La divisió produïda al si de l’Associació Denominació d’Origen Santa Coloma (DOSC) ha afectat les activitats organitzades a l’espai públic anomenat La Central Escènica, operatiu des del mes de setembre. El gener es va capgirar el normal desenvolupament de la més èxit, si es considera l’alt nombre de persones inscrites i el seu grau de satisfacció, l’Aula de Teatre (SCAT). El projecte pedagògic era clar i el programa apareixia ben estructurat. Hi havia garanties de rebre una bona formació, alhora que es podia gaudir d’unes infraestructures adients i d’uns avantatges en l’accés a les futures representacions al teatre Segarra. Tot semblava rutllar per a més d’un centenar d’alumnes fins que, per sorpresa, aquests –i les respectives famílies- van veure trencades les seves expectatives. Sense previ avís, l’Aula de Teatre a la que s’havien matriculat, pagant una quantitat de diners gens menyspreable, s’havia esvaït. I així, l’alumnat, per tal de garantir-se una continuïtat en el seu aprenentatge i pràctica teatral, va passar-se gairebé en bloc a una nova Aula de Teatre engegada en privat pel grup que l’havia conduït fins el moment a La Central Escènica.
Sense afany de qüestionar els motius que van originar la crisi, ni la situació en que resta l’esmentada Associació –circumstàncies amargues, però de caire intern al cap i a la fi-, s’escau preguntar-se si el resultat final podria haver estat un altre. És legítim plantejar a l’Ajuntament si es podia haver intervingut amb més fortuna per impedir unes conseqüències que només juguen en contra de la promoció del teatre colomenc, i si hi hauria marge per reconduir, des de criteris d’equitat i imparcialitat, generant noves sinergies per a un futur no massa llunyà, una situació tan anòmala.
El teatre a Santa Coloma ha estat una manera creativa i compromesa de fer cultura i de fer ciutat, amb una tradició de fa molt de temps, escampada abastament pels diferents barris. Diferents grups, propostes, obres i actes teatrals hi han deixat la seva petjada. La Central Escènica i la SCAT no han estat altra cosa que el fruït d’una gran llavor. Aquest espai conforma, doncs, un patrimoni de tothom, un espai públic habilitat en funció d’unes necessitats que bullien a la ciutat. És evident que, amb la no consolidació d’un projecte que semblava tenir-ho tot de cara, a meitat del seu primer curs, es malbarata una gran oportunitat per al futur del teatre colomenc i es desaprofiten recursos, temps, bons professionals, així com voluntaris i amateurs compromesos i motivats. Per extensió, la cultura se’n ressent.
Sé com és de complicat. Sé que els aspectes emocionals es barregen amb d’altres elements. No pretenc retreure res a ningú, hi tinc amics a totes bandes, però tinc tot el dret a lamentar-me en veu alta i a encoratjar-nos a fer, cadascú des del seu marge de responsabilitat, els esforços de mediació necessaris per a que els grups teatrals de la ciutat puguin treballar plegats en projectes col·lectius.
Per últim, cal traslladar una preocupació que comparteixen les famílies i alumnes que no han pogut seguir les classes a La Central Escènica: tenen dret a gaudir dels mateixos avantatges que aquells que, tard o d’hora, participaran a les activitats que pugui organitzar dit espai? La resposta hauria de ser positiva. De tot el que hagi pogut passar, ni alumnes ni famílies no en tenen cap culpa.
Jo he estat una de les nombroses alumnes afectades per la deficient gestió interna duta a terme pels membres del DOSC (no assenyalo ningú en particular), que fins fa poques setmanes desenvolupaven una més que admirable tasca docent en l’àmbit de les arts escèniques. Una tasca en la qual tots els membres hi participaven amb línies pedagògiques diferents però aparentment consensuades i que, articulades harmònicament, feien bategar el cor de l’associació i, si em permeteu l’expressió, també els nostres cors.
ResponderEliminarJo vaig començar a formar-me en l’SCAT fa tres anys. He rebut formació de tots els professors-membres I amb tots he tingut i encara tinc una bona relació. Aquest any, el tercer, he vist amb goig com l’associació finalment disposava d’un espai públic amb instal•lacions adequades i com, gràcies al cop de mà de l’ajuntament, ampliava la seva oferta formativa. Però, de cop i volta, i sense previ avís, tot se n’ha anat en orris.
Em costa de veure com és possible que persones responsables d’un projecte tan ambiciós com l’Aula de Teatre hagin estat capaces d’interrompre la seva activitat a mig camí del curs i d’implicar els alumnes en els assumptes interns de l’associació. Ens han fet prendre part. Per sort, nosaltres som gent adulta amb poder de decisió. Però què em dieu dels cursos de teatre infantil? No creieu que haurien d’haver reaccionat d’una altra manera abans de decebre els més petits de la casa?
No ho entenc. No entenc moltes coses. Potser només cal entendre que quan hi ha diners pel mig tothom vol ficar cullerada i l’olla s’acaba trencant. I potser algunes persones només busquin l’afany lucratiu i, per què no, el reconeixement exclusiu. En qualsevol cas, em sap molt de greu tot plegat, perquè tothom ha patit aquest trasbals, independentment del grau d’implicació. Des d’aquest bloc, envio als membres, ex membres i alumnes tot el meu suport i tota la meva força per tirar endavant. Jo, sigui quina sigui la meva opció, també caminaré de la mà del teatre, malgrat tot.
Gràcies per la teva aportació. Comparteixo aquest sentiment de greuge que has plantejat.
ResponderEliminarEspero que el bloc afavoreixi més reflexions d'aquest tipus, i que, en definitiva, afavoreixi el teatre colomenc en moments tan difícils.
Penso que el mal del teatre a Santa coloma és un mal endèmic. Fa molts anys vaig ser membre del Grup de Teatre Lauta, per cert, un grup marginat de La Central Escènica. I recordo diversos intents, des de mitjans dels anys 80, de crear coordinadores per defensar interessos conjunts, organitzar circuits per la ciutat, influir en la programació pública, etc. I mai de mai han quallat. Sempre hi ha interessos d'uns o altres que troben un límit en la feina col·lectiva i s'acaven desmarcant.
ResponderEliminarÉs una llàstima.
Rodolfo del Hoyo