Necessitava llegir una novel·la negra que no em caigués de les mans. Ho havia provat amb Stieg Larsson, però –ho sento- no vaig poder passar del segon volum de Millennium. La mateixa editorial m’ha servit, però, el que jo tant esperava. I ha trigat cinc anys! Em refereixo a La estrategia del agua, la nova novel·la protagonitzada pel guàrdia civil Bevilacqua, acompanyat de la inseparable guàrdia Chamorro i d’un nou membre de la unitat, el jove Arnau. Sisè volum d’una sèrie iniciada el 1998 i premiada amb guardons com el premi Nadal (El alquimista impaciente, 2000, obra portada al cinema dos anys més tard).
Quines ganes tenia, deia, de llegir una història propera a la realitat, a la nostra si més no. Els seguidors habituals de la sèrie prou que ho entendran, la resta potser està imaginant que aquestes històries són més d’aquí per la presència del tricorni. No és això, és clar, malgrat el toc distintiu que dóna un protagonista guàrdia civil. Parlo de les trames, dels temes i dels personatges habituals de les històries escrites per en Lorenzo Silva, madrileny nascut l’any 1966 que ha cimentat la seva carrera literària a partir de la novel·lística (La flaqueza del bolchevique, Carta blanca, i un llarg etcètera), sense descuidar el llibre de viatges (Del Rif al Yebala), el llibre-reportatge (Y al final, la guerra), o l’assaig (El Derecho en la obra de Kafka). A La estrategia del agua aquests fonaments extrets de la realitat més quotidiana es fan encara més evidents quan ens assabentem que l’obra s’inspira en un cas verídic. Silva no el refà, però reconeix que la notícia original el va colpir i li va fer pensar en la possibilitat de desenvolupar-la al seu aire. També hi ha referències a personatges reals, directes en el cas del periodista Marly, per exemple, o vetllades en d’altres com el de certa famosa que va encarregar que apallissessin el seu darrer amant.
A grans trets, la trama es basa en la investigació d’un assassinat per part de la Unitat Central Operativa, un grup d’elit de la Guàrdia Civil especialitzat en el crim organitzat. El mort és un home divorciat i amb un fill, que havia estat denunciat per la seva exdona com a maltractador i també havia estat detingut per tràfic de drogues, tot i que se n’havia sortit en totes dues ocasions. La seva vida, aparentment normal, no quadra amb el procediment pel qual ha mort, una mena d’execució en l’ascensor de casa seva. Bevilacqua enceta la investigació a contracor, acaba de viure una mala experiència amb el sistema judicial, però no triga a sentir una forta empatia amb la víctima i a prendre’s el cas com a una oportunitat de redimir les seves suspicàcies amb les lleis i la justícia.
El resultat de tot plegat és un llibre que toca de peus a terra, extraordinàriament proper al lector. La frustració de Bevilacqua és deguda a la sentència absolutòria en favor d’un assassí, i la mort que investiga es deu a una venjança perversa per part d’una persona que sap aprofitar sense escrúpols les escletxes que presenta el sistema judicial, i, més en concret, les relatives a la custòdia dels fills i a la violència de gènere. Lorenzo Silva aprofita per criticar amb mordacitat les clavegueres de la Justícia espanyola, per reflexionar sobre la condició humana i sobre la degradació de la societat, i per clamar per la bona gent i la memòria dels innocents. I ho fa amb uns guàrdies civils de carn i óssos, persones que s’estimen el que fan perquè encara no han perdut, malgrat la ingratitud de la feina i de la vida, l’esperança de servir a un món més humà. De pas, Silva demostra com la Guàrdia Civil ha evolucionat en les seves tècniques d’investigació i com és la col·laboració d’aquesta amb altres cossos de seguretat.
De ben segur, l'experiència de l'autor com a advocat l'ha ajudat a tirar endavant el projecte. Jo afegiria que la clau del reconeixement li ve donada per la seva sensibilitat i honestedat com a escriptor, i per l'ofici que hi posa en el moment de traçar un ritme dinàmic, uns diàlegs intensos, i unes pauses introspectives molt rellevants que fan de la lectura un exercici amè, àgil i profund alhora. Si us plau, que ningú no em vingui amb més volums nòrdics de sis-centes pàgines sense unes tisores. O mentre Bevilacqua i companyia es mantinguin en actiu.
Publicat a la Revista del Taxi, número 189, l'abril de 2010.
No hay comentarios:
Publicar un comentario