Traducció de Cecília Ceriani. Anagrama, 2009. 392 pàgines, 19’50 euros. Empúries per a l’edició en català.
No és fàcil ser dona i escriptora en el nostre món. Menys encara si el teu marit també és escriptor i gaudeix de fama. Gens si, a més, ell és diu Paul Auster. Aquestes credencials situen a Siri Hustvedt (EUA, 1955) en una tessitura complexa: li obren i li tanquen portes alhora... Jo no la coneixia i vaig decidir-me pel seu llibre per ser “la dona de”. Reconec, però, que aquest no ha estat un recurs publicitari descaradament exhibit, i que no és lícit comparar-la amb Auster: Siri Hustvedt va sobrada de talent. I tampoc no és nova a la plaça: Circe li ha publicat diversos llibres d'assaig i tres novel·les, amb títols com El hechizo de Lily Dahl o Todo cuanto amé. Tanmateix, hi ha qui no se'n ha reprimit gaire, ja sigui per realçar-la o per rebaixar-la.
A l'interior de la novel·la s'hi troba una història propera, però relatada d'una manera poc freqüent. La trama desenvolupa l'intent de reconstrucció del passat familiar dels germans Erik i Inga Davidsen, psicoanalista divorciat i escriptora vídua respectivament, un cop aquests han descobert una nota entre el llegat del seu progenitor, escrita el 1937, que al·ludeix a una tragèdia de la que no saben res. L'esforç serveix per bussejar en la pròpia vida d'ambdós, plena també de secrets i històries personals difícils de confessar. Erik estima la seva veïna, una mare assetjada pel seu ex. Inga també pateix assetjament, periodístic en aquest cas, per alguna cosa que no coneix de qui fou el seu marit. És la veu narradora d'Erik la que ens condueix per les vicissituds dels personatges del present, habitants de la cosmopolita Nova York, mentre els apunts del pare ens rememoren el difícil passat dels immigrants a l'Amèrica profunda i rural. El toc Hustvedt ve donat per la barreja de veus que acabo d'apuntar, una barreja que també afecta l'estructuració de l'obra, sense capítols, amb accions, espais i temps només diferenciats per un buit en l'interlineat. Però també hi ha el seu toc en la barreja de realitat i ficció que es percep a la novel·la, ja que Hustvedt -convé que ho sàpiguen- és filla d'un immigrant noruec com el que hi apareix, i les memòries del seu pare són emprades com a base constructiva del relat. Finalment, malgrat la complexitat de la trama i la càrrega psicològica que s'hi destil·la, Hustvedt aconsegueix ordir un llibre estimulant, dens i elegant.
Deia més amunt que ningú no hauria de gosar comparar aquesta autora amb ningú, peró jo, que no deixo de ser un crític literari de pa sucat amb oli, els reconec que quan torni a la llibreria potser hi sortiré amb dos llibres sota el braç, un d'ell i un altre d'ella.
Publicat a la Revista del Taxi, número 183, febrer de 2009
No hay comentarios:
Publicar un comentario