Reconec que he viscut amb entusiasme el que ha passat a Tunis i Egipte. És la segona gran revolució que coincideix amb la meva vida -la primera fou la caiguda del mur de Berlín i tot el que s'esdevingué als països de l'Est- i la primera que es pot seguir d'una manera molt directa gràcies a Internet (fins a quin punt Internet l'ha afavorit!). Una altra revolució, però, es va esdevenir abans, una de més petita només aparentment, aquesta silenciada pels mitjans: la del poble islandès.
El 2009 l'illa es va veure abocada a una fallida financera provocada pels especuladors amb el vist-i-plau del govern. El poble, indignat, va protestar i va fer caure el govern. El poble, en referèndum, va negar-se a pagar el deute que no havia provocat. La justícia va investigar els culpables. I ara el poble protagonitza una reforma constitucional al marge dels partits, amb una Assemblea escollida d'entre llistes formades per la ciutadania. Islàndia està sortint del túnel.
Totes aquestes revoltes cíviques han estat protagonitzades per moviments de masses no organitzats ni conduïts per partits polítics o centrals sindicals. La indignació els ha alimentat i les noves xarxes socials no formals els han consolidat. Tot plegat ens ha de fer pensar. A Espanya hi ha la mateixa indignació, però no hi ha una correlació entre aquesta ràbia continguda i la protesta ciutadana; ans el contrari, s'expressa en vots (eleccions catalanes) o en intenció de vot (enquestes CIS) a les forces polítiques que més combreguen amb els paradigmes econòmics que ens han dut a la crisis (CiU i PP). L'esquerra s'enfonsa perquè gestiona pèssimament (PSOE) o no descolla perquè està molt fragmentada i no genera prou confiança (IU, ICV, etcètera). El risc de consumació d'un divorci entre ciutadania crítica i partits d'esquerra és alt. Molt diverses veus estan reclamant una entesa per tal d'evitar-la, com ara Mesas de convergéncia i Iniciativa Debate Público. Donem-nos una oportunitat.
La OTAN ha declarado que está lista para intervenir en Libia.
ResponderEliminarHemos enmudecido. De modo que los que bombardean civiles en Afganistán quieren protegerlos al contrario que en Libia. Los que no levantaron ni el meñique cuando Israel masacraba Gaza de repente sienten un inmenso amor por los árabes.
Con lágrimas en los ojos Bernard-Henri Lévy llama de nuevo a la guerra como hizo con Irak. Pero la guerra humanitaria no existe, la guerra por el petróleo sí. Henry Kissinger, (jefe de la diplomacia estadounidense con Nixon) exclamó un día con franqueza: “Las grandes potencias no tienen principios, solamente intereses”
Aún queriendo que cese la actual situación, los libios no sufrirán menos bajo una ocupación de los EE.UU. Bush lo demostró en Irak. Obama en Afganistán. Drogas, violencia, terror…
Aun apoyando las legítimas reivindicaciones de los pueblos y rechazando toda violencia dictatorial, recordemos que todas las guerras de los EE.UU. se construyeron sobre mentiras mediáticas. Cada información o pretendida información deberá analizarse con la emoción de la solidaridad pero también con la razón de la experiencia…
Si existiera la guerra humanitaria los EE.UU. y Europa habrían intervenido para salvar a Gaza
Qué cierto, gallo rojo.
ResponderEliminar