"A l'altra banda del riu", de Roser Caño Valls

Editorial Setzevents, Urús (Girona), 2009. 17 euros.

Aquest recull de relats comença amb una cita d'Heràclit: "Tot flueix, no passem mai dues vegades pel mateix riu". La cita dóna sentit al llibre, perquè hi trobem un nexe temàtic que lliga els contes: el trànsit de la infància o del món de la innocència a l’edat adulta o món de la maduresa. És la idea de canvi, el pas d’una banda a l’altra del riu, però d’una metamorfosi kafkiana, que es demostra amb les reiterades referències a la transformació del capoll en papallona, a una mena d’insecte conscient de la seva identitat, que es sent incomprès i desplaçat. Aquest nou ésser es mira el que l’envolta des d’una perspectiva pròpia, i “l’altra banda” esdevé alhora un posicionament personal respecte de la realitat tangible. El personatge protagonista s’accepta i es desmarca dels “altres”, però no és infreqüent que el rebuig del que hi ha més enllà del seu jo íntim el faci refer el camí, practicar una tornada a un estat anterior o fer un nou canvi, allunyant-se de les convencions del que seria considerat “normal”. És així que una noia es torna una figura de vidre, o que desenvolupa unes ales, o es confon amb un cargol.

Hi ha un univers narratiu, doncs, i també hi ha una véu literària amb identitat, el que beneficia un llibre que resulta unitari en el fons i en la forma, i no una mera juxtaposició descontextualitzada de relats. Els personatges protagonistes són dones, nenes, noies, que presenten com a centre d’interès el seu estat anímic, el seu món interior, o la seva identitat, en contraposició a un món extern agressiu, sempre ingrat. De l’enfrontament resulta una nova protagonista, una evolució –o involució- del personatge, que ignora, nega, rebutja o eludeix la realitat quan li és adversa, i a la que respon creant-ne una paral·lela, simbòlica. Aquesta característica, la de la presència del simbolisme, porta a l’autora a emprar un llenguatge poètic, que requereix poques paraules però de gran capacitat per a l’evocació. És una prosa poètica, emotiva i lliure de rigideses formals que, tot i beure de la millor tradició de la narrativa breu catalana, es permet, fins i tot, experimentar o jugar sense complexes. Un dels relats, per exemple, prescindeix dels signes de puntuació.

Hi promet molt la Roser Caño, literàriament parlant, una autora molt activa també a la xarxa des del seu blog antaviana i d'altres.

Presentació a la Biblioteca Central de Santa Coloma de Gramenet