"A l'altra banda del riu", de Roser Caño Valls

Editorial Setzevents, Urús (Girona), 2009. 17 euros.

Aquest recull de relats comença amb una cita d'Heràclit: "Tot flueix, no passem mai dues vegades pel mateix riu". La cita dóna sentit al llibre, perquè hi trobem un nexe temàtic que lliga els contes: el trànsit de la infància o del món de la innocència a l’edat adulta o món de la maduresa. És la idea de canvi, el pas d’una banda a l’altra del riu, però d’una metamorfosi kafkiana, que es demostra amb les reiterades referències a la transformació del capoll en papallona, a una mena d’insecte conscient de la seva identitat, que es sent incomprès i desplaçat. Aquest nou ésser es mira el que l’envolta des d’una perspectiva pròpia, i “l’altra banda” esdevé alhora un posicionament personal respecte de la realitat tangible. El personatge protagonista s’accepta i es desmarca dels “altres”, però no és infreqüent que el rebuig del que hi ha més enllà del seu jo íntim el faci refer el camí, practicar una tornada a un estat anterior o fer un nou canvi, allunyant-se de les convencions del que seria considerat “normal”. És així que una noia es torna una figura de vidre, o que desenvolupa unes ales, o es confon amb un cargol.

Hi ha un univers narratiu, doncs, i també hi ha una véu literària amb identitat, el que beneficia un llibre que resulta unitari en el fons i en la forma, i no una mera juxtaposició descontextualitzada de relats. Els personatges protagonistes són dones, nenes, noies, que presenten com a centre d’interès el seu estat anímic, el seu món interior, o la seva identitat, en contraposició a un món extern agressiu, sempre ingrat. De l’enfrontament resulta una nova protagonista, una evolució –o involució- del personatge, que ignora, nega, rebutja o eludeix la realitat quan li és adversa, i a la que respon creant-ne una paral·lela, simbòlica. Aquesta característica, la de la presència del simbolisme, porta a l’autora a emprar un llenguatge poètic, que requereix poques paraules però de gran capacitat per a l’evocació. És una prosa poètica, emotiva i lliure de rigideses formals que, tot i beure de la millor tradició de la narrativa breu catalana, es permet, fins i tot, experimentar o jugar sense complexes. Un dels relats, per exemple, prescindeix dels signes de puntuació.

Hi promet molt la Roser Caño, literàriament parlant, una autora molt activa també a la xarxa des del seu blog antaviana i d'altres.

Presentació a la Biblioteca Central de Santa Coloma de Gramenet

"La montaña sagrada", de Jason Webster

Ediciones Los libros del Lince, Barcelona, 2009. 358 pàgines. 24 euros

Un anglès de 39 anys s’instal·la a un mas de les muntanyes castellonenques i escriu un llibre sobre la seva experiència. Què hi pot haver d’interessant per al públic espanyol? Més enllà de l’assenyada resposta del bon lector (allò del “depèn del que digui i de com ho digui”), la meva, un cop llegit el llibre, és entusiasta. El text que acompanya el títol –“un viaje hacia la autenticidad, la lentitud, el silencio y las leyendas de un paraíso perdido”- resulta quelcom més que un afegit publicitari en aquest cas. M’ha semblat una lectura no només interessant i valuosa, sinó també alliçonadora en molts aspectes.

Jason Webster, llicenciat en llengua i literatura àrabs per la universitat d’Oxford, crític i  col·laborador de mitjans com The Guardian o The Observer, ha publicat quatre llibres diversos sobre una Espanya diversa, passant pel flamenc o la petjada islàmica. L'acollida d'aquestes obres a la Gran Bretanya ha estat molt bona (i no només a Anglaterra, s'han traduït a 12 llengües per ser publicades a 14 països), i els mitjans no han dubtat a comparar-lo, arran l'èxit de Sacred Sierra, amb hispanistes com Gerald Brenan (qui va inspirar la pel·lícula Al sur de Granada, de Fernando Colomo), Paul Preston, Hugh Thomas o Gilles Tremlett. L'editorial espanyola que s'ha fet amb els drets de publicació del conjunt de la seva obra ja va editar fa un any Las heridas abiertas de la Guerra Civil: un viaje por la España desmemoriada.

Webster va viure una joventut agitada, però va assentar el cap quan va enamorar-se de la seva parella valenciana. Junts van decidir fugir de la vida urbana i acabaren en un paratge aïllat als peus del massís del Penyagolosa (1813 m.), on descobriren un estil de vida absolutament diferent, les adversitats de la vida al camp, i la tenacitat necessària per poder tirar endavant. Les vicissituds i vivències del seu primer any a la nova llar l’inspiraren el llibre, una immersió literària plena en les complexes geografia i història de la zona, i, per extensió, del país i d’Espanya. El retrat cru del paisatge i del paisanatge, la seva admiració i estima sincera per tot el que l’envolta, l’ús d’una fina ironia, i una sensibilitat esglaiadora, proporcionen a l’obra la capacitat de transmissió que un projecte tan personal requereix per traspassar fronteres culturals i polítiques. Que ningú no esperi trobar a La muntanya sagrada una apologia burda del neorruralisme, més aviat es tracta d’un llibre de viatges, un itinerari que redescobreix tant les riqueses com les misèries d’una terra i d’una empremta humana secular, per esdevenir un viatge al jo íntim del propi autor i una aproximació a una possible ànima col·lectiva ibèrica.

L’estructura de l’obra reprodueix com a capítols independents els dotze primers mesos de vida al mas -començant per setembre-, però els agrupa en quatre parts –que reben el nom dels quatre elements: terra, aire, aigua i foc- corresponents, a grans trets, a les quatre estacions. Cada capítol va precedit per un conte popular, i les primeres línies es reserven a la transcripció d’unes notes extretes d’un tractat d’agricultura escrit al segle XII per l’andalusí Ibn al-Awan, el que aporta una nota simpàtica i d’autenticitat a tot el conjunt. La prosa de Jason Webster acaba d’adobar-ho, amb un estil nat de comptador d’històries i els recursos d’un il·lustrat hàbil i perspicaç.

L’editorial ens adverteix que la lectura de La montaña sagrada podria canviar les nostres vides. No sé com acabarà la meva; però els reconec que, hores d’ara, encara em sento aclaparat pel romanticisme que a les seves pàgines s’hi destil·la.

Publicat a la Revista del Taxi, número 187, desembre de 2009