluc d’un tendal de xiringuito. A aquesta mena de poesia hi pertany l’obra de Pedro Cano.
Del poeta cal dir que va néixer a Jaen fa 49 anys. El trasllat amb la seva família a Santa Coloma de Gramenet, de ben jove, el va marcar profundament. El devenir de la pròpia vida va acabar d’arrodonir-lo com a poeta i com a home carismàtic i emprenedor. Les seves creacions, ara i sempre, defugen de qualsevol academicisme, són versos lliures en el ple sentit de la paraula, nus i immediats, autèntics. Música sense retòrica. Tintes íntimes amb el regust universal del flamenc i el blues. Obra madura i personalíssima macerada pel temps, com el bon vi, que parla de la perplexitat davant l'existència, del desarrelament, de les misèries humanes, però també dels somnis, de l'amor a la família, de l'amistat, i de la joia d’esprémer la vida a cada passa. Reivindicació i tendresa. Contundència i sensibilitat.
Ho haig d’admetre sense embuts, tant aquest darrer llibre d'en Pedro Cano com els dos anteriors, Viaje al estanque de los peces dorados (L’Esguard, 2003) i La sombra prestada (Paralelo Sur, 2006), em tenen seduït. Però, per si no hi ha de comptar gaire la meva opinió, deixaré que en parli en Jordi Valls, guanyador dels Jocs Florals de Barcelona -poca broma!- i poeta de la ciutat el 2007, prologuista de El carnaval de los hombres grises: “sus poemas no surgen y se elevan, sus poemas emergen del estómago a la boca y a veces escupe sangre.[...] Lucidez serena y alucinación se alternan en este libro. El resultado puede de entrada resultar algo desconcertante, pero la complejidad es armónica y muestran la complejidad de un autor receptor de muchas identidades que se han ido tejiendo en el trascurso de toda una vida”.
I deixaré que parli, és clar, la pròpia veu del poeta:
Aquest cop aposto per un poemari. Sí, poesia! Que ningú no en llegeix? Doncs aquest estiu toca tastar-ne, que no només viu l’home de patracols de narrativa.
D'una banda, el gruix dels mortals tendeix a associar la poesia amb els rodolins dels Jocs Florals del seu barri, o amb els apareguts a certs tipus de publicacions farcides d'anuncis –generalment locals- o als butlletins del casal de la gent gran o de l’escola o d’institut... D’altra banda, una poderosa minoria -una elit- defensa un concepte de poesia “cultista”, críptica, opaca, apta per a iniciats. És aquesta, massa sovint, una poesia buida, que, com la música d'ambient, pot sonar bé sense dir absolutament res a gairebé ningú. Ara bé, fora d’aquests clixés hi ha prou oferta. Poesia que et colpeja els sentits i l’ànima, que et diu coses a cau d’orella o amb la contundència d’un xiscle rugent, que no et deixa indiferent la llegeixis on i quan t’hi posis, sigui al llit, al vagó d’un tren, a la butaca de casa, o, fins i tot, a la platja, estirat a la sorra o a l’aixopluc d’un tendal de xiringuito. A aquesta mena de poesia hi pertany l’obra de Pedro Cano.
Del poeta cal dir que va néixer a Jaen fa 49 anys. El trasllat amb la seva família a Santa Coloma de Gramenet, de ben jove, el va marcar profundament. El devenir de la pròpia vida va acabar d’arrodonir-lo com a poeta i com a home carismàtic i emprenedor. Les seves creacions, ara i sempre, defugen de qualsevol academicisme, són versos lliures en el ple sentit de la paraula, nus i immediats, autèntics. Música sense retòrica. Tintes íntimes amb el regust universal del flamenc i el blues. Obra madura i personalíssima macerada pel temps, com el bon vi, que parla de la perplexitat davant l'existència, del desarrelament, de les misèries humanes, però també dels somnis, de l'amor a la família, de l'amistat, i de la joia d’esprémer la vida a cada passa. Reivindicació i tendresa. Contundència i sensibilitat.
Ho haig d’admetre sense embuts, tant aquest darrer llibre d'en Pedro Cano com els dos anteriors, Viaje al estanque de los peces dorados (L’Esguard, 2003) i La sombra prestada (Paralelo Sur, 2006), em tenen seduït. Però, per si no hi ha de comptar gaire la meva opinió, deixaré que en parli en Jordi Valls, guanyador dels Jocs Florals de Barcelona -poca broma!- i poeta de la ciutat el 2007, prologuista de El carnaval de los hombres grises: “sus poemas no surgen y se elevan, sus poemas emergen del estómago a la boca y a veces escupe sangre.[...] Lucidez serena y alucinación se alternan en este libro. El resultado puede de entrada resultar algo desconcertante, pero la complejidad es armónica y muestran la complejidad de un autor receptor de muchas identidades que se han ido tejiendo en el trascurso de toda una vida”.
I deixaré que parli, és clar, la pròpia veu del poeta:
El gran carnaval
Harto ya de formar parte
del carnaval de los hombres grises
he decidido llenar mi boca de tierra.
No tengo pertenencias: anduve el tiempo y presté
mi voz.
Perdedor perpétuo. Parido en cuclillas un dia
cualquiera.
Elegí saltar sin mirar el abismo asido a la nada.
Amigo de muertos y vivos
me enemisté con los números
pues mi ropa siempre estuvo gastada.
Intenté atesorar palabras más nunca lo conseguí
aunque cincelé alguna.
A nadie dije que esperara ya que jamás me encontré.
Me interesó lo inútil
y así siempre cuesta arriba
dejé la canción de mis albarcas.
Una vez oí respirar un árbol
antes de unirse al fuego.
Capbussin-s’hi, facin la prova, en aquesta poesia essencial i sucosa. De tornada de vacances ja m'ho explicaran.
Capbussin-s’hi, facin la prova, en aquesta poesia essencial i sucosa. De tornada de vacances ja m'ho explicaran.
Publicat a la Revista del Taxi, número 180, juliol de 2008
No hay comentarios:
Publicar un comentario