Debats SC 2011, 1ª part: Els Drets Humans a la nostra societat

De cara a l'activitat del Grup de Debats SC 2011, titulada "Els Drets Humans a la nostra societat", prevista per al dia 24 de novembre, vaig redactar unes notes introductòries extretes de les intervencions fetes des de la taula i per part del públic assistent a un acte previ esdevingut a la Biblioteca el dia 27 d'octubre, titulat Drets humans, un llarg camí. Es complementà amb una projecció audiovisual de l'ONG Gramenet Imatge Solidària.

Resum de les intervencions de Manel Galgo i Félix Trias:

El tema dels Drets Humans ve d'antic i és inexhaurible, cada dia és vigent (la situació a Síria en seria un exemple de primera mà avui mateix). La Declaració Universal dels Drets Humans complirà 63 anys el 10 de desembre i caldria preguntar-se si, més enllà de la seva indiscutible validesa, el seu contingut està al dia.

Així, des dels anys setanta del segle XX s'ha parlat d'un seguit de drets que la Declaració no contempla o no ho fa en tota la seva amplitud, com ara els anomenats “Drets Humans emergents” o “Drets Humans de 3ª generació”. L'ONU se n'ha anat fent ressò al llarg d'aquestes dècades, promovent-hi nous tractats i declaracions que complementessin els buits o les necessitats aparegudes posteriorment a la publicació del text original. Són drets interdependents, lligats a una realitat social i humana cada cop més complexa i d'escala planetària, que, hores d'ara, no estan prou protocol·litzats per cap legislació internacional.

Una de les grans novetats d'aquest nou punt de vista sobre el que han de ser els Drets Humans avui en dia és entendre'ls no sòls com a drets individuals, inherents a la persona, sinó com a drets col·lectius, inherents a les col·lectivitats. La Globalització ha atorgat tot el sentit a aquesta reivindicació. Tanmateix, la base reivindicativa dels Drets Humans clàssics i emergents és la mateixa, complementària, mai es contradiuen uns i altres.

Podria semblar que els països socialment més avençats han fet un llarg camí per a l'acompliment de la Declaració, però això no fa més que posar en evidència com és de flagrant l'incompliment de tota una sèrie de drets, vells i nous, a escala global. Per exemple, la crisis econòmica no només mostra l'enorme bretxa entre col·lectius dins d'un país, sinó entre els països. El medi ambient és, d'una altra banda, i més que mai, cosa de tothom. És simptomàtic pensar en el progrés industrial i tecnològic com una font de qualitat de vida per a alguns, i de contaminació i de degradació de les condicions laborals o sanitàries per a d'altres.

Els pobles, com a tals, tenen drets a l'entorn d'aspectes com ara: aigua i sanejament, autodeterminació, ecologia, pau, cooperació, desenvolupament, identitat, patrimoni, avenços científics, sobirania alimentària, educació, demografia, democràcia participativa, justícia internacional, etcètera. La violació dels Drets Humans que s'associarien a aquesta llarga llista d'aspectes haurien de ser jutjats per un Tribunal Internacional vetllat des de l'ONU.

Com apuntàvem, la crisis econòmica ha fet davallar l'acompliment dels Drets Humans en general. Es fa palès com, hores d'ara, la línia evolutiva que ha guiat els Drets Humans al llarg de la història més recent ha encetat un camí descendent. Una línia que sempre ha fet daltabaixos, en efecte, però mai tan llarga i pronunciadament projectada cap abaix. Ni tans sòls els textos constitucionals dels països democràtics són una garantia prou contundent davant del risc d'involució dels drets civils de la ciutadania. Les relacions internacionals es manifesten amb tota la seva cruesa a llocs com Iraq o a Líbia: no responen a principis, sinó a interessos.

Tot i així, no convé perdre l'optimisme. La lluita per la igualtat i la dignitat ha donat fruit al llarg de la Història: l'esclavisme va deixar de ser una pràctica habitual, les dones han anat guanyant el dret a sufragi, l'Estat del benestar es va posar en pràctica després de la Segona Guerra Mundial, etcètera.

Per ampliar el coneixement i la reflexió a l'entorn de tot allò exposat més amunt, és recomanable apropar-se a la feina de l'Institut de Drets Humans de Catalunya (IDHP), que va engegar el debat i tot un ventall d'activitats a l'entorn dels “Drets emergents” amb motiu del Fòrum de les Cultures del 2004.

Resum de les intervencions del públic:

• No és una vulneració dels Drets Humans que no es presti atenció sanitària completa a una persona que no dugui un mínim de sis mesos en el país?... En canvi, la gent té la sensació contrària, la de que hi ha un aprofitament per part de tercers d'un servei del qual aquests no en són contribuents. El més perillós és observar com hi ha, fins i tot obtenint-ne rèdits, partits polítics que avalen aquest discurs.
• Caldria crear consciència pública de la veritat?... Sí, però especialment l'Ajuntament, que es defineix d'esquerres. És contradictori que el mateix regidor encarregat de la Convivència sigui el responsable de la Policia.
• De la mateixa manera, les limitacions per a l'empadronament limiten els drets per a moltes persones. Hi ha por a afrontar la realitat: no totes les persones són iguals davant de la llei.
• Diversos informes que s'han fet públics desmantellarien els tòpics al respecte de suposats desavantatges de la immigració. Per exemple els emesos per la Fundació La Caixa.
• Parlant de solidaritat, les mateixes entitats han caigut en el parany d'estendre la mà davant de l'administració en comptes de reivindicar que altres agents aportin el seu gra de sorra.
• El món potser no ha canviat prou, certament, però s'ha de reivindicar tot el que s'ha fet. Cal defugir de catastrofismes.
• Del que s'ha exposat se'n dedueix la necessitat d'una nova Declaració Universal, perquè el context ha canviat molt en aquests anys. Es pot argumentar com la taxa Tobin, per exemple, que semblava una utopia, ara forma part de la bateria de propostes que algunes personalitats de dretes reivindiquen per al món. Però no hem d'oblidar com l'ONU no pot incidir amb prou força sobre els estats que dominen el món, de la mateixa manera que les administracions estatals s'han anat afeblint progressivament. Davant d'això, cal una societat civil més forta.
• Per assolir més força cal compromís individual i molta pedagogia. I no es pot oblidar que les administracions fan lleis que responen al color de qui governa. Les retallades impulsades des de la Generalitat en són un bon exemple.
• A la nostra ciutat la manca de pedagogia és destacable. Mentre una part de la societat viu amb la consciència tranquil·la, una altra no està ben atesa. Els valors de l'humanisme no estan prou arrelats en la praxis quotidiana, en els comportaments individuals i col·lectius del dia a dia.